Dimarts d'aquesta setmana es va complir un any del tomb electoral a Castelló de la Plana, que va convertir a Begoña Carrasco en la primera alcaldessa del Partit Popular a la ciutat. Des d'aquell 28 de maig, algunes coses han canviat a la ciutat. La primera i principal és la presència de l'extrema dreta en el consistori municipal, amb quatre regidors. El canvi també s'ha deixat notar en el tipus d'activitats culturals i socials que es promocionen des del consistori.
També en el pla simbòlic hi ha transformacions significatives. La més substancial es produirà, si no hi ha sorpreses d'última hora, aquest mateix dijous: en el plenari que hi ha convocat aquest matí, els onze regidors del Partit Popular i els quatre de Vox votaran a favor de tornar a la doble denominació toponímica de la ciutat: Castelló de la Plana i Castellón de la Plana. Es consumarà d'aquesta manera un canvi que la mateixa Begoña Carrasco perseguia d'ençà que es va fer amb la vara de manament, el 17 de juny de l'any passat.
El govern municipal esgrimeix que el canvi té per finalitat mostrar "el bilingüisme real", alhora que "deixar llibertat perquè cadascú trie". "Aquesta decisió forma part del compromís del nou govern per reinstaurar la forma bilingüe del nom de la ciutat", va esgrimir el regidor del PP Vicent Sales el passat desembre, quan el plenari de l'Ajuntament va iniciar el tràmit administratiu.
El canvi a la doble denominació no és immediat. Cal l'informe preceptiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
El canvi, tanmateix, no serà immediat: ara, una volta aprovat definitivament pel plenari, s'obrirà un període d'exposició pública per tal que persones i entitats puguen presentar al·legacions. A continuació, s'elevarà la petició a la Generalitat, i més concretament a la direcció general d'Administració Local, la qual ha de garantir que el procés ha estat correcte des del punt de vista administratiu. Finalment, haurà de ser l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) qui done el vistiplau definitiu al canvi.
Si l'AVL hi dona llum verda, la denominació únicament en valencià haurà tingut una vigència efímera: quatre anys. És el temps que ha passat des que el març de 2019 el Consell va avalar el canvi impulsat pel govern municipal de socialistes i Compromís.
La modificació, en tot cas, ha estat envoltada de polèmica. Sobretot perquè per tal de justificar-la, l'equip de govern va sol·licitar un informe del professor de la Universitat Jaume I, Santiago Fortuño. L'informe va beneir el canvi, tot adduint que l'ús de Castellón responia a una "llarga tradició secular". Els partits de l'oposició, però, han qüestionat la idoneïtat de Fortuño per dirimir sobre aquesta qüestió. Fortuño fou catedràtic de literatura espanyola -si bé ara està jubilat-, és llicenciat en dret i doctor en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona, però el seu àmbit de recerca acadèmica mai no ha tingut vinculació amb l'onomàstica. A més, PP i Vox han impedit que Fortuño comparegue en l'Ajuntament per explicar el seu informe, tal com han exigit els partits de l'oposició.
L'any 1982, el cronista Sánchez Gozalbo ja va reclamar la valencianització del nom
L'oportunitat de la doble denominació també ha estat qüestionada per l'àmbit acadèmic. La Fundació Germà Colón, d'una banda, i el departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I, de l'altra, s'hi han mostrat contraris. El departament de Normalització Lingüística del consistori, per la seua banda, ja es va manifestar a favor de valencianitzar el nom quan es va dur a terme el procediment administratiu, entre els any 2018 i 2019.
Siga com siga, la qüestió, pel seu pes simbòlic, ha estat en diverses ocasions en el centre del debat públic. L'any 1964, encara en temps del franquisme, el cronista de la ciutat José Sánchez Adell va proposar la denominació exclusiva en català. Anys després, el 1982, el següent cronista, Àngel Sánchez Gozalbo, s'hi va manifestar en el mateix sentit, en el context de recuperació de l'autonomia.
