Diuen que kavka, en txec, vol dir ‘gralla’. Però més que la identificació de Kafka amb el més negre i estrident dels còrvids, ha estat la deriva de l’adjectiu kafkià —sovint utilitzat per descriure situacions més grotesques i esgarrifoses que les de les seues obres— el que ha enfosquit la imatge de l’escriptor.
Nascut a Praga el 1883 i mort fa cent anys, el 3 de juny de 1924, Kafka no duia la vida reclosa, grisa i decadent que afirmen alguns. Com recorda un dels seus traductors al català, Josep Murgades, Milan Kundera “explicava que quan Kafka llegia els primers fulls d’El procés als seus amics es trencava tant de riure que no podia prosseguir gaire estona més”. Una lectura sense prejudicis permet veure que la majoria de les seues obres no estan gens mancades d’humor.
Una altra cosa és que tinguera detalls biogràfics, com la fal·lera d’escriure de nit, que hagin estat novel·lescament interpretats com un símbol d’una fosca inspiració. L’italià Pietro Citati, autor de Kafka (Quaderns Crema, 2012) explica i interpreta aquesta dèria: “Durant les poques hores que separen les deu del vespre de les sis del matí, Kafka va establir per sempre la seva concepció de la literatura, i la seva idea de la inspiració poètica (la més grandiosa des de Plató i Goethe). Estava segur que en algun lloc hi havia un ‘poder superior’ que utilitzava la seva mà. Tant era qui fos: un déu desconegut o el diable, o els dimonis, o simplement el mar de tenebres que duia a dins i que ell sentia com una força supremament objectiva.”
En conseqüència, continua Citati, Kafka “es va imposar aquesta disciplina: s’asseia a l’escriptori a les deu del vespre i se n’aixecava a les tres, de vegades a les sis. Escrivia mentre era fosc, en el silenci, en la solitud i l’aïllament, mentre tots els altres —Felice, que no volia veure, el pare i la mare amb qui es deia poca cosa i els amics— dormien. I li semblava que encara no tenia prou silenci i que ‘la nit era massa poca nit’”.
Certament, el mateix Kafka hi posava més pa que formatge a la seva recerca de la foscor i l’aïllament. i Citati dona ales a les seues paraules: “Com que la inspiració no li venia de les altures sinó dels abismes, ell també havia de baixar més i més avall, cap a les profunditats de la terra, i un cop allà recloure-s’hi, com el presoner que en el fons de l’ànima era”. I cita les paraules del mateix Kafka: ‘He pensat moltes vegades que, per a mi, la millor manera de viure seria estar amb les coses necessàries per escriure i un llum al local més intern d’un soterrani gran i tancat. Em portarien el menjar, el deixarien sempre lluny del meu local rere la porta més llunyana del soterrani. El camí per anar a buscar el menjar en bata, passant sota les voltes del soterrani, seria la meva única passejada. Després tornaria a la taula, menjaria a poc a poc, mesuradament, i de seguida em tornaria a posar a escriure. Qui sap quantes coses escriuria! De quines profunditats les trauria!’”
Per sort, altres autors, com Murgades o la també traductora al català Anna Punsoda, fan una lectura menys fosca de les seues obres.
Anna Punsoda, traductora de Petites faules (Comanegra, 2019), admet al pròleg que “la imatge Franz Kafka que sol circular” és la d’“un neuròtic sense vida social, traumatitzat pel pare i per la feina d’oficina. Sigui per les cartes exagerades a les dones i al pare, sigui perquè associem el seu nom a una burocràcia infernal, aquesta és la imatge de Franz Kafka que sol circular”. Tanmateix, afegeix, “sabem que Kafka no va parar d’ascendir a la companyia d’assegurances on treballava. Va fer conferències a la universitat, lectures públiques; va presentar recitals (...) Aleshores, d’on surt l’aïllament existencial?”.
