Quins han estat els principals temes del darrer mandat europeu?
Ha estat un mandat excepcional. Quan comença, el novembre del 2019, Von der Leyen diu que aquesta serà una Europa geopolítica i que els dos principals temes de l’agenda seran la digitalització i l’agenda verda. Només tres mesos després, el món canvia completament. L’agenda política de Von der Leyen agafa una altra dimensió. Arriba la pandèmia i la digitalització s’accelera. Després, vindrà la invasió russa d’Ucraïna i el concepte d’una Europa geopolítica canvia. Entra a l’agenda la idea d’autonomia estratègica i la necessitat de diversificar aliances i recursos energètics. L’evolució acaba amb un avís de quines són les limitacions dels compromisos climàtics per les protestes socials que desperten també una agenda i unes lleis que també tenen costos socials.
Queden coses pel següent sobre la taula?
Sempre queden temes d’un mandat a l’altre. És veritat que hi ha hagut temes molt delicats que feia molts anys que estaven oberts, per exemple l’acord migratori de la UE que portava molt temps bloquejat i que s’ha acabat aprovant al final de la legislatura una mica amb el convenciment que la següent pot ser més complicada a nivell de majories i més desafiant en termes migratoris. Va forçar trobar un consens des del temor que aquest mandat encara podria ser més complicat.
Creu que és possible que entrin nous temes a l’agenda?
Sí, i alguns també essencials pel futur de la Unió Europea. Un dels grans temes serà el debat sobre l’ampliació. Durant aquest mandat s’han pres compromisos polítics importants com donar l’estatus de candidat a Moldàvia o Ucraïna; tornar a accelerar la idea dels Balcans occidentals entrant a la Unió Europea. Un procés que es reactiva després de molts anys de donar l’esquena a aquests països per part de la Unió Europea. Això implica no només una evolució i unes reformes per part dels països candidats, sinó també de les mateixes institucions europees que han de fer reformes internes. També, perquè s’ha de negociar el futur pressupost comunitari a partir de 2027 i quan es tracta de posar diners sobre la taula per tots aquests compromisos geopolítics, torna també una tensió interna inherent a cada exercici pressupostari de la Unió Europea. Les noves majories també poden tenir influència directa en polítiques de gènere, en temes de migracions, en la relació amb Rússia, en el desenvolupament de les capacitats militars de la UE… Tot això també està pendent del que passi després del 9 de juny i els lideratges que es triïn.
Creu que després d’aquest mandat, la Unió Europea en surt més reforçada o més feble…
Crec que n’ha sortit reforçada. És veritat que hi ha hagut un aprenentatge clar dels errors comesos de crisis anteriors. La crisi financera va ser un moment de divisió interna molt profund. La crisi es va explicar sobretot a partir del relat d’uns països contra els altres. Amb la pandèmia hi ha un canvi de lectura. La sensació de vulnerabilitat és molt compartida entre tots els estats membres. És veritat que es posen sobre la taula mecanismes o instruments concrets per fer front a la crisi i als costos socials d’aquesta crisi. Per exemple, els Next Generation. Una altra cosa és com s’han utilitzat. Hi ha un esforç pressupostari que no havia existit en altres crisis. Fins i tot que Alemanya acceptés la comunitarització del deute. Hi ha hagut una resposta diferent. El mateix amb la invasió russa d’Ucraïna. Hi ha una unitat inicial que no era tan previsible abans que això passés. Rússia sempre ha estat un element divisiu entre els estats membres i, en canvi, sí que hi ha capacitat unitària de donar resposta a l’agressió russa. És veritat que malgrat això, aquells factors que han erosionat la qualitat democràtica de la UE al seu interior no han minvat, al contrari. Són tota una sèrie de desafiaments interns que han crescut en comptes de minvar. La presència de forces radicals d’extrema dreta en coalició en alguns governs europeus també s’ha reforçat aquests cinc anys.
Són les primeres eleccions sense els britànics. Quin impacte té això?
Hi ha un impacte pràctic que és en el repartiment d’escons a la cambra. També hi ha un impacte de què suposa això per determinats grups polítics. La representació es repartia entre els Conservadors i Reformistes, que és un grup que va a l’alça, els Socialdemòcrates, que perdran escons, i als euroescèptics amb la UKIP. La veritat és que la sortida dels britànics també ha tingut impacte en coses de les quals som molts menys conscients. L’Europarlament és molt menys divers en l'àmbit racial i cultural perquè la representació britànica ho era molt més que la d’altres estats.
La guerra pot influir en la manera de votar dels europeus de l’Est?
