L'estàtua de Jaume I estava envoltada de samarretes verdes amb un llenguatge combatiu. El monarca valencià no havia convocat al seu vell exèrcit de cavallers amb la senyera a l'escut, sinó que s'havia vist rodejat de docents que s'havien aixecat en peu de guerra. El lema «la llengua no es toca» era el clam de batalla d'una aturada laboral multitudinària contra l'amenaça de les tisores a l'escola pública i l'ofensiva lliurada pel PP i l'extrema dreta Vox contra el valencià.
«Conseller, dimissió», «Rovira, dimissió», sonava com a banda sonora d'una jornada de vaga amb seguiment intens arreu del País Valencià. Si la plaça del Magnànim de València indicava una manifestació amb milers i milers d'assistents per reclamar l'adeu del conseller d'Educació, el popular José Antonio Rovira, la reversió de les retallades i la retirada de la proposició de llei que arracona el valencià a les aules, els encontorns de l'Ajuntament d'Alcoi comptarien amb un paisatge similar. Alacant, Castelló de la Plana, Dénia (Marina Alta), Gandia (Safor) o Port de Sagunt (Camp de Morvedre) havien estat demostracions de la força combativa del professorat.
La crida de la Plataforma per l'Ensenyament Públic —integrada per sindicats com ara l'STEPV, CCOO o UGT, així com per la Confederació Gonzalo Anaya o Escola Valenciana— havia estat secundada per milers i milers de professionals de la docència al matí, encara que el departament d'Ensenyament s'havia afanyat a xifrar en un 21% els mestres que s'havien absentat del seu lloc de treball per clamar contra l'ombra de la destralada a la xarxa pública d'educació. Les centrals sindicals —a través d'un dels rostres de l'STEPV, Marc Candela— havien comunicat una fidelitat a la jornada de vaga de prop del 70%.
«Si la conselleria ha donat guarismes del seguiment de la vaga i ha reconegut aquesta xifra, significa que la convocatòria ha estat un èxit», expressava a EL TEMPS una persona que fa anys va desenvolupar càrrecs importats a la governança educativa de l'administració valenciana. Sense necessitat d'entrar a la batalla dels guarismes, els sindicats i les entitats que s'havien sumat a les mobilitzacions de la comunitat educativa havien superat amb nota el seu primer assaig de protesta. Si l'assistència a les marxes matinals havia trencat els pronòstics dels convocants, les manifestacions vespertines havien desbordat les seues expectatives. La sensació era de victòria.
A l'organització d'aquesta aturada laboral, eren conscients que la primera prova era molt significativa. La comunitat educativa valenciana va experimentar pics de mobilització durant l'anterior etapa d'hegemonia electoral del PP: va passar-se d'unes manifestacions contundents en els inicis dels governs populars a trams de menys efervescència al carrer. El còctel de retallades i penúries econòmiques de la Gran Recessió va reactivar el múscul reivindicatiu dels docents. «Avui és una jornada per agafar forces per al conjunt de mobilitzacions que farem des de la comunitat educativa», reconeixia Candela a l'epíleg de la marxa al cap i casal del País Valencià.
«Menys arrogància, més educació»
Com si es tractaren de soldats fidels de l'antic inquilí de la corona valenciana, el centre de València va impregnar-se de reivindicacions laborals, crits contra les tisorades i peticions de dimissió del conseller Rovira. Amb el lema «Per l'escola pública. Més inversió. Més qualitat. Més valencià. Més dignitat», milers i milers de docents acompanyats d'alumnes sortien al carrer contra un model d'admissió escolar de risc segregador, la reducció del pressupost per a la construcció i rehabilitació de col·legis, la destralada a l'oferta de l'Escola Oficial d'Idiomes o l'impuls d'una llei educativa que xoca amb els preceptes sociolingüístics per preservar una llengua minoritzada com ho és el valencià.
«Mira, Rovira, vaga educativa» era una de les consignes que s'intercalava amb cartells sol·licitant la marxa del conseller, altres contra les destralades a la xarxa pública i lemes com ara «menys arrogància, més educació». «Rovira i Mazón, a estudiar al barracó», ressonava mentre les banderes de la UGT, CCOO i l'STEPV dominaven la mobilització matutina a la capital valenciana. «Eixim al carrer per manifestar-se contra un arranjament escolar amb el qual s'eliminen 206 aules d'infantil i primària de la xarxa pública», expressava Rubén Pacheco, veu de la Confederació Gonzalo Anaya, que aixopluga al conjunt de les associacions de mares i pares de l'escola pública valenciana. «La retallada a la construcció d'escoles és molt contundent», agregava Kilian Cuerda, d'UGT.