L’esmentat Josep Murgades, autor de diverses traduccions de Kafka, com Un metge rural i Narracions completes (Quadern Crema), defensava a Quaderns Faig Arts el vessant que més l’allunya de la seva imatge sinistra: “Un altre tret inequívocament kafkià, i que contribueix a evidenciar, entre d’altres coses, i per dir-ho de manera orsiana, fins a quin punt el nostre autor estava guarit de romanticismes, és el de l’humor. Enmig de l’horrorós quotidià, enmig de l’evidència del monstruós, res d’esgarips ni de planys ni de gemecs, no, sinó tot el contrari, humor distanciador, humor absolutament hilarant. I això cal dir-ho i repetir-ho, perquè molta bona gent que no s’ha llegit Kafka, que només el coneixen a través de les deformacions semàntiques i conceptuals a què s’ha vist sotmès l’adjectiu kafkià a còpia de ser aplicat indiscriminadament a tort i a dret, tendeixen a creure que la seva lectura és angoixant i turmentadora, quan, en realitat, per poc que tinguem un pèl de lucidesa sobre les coses de la vida, és del tot divertida.”
La distància dels personatges
Una altra clau que fa única la literatura de Kafka, segons Murgades, és el tractament dels personatges. Ni l’home convertit en panerola a La metamorfosi es fa creus d’allò que li està passant! “L’autor —diu Murgades— renuncia totalment a identificar-s’hi, com a narrador desisteix d’entendre’ls, a ells o als seus actes; és ell, és clar, qui els dona vida, qui els fa parlar, però se’n desentén, se n’inhibeix, no s’identifica gens ni mica”. I això situa el lector en una situació nova.
Aquestes peculiaritats són també presents en els dos homenatges més clars de la literatura catalana a La metamorfosi, la història on Gregor Samsa es transforma en panerola. Ens el recorda Sebastià Moranta (Campos, Mallorca), el doctor en Filologia de la Universitat de Kassel, que està preparant un estudi sobre les traduccions al català de Kafka.
El primer homenatge a la novel·la de Kafka va ser de Mercè Rodoreda i es titula “Salamandra”, un relat publicat a La meva Cristina i altres contes, del 1968 (Ed. 62, 2020). Un fragment dona pistes de per on va la transformació:
“Vaig veure que alguns dels que em miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara no estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d’espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda, em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.”
El segon homenatge a l’obra de Kafka és de Quim Monzó, es diu “Gregor”, com el protagonista, i va aparèixer publicat per primera vegada a Guadalajara (2007) i després recollit a Vuitanta-sis contes (Quaderns Crema). El començament és a la inversa que el de Kafka:
“Quan, un matí, l’escarabat va sortir de l’estat nimfal va trobar-se transformat en un noi fati. Jeia damunt l’esquena sorprenentment tova i desprotegida i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa pàl·lida i inflada. El nombre d’extremitats s’havia reduït de manera dràstica i les poques que sentia (quatre, en comptaria més tard) eren dolorosament carnoses, i tan gruixudes i pesades que bellugar-les li resultava impossible.
¿Què li havia passat? Ara l’habitació li semblava petitíssima, i menys intensa l’olor de florit que hi trobava abans. A la paret hi havia suport per penjar-hi l’escombra i el pal de fregar. En un racó, dues galledes. Contra una altra paret, una prestatgeria amb bosses, caixes, pots, una aspiradora i, repenjada, la post de planxar. Que petites li semblaven ara totes aquelles coses que, abans, gairebé no podia abastar en la totalitat. Va moure el cap. Va intentar girar-se a la dreta, però aquell cos gegantí pesava massa i no se’n sortia. Ho va intentar un segon cop; i un altre. A la fi va haver de reposar, esgotat.
Va tornar a obrir els ulls amb frisança. ¿I la seva família? Va girar el cap a l’esquerra i els va veure, a una distància inconcreta, immòbils, observant-lo astorats i amb por.”