Sí. Naturalment. Vist des d’aquí, ens costa d’entendre la sensació de vulnerabilitat i de temor que hi ha en alguns països de la Unió Europea i especialment a les repúbliques bàltiques. Per ells és una amenaça política i fins i tot física, que pot arribar a passar. És molt present en la seva societat, està gairebé assumida i té un component electoral i també a l’hora de decidir quins són els grans temes que mobilitzen el vot. Són molt més partidaris d’una Unió Europea de la defensa i de posicions molt més clares de l’ajut a Ucraïna. Això pot tenir una conseqüència en els mesos vinents sobre quin futur vol la UE per Ucraïna. Hi ha una divisió interna entre estats membres sobre com s’imaginen la pau a Ucraïna. Alguns estats membres voldrien que hi hagués les negociacions com més aviat millor per aclarir el futur immediat i altres que pensen que no pot haver-hi pau a Ucraïna que impliqui la pèrdua territorial. Fins i tot els escenaris de pau poden mostrar diferències dins els països de la UE.
Com valora l’aliança que hi ha hagut entre les grans formacions per repartir-se les institucions? Creus que és una fórmula que es podria repetir?
Sempre ha estat així. S’ha intentat canviar, sense èxit. La prerrogativa de qui és el president la tenen els estats membres. Això es va voler canviar a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 amb els candidats principals que els partits posaven amb la promesa que seria el president, com va passar amb Juncker. Després d’això, el parlament ha perdut una altra vegada la capacitat d’imposar el seu candidat a la Comissió Europea. Els estats membres no volen perdre aquesta prerrogativa. A l’hora de renovar els càrrecs sempre s’ha funcionat buscant equilibris nord-sud i de les dues grans famílies. Els últims anys, també en un equilibri est oest i de gènere i naturalment, a voltes, com va ser aquesta última vegada, perquè el 2019 Macron era una figura enfortida, també entren a la torna els liberals. Això seguirà sent així, malgrat que això provoca que cada vegada que hi ha una renovació de càrrecs es faci evident que és un sistema molt poc transparent, que es fa a porta tancada i a dit. Per altra banda, si bé és veritat que les enquestes diuen que l'extrema dreta guanyarà molts escons a la cambra, encara les dues grans famílies, socialdemòcrates i democratacristians, seran les més votades, malgrat tot, i el PP europeu guanyarà les eleccions. Això els augura aquesta capacitat de ser decisius en les discussions per renovar els lideratges. Una altra cosa és que els comissaris europeus els proposa cada estat membre i això farà que per primera vegada a la història podrem veure comissaris d’extrema dreta o dreta radical i això sí que suposa un abans i un després. Tot i que ara ja tenim comissaris que tenen una deriva il·liberal clara.
Anem cap a un Parlament Europeu més conservador?
Sí. Anem cap a un Parlament Europeu més fragmentat i més conservador.
Això té conseqüències pels ciutadans de Catalunya?
La primera conseqüència directa, que no és només d’ara, que ja va passar el 2019, és que costa més negociar grans majories. Fins llavors, els dos grans grups sempre tenien el 50% +1 del parlament. Això es trenca el 2019 i obliga a buscar majories alternatives per incloure liberals i verds. Hi ha molta més negociació política, que en el fons és interessant. La gran pregunta és si amb el creixement d’escons de la dreta ultraconservadora, si hi hauria possibilitat d’altres majories més a la dreta de la cambra. D’aquí, tot el debat polític d’aquesta campanya per l’ambigüitat que ha mantingut la candidata del PP, Ursula Von der Leyen de no excloure majories a la seva dreta o no excloure buscar suports entre els Conservadors i Reformistes que és la família que presideix la presidenta italiana d’extrema dreta Giorgia Meloni. Cada vegada més, les conseqüències d’aquí són conseqüències europees. El tema de la política agrària comunitària ha quedat clar que és europeu. O els pressupostos de defensa, que també afecten els pressupostos dels Estats.
Creu que entre l'extrema dreta poden aparèixer noves aliances o una reconfiguració dels grups?
Hi haurà canvis segur. El que no faran és unir-se. Malgrat que tenim tendència a parlar de l’extrema dreta com un bloc, mai actuen com a tal perquè entre ells es veuen com a diferents. Tenim el grup dels Reformistes i Conservadors, que té com a gran figura central Meloni i que és on hi ha Vox o l’N-VA flamenca. Després hi ha el grup Identitat i Democràcia on sobretot hi ha Marine Le Pen o el Partit de la Llibertat dels Països Baixos. Tot això jo crec que hi pot haver moviment a la legislatura vinent. Primer pel trencament de Le Pen amb Alternativa per Alemanya després de les declaracions pro nazis, diguem, que afecta directament el grup Identitat i Democràcia. Després perquè aquesta legislatura el Fidesz, que és el partit de Viktor Orbán, va marxar del PP i ara hem de veure cap on anirà… Són bastants escons en joc i els Conservadors i Reformistes estarien encantats d’acollir-los. Això farà que l’equilibri de forces definitiu encara estigui per negociar després de les eleccions.
Potser que l’agenda verda passi a segon pla?
No m’atreviria a dir que passi a segon pla. Si en alguna cosa la UE ha liderat a nivell global ha estat en els compromisos climàtics. El que veurem és fins a quin punt es flexibilitzen aquests compromisos o la determinació d’aquestes mesures. No tant que es renuncii. Però, hi haurà una politització molt més clara del clima de la que hi havia.