—Cap de les dues es diu Olivia. Per què Ölivias, doncs?
—Claudia Balletbó: Vam començar a fer música per diferents processos de dol coetanis que vam fer de forma conjunta. Les primeres peces anaven dedicades a aquest procés de dol. Pel nom, vam pensar quina era la primera persona o animal que ens havia deixat i, justament, va ser la meva gossa.
—La mascota molts cops és la primera experiència del dol…
—Isabel Archs: Total. Al final, un gos és com un més de la família. A més, potser posar el nom d’un avi o àvia era massa.
—C. Balletbó: Representa la forma com connectes amb la mort. Potser, dels primers familiars que marxen, no n’ets conscient. Però, se’t mor un animal i entens el que ha passat i ho relaciones tot.
—Ja hi havia un interès previ en el món de la mort…
—I. Archs: Ens comuniquem molt fent música. És una forma molt còmode d’estar perquè podem treure coses que, potser, si parlem de normal, ens costen més. Entre nosaltres sempre estem fent bromes. En canvi, al piano hi ha un parèntesi on podem treure el dolor que teníem dins.
—C. Balletbó: S’ha creat una nova dimensió en la nostra amistat. Aquests buits comunicatius que a vegades es donen per intentar estar bé amb la vida, els traiem allà.
—A l’hora de treballar el repertori, heu hagut d’indagar en el concepte?
—C. Balletbó: Hem estat un parell d’anys fent el disc i hem estat fent un procés per entendre qui érem, què volíem, quin era l’imaginari de cada una i què tenien en comú, buscar referents… També ens hem ajuntat amb companyes de fotografia de la Isabel per donar-li una altra capa. La mort és un concepte molt gastat, com l’amor, però hem volgut buscar la nostra interpretació.
—Hi ha un treball espiritual?
—C. Balletbó: Sempre. Tot i que no ens vulguem identificar en cap teologia concreta. Hi ha molts marcs de referència. El disc es diu Que baixi el cel perquè parlem de forma irònica o crítica d’aquesta dualitat de la idea cristiana del cel i l’infern. Un company diu que intentem fer d’això gairebé un aquelarre, un espai de bruixes on cadascú tingui les seves maneres naturals de sanar els processos.
—I un treball emocional mutu, suposo.
—I. Archs: Molt fort. Als primers concerts ens fèiem PowerPoints amb imatges dels nostres familiars que s’havien mort i els miràvem: “Ara us farem un concert a vosaltres”. És una mica bèstia, però ho fèiem.
—C. Balletbó: Hem entès que la nostra música és una qüestió conceptual, molt polièdrica. Veiem l’espectacle com una cosa més performativa on es genera una atmosfera com d’obra de teatre.
—Per què penseu que cal posar la vida i la mort en un mateix “pla horitzontal”?
—C. Balletbó: No hi ha una dualitat. Només ports morir un cop has nascut. Les dues coses simbolitzen un canvi. Els pols que hem volgut separar a la cultura occidental estan ben junts.
—És la idea que “el cel és dins teu”, de la cançó “Res al cel”?
—C. Balletbó: És una manera de portar cap a nosaltres aquest cel llunyà on se suposa que tothom hi va per reposar. Quan fas un dol, i quan l’has superat, tens molt presents aquestes persones. D’alguna manera, són aquí. Tot pot conviure en un mateix estrat.
—És una cançó gairebé festiva…
—I. Archs: Es pot fer un dol a qualsevol lloc. Ens ha passat més d’una vegada que estant de festa, de sobte, connectes amb aquell dol i comences a plorar. De cop i volta, ho entens molt més i avances més en un moment així que no pas quan et foten una xapa del que ha de ser i el que no.
—La dessacralització, a “Salm”, la busqueu en la frase tradicional: “riu del mort i de qui el vetlla”.
—I. Archs: Té una part molt irònica. Et faig un salm, t’ho repeteixo tota l’estona, però el que t’estic dient no té massa a veure amb un salm.
—Això que fan de “bastarditzar” una mica el Salm, ho fan també a God Lord, que parteixen del Down to the river to pray…
—C. Balletbó: “Down to the river to pray” és una cançó molt eclesiàstica. El nostre bagatge també és d’escola de monges. Hi havia una capella amb un piano i és allà on vam començar a fer música les dues. Com que estàvem evocant el món de la mort, el cel i l’infern, vam pensar que era important agafar alguna pregària i jugar amb això.
—I. Archs: Escoltar gòspel forma part del nostre imaginari. Em va agradar molt quan vam fer el clic per canviar la lletra i dir que aquest no és el camí, que no cal anar sola a plorar a un lloc concret. El camí en un dol, moltes vegades, són els amics més que no pas marxar sol i anar a resar. Cadascú pot fer el que vulgui, però el nostre és aquest.
—La sonoritat del disc vol remetre a la transcendència. Com ho heu treballat?
—I. Archs: Tota la música s’ha fet per acompanyar el procés. Tota l’estona hem volgut buscar quin paisatge té cada cançó, com es mou la paraula i com la música la pot enaltir.
—C. Balletbó: És bastant abstracte. Sempre hi ha un color. La música es crea a través de l’imaginari que evoca la lletra.
—Per exemple?
—C. Balletbó: “L’olivera”, a la Isabel, li evocava els camps d’oliveres del poble, una cosa més desèrtica, la Guerra Civil, les fosses comuns. Hi ha tot aquest imaginari i veiem que això ha de tenir un so folklòric perquè parlem de la nostra història.
—I. Archs: Vam escollir els sons perquè es mogui dins el folklore sense que es noti molt tampoc. La meva àvia aragonesa m’explicava que quan era petita veia els cossos de la gent al costat de les oliveres, que hi havia molta gent enterrada en aquells camps…
—C. Balletbó: També pensava en “Sad Bach”. La lletra és un poema de comiat a me àvia. La Isabel havia tocat a l’enterrament. Havia tocat una peça concreta de Bach i vam decidir posar-la de pont entre estrofes. Tot acaba sortint d’aquesta capacitat d’abstracció.
