Quan Michelle Obama fa acte de presència, la rebuda és equiparable a un tsunami d’amor. Aquest dia primaveral a la ciutat de Saint Louis, el públic que ha vingut a veure-la no només li dona la benvinguda, sinó que, després d’hores fent cua fora de la sala d’actes, la gent es posa dempeus d’un salt tan bon punt l’exprimera dama del país surt a l’escenari tot movent els peus com si volgués posar-se a ballar.
Michelle Obama representa tantes coses: una dona que ha fet carrera, la primera dama negra dels Estats Units, una icona de la moda. Avui, una tarda assolellada d’abril, duu roba formal: americana i pantalons foscos i sabates de taló. Per uns instants, sembla ben bé que vulgui iniciar un nou capítol de la seva vida: Michelle Obama, candidata a la presidència?
Fa mesos que corre la brama que la dona de l’expresident potser es presentarà com a candidata; que Joe Biden, a la convenció del Partit Demòcrata que se celebrarà al mes d’agost, anunciarà que dimiteix dimissió i que Michelle Obama ocuparà el seu lloc. L’any passat fins i tot al govern es deia que els demòcrates havien fet enquestes per sondejar les possibilitats que tindria Michelle Obama de guanyar les eleccions.
Des d’aleshores, per damunt les seves compareixences sempre hi plana aquest aire d’expectativa i d’esperança per veure si —potser— s’hi acaba animant.
“Jo la votaria”, afirma Alfreda Hyatte, que ha vingut a fer cua a la porta del centre de convencions a dos quarts de set del matí per poder veure el seu ídol de ben a prop. Tan bon punt s’obren les portes poc abans de les dotze, Hyatte corre a passadís avall per agafar una cadira a la primera fila. “No correu, que hi ha lloc per a tothom!”, criden els guardes de seguretat. Però les seves advertències s’esvaeixen enmig de l’entusiasme desfermat.
No fa pas gaire, en un tabloide va publicar-se una columna segons la qual el matrimoni Obama havia demanat al president Biden que no es tornés a presentar. Michelle Obama es va veure obligada a desmentir-ho. La seva portaveu va assegurar que dona tot el seu suport a la campanya de Biden i de la seva vicepresidenta, Kamala Harris. Els rumors, però, no s’han pas extingit del tot. Les oficines d’apostes dels Estats Units encara consideren que Michelle Obama, de 60 anys, seria un dels candidats més prometedors a les eleccions presidencials del novembre.
L’aura de fantasia que envolta Michelle Obama és el fruit d’una profunda frustració. En la història dels Estats Units, mai no hi havia hagut dos candidats a la presidència tan impopulars. Dos terços dels nord-americans consideren que Biden, de 81 anys, és massa vell per liderar la principal potència mundial durant quatre anys més. Tanmateix, molts també temen Trump, que amb 77 anys no és gaire més jove que Biden i es passa mitja setmana al banc dels acusats en un tribunal de Nova York, ja que va voler subornar una actriu porno amb la qual sembla que va estar embolicat perquè no obrís la boca.
D’entrada, Michelle Obama sembla ser una proposta radicalment oposada als dos senyors que opten a la presidència: és una dona que no es va deixar enverinar per les vergonyes i el cinisme de la política i que, malgrat passar vuit anys a la Casa Blanca, no va deixar de ser una persona tan oberta que deixa sense armes als seus adversaris. A la seva autobiografia Becoming, publicada el 2018, Michelle Obama descriu el llarg camí que va haver de recórrer per tenir fills.
“Veure dones passejant contentes pel carrer amb els seus fills em feia molt de mal perquè jo també en volia; i després m’envaïa una terrible sensació de ser imperfecta”. Les seves dues filles, Malia i Sasha, van néixer amb l’ajuda d’inseminació artificial.
Potser és la vulnerabilitat el que ha convertit Michelle Obama una estrella. A Saint Louis parla en una conferència sobre salut mental. Els seminaris duen noms com ara “Millorar la teva pròpia resiliència” o “Preservar la salut en la dificultat”. Al seu últim llibre The Light in Us, Michelle Obama explica que, al llarg de la seva vida, sovint ha hagut d’esforçar-se molt per superar les seves pors i atrevir-se a provar coses noves. També explica que li va costar acceptar les ambicions del seu marit.
“No m’agradaven gens els canvis, ni les coses imprevisibles, i sabia que tot això era intrínsec a una campanya presidencial.” Segons escriu, si ella no li hagués donat el vistiplau, Barack Obama no hauria saltat a l’arena política. Al final, però, explica que no s’hauria perdonat negar-li una oportunitat com aquella.
“No volia haver de dir un dia a les meves filles que el seu pare hauria pogut ser president, que molta gent confiava en ell i que ell tenia la força de fer grans coses, i que jo ho havia impedit amb l’argument que era el millor per a tothom quan, en realitat, només era millor per a mi perquè em permetia viure més còmodament, mantenir les coses tal com eren.”
