-Al prefaci s’indica que l’estudi dels cossos policials és una de les grans assignatures pendents de la historiografia espanyola. A què es pensa que es deu?
-Aquest ha estat sempre un tema tabú. A diferència d’altres països d’Europa, a Espanya els historiadors no han tendit a apropar-se a aquest tema. Això respon al paper històric que ha jugat la Policia en un país mancat de tradició democràtica, esquitxat de dictadures al llarg de la història i en què la Policia ha tingut un caire molt repressiu. Això fa de la investigació una pràctica poc amable. D’altra banda hi ha la dificultat d’accedir als arxius policials, tal com ocorre amb els arxius de molts altres àmbits a Espanya, i això ha fet que bona part de la historiografia que s’ha dut a terme al voltant dels cossos policials l’hagi fet la mateixa gent dels cossos policials. Lògicament, els estudis que pretenen ser valuosos estan mancats de la perspectiva crítica i analítica que ha de tenir un treball d’aquestes característiques. Com a exemple, diré que actualment s’està commemorant, de manera més que discutible, el 200 aniversari de la història de la Policia espanyola, lligant l’actual Cos Nacional de Policia al que va crear Ferran VII, en ple període absolutista, el 1824. En l’exposició commemorativa que s’ha fet a Madrid es posa de manifest la manca de claredat que encara té la Policia per fer front a la seva història, on hi ha errors importants i sobretot manipulacions i manca d’esperit crític.
-De fet, al seu llibre s’assenyala que l’origen de la Policia Nacional, que ara compleix 200 anys, està en la repressió de Ferran VII per a restaurar l’absolutisme. Aznar i Mayor Oreja van celebrar el 175è aniversari el 1999 sense ser-ne aparentment conscients.
-Allò va ser una creació de José María Aznar com a president i de Jaime Mayor Oreja com a ministre per a donar una pàtina d’antiguitat a la Policia espanyola. Ja sabem que la dreta espanyola, i no diguem ja l’extrema dreta, és procliu a venerar i a idolatrar els cossos policials en general. Però el més lamentable és que aquest parany que Aznar i Mayor Oreja van oferir a la societat ha sigut comprat per un Govern socialista, commemorant un 200 aniversari que no té cap sentit i que a més està mancat d’esperit crític i de visió analítica. Però això és una constant. L'any passat, la Guàrdia Civil va fer una exposició sobre la seva història a Castella i Lleó i també hi va haver enrenou entre mitjans historiogràfics per les falsedats i les omissions, algunes extremadament greus, que el cos feia en referència a la seva història. Això denota que tenim un problema amb els cossos policials espanyols.
-Pel que fa a la Transició, insisteix molt en la no renovació del cos policial després de la dictadura. Espanya és una excepcionalitat a Europa, en aquest sentit?
-En aquest sentit, sobretot si ho comparem amb el que va succeir amb els veïns de Portugal, és una excepció i diu molt de la forma com es va fer la Transició, allò que el mestre Josep Fontana en deia “transacció”, un període de canvi que va conduir a l’establiment d’una democràcia homologable amb la resta de països d’Europa occidental però que va tenir moltes misèries, moltes servituds i molta violència. No només per la xacra miserable del terrorisme, sinó també pels excessos que van cometre els cossos policials durant aquells anys, en bona part producte del fet de no haver dut a terme una bona depuració dels mateixos cossos policials ni tampoc de la magistratura. Tot això va comportar que, malgrat els canvis d’uniforme, els agents que servirien la democràcia foren els mateixos que havien servit la dictadura. Si s’importen noms, cognoms i currículums, lògicament també s’importen les seves pràctiques d’actuació. Això va tenir un cost evident per la democràcia espanyola, i algunes de les seves herències encara avui són perceptibles als cossos policials espanyols. Hi ha una responsabilitat evident de com es va fer la Transició, però també de la nefasta gestió que va fer el PSOE durant els 14 anys que va estar al Govern (1982-1996) dels temes d’Interior.
-Suggereix, de fet, que l’absència de depuració té conseqüències en el present.
