Tot i haver nascut el 1943 Joan Rigol no figura, com molts dels seus coetanis, entre les personalitats històriques que van decidir l’esdevenir de la Transició. En canvi, la seua filiació a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) el 1976 sí que el va convertir en un testimoni determinant de la recuperació institucional catalana.
I és que abans de començar a presidir el seu partit el 1987, càrrec que va ocupar fins l’any 2000, Rigol va tindre temps de ser conseller en dues ocasions. Principalment gràcies a la seua capacitat de consens i a la confiança que desprenia. Això el va convertir en un dels afiliats a UDC que va afavorir l’apropament cap a Convergència després de les eleccions constituents espanyoles del 1977, quan es van presentar per separat i el pujolisme, que va traure 11 diputats i la candidatura d’UCD només dos, es va mostrar molt més poderós.
Rigol, fidel al passat d’UDC, identificat amb l’afusellat pel franquisme Manuel Carrasco i Formiguera i també amb històrics que van sobreviure al franquisme, com Miquel Coll i Alentorn, va ser catalogat com l’home més convergent d’Unió i també com el més proper al socialisme al si d’aquest partit. Les seua grans capacitats, les del diàleg i el consens, van ser molt sovint malament interpretades.
Al congrés d’UDC de finals de 1982 es va aliar amb Llibert Cuatrecasas i amb Joaquim Xicoy per a forjar una candidatura identificada amb el nacionalisme d’arrel catòlica –Rigol va ser sacerdot– que va ser derrotada per l’opció liderada per l’aleshores vicepresidenta del Parlament, Concepció Ferrer, per Francesc Borrell i un encara jove Josep Antoni Duran i Lleida, més exigents a l’hora de guanyar pes dins de la coalició amb Convergència. En aquell moment, en l’equador de la primera legislatura catalana del període actual, Rigol era conseller de Treball, un càrrec que segons el president Jordi Pujol va desenvolupar “amb molt d’encert en un moment molt complicat”, perquè “en Rigol mai no ha defugit els encàrrecs més complicats”.
I és que, tal com també escriu l’expresident en les seues memòries, Rigol va haver de fer front a una situació de crisi que assetjava les comarques catalanes més industrialitzades. Tal era el drama que Pujol, que va pensar en altres candidats abans que en Rigol per assumir aquest Departament, va rebre negatives a la seua proposta. Rigol va patir, fins i tot, manifestants envoltant i saltant damunt el seu cotxe a l’arribada a llocs afectats per la crisi laboral.
La següent cartera que Rigol va adquirir al Govern català, ja durant la segona legislatura, va ser el Departament de Cultura substituint tot un referent del sector, l’editor Max Cahner. Rigol, al contrari que el seu antecessor, sí que es va entendre amb els opositors al pujolisme, però potser de manera excessiva. I és que el seu tarannà d’entesa li va fer desenvolupar allò que es va anomenar el Pacte Cultural amb el partit de l’oposició, el PSC, per tal de fer un acord el més transversal possible a nivell ideològic i institucional. Pujol va considerar que aquell acord relegava la Generalitat a un paper secundari en matèria cultural i que l’oposició els havia “fet un gol”. A més, a les seues memòries també deixa escrit que no va ser informat suficientment d’aquell pacte.
Del Senat al procés, passant pel Parlament
Rigol va abandonar el Departament de Cultura el 1985. Després d’uns anys al Parlament i fent feina com a vicepresident del Senat (1995-1999) –fet que li va permetre seguir els pactes de CiU a Madrid ben de prop– va esdevenir president del Parlament l’any 1999, el de l’inici de l’última legislatura pujolista. Posteriorment, el paper de Rigol fora del màxim nivell institucional també seria decisiu. Durant la primera etapa del procés, allunyat dels càrrecs representatius, Rigol va ser una persona clau en el gir sobiranista de bona part del seu partit i també en les converses que va tindre amb representants del Govern espanyol durant l’etapa d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Especialment amb Pedro Arriola, assessor del president espanyol Mariano Rajoy –i casat amb l’exministra Celia Villalobos–, amb qui tenia la finalitat a destensar, a través d’un acord satisfactori, la situació que es va anar generant arran la sentència contra l’Estatut i el rebuig al pacte fiscal. La culminació de la consulta del 9 de novembre del 2014 va acabar de trencar les relacions.
Amb el procés també es va trencar el seu partit, UDC, dividit entre l’aposta independentista que també havia fet Convergència i el posicionament espanyolista que van adoptar bona part dels dirigents de la formació com ara Josep Antoni Duran i Lleida o Ramon Espadaler. A l’altra banda hi havia, entre molts altres, Rigol, que va es va comprometre amb l’autodeterminació fins al punt de coordinar el Pacte Nacional del Dret a Decidir, signat al 2013 per milers d’entitats, partits, sindicats, empreses, institucions clubs esportius i també pel Govern català.
Aquell moment vertiginós de la política catalana coincidia amb la desaparició d’Unió, que el 2013 va patir la sentència del cas Pallerols i una crisi ideològica que va derivar en la fundació de Demòcrates, en la qual es va implicar Rigol. Antoni Castellà, portaveu d’aquesta formació, recorda que Rigol va resoldre el dubte que molts militants independentistes d’UDC tenien: lluitar per la preservació de les sigles o fundar un nou partit. “Rigol ens va dir, al seu domicili del carrer Provença, que les sigles d’un partit no són rellevants perquè els partits, tinguin més o menys anys, són instrumentals: el que hem d’intentar és preservar la ideologia, el tarannà i l’acció d’allò que va representar la UDC de la República”.
Demòcrates es va fundar amb el suport de Rigol, qui com a ideòleg vocacionalva criticar la barreja entre democristians i liberals que acollia i acull aquest partit. Persona culta i amiga dels matisos intel·lectuals més profunds, criticava el liberalisme en tant que s’identificava amb l’humanisme, un principi que ell mateix volia convertir en l’eix al voltant del qual havia de girar un catalanisme que només l’entenia com un moviment basat en la concòrdia i en la unitat.
El 2015 Rigol ocuparia, de manera simbòlica, un dels últims llocs de la candidatura de Junts pel Sí, tal com també va fer amb la de Junts el 2017. L’actual regidora de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Joana Ortega, que també va ser vicepresidenta del Govern català durant l’etapa presidencial d’Artur Mas (2010-2015), recorda d’ell les seues inquietuds intel·lectuals, que el van convertir en un orador capaç d’inspirar la militància de l’antiga UDC. “Als consells nacionals, quan el president Rigol els inaugurava amb els seus discursos, hi havia un silenci i una puntualitat extraordinària. El seu humanisme, tan arrelat al país, i les seues reflexions encara són molt vàlides”, reflexiona Ortega.
L’exvicepresidenta també valora el fet que Rigol situara “la persona al centre de la política, entesa com a col·lectiu, i la seva apel·lació al concepte de comunitat, fugint d’aquest individualisme cada cop més present a la societat”. Uns plantejaments reflectits en el seu últim llibre, Restaurar la política, publicat per Viena el 2018 i que servia també per a recuperar reflexions de Jacques Maritain, un dels seus grans referents.
Rigol, per tant, representava allò que no figura en la quotidianitat política actual, determinada per les interioritats i les contradiccions diàries. Rigol era un teòric, un inspirador capaç d’unir sensibilitats i de convertir-se en un referent ideològic en un àmbit cada vegada més afectat per la “modernitat líquida” que va conceptualitzar el sociòleg Zygmunt Bauman. Rigol va ser, sobretot, un antídot contra aquest fenomen que ha anat desplaçant els ideòlegs com ell.