A Saint Louis, ben bé el 80% del públic de Michelle Obama són dones. En parlar-hi, se sent cada dos per tres la mateixa frase: “És tan propera.”
Barack Obama era considerat l’home més carismàtic de la política nord-americana. Al mateix temps, però, sempre va destil·lar una certa superioritat intel·lectual i una ironia i un distanciament que enfurismava els seus oponents de mala manera. Ni tan sols en un dels seus pitjors moments —el dia en què Trump va guanyar les eleccions—, Barack Obama no va perdre la calma. La història no és una línia recta, va dir, sinó un camí que va fent ziga-zagues, i va descriure el seu successor com un lamentable error del sistema.
Michelle Obama mai no ha tingut una confiança en si mateixa tan indestructible com la del seu marit, gràcies a la qual el fill d’una mare soltera es convertí en el redactor en cap de la revista Harvard Law Review, més endavant en senador d’Illinois i finalment en el primer president negre dels Estats Units.
Michelle Obama, en canvi, parla sovint de com l’afectava el rebuig que manifestaven els republicans i ha expressat en diverses ocasions la repulsió que sentí quan Trump va començar a dir que Barack Obama no havia nascut als Estats Units i que, per tant, era un president il·legítim. “Tot plegat era de bojos i insidiós, és clar, i el racisme subjacent amb prou feines es mantenia a l’ombra”, escriu a les seves memòries. “Tot i així, també implicava riscos i l’objectiu era esperonar la gent més sonada”.
Segons Michelle Obama, la política és un negoci brut del qual val més allunyar-se. Quan la reina de tertúlies televisives, Oprah Winfrey, va preguntar-li l’any passat si es plantejava presentar-se a la Casa Blanca, Obama va respondre: “Mai no he mostrat cap mena d’interès per la política, mai.” A les seves memòries, publicades sis anys enrere, hi posa: “Mai no m’ha agradat gaire la política i l’experiència dels últims deu anys no m’ha fet canviar de parer.”
Els seus llibres i compareixences tracten els seus reptes i problemes personals: la seva infantesa com a filla d’un funcionari de l’administració del barri de South Side, a Chicago; la pressió de viure al costat d’un home que està sota un escrutini públic constant; la bogeria que és criar dues filles a la Casa Blanca. Tanmateix, pràcticament mai no tracta qüestions polítiques. Michelle Obama és la coach per excel·lència del país.
A diferència de Hillary Clinton, com a primera dama mai no li hauria passat pel cap escollir el tema de la reforma de les assegurances mèdiques, que és, probablement, el tema més espinós de la política interior nord-americana. Michelle Obama, en canvi, va optar per plantar un hort per promoure l’alimentació sana. Fins i tot ara, els consells que continua donant tenen un caire d’allò més terrenal.
A Saint Louis, Obama explica que, quan tenia quatre o cinc anys, la seva mare li va regalar un despertador perquè aprengués a aixecar-se tota sola cada matí. Una anècdota bonica, encara que una mica trivial, de la seva infantesa. Explicada a través dels llavis de Michelle Obama, però, esdevé una paràbola sobre la responsabilitat de criar els fills perquè siguin persones independents. Com tantes altres superestrelles nord-americanes, Michelle Obama té la capacitat de presentar les coses més banals com fossin una autèntica font de saviesa.
Michelle Obama, però, segurament és tan popular perquè es manté al marge de la política. Ningú no sap què pensa de la guerra d’Ucraïna o de les mesures per fer front a la inflació. En lloc d’això, explica que li agradaria que les seves filles s’ho prenguin amb calma a l’hora de tenir cites i evitin els homes que no vulguin que facin carrera.
Explica, també, que ella i el seu marit van fer teràpia de parella quan les nenes eren petites. Els llibres de Michelle Obama són tan profundament humans que fins i tot ella mateixa sembla avergonyir-se de vegades. Quan escriu sobre les cites de les seves filles, conclou amb la frase: “Ja no explicaré res més de la vida sentimental de les meves filles per respecte a la seva intimitat (però també perquè, si no, em matarien).” És el gir típic de Michelle Obama: simpàtic, deixa veure una mica de la seva vida privada i també té un toc de cursi.
A Saint Louis, pronuncia la bonica frase: “Un cop dins de la Casa Blanca, no hi ha manera de trobar la sortida”. El que vol dir amb això és que, com a ex primera dama, és impossible poder entrar i sortir de casa seva lliurement, sempre va acompanyada de personal de seguretat. El que més troba a faltar, diu, és poder fer cua a la caixa del supermercat i escoltar la xerrameca de la gent.
En l’admiració que té la gent per Michelle Obama rau l’esperança que el país pot canviar, que pot haver-hi uns Estats Units diferents i més amables. Trump és el president que va revelar la cara lletja de la nació; un home capaç de jugar amb el ressentiment sense cap mena de recança.