-Evidentment. S’ha de reconèixer, en primer lloc, que les forces polítiques parlamentàries, a partir de juny de 1977, les que entren en la dinàmica de l’establishment, per molt que Rodolfo Martín Villa diga a les seves memòries de forma repetida que comunistes i socialistes li demanaven la depuració de la policia, això no és cert. Això només estava en l’agenda dels partits d’extrema esquerra, malgrat que durant les manifestacions i les mobilitzacions per les llibertats un dels crits que més es corejava fos “disolución de cuerpos represivos”. Però a l’hora de la veritat hem de reconèixer que no era una demanda social àmpliament estesa: només estava en l’agenda de l’extrema esquerra. També hem de tenir en compte un dels paràmetres que sovint oblidem quan parlem de la Transició, que alguns la volen vendre com un període modèlic, exemplar i fins i tot exportable, i és que un dels factors que va condicionar molt aquest període, a banda de la presència dels poders fàctics i el perill d’una involució, era la por, que era transversal i afectava amplis sectors de la població. Per això es va apostar per una Transició moderada, pausada i sobretot que no provoqués els poders fàctics. Haver portat a terme una depuració de les files policials potser hauria aixecat moltes ampolles i hagués comportat riscos que no estaven disposats a assumir i que, d’altra banda, els dirigents polítics de la UCD i del PSOE no tenien a la seva agenda. Però una cosa és això i l’altra és que no tinguessin escrúpols per, durant l’exercici que van estar al poder, promocionessin i encimbellessin càrrecs de moltíssima responsabilitat gent que procedia de la desapareguda Brigada Político Social, que no era l’única unitat de la policia franquista que practicava tortures, però que sí que era la gran especialista en la repressió. Tant UCD com PSOE van promocionar i ascendir a càrrecs de moltíssima responsabilitat persones que havien tingut un paper destacat en la persecució de demòcrates que lluitaven per la llibertat.
-L’arribada dels socialistes al Govern espanyol el 1982 va representar alguna esperança en aquest sentit?
-Esperança sí, però aviat va quedar frustrada sobretot pel problema de pervivència de la tortura. Els socialistes no es van posar mans a l’obra per eliminar aquesta xacra. Sí que és cert, i això es va veure en els últims anys del govern de la UCD, a inicis dels vuitanta, que hi va haver una davallada important de víctimes de la repressió en les mobilitzacions. A partir de la mort, una més, d’un nen de dos anys al principi del mandat socialista en un control portat a terme per la Guàrdia Civil en l’anomenada “tragèdia de Valmojado” (Toledo), els socialistes van quedar impressionats, i llavors van treballar en la implementació d’un reglament d’utilització d’armes de foc que acabés amb una de les xacres de la Policia espanyola, que era el fet que agents, tant de servei com fora de servei, mataven cada any desenes de ciutadans amb incidents relacionats amb intents d’identificació, de detenció, controls de carretera o senzillament disputes entre ciutadans i policies fora de servei que portaven una arma a sobre. Aquí hi va haver un punt d’inflexió, tal com explico al llibre, però la xacra de la tortura va continuar i va intentar acabar amb ella l’equip del ministre Juan Alberto Belloch, al qual es va incorporar l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles, però van tenir molt poc de temps per implementar les seves reformes, ja que el Titanic socialista ja estava fent aigües, s’enfonsava. La via d’aigua més important del podriment que afectarà els socialistes i acabarà provocant la seva derrota electoral del 1996 penso que procedeix del Ministeri d’Interior per la guerra bruta dels GAL, la nefasta gestió de José Barrionuevo i José Luis Corcuera i per permetre que la crosta policial heretada del franquisme pels governs de la UCD es perpetués sense fer cap tipus de neteja, demostrant una manca absoluta de responsabilitat i de sensibilitat al respecte.
-De fet, els mateixos socialistes van ser responsables del que probablement és l’episodi més vergonyant de la història policial recent, el dels GAL.
