L’any 2006, dècades després dels anys seixanta del segle anterior, el director de la revista L’Avenç, Josep Maria Muñoz, va documentar per primera vegada el terme Seixantisme. Es referia, amb aquest neologisme historiogràfic, a una època del passat visible fins aleshores a través dels moviments que li havien donat forma, però que gràcies a aquell nou concepte començaria a identificar-se com un tot. Allò va ser, en part, la conseqüència de l’apunt de l’erudit Joaquim Molas (1930-2015), que va comparar l’any 2000 el moviment cultural català dels seixanta amb dues etapes anteriors també determinants: el Noucentisme i el Modernisme.
Ara el Seixantisme ja té el seu llibre. L’ha escrit la filòloga Marta Vallverdú i Borràs (Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 1962), i l’ha publicat l’editorial L’Avenç. La mateixa autora explica que va ser Molas, precisament, qui quan dirigia la seua tesi doctoral li va motivar a estudiar tot l’esclat cultural català dels seixanta. Decidida a fer un estudi per aprofundir en la història de la Gran Enciclopèdia Catalana –sobre la qual Josep Lluís Martín i Berbois ha fet recentment un altre treball–, “el doctor Joaquim Molas, un dels protagonistes del Seixantisme, em va dir que la GEC estava inserida dins d’un moviment global molt important: el dels anys seixanta”. Va ser aquesta matisació el que va animar Marta Vallverdú a estudiar a poc a poc tot aquell període, combinant la tasca investigadora amb el seu treball. “Calia aquest estudi coherent i cohesionador, era un buit bibliogràfic que calia cobrir”.
Així, el llibre de Vallverdú, prologat per Julià Guillamon, explica què va ser tot el que va donar lloc a la creació d’un corrent que ara té nom propi. Des de la universitat a la creació literària, passant per l’esclat artístic, per l’arquitectura, per la fundació d’Òmnium Cultural, per les revistes, les editorials, l’esmentada GEC, l’aportació nacional de Joan Fuster, la Nova Cançó, la Gauche Divine, l’impuls educatiu de Rosa Sensat, l’escoltisme i, fins i tot, el debat sobre la identitat propiciat per la immigració en aquells moments. Són fenòmens que fins ara s’havien estudiat a fons per separat –no tant el Grup de Folk, integrat per Ovidi Montllor, Jaume Sisa i Pau Riba, entre d’altres, influïts per la música anglosaxona i sobre el qual Vallverdú també en parla– i que l’autora ha unificat dins d’allò que va ser, un corrent històric que va contribuir a la recuperació del país. Tot en una època totalment adversa, amb el franquisme consolidat però amb una joventut “que sube, que va creciendo lentamente, naturalmente, y que se mueve por exigencias espirituales”, tal com va dir Jordi Pujol en la declaració final davant el Consell de Guerra que el va condemnar el 13 de juny de 1960. L’aleshores futur president català, un dels grans protagonistes d’aquella època –i per tant també d’aquest llibre–, va saber llegir el moment que arribava i ho va expressar davant un tribunal franquista.
Què va fer possible el Seixantisme
Vallverdú justifica l’aparició d’aquest moviment a través de dos fenòmens. D’una banda el moviment antifranquista, que al Principat i al País Valencià es trobava molt lligat a la universitat. Va ser en aquest àmbit on van sorgir intel·lectuals que es van poder aliar amb la classe obrera i que van acabar conformar un moviment “amb un cert caire de redreçament”, explica l’autora. L’altre fenomen que va fer possible el Seixantisme va ser la referència internacional dels sixties, un moviment juvenil protagonitzat pels fills dels qui havien viscut la Segona Guerra Mundial i que promocionava una “rebel·lia que encaixava molt bé amb l’actitud reivindicativa que es vivia contra el franquisme”.
Curiosament, tot i que el món dels seixanta no estava tan globalitzat com l’actual i que l’Estat espanyol venia de superar la llarga autarquia franquista trencada el 1959, el Seixantisme va connectar amb la cultura internacional gràcies a la inquietud dels joves que intentaven obrir-se al món i guanyar protagonisme. En canvi, tot i que el Seixantisme beu dels sixties, també té particularitats pròpies. En primer lloc, segons assenyala Vallverdú, l’esclat català cultural dels seixanta va ser intergeneracional. En aquell moment ja hi havia persones amb certa edat com ara l’intel·lectual Joan Fuster, gran inspirador de tants projectes que van nàixer en aquella època com ara l’editorial 3i4 –fundada per Eliseu Climent i Rosa Raga–; com l’arquitecte Oriol Bohigas, com l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, com el pedagog Joan Triadú, com l’empresari Joan B. Cendrós –aquests dos últims impulsors i referents en la creació d’Òmnium Cultural– o com l’esmentat Jordi Pujol, també al darrere del finançament de moltíssimes iniciatives. Una altra particularitat és que si arreu del món els sixties “assenyalaven els punts febles de la democràcia”, als Països Catalans precisament demanaven assolir la democràcia.
