El politòleg Eli Gallardo (Marratxí, Mallorca, 1984), consultor de professió, va ocupar càrrecs a institucions com a especialista en comunicació i durant l’últim mandat local (2019-2023) va ser cap de gabinet del batlle, socialista, del seu municipi. Durant aquells anys va decidir entrar a militar en el PSOE, partit pel qual va ser candidat el 2023 a Marratxí a les eleccions locals —ocupà el número 9 de la llista— i al Parlament —el 16è. Tant ell com la resta dels seus companys de militància estaven confiats que l’esquerra seguiria governant. «Havia de començar la meva vida de polític», rememora. Però, de cop i resposta, aquella nit del 28 de maig de 2023 el destí el va fer canviar de rumb vital. «Per primera vegada vaig ser interventor en unes eleccions i quan tancà el col·legi ja s’intuïa el que passaria. No m’ho podia creure. No entenia què estava a punt de passar. I quan es confirmà, no entenia res. Només sabia que la meva vida, de cop, havia canviat radicalment. Em quedava sense ser polític, sense feina...».
Les setmanes següents foren dures. «Em vaig haver d’acostumar a la nova situació i a entendre que havia viscut dins la coneguda bombolla que és la militància en un partit. Saps que existeix, saps que si estàs implicat tant com jo hi estava, encara és més intens aquest efecte. Però per molt que ho sàpigues no t’adones que perds capacitat d’anàlisi freda. Una vegada passat el dol, per dir-ho així, vaig pensar que havia d’entendre i explicar per què passà el que passà». Així va néixer la idea d’escriure el llibre que ha titulat El año que votamos peligrosamente (Rapitbook, Palma), que presentà el 23 de maig passat.
I què és el que passà el 28 de maig de l’any passat? En essència, creu el politòleg, que «la covid generà una frustració col·lectiva que fou animada per la dreta contra l’esquerra a tots els nivells i això quallà a tot el país. A les Balears no vàrem saber entendre que s’havia creat aquest ambient i menyspreàrem la campanya dretana que si bé tenia intenses fal·làcies, va anar quallant entre molta gent que s’activà força en contra de l’esquerra. A més, Francina Armengol i el seu entorn optaren en els moments crítics per no contestar les mentides que es van dir des de la dreta, pensant que era el millor i que els votants seguirien confiant en els partits d’esquerra perquè la gestió estava a la vista i era bona. S’equivocaren. També va ser rellevant en la derrota que la campanya de l’esquerra no fou especialment intensa, crec que, perquè en el fons, totes les direccions dels partits estaven ben convençudes de la inexorable repetició del Govern progressista. Òbviament, s’equivocaren».
Per a Gallardo va ser força important que els estrategs progressistes no van saber calibrar la intensitat del vot en clau espanyola. «També va ser molt important (per explicar el resultat) la clau nacional i, de fet, ho està essent cada cop més en les últimes convocatòries electorals. És injust, perquè a les Balears tenim elements diferenciadors, propis, prou importants, com, entre altres, el turisme —amb tot el que genera políticament—, que haurien de ser el motor del comportament electoral en unes eleccions illenques. Però no és així. I no ho va ser l’any passat, quan molta gent optà per votar contra les esquerres pensant que, a pesar de ser eleccions locals i autonòmiques, del que es tractava de donar suport o castigar Sánchez, Feijóo i altres líders nacionals. Cada vegada és més complicat fer front a aquesta clau».
L’endemà de la pèrdua del poder —motivada en concret per «l’enfonsament electoral de Podemos»—, Sánchez convocà eleccions espanyoles anticipades. «I per a un dia de juliol, cosa mai vista. En aquell moment quasi ningú ho va entendre. Era difícil d’entendre-ho, la veritat. Gairebé tots pensàvem que la inèrcia a favor de la dreta duria a una nova victòria de la suma PP-Vox. Però no va ser així. Sánchez va saber llegir clarament que hi havia una finestra d’oportunitat, una possibilitat que, així com s’anassin configurant els pactes locals i autonòmics entre PP i Vox, es veuria la dependència de Feijóo respecte a la ultradreta, i això podria donar una oportunitat a l’esquerra. I l’encertà. Per molt poc, però l’encertà. El PSOE perdé les eleccions, el PP les guanyà, però Sánchez pogué ser investit i Feijóo, no. Gràcies al pacte amb els nacionalistes».