-Sí. En parlo força al llibre. Lògicament, és la història més negra de la gestió dels socialistes al Govern espanyol i exemplifica el que mai no pot fer un Estat de dret, que és buscar dreceres que passin per damunt de la llei per solucionar un problema. De fet, una de les excuses que van tenir uns i altres per perpetuar els càrrecs policials franquistes era ETA, en el sentit que ells eren els que tenien més informació i els més capaços de portar a terme aquesta lluita. Però d’aquí a utilitzar mercenaris... Hi ha una diferència amb UCD pel que fa a la pràctica del terrorisme d’Estat, que amb Adolfo Suárez es vehiculava sobretot a l’organització fantasmagòrica del Batallón Vasco Español. Aquesta organització estava sobretot integrada per policies francs de servei que actuaven moguts per suposats anhels patriòtics i van cometre una sèrie de crims a finals dels anys setanta sobretot. Però en el cas dels socialistes no estem parlant de voluntaris o de forces de xoc, per dir-ho d’alguna manera, moguts per aquest anhel patriòtic, sinó que parlem de clavegueres, de mercenaris i d’utilització de fons reservats amb una connivència evident dels cossos policials i que tindria la seva fotografia més negra a la caserna d’Intxaurrondo, encapçalada pel general Rodríguez Galindo.
-Recentment, durant l’anomenada “Operació Catalunya”, bona part de l’opinió pública espanyola s’ha mostrat acrítica davant les actuacions de les clavegueres. Fins i tot dirigents polítics com Isabel Díaz Ayuso l’han justificat.
-Hi ha una tradició evident en aquest sentit, que ve de molt de temps enrere i que obeeix a la idea que els cossos policials, per a un determinat espectre de la societat espanyola identificada amb postulats conservadors, forma part de les essències pàtries. Això els dona una pàtina de ser intocables i de no ser objectes de crítica. En aquest sentit, aquests grups actuen tal com confessa Villarejo en seu judicial: per la pàtria es poden conculcar les lleis i el que faci falta. El que és preocupant és que dirigents triats democràticament entrin, també, en aquest joc i l’acceptin. I que en funció dels enemics que tinguis adaptis les lleis fins al punt de conculcar-les. És un símptoma evident de baixa qualitat democràtica.
-També s’ha acceptat amb normalitat la presència de sindicats ultradretans policials com ara JUSAPOL.
-Sí. A aquest aspecte li dedico un capítol al llibre perquè la deriva és evident. Aquest és un problema present també en altres sistemes policials europeus en què l’extrema dreta s’hi ha infiltrat. França té un problema evident, en aquest sentit, i també el tenen Portugal o Alemanya. Però en el cas que ens ocupa, que és Espanya, aquesta connivència és clara i es demostra des de diversos paràmetres: des de la vessant sindical amb JUSAPOL al comportament electoral dels agents, així com la manera de reclutar agents, que evidencia quines persones s’apunten a formar part de la Policia espanyola. Però una altra cosa haurien de ser els comandaments, gent que teòricament ha d’estar més formada i preparada; o els dirigents polítics, que per compromís democràtic s’haurien d’enfrontar a aquest problema. Tot i que jo crec que seguim amb una tradició de deixar fer a la Policia donant raó a una màxima, que els governs passen i la policia es queda. I hi ha també un aspecte que hem de tenir en compte, que és que en dictadura o en democràcia la policia és una parcel·la fonamental de l’aparell de l’Estat i és, al seu torn, una prova inequívoca de la qualitat democràtica d’un país. Digues quina policia tens i et diré quin nivell de democràcia has assolit. La policia és un termòmetre fonamental en aquest sentit.
-En aquestes circumstàncies, què cal per què un govern canvie aquesta realitat?
-Primer, la voluntat de fer-ho, tot i saber que serà molt difícil i que és una tasca de la qual els rèdits no es veuran a curt termini. Hi ha temes que els polítics saben que, si s’hi enfronten, durant la legislatura no trauran rèdits, perquè és una tasca a llarg termini. Per tant, cal voluntat, determinació, compromís ideològic i coratge, que és el que ha faltat a la classe política espanyola a l’hora d’enfrontar-se a aquest problema.
-Per últim, aquest llibre coincideix amb el 200 aniversari de la Policia Nacional. Per què diu que la commemoració no té sentit historiogràfic?
-D’entrada, ni la mateixa Guàrdia Civil està d’acord amb aquesta commemoració, perquè ells creuen que són el cos policial més antic. No es pot lligar un cos actual com el de Policia, que emana d’una llei de 1986, a un cos lligat a l’absolutisme i que tenia un tarannà repressiu brutal. Fa mal lligar una cosa amb l’altra, i a més tampoc no es pot establir cap línia de continuïtat clara entre aquell cos i el de la Policia actual. No és un model del qual la societat en general i la Policia en particular es puguin sentir orgullosos.