Creu que Ocells de neu és una novel·la generacional? I, si és que sí, perquè esculls fer aquesta mena de novel·la?
Més que no pas “ser” generacional, jo penso que a la novel·la “hi ha” una generació. M’explico: tots els personatges principals ronden la vintena. De fet, la novel·la narra el seu pas des dels vint fins als trenta anys. Es fa un retrat molt parcial d'una generació (per fer-lo complet caldria parlar del drama de l’accés a l'habitatge, per exemple, que no hi surt). Hi apareix una generació, sí, però els temes que s'hi tracten —l'amor, les relacions, el pas del temps, etc.— em fa l'efecte que són intergeneracionals. El que passa és que els personatges es qüestionen un munt de coses, que és una cosa pròpia de certa edat, i que amb els anys fa més mandra o més por.
Posa noms d’ocells als dos protagonistes, per què li interessava fer aquest joc?
Ve del títol del llibre, que és una adaptació del recull de contes Ocells de fang (1905) de Santiago Rusiñol, al prefaci del qual l’autor diu que els “ocells de fang” són “els equivocats, els que tenen ales sense plomes, els que sentint delit d'anar enlaire, tenen un pes que els en priva”, i això és una mica el que els passa a l’Aura i l’Oriol, els protagonistes de la novel·la. La diferència, però, és que en lloc de fang, són fets de neu. El nom d’aquests dos ocells també em serveix per descriure’ls: l’un, arrelat i poca cosa; l’altra, amb molta capacitat d’adaptació.
Tota la novel·la té un joc amb un narrador omniscient que a la vegada fa de qualsevol dels personatges com parla en veu pròpia per adreçar-se als lectors. Com construeix aquesta idea i per què li sembla interessant?
M’ho vaig passar bé, construint aquesta veu intervencionista. És un narrador juganer, que es fa veure i s’amaga quan vol, i que explica coses al lector. Això permet entrar als plànols de l’artefacte de ficció, qüestionar-los, ser-ne partícip i fins i tot fer-ne befa. A mi la cosa metaliterària m’agrada molt, i no tinc cap més explicació que aquesta.
Per què fer una novel·la amb el poliamor com un dels elements centrals un cop ja gairebé tothom ha defenestrat En defensa d’Afrodita?
En defensa d’Afrodita va pecar de maximalista. No és una cosa que dic jo, sinó que el seu autor-coordinador, en Na Pai, ho ha reconegut recentment. Deia que és un llibre que estableix uns estàndards morals inassumibles per a la majoria de la població, i fins i tot demanava perdó als damnificats. El llibre ha estat molt criticat i amb raó, però crec que you killed the man not the idea, que diu el mem. Un exemple d’això és que enguany la Blanca Llum Vidal ha publicat No cometràs adulteri (Fragmenta) i en qüestió de setmanes n’han fet una reimpressió. Vull dir: com ens relacionem és un tema inesgotable. A més, entre tant d’assaig, crec que fins ara encara no se n’havia fet ficció en català, del tema (demano perdó si em deixo algú). A mi la novel·la em semblava un gènere idoni per mostrar-ne els clarobscurs. Crec que molts dels damnificats que dèiem s’hi podran sentir identificats. Aquí no hi ha cap tesi. Entre d’altres coses, perquè jo no en tinc cap.
Al llibre diu que davant una proposta d’obrir la relació, és tot o res. Per què?
Són faves comptades: si un dels dos proposa d’obrir-la és perquè ho necessita, perquè se sent limitat. I anar en contra de la voluntat de qui estimes és complicadíssim o impossible.
Hi ha una certa violència en això?
Suposo que sí. Però també pot funcionar a la inversa: no es pot negar una proposta de tancament. Qui la demana és perquè la necessita. Contra la visió neohippie, jo estic força convençut que l’amor porta intrínsec el patiment. Hi ha un cantautor espanyol (que només m’atreveixo a citar després de fer l’operació cirurgiana de separar l’obra de l’artista) que diu que amores que matan nunca mueren. Sí, és en Sabina. El malparit és boníssim.
Comparteix protagonisme, també, amb un altre gran tema de les relacions del nostre temps, la relació a distància. Què creu que hi aporta al relat de la novel·la?
És un entrebanc més en la construcció de relacions sòlides en aquesta era líquida, de pocs compromisos i inestabilitat.
Una idea de la novel·la, on l’amor es veu estroncat pel dol, és retratar que potser aquestes qüestions són detalls davant el fet central d’estimar-se?
Exacte. M’encanta, aquesta forma de veure-ho. Si me la deixes, la faré servir als clubs de lectura. Al final, és ben bé això que dius: totes aquestes coses són circumstancials davant del fet d'estimar-se. Podem trencar-nos les banyes amb com ha de ser una relació o crear aplicacions que facin servir algoritmes per emparellar-nos, però hi ha una cosa incontrolable, que defuig les definicions i que és molt més important, que és l'amor. I aquí tant hi entra l'amor romàntic, com l'amor familiar o d'amistat.
“El dolor ens uneix”, diu en un moment del llibre. És una unió tramposa?
Ben mirat, pot ser una unió legítima. La Montserrat Roig deia que “si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, i la memòria del dolor és molt poderosa. Fins i tot podríem dir que el dolor uneix tant que forma part de la identitat nacional catalana. Què és, si no, l’onze de setembre? Però això ja són figues d’un altre paner.
És interessant també la tensió entre la temptació de la ciutat i viure a comarques. Com la viu vostè?
Doncs mira: vaig compartir un any en un mas d’un veïnat de Llagostera, n’he passat quatre a la Vall de Camprodon, recentment he retornat a Llagostera una temporada, però al centre del poble, i el mes vinent me’n vaig a viure a Barcelona. Suposo que amb això ja t’ho dic força tot.
Hi ha certa voluntat pedagògica sobre anar a muntanya al llibre?
La voluntat era de retratar el canvi que ha viscut aquest fenomen els últims anys. De Cèsar August Torras a Kilian Jornet l’excursionisme ha evolucionat molt. Llavors no es plantejava d’una manera esportiva, sinó cultural, científica i fins i tot patriòtica. Ara a la muntanya et trobes tot de gent que només mira el rellotge i que no sap per on passa, i que amb prou feines saluda. Però la culpa no és d’en Kilian, eh, pobre; sinó de la gent que només n’ha sabut imitar aquesta part. Ell és un gran coneixedor de la muntanya i un referent indiscutible.