L’èxit de Sánchez, pensa Gallardo, s’explica en bona part pel fet que «és un polític sense una sensibilitat determinada. No ve del jacobinisme tradicional d’una part del PSOE ni tampoc del federalisme. Ell és capaç de pactar amb els nacionalistes o de fer tot el contrari. En ell tot depèn de les circumstàncies. Se li critica això, però és la seva gran força i el que l’ha portat on és ara. No té manies a canviar tot el que pensi que és necessari canviar per mantenir el seu objectiu. Fixa’t en Iván Redondo i tants altres que l’ajudaren inicialment, i quan arribà el moment en què ell pensà que ja ni li eren útils es va desfer de tots sense cap mania. I el mateix passarà amb els actuals que formen el seu cercle de màxima confiança».
La pregunta del milió és òbvia: aguantarà Sánchez tot —o gairebé— el mandat de quatre anys? «És evident que dependrà dels pactes i sobretot del que passi a ERC i Sumar en relació amb el PSOE». El que sí que veu clar Gallardo és que en el PSOE «aquells cinc dies de la reflexió del president van introduir en el partit, per primera vegada, la idea del futur sense Sánchez».
Pensar en aquest futur resulta molt incòmode per als socialistes «perquè no hi ha substitut. No veig ningú que pugui concentrar una majoria suficient amb garanties. Però en un moment o altre passarà. Veurem si serà un relleu tranquil o si, per contra, el partit entra en una crisi que es pugui allargar un grapat d’anys.».
Davant de les immediates eleccions al Parlament Europeu, el politòleg creu, segons les interpretacions que es facin dels resultats en el si de cada partit i per part dels mitjans, que «podria ser que s’incrementassin o disminuïssin les tensions entre partits i a l’interior de cadascun». Respecte d’aquestes urnes continentals, una de les grans incògnites és el suport que assolirà la ultradreta. Per tot arreu i Vox a l’Estat espanyol, partit al qual veu molt per sota de la resta de formacions ultres europees: «Està molt per sota dels resultats que fa la ultradreta a Itàlia, França... i no parlem d’altres com l’Argentina. Em fa l’efecte que no ha sabut aprofitar el moment de màxima intensitat contra Sánchez. Ara el PP, amb un discurs dur, li està menjant espai. Al contrari del que ha passat a altres països, a Espanya la ultradreta no ha sabut sumar espais de l’altra dreta, sinó que ha fet tot el contrari, amb crisis internes, pèrdua de dirigents...».
Passi el que passi a les urnes europees, la ultradreta en general i Vox en particular seguiran amb l’estratègia de «llançar fal·làcies, fake news i mentides com a norma d’actuació». Un cas de diana ultra el troba Gallardo en Francina Armengol, que, a parer seu, «va ser i és víctima típica» de fal·làcies amb les històries, com allò del Bar Hut —on se suposa que Armengol feia copes fora d’horari, durant la pandèmia— o les menors tutelades i prostituïdes. «El problema és que, quan l’adversari fa quallar una idea fal·laç d’aquestes característiques, és molt difícil de contrarestar. Avui això és una tàctica molt habitual. Es tracta d’acusar i no rectificar mai».
Tornant a la política balear, Gallardo troba que els resultats de 2023 i la situació general donen molta tranquil·litat a Prohens. Tanmateix, no descarta que si Vox es rebel·la contra el PP podria obrir-se una opció inèdita en la política balear: la convocatòria d’eleccions avançades. «És vera que mai s’han convocat i és cert que la direcció nacional del PP li hauria de donar permís, a Prohens, però a mitjà termini ho veig factible. Segurament l’any que ve. Has de pensar que no és només que Vox es vagi debilitant a favor del PP, també juga a favor seu que els dos Més tenen uns marges molt estrets de progressió i, al mateix temps, el PSOE no té ningú amb garanties per presentar a les eleccions. Armengol no tornarà. Ha passat el seu temps. No és una líder per a aquests moments de política líquida. Ella no és com Sánchez, Feijóo o la mateixa Prohens. Iago Negueruela no concita unanimitat, Catalina Cladera no té la consistència necessària... Són bons números dos, però no caps de llista per aspirar a la presidència. Per tant, tots els adversaris del PP estan prou més dèbils, així que Prohens tendrà una gran oportunitat de posar en pràctica, per primera vegada, la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades. I crec que quedaria ben a prop o assoliria la majoria absoluta».
Eli Gallardo