Sota la mirada d'estranyesa dels turistes, la mobilització faria una primera parada a les portes de les Corts Valencianes. «Educació, pública, de qualitat i en valencià», escridassaven els manifestants mentre eixien de l'hemicicle els parlamentaris socialistes José Muñoz i José Luis Lorenz, o els diputats de Compromís Vicent Marzà, Gerard Fullana o Nathalie Torres per mostrar el seu suport a la vaga i la jornada reivindicativa. «Menys tauromàquia, més educació», clamarien en referència a les injeccions al món bouer que ha aprovat el vicepresident de la Generalitat Valenciana i capitost valencià de Vox, l'extorero Vicente Barrera.
Sense possibilitat de concentrar la totalitat dels assistents als voltants de la cambra parlamentària valenciana, el riu de docents i alumnes avançaria fins a aturar-se al Palau de la Generalitat Valenciana. La plaça de Manises es convertia en una taca verda a favor de l'educació pública. Una escena similar viuria el carrer de la direcció territorial de la conselleria d'Educació a la ciutat d'Alacant. «Ahir, avui i demà, escola en valencià!», manifestarien els amenitzadors de la CGT, UGT, CCOO i l'STEPV. «Retallades?», preguntaven amb l'objectiu que tothom responguera a l'uníson: «No!». «Conseller?», repetien l'operació. «Profes, famílies i estudiants, units i endavant!», seria una de les expressions de lluita més coretjades.
«Cap llengua sobra. Sobra el conseller!» o «Rovira, a la teua casa, a fer el doctorat» — com a retret a l'escàs currículum investigador del dirigent del departament d'Ensenyament en la seua trajectòria acadèmica a la Universitat d'Alacant— serien el preludi a la lectura del manifest per les entitats convocants. «Hem demostrat que els carrers sempre seran nostres», exclamava Beatriu Cardona, d'Intersindical Valenciana. «Hem col·lapsat el centre de València», ressaltaven des del Sindicat d'Estudiants. «Cal dir no a la nefasta llei de Concòrdia [una legislació que promou el revisionisme històric]. No volem un alumnat dòcil i sense criteri», s'havia remarcat des de CCOO-PV. Els crits de «no passaran» i «València serà la tomba del feixisme» arredonien la protesta matinal.
«Cap pas enrere»
L'eufòria sindical matinal ràpidament s'havia multiplicat a la vesprada. A la plaça Sant Agustí, espai icònic per arrencar manifestacions com l'organitzada per Acció Cultural del País Valencià el 25 d'abril o la Comissió 9 d'Octubre durant la diada nacional valenciana, no paraven d'arribar docents amb la samarreta de defensa de la llengua i pancartes per denotar la presència del seu centre a la mobilització. «Estem gratament sorpresos per l'acollida de la vaga i de les mobilitzacions», valorava Alexandra Usó, presidenta d'Escola Valenciana. «Esperem que el Consell reaccione. Si no és així, en les pròximes setmanes potser hi haurà més accions», advertia Pacheco.
«Els centres estan funcionant amb absoluta normalitat i no hi ha cap incident digne de menció», replicava Daniel McEvoy, secretari autonòmic d'Educació, en un comunicat a la premsa de la Generalitat Valenciana que tractava de reduir les convocatòries d'aturada laboral i les protestes a una anècdota. «Aquesta vaga política ha estat un fracàs total», agregava el mateix conseller Rovira. «La ideologia s'ha acabat i la llibertat avança», era el missatge de Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, als organitzadors de les manifestacions.
Amb la consigna de «cap pas enrere amb l'escola pública i el valencià», docents, famílies i persones conscienciades amb la llengua i la preservació de la xarxa educativa pública —més de 15.000, segons els càlculs dels convocants— engegaven una marxa amb la capçalera havent superat la meitat del recorregut i l'última pancarta —on estava present la plana major de Compromís— sense donar els seus primers passos reivindicatius. L'exconseller d'Educació i candidat valencianista a les eleccions europees, Vicent Marzà; el síndic a les Corts Valencianes, Joan Baldoví; l'exconsellera Isaura Navarro; la diputada de Compromís-Sumar al Congrés, Àgueda Micó; o la secretària general de Més-Compromís, Amparo Piquer, serien de la partida. També l'exconsellera d'Educació, Raquel Tamarit, de Compromís.
L'STEPV havia tret múscul militant a la manifestació, CCOO demostrava la seua força, UGT evidenciava el seu arrelament i CGT sobtava amb la seua performance d'un taüt que acollia les restes de l'escola pública. Al ritme de les dolçaines i tabals de l'Estrella Roja de Benimaclet, amb tocades com ara «Maseret» o «Bella Ciao», avançaven les pancartes de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia de Benimaclet, l'IES Clot del Moro de Sagunt (Camp de Morvedre) o l'IES Les Alfàbegues de Bétera (Camp de Túria). Decidim, Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana, la Plataforma per l'Ensenyament d'Alboraia (Horta) o Acció Cultural del País Valencià també s'havien mobilitzat.
«Un aplaudiment per a l'IES Lluís Vives de València», presentava Candela en una plaça de la Verge —espai escollit per acabar la manifestació— farcida de samarretes verdes, on cada col·legi i col·lectiu assistent —com ara els opositors a l'ampliació del Port de València o Lambda— eren aclamats per un públic que escridassava «conseller, Botifler», «trau-te el doctorat, Rovira descarat» i «boti, botí, Rovira qui no boti». «Cap pas enrere amb el valencià», «per una educació pública, de qualitat i en valencià», «retallades a la corrupció i no a l'educació» eren algunes de les consignes que es pronunciaven mentre la militància de CCOO accedia al ritme de «L'estaca» de Lluís Llach.
Un rap d'un professor i la intervenció combativa del Sindicat d'Estudiants serien els entrants a lectura del manifest per part de Rubén Pacheco, de la Confederació Gonzalo Anaya, i Alexandra Usó, d'Escola Valenciana. «La Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic us hem convocat a tota la comunitat educativa a la vaga per aturar les noves lleis educatives regressives del PP i Vox, com les mal anomenades de llibertat educativa i concòrdia, que atempten contra els drets de la comunitat educativa. No tolerarem que pervertisquen la paraula llibertat», retreien.
«Us hem convocat per millorar les condicions laborals del professorat, per assolir els increments retributius, la reducció d'hores lectives per a docents majors de 55 anys, la supressió de la burocràcia, l'augment de les plantilles i l'estabilització real del personal interí i una baixada generalitzada de ràtios. Exigim mesures per atendre la salut laboral del professorat i del nostre alumnat que posen fi a les massificacions, les agressions i la conflictivitat. Exigim els recursos necessaris per a una vertadera inclusió educativa», demanaven al Consell de PP i Vox.
La plataforma impulsora també reclamava a l'executiu encapçalat per Mazón «l'increment de la partida pressupostària per a les infraestructures dels centres públics que ha estat retallada» i «l'ampliació de la xarxa de centres públics, des de 0-3 anys fins als ensenyaments postobligatoris passant pels col·legis d'infantil i primària i els instituts». «Convoquem la vaga per dir sí al valencià. La proposta de llei que s'ha presentat a les Corts Valencianes pel PP i Vox només persegueixen un objectiu: marginar el valencià de l'ensenyament i del conjunt de la societat. Per això diem: la llengua no es toca!», s'ha etzibat entre els aplaudiments entusiastes dels assistents.
«Diem no al districte únic segregador perquè pretén afavorir el transvasament de l'alumnat de la pública a la concertada. El districte únic no fomenta la llibertat d'elecció de les famílies, sinó la selecció dels centres concertats de l'alumnat que combrega amb el seu ideari. El districte únic fomenta clarament la privatització i la segregació escolar», exposaven, amb el propòsit d'afegir un recordatori que ha de ser espurna de mobilització: «Les retallades ja són una realitat incontestable. Retallen en les escoles oficials d'idiomes i retallen en infantil i primària», subratllaven en presència de càrrecs del PSPV, com ara l'exsecretari autonòmic d'Educació, Miquel Soler.
La mobilització del personal docent, els discursos sindicals i els cartells amb tisores retrotreien la memòria cap a les protestes de l'última legislatura de l'anterior etapa del PP, quan les destralades s'efectuaven en plena tragèdia social de la Gran Recessió. «Estem retornant als anys més foscos dels governs del PP: desmantellar l'ensenyament públic i afavorir la concertada; relegar el valencià fins que s'extingisca definitivament; sobrecarregar de feina el professorat i adoctrinar l'alumnat en els valors rancis i obedients de la dreta més arcaica», encenien les alarmes.
I avisaven: «Però ací estem, manifestant-nos per la nostra escola, l'escola pública, gratuïta, democràtica, de qualitat, laica i en valencià. I ací estarem totes les vegades que calga». La idea era clara: no guarden les samarretes verdes amb el lema «la llengua no es toca» perquè albira a convertir-se en l'uniforme habitual d'unes mobilitzacions educatives d'arrel perenne contra la política educativa del PP i la ultradreta Vox. L'estàtua de Jaume I a València tindrà més d'una vegada companyia guerrera, d'aquells combatents armats amb llibres de text i llapisseres.