"Vigent ja l'ensenyament de la nostra llengua procedeix que els topònims Castellón de la Plana i Grao de Castellón es valencianitzen amb les normals i correctes Castelló de la Plana i Grau de Castelló, tot restablint l'ús de què gaudiren en l'època foral", deia Sánchez Gozalbo. En el mateix sentit es va manifestar la Societat Castellonenca de Cultura. Manuel Sanchis Guarner, per la seua part, va considerar "la castellanització del topònim és un tant artificiosa". Tanmateix, el 1982, amb el socialista d'Antonio Tirado al capdavant de l'Ajuntament, s'optà per la formula doble.
La doble nomenclatura, doncs, va estar vigent fins 2019. Quatre anys abans, el PP havia estat desallotjat del govern municipal de Castelló després de vint anys. Aquell 2015 -i, sobretot, a instàncies de Compromís- l'equip de govern format per socialistes i valencianistes va apostar per valencianitzar el nom, tot atenent criteris onomàstics i filològics. Es tractava de seguir els pasos que ja havien fet altres municipis propers, com ara la Vall d'Uixò, Vila-real o Almassora.
"L'objectiu era fixar el nom oficial de la ciutat, d'acord amb criteris històrics i filològics. No es tractava de prohibir la denominació de Castellón en l'ús diari. Pots dir Castellón, com pots dir Londres o Nova York. Però calia oficialitzar el nom en valencià, per sentit històric i filològic", explica Ignasi García, que va ser regidor de Normalització Lingüística.
Ho feu a instàncies d'una petició signada per personalitats amb un ampli reconeixement en l'àmbit de la filologia i la història, tant en l'àmbit general com en el local: el filòleg i lexicòleg Germà Colón; el professor d'història del dret Vicent García Edo; el filòleg i membre de l'Institut d'Estudis Catalans Vicent Pitarch; i el cronista de la ciutat Antoni Gascó. Es dona la circumstància que el cronista és pare de Beatriz Gascó, diputada del Partit Popular i una de les diputades que més s'ha significat en les últimes legislatures en contra de la normalització de la llengua.
Fou, en tot cas, l'inici d'un procediment administratiu que culminà el març de 2019, amb l'aprovació definitiva per part del Consell de Ximo Puig. Abans, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua hi havia emès un informe favorable, tot basant-se en quatre elements: l'etimologia, la documentació històrica, la legislació vigent i els criteris de fixació de la toponímia valenciana recollits en els manuals especialitzats.
El canvi fou àmpliament discutit pels partits de la dreta. El representant de Ciutadans va arribar a dir que la valencianització suposava "trencar la convivència pacífica" del veïnat de Castelló. Les crítiques cap al govern del Fadrell encara s'agreujaren més quan el setembre de 2020, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar que Villanueva de Castellón passara a dir-se exclusivament Castelló.
L'última paraula la tindrà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que fa cinc anys va avalar la valencianització del topònim.
Ja en campanya electoral Begoña Carrasco va prometre que, en cas d'esdevenir alcaldessa, procediria a restaurar l'anterior nomenclatura. Dit i fet. El desembre passat, només sis mesos després d'assumir el poder, inicià el procediment administratiu (el govern de coalició entre PSPV-PSOE i Compromís hi va tardar tres anys).
Abans, a l'octubre, va fer instal·lar en la plaça Major i el Parc Ribalta, dues estructures florals amb la doble denominació, una per cadascun dels costats. Durant les següents setmanes, la N de Castellón desaparegué en successives ocasions. I a cada desaparició, li seguia una reposició. Aquest matí s'hi ha tornat a substraure. En tot cas, la doble denominació, que gran part de la població local té assumida com 'natural', té totes les de guanyar, a no ser que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, s'hi opose frontament.
"S'han carregat les parelles lingüístiques i els cursos de valencià; han eliminat el punt extra per a les subvencions de participació ciutadana de les entitats que utilitzen el valencià... -argumenta Ignasi García-. Promouen la doble denominació perquè els mou l'odi cap a la llengua. És un atac directe contra el valencià i el rigor". La batalla pel nom de la ciutat, de moment, l'ha guanyada la dreta.