Aquest caire intergeneracional va desembocar, també, en algunes contradiccions, si més no aparents. Per exemple en el fet que el Seixantisme tinguera com a epicentres llocs tan diferents com el monestir de Montserrat, on hi havia l’abat Escarré; i la discoteca barcelonina Bocaccio, lloc de reunió de la intel·lectualitat burgesa antifranquista identificada amb el nom de la Gauche Divine. Aquests dos espais, així com moltes altres ubicacions, corrents i tendències, confluïen en la lluita contra la dictadura i en la defensa de la cultura i la llengua catalanes.
Disputes i altres aspectes
També hi va haver contrarietats que anticiparien el que havia d’arribar a la Catalunya de les dècades posteriors. Vallverdú identifica dues etapes del seixantisme. La primera va del 1959 al 1966, “quan predomina més el sentit d’ordre i d’aliança per tal de lluitar contra el franquisme”. En aquell moment les persones més grans havien destacat més al si del moviment, però en els anys previs a la revolta francesa del Maig del 68 les coses comencen a canviar. “Aquesta era una etapa més polimòrfica, amb molta radicalitat i una gran crítica al capitalisme que també es veu reflectida en l’hedonisme, en el hippysme i en la radicalitat de la gent jove desplaçant-se de la seva classe burgesa”.
La radicalitat va conduir cap a l’escepticisme i cap al fet que els anys posteriors al Seixantisme, tot i la continuïtat en la lluita per la democràcia i per la catalanitat, foren una mica diferents. Les disputes entre treballadors i empresaris –tant laborals com conceptuals– dins d’espais com ara la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana en va ser un exemple. Al seu torn, l’èxit progressiu de les tesis anticapitalistes i anticolonials trencava una aliança fonamental entre els joves i les classes benestants consolidades. Vallverdú, de fet, identifica la tancada de Montserrat contra el Procés de Burgos de desembre de 1970 com un dels últims exemples de confluència. “Des d’aleshores aquesta unió d’intel·lectuals va ser molt més difícil”.
L’autora explica també que, ja entrats en els seixanta, amb una Transició encara inexistent però que d’alguna manera es veu arribar, “els qui tenien aspiracions polítiques es comencen a preparar i interpreten que la seva lluita ja no anirà tant per la defensa de la cultura com per altres camins. És llavors quan comencen a fundar partits polítics i es genera una certa escissió entre política i cultura, àmbits que durant el Seixantisme havien estat associats”.
Un altre aspecte estudiat però no sempre vinculat en el relat historiogràfic a les inquietuds de l’època és el de la immigració. Aquest fenomen, present en el moment actual i també incòmode a l’hora de ser tractat, va ser una de les obsessions de Jordi Pujol i va ser analitzat per autors com Francesc Candel, que va fer d’Els altres catalans un dels èxits més potents d’Edicions 62, una altra de les editorials nascudes en aquell context. El debat sobre com incorporar els nouvinguts d’altres zones de l’Estat a la catalanitat va ser un dels més intensos, i ja incorporava criteris essencialistes que no van tindre èxit, com ara el de Manuel Cruells.
El llibre, a més, introdueix nocions de context que detallen com era aquella època a nivell quotidià. Pel que fa a la immigració, sobta que la televisió esdevinguera un remei contra la natalitat exponencial, en tant que convidava que les parelles dels barris humils es gitaren a hores diferents. El tabac, present en excés entre els cercles universitaris, també és un element del paisatge del Seixantisme. O realitats ara denunciables però en aquell moment acceptades amb naturalitat, com ara el fet que durant les nits de març de la Caputxinada de 1966 les dones presents al convent de Sarrià, per exemple l’escriptora Montserrat Roig, foren les encarregades de les tasques domèstiques mentre els homes figuraven com els dirigents oficials d’aquella revolta.
La situació actual del país no és tan adversa com la dels anys seixanta, però els últims canvis polítics han suposat un retrocés indiscutible. Preguntada per si el Seixantisme pot servir com a precedent d’esperança per a moments presents, Marta Vallverdú respon que “la globalització actual, l’alienació amb la societat de consum i l’acomodament porta els joves a lluites que no són gaire radicals”, fet que fa que els “comportaments siguin massa diferents”. Caldrà, per tant, explorar altres fórmules si es vol instigar un nou esclat cultural, tal com ja van fer en el seu moment els protagonistes del Seixantisme, que ho van canviar tot amb voluntat, ambició i talent.