Fa quatre anys, Ian McEwan va utilitzar el mateix recurs a La panerola (Anagrama, 2020), amb la diferència que la cuca que s’aixecava del llit s’havia convertit, concretament, en el primer ministre del Regne Unit.
En la literatura catalana, l’empremta de Kafka pot ser molt més àmplia, però és difusa. No ha estat gaire estudiada directament i a voltes es fa difícil concretar si és ben bé kafkiana: la literatura de Pere Calders sembla tenir tocs clarament kafkians (l’absurd, l’humor subtil, o el distanciament d’alguns personatges), però també podria tindre el seu origen en Pirandello o Beckett.
En un reportatge sobre Quim Monzó, a EL TEMPS, Eduard Márquez admetia certa influència indirecta de Kafka en el seu primer llibre de relats, Zugzwang (1995): “En el moment que canvio de gènere, sense ni adonar-me’n, vaig passar al català” i es deixa influenciar per “la narrativa curta americana dels postmodernistes, com Brautigan i Coover, amb influència de Kafka o Beckett”.
I Raül Garrigasaittambé admetia en una entrevista que un dels personatges d’Els estranys (Ed. del 1984, 2017), en Wielemann, semblava sortit “d’El desert dels tàrtars [de Dino Buzzati] o d’El castell de Kafka”.
També es poden llegir homenatges a Kafka en l’obra d’Ignasi Mora (Vells) i rastres de l’escriptor de Praga en obres de Miquel de Palol (Copèrnic, per exemple).
Però l’obra recent més kafkiana és una novel·la de gènere —entre la ciència-ficció i la novel·la negra— de Mariló Àlvarez (Picassent, Horta, 1987) titulada Suïcidis S.A. (Crims.cat, 2022), ja que compleix amb tres elements clau de la literatura de Kafka: una situació absurda (la privatització de l’estatal Centre d’Assistència al Suïcidi), l’humor de fons i la presència omnipresent d’un estat burocratitzat que actua absurdament sobre uns individus que —en general— ho assumeixen amb la mateixa absurditat, com es veu de bon començament:
«—Vull matar-me. —La veu del vell sona ferma i decidida.
—Disculpi? —El recepcionista aixeca el cap de la paperassa que cobreix cada centímetre del seu escriptori i li dedica un somriure educat.
—He dit que vull matar-me —repeteix l’home, pacient.
—Perdoni, però voldrà dir que vol morir, veritat? —El to del jove es manté monòtonament amable, amb un deix de condescendència que enerva el seu interlocutor.
—Hi ha cap diferència —gruny.
—I tant: la legalitat. Li recordo que l’assassinat continua estant penat per llei —Parpelleja i li dedica un somriure comprensiu, com si s’adrecés a un nen petit.”
Absurd, burocràcia i humor.
No és tan fosca la gralla com molts la pinten.
Tres traduccions d’un fragment de Kafka
L’original de Kafka
«Eine kaiserliche botschaft»
Der Kaiser —so heißt es— hat dir, dem Einzelnen, dem jämmerlichen Untertanen, dem winzig vor der kaiserlichen Sonne in die fernste Ferne geflüchteten Schatten, gerade dir hat der Kaiser von seinem Sterbebett aus eine Botschaft gesendet. Den Boten hat er beim Bett niederknien lassen und ihm die Botschaft ins Ohr zugeflüstert; so sehr war ihm an ihr gelegen, dass er sich sie noch ins Ohr wiedersagen ließ. Durch Kopfnicken hat er die Richtigkeit des Gesagten bestätigt. Und vor der ganzen Zuschauerschaft seines Todes —alle hindernden Wände werden niedergebrochen und auf den weit und hoch sich schwingenden Freitreppen stehen im Ring die Großen des Reichs— vor allen diesen hat er den Boten abgefertigt.
La traducció de Joan Ferrarons
«Un missatