Va sorgir d’un espai deltaic que s’abocava a un mar interior, el qual ocupava la Depressió Central Catalana. De tot això fa 50 milions d’anys. S’elevà amb força quan el mar s’assecà, expressant-se amb una verticalitat enèrgica amb grans masses de còdols i altres materials sedimentaris. La seua singular morfologia va ser esculpida, al llarg del temps, per pluges torrencials, vents impetuosos i gelades reiterades. El resultat d’aquest procés geològic és la seua presència actual, una estridència amb ecos de cataclisme, que es concreta en altíssimes parets, agulles i profundes canals. No cal dir que, presumiblement, d’ací en prové el topònim, que designa el perfil esmolat d’una fulla dentada de serra.
La naturalesa de la seua roca, una espècie de morter local, un conglomerat anomenat càrstic de Montserrat, sembla que va inspirar Antoni Gaudí en el seu camí cap al trencadís.
L’aspecte aïllat, contundent i omnipresent ha atorgat a aquest massís un protagonisme incomparable. La seua singular morfologia i l’omnipresència per sobre del paisatge circumdant —el seu cim, Sant Jeroni, supera els 1.200 metres d’altitud— han seduït històricament els habitants de les contrades pròximes, i no tant, i li varen valdre el 1987 la declaració de parc natural. Montserrat és visible des del Pirineu oriental, des del Montseny o des de les serres tarragonines i, per aquest motiu, es tracta d’un autèntic far d’interior: la seua potència tel·lúrica ha estat l’objecte d’una indiscutible càrrega simbòlica per a la cultura i l’espiritualitat catalanes, que han construït en aquest escenari la llegenda de la troballa d’una marededeu, futura patrona de Catalunya.
La Santa Cova, km. 0 de Montserrat
Si algunes de les nombroses coves i balmes montserratines havien estat habitades durant el Neolític, no fou fins a final del segle IX quan la muntanya prengué una certa volada. Per aquell temps —explica la llegenda—, dos pastorets varen veure baixar del cel una llum amenitzada amb música celestial. La visió es repetí dies després. Al lloc dels fets una petita cavitat penjada al vessant septentrional de la muntanya que cau a plom sobre el riu Llobregat, s’hi va descobrir una talla primitiva de la marededeu amb el nen Jesús en braços. Ací, a la Santa Cova, va començar tot.
Posteriorment, a cavall dels segles XVII i XVIII, s’hi construiria una capella barroca, gràcies al mecenatge de Gertrudis Montserrat, marquesa de Tamarit, i el camí d’accés, una veritable obra d’enginyeria excavada a la roca. El templet va ser destruït durant la guerra del Francès, reconstruït en estil neoromànic i beneït l’11 de setembre del 1864.
Des de l’inici, l’aparició de la Verge havia convertit el lloc en espai de pelegrinatge. A l’ermita primigènia dedicada a la Mare de Déu succeiria l’actual monestir benedictí, fundat el 1025 per Oliba, benedictí, abat de Ripoll i bisbe de Vic. El petit monestir aviat rebria pelegrins, els quals difondrien les narracions dels miracles i prodigis que hi obrava la Verge. Un segle abans, el 945, havia estat fundada l’abadia benedictina de Santa Cecília, a poca distància del monestir i ubicada als peus de la imponent cara nord —ja ens hi referirem al final de l’article.
Situat sobre un replà entre parets i agulles, el complex monàstic —la basílica amb les dependències monacals, els edificis d’atenció a pelegrins i visitants, les estacions del Viacrucis i els Misteris...— és l’epicentre de la muntanya: acull un turisme religiós i laic vingut d’arreu del món, disposat a enlluernar-se amb la intensitat espiritual del lloc i la força natural d’aquesta muntanya.
La presència religiosa a Montserrat es fa evident no només al monestir i les ermites, sinó en la seua toponímia: les formacions rocoses i altres racons adopten noms de sants, de càrrecs religiosos o de passatges bíblics. Hi trobareu la Panxa del Bisbe, la roca de Sant Salvador, la miranda de Sant Antoni, o les Escales de Jacob, a tall d’exemples.
Per la seua banda, les formes fantasioses han suggerit noms com L’Elefant, la Prenyada, la Mòmia, el Cigronet, el Càntir o els Plecs del Llibre, la Campana, el Sentinella o el Barretet.
D’ermites, eremites i anacoretes
El laberint de racons que posseeix la muntanya de Montserrat —alguns d’accés més evident que d’altres— ha propiciat la pràctica de retirs, silenci i abstenció. La presència d’anacoretes va ser constant en el passat: hi visqueren austerament instal·lats en el trogloditisme, que aprofità cavitats, balmes i abrics naturals. Amb tota probabilitat, fra Garí en fou el més representatiu o, si més no, en proporcionà una versió llegendària. Sembla que habità una cova —la cova de Fra Garí, situada per damunt del camí de Sant Miquel— a mitjan segle IX, en temps de Guifré el Pelós. La vida contemplativa i d’austeritat que hi menava acabaren valent-li la categoria de sant.
En qualsevol cas, la vida eremítica fou constant i no sempre ben vista des del monestir: priors i abats exerciren sobre els ermitans drets de control i correcció. El mateix García de Cisneros, conegut cardenal i abat montserratí amb certa inclinació a l’ordre, redactà les Constitutiones heremitarum a finals del segle XV, amb la finalitat d’adaptar minuciosament la regla de Sant Benet a la vida eremítica, que per aquell temps reunia un nombre petit, però díscol, de seguidors. Si una butlla del 1409 indica dotze ànimes, en foren 11 el 1447, 8 el 1450 i 3 el 1470.
Les tretze ermites
El metge suís Thomas Platter, aprofitant la seua estada a la Universitat de Montpeller, feu una incursió a Catalunya la primavera del 1599. Detalla, en la seua exploració del Principat, alguns trets de Montserrat. Dedica paraules al color de la imatge de la Verge i s’aventura a concloure que la Mare de Déu va ser una dona negra, com ho demostra la imatge de Montserrat.
També fa recompte de les ermites, fins a tretze, idèntica a la que havia proporcionat Enrique Cock el 1585 i posteriorment Bartomeu Joly el 1603. Moltes d’aquestes estaven —o havien estat— poblades i conformaven punts de pas d’un itinerari de devoció turisticoreligiosa, que els devots arribats en peregrinació al monestir no dubtaven a recórrer, si encara els quedava energia. Malauradament, molts d’aquests temples foren destruïts durant la guerra del Francès, i amb ells s’extingí per sempre un estil de vida arcaïtzant. Als anys seixanta del segle passat, alguns rebrots de la vida eremítica, com fou el cas del pare Estanislau Maria Llopart, han d’entendre’s més com a opcions individuals i aïllades que com al renaixement d’aquest camí espiritual.
A través de la Ruta de les Ermites, podreu descobrir-ne les més emblemàtiques que poblen els voltants del complex monàstic, com ara Sant Miquel, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Benet o Sant Onofre. Al web del Patronat de la Muntanya de Montserrat (muntanyamontserrat.gencat.cat) trobareu una descripció detallada de l’itinerari, així com el track per al seu seguiment, mitjançant el mòbil o un dispositiu GPS.
Tots els camins porten a Montserrat
Al llarg dels segles, els pelegrinatges a Montserrat han mantingut l’afluència forastera del lloc. No obstant això, la configuració definitiva i actual de Montserrat com a muntanya sagrada es deu, en gran part, a l’empenta d’escriptors i d’intel·lectuals de la Renaixença, com a època de producció identitària i de renaixement nacional. Llegim les paraules d’Eulàlia Duran: “Totes les nacions han procurat forjar la pròpia imatge, una imatge que és estimada i en la qual hom creu encara que no es correspongui necessàriament amb la realitat. Una imatge constituïda per un entramat ideològic fet a base de mites, de llegendes i símbols”.
En el cas català, s’hi va produir una simbiosi entre nació, territori (muntanya) i espiritualitat. Fou, a més, el moment d’eclosió de l’excursionisme primigeni, aquell que es reconeixia en la geografia pròpia i l’explorava amb mirada curiosa i científica, i amb la voluntat de remarcar-ne els trets diferencials. Hi destacaren figures com Cèsar August Torras o mossèn Cinto Verdaguer, en qui es fonien poesia, muntanya i religió.
Montserrat és, encara avui, fita de les principals marxes excursionistes, com a pelegrinatges laics, entre les quals destaquen la veterana Matagalls-Montserrat, la Tres Monestirs —Sant Cugat del Vallès - Sant Llorenç del Munt - Montserrat—, o la Gràcia-Montserrat. Per la seua banda, el ciclisme català celebra l’anomenada Diada Montserratina, que el diumenge 12 de novembre passat, en la seua 75a edició, va acollir més de 2.700 amants del pedal a la porta de la basílica de Montserrat.
Una aproximació pedestre
Ja que hi som, us invitem a descobrir a peu alguns dels indefugibles del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Des del monestir, podreu descobrir còmodament la zona alta del massís i el seu punt culminant, Sant Jeroni. Dels elevadors mecànics que salven els notables desnivells que presenta aquesta muntanya, el funicular de Sant Joan us deixarà a peu del camí cimentat que condueix al cim. L’esforç i el temps invertits —que no són gaires— us obsequiaran amb una vertiginosa recompensa: el mirador de Sant Jeroni, una petita plataforma suspesa sobre la cara nord, amb la perspectiva catedralícia de les parets més altes de la zona i la presència llunyana del Pirineu oriental.
El Cavall Bernat és, sense cap mena de dubte, l’agulla emblemàtica del massís. Per accedir al peu del singular monòlit, recorreu la serra de les Lluernes, a la qual accedireu des del camí mateix de Sant Jeroni.
Des del monestir també, per un tram d’escales —les anomenades Escales dels Pobres— i una bretxa batejada com el Pas dels Francesos, arribareu a l’ermita de Sant Benet. El templet primitiu va ser edificat entre 1530 i 1536, amb l’objectiu de tancar un circuit de cinc ermites —Sant Dimes, Santa Creu, Sant Benet, la Trinitat i Sant Salvador— que evocaven les cinc llagues de Jesús, la visita de les quals concedia les indulgències de Roma.
L’ermita de Sant Benet va ser destruïda pels francesos el 31 de juliol de 1812 i, quatre anys més tard, restaurada.
Seria ja entrat el segle XX, quan els monjos del monestir construïren un nou temple, oblidant l’antiga ermita, que inauguraren el 1927. Com que la capella romangué tancada, als anys seixanta del segle passat un grup d’escaladors va ocupar-la i convertir-la en refugi lliure. Davant d’aquesta situació, la capella fou dessacralitzada i anys més tard, el març del 1981, obria les portes el refugi guardat, que ofereix als forasters un llit i plat a taula.
Santa Cecília i la cara nord
Des de Sant Benet, pel sender GR-172 —abalisat amb senyals blanques i vermelles— podreu davallar sense dificultat cap al monestir de Santa Cecília, als peus de la cara nord d’aquest massís, que desplega ací un conjunt d’impressionants murs de gairebé 300 metres d’altura i d’aspecte tètric que conformen el seu perfil més característic.
Arribareu a Santa Cecília, una abadia del segle XI, preciosa, i un dels exemples més representatius del romànic d’aquestes comarques. Situada a peu de carretera i a cinc minuts del monestir, ha estat objecte de diverses intervencions al llarg del segle XX, entre les quals destaca la restauració duta a terme per Puig i Cadafalch entre 1920 i 1930. Actualment, acull l’obra de Sean Scully, un dels artistes representatius del panorama contemporani internacional. Pintures, vitralls i frescos es congreguen a Santa Cecília per acomiadar aquest viatge a la muntanya màgica de Catalunya, la muntanya de les muntanyes. Un autèntic far d’interior.
NOTA: Podreu accedir al monestir de Montserrat en transport públic: des de Monistrol de Montserrat, agafeu el cremallera, o bé l’Aeri, l’emblemàtic telefèric.