----------------------------------------
DESMUNTAR L’‘INFORME FORTUÑO’
Que retornar a la doble denominació seria una prioritat del govern de Begoña Carrasco era una cosa ben sabuda. Ara bé, per dotar de legitimitat el canvi, l'equip de govern va buscar un professor universitari que avalara que l'ús de Castellón de la Plana tenia un sentit històric i filològic. L'Ajuntament optà per la figura del catedràtic jubilat de la Universitat Jaume I, Santiago Fortuño. En el seu currículum no figura experiència prèvia en qüestions d'onomàstica, a pesar que l'article 7 del decret 60/2017, que regula els criteris i procediments per al canvi de denominació dels municipis, estableix que el canvi haurà d'estar justificat mitjançant un informe «subscrit per un expert en lingüística».
En el seu informe, de 21 pàgines -i escrit en castellà- esgrimeix que Castellón i Castellón de la Plana apareix en una «àmplia i extensa» varietat de textos històrics i jurídics. I hi posa una quinzena d'exemples: la Carta Pobla de l'Alcora, el Real Privilegi d'Alfons IV sobre confirmació de llindars de termes, disputes per terrenys de pasturatge de temps de Jaume II i Pere VI... Incorpora també en la seua justificació exemples de la literatura i els llibres de viatge.
L'informe de Fortuño, tanmateix, ha estat durament rebatut pel departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I de Castelló. Recorda l'informe de la Universitat que el topònim Castelló apareix en textos escrits, per primer colp, en documents de la Cancelleria Reial de la Corona d'Aragó de l'any 1313. Els experts universitaris no
L'informe amb què PP i Vox volen tornar a la doble denominació ha estat rebatut pel departament de Filologia de la UJI
neguen que el topònim Castellón aparega en textos previs al Decret de Nova Planta de 1719, però matisen que es tracta, en tots els casos, de traduccions al castellà o a l'aragonès quan es tracta de documents medievals, especialment en el segle XIV.
«Tal com assevera Germà Colón, la importància de la datació d'un mot en un temps anterior o posterior als 150 anys no determina la seua pertinença al cabal d'una llengua -expliquen els experts universitaris-. Si entenem que els informes previs de Germà Colón Doménech, Lluís Gimeno Betí i d'altres experts en onomàstica i en història social de la llengua manifesten que la ciutat de Castelló, fins a l'actualitat, havia estat una zona monolingüe, només podem entendre que el nom Castellón respon a una voluntat de traduir al castellà durant un temps en què aquesta llengua era desconeguda per més del 80% de la població valenciana».
Des del departament de filologia expliquen que, si el mot Castellón apareix en documents és perquè amb la unificació de les corones de la península i la presència dels Àustries la documentació que s'envia a la cort reial es redacta sovint en castellà, especialment aquella que s'adreçava al rei.
Es tracta, segons els experts universitaris, de traduccions i imposicions excepcionals a l'ús habitual de la llengua parlada a l'Antic Regne de València i no formen, per tant, part del patrimoni lingüístic autòcton. «No es troba cap document valencià, escrit en valencià, l'expressió Castellón. La qual cosa vol dir que no hi ha documentació anterior al segle XVI que acredite la doble existència del mot dins del domini lingüístic. Només es fa servir Castellón per a adaptar-lo a llengües foranies», expliquen.
Recorden, a més, que a partir del Decret de Nova Planta, a pesar que el valencià era la llengua majoritària, l'administració va començar a redactar els seus documents en castellà, amb la qual cosa s'acomodà «el topònim mal adaptat Castellón», com va passar amb altres municipis, com ara Bañolas, Figueras, Castillo de Aro, San Jorge o Murviedro.
«El nom Castelló correspon a l'etimològicament evolucionat des del naixement de la ciutat. Al llarg de la història s'han donat traduccions aplicades al topònim, quan no imposicions de tipus polític, que han portat a una doble denominació -conclouen els experts universitaris-. Per tant, l'alternativa a la denominació valenciana no seria una altra que consignar-la com a un equivalent en una altra llengua, a continuació del nom original, i sempre considerada com a una traducció, cosa no recomanable en el cas de la toponímia».