A Saint Louis, Michelle Obama explica que va esforçar-se molt per criar les seves filles de tal manera que no es pensessin que viure a la Casa Blanca i tenir cada dia l’esmorzar i el sopar duts a taula per un majordom els fos un dret atorgat de naixement. La seva gran virtut és haver esdevingut una icona i, tanmateix, semblar propera.
A la National Portrait Gallery de Washington, on hi ha immortalitzats els grans herois dels Estats Units, ja hi ha una pintura a l’oli que atrau més espectadors que la majoria de presidents. S’hi veu una Michelle Obama pensativa amb un vestit blanc, mirant els visitants amb un toc de malenconia als ulls. Qualsevol diria que tem pel seu llegat, com si es pogués esborrar en qualsevol moment.
Michelle Obama i el seu marit viuen a cavall de dues residències: una casa de 8 milions de dòlars situada al barri de Kalorama de Washington i una vil·la de 12 milions de dòlars situada davant del mar a Martha’s Vineyard, una illa pintoresca davant la costa de Nova Anglaterra. Tanmateix, els seus fans pateixen per ella com si dugués una existència precària, com si els monstres de la política de Washington encara la perseguissin. Per a les dones que fan cua davant del centre de convencions de Saint Louis, només hi ha una raó per la qual Michelle Obama no hauria de presentar-se a la presidència: temen que la brutalitat de la política l’esclafi. “És tan delicada, tan sensible que hauria de servir el país d’una manera diferent”, diu una treballadora social de Tennessee.
De fet, a Michelle Obama mai no li ha agradat la confrontació. Mai no ha pujat al ring amb tanta alegria com el seu marit, que desplegava tot el seu millor arsenal a l’hora d’enfrontar-se a periodistes bel·ligerants.
Damunt l’escenari de Saint Louis, qui entrevista Michelle Obama és la periodista Isabel Wilkerson, autora de la ressenya de Becoming al New York Times. Wilkerson li recorda a l’exprimera dama que va ser la ressenya més llarga que mai s’ha publicat al diari. “M’encanta aquest llibre”, diu Wilkerson. El to de l’entrevista queda marcat.
El periodista no entrevista Obama: li fa una declaració d’amor elaborada en divuit preguntes. “Toques molt de peus a la terra i crec que per això tothom et té tanta estima”, diu Wilkerson. Obama s’entrega a la conversa com qui es deixaria caure damunt d’un coixí ben flonjo. Parla cofoia del pis que comparteixen les seves filles a Los Angeles, on els van servir un còctel a ella i al Barack. Parla d’un sopar d’estat a la Casa Blanca amb l’ex Beatle Paul McCartney, del valor de la família i de com s’estima el Barack, del qual parla amb una barreja d’ironia i de gran admiració.
Al final, Wilkerson vol saber què li diria avui Michelle Obama al seu pare, que patí esclerosi múltiple i va morir quan ella tenia 27 anys. “Espero que se senti orgullós”, respon amb la veu trencada. “M’estàs matant amb això.” És un final perfecte par a una bona tertúlia: un clímax emocional al final d’una producció impecable. Wilkerson i Michelle Obama s’abracen mentre s’acomiaden. “Ha sigut meravellós!”
“When they go low, we go high.” Aquesta frase ve a dir que, quan els adversaris recorren als instints més baixos, el que cal fer és elevar-se per damunt d’ells. És, potser, la frase més famosa de Michelle Obama. La va pronunciar a la Convenció Nacional Demòcrata el juliol de 2016, on Hillary Clinton va ser nomenada candidata presidencial demòcrata. Una frase directa i contundent, però un xic massa vana i distant per a la política. Sonava tan arrogant com les paraules de Hillary Clinton en qualificar de “deplorables” els votants republicans. Poc després, Donald Trump va ser escollit president.
Avui, Michelle Obama es mou per entorns que poc tenen a veure amb el barri de South Side que la va veure créixer. Fa uns dies es va publicar l’edició de butxaca del seu nou èxit de vendes, The Light in Us, i Obama va publicar un vídeo a Instagram on se la veia a ella mateixa colant-se en un supermercat de Missouri per firmar en secret uns quants llibres.
Se la veu amb una dessuadora amb caputxa i unes ulleres de sol enormes, i està d’allò més feliç que ningú no la reconegui. Fa l’efecte que retorna al món en què va néixer per ensumar-lo d’amagat un cop més. Compra una joguina per al seu gos Sunny i una samarreta per a Barack. Durant uns minuts, Michelle Obama es diverteix. Finalment, però, ha de marxar: els agents de seguretat obren les portes de la pesada limusina que l’espera i Michelle Obama se’n va. Desapareix de nou cap al món que ara li fa de casa.
Traducció de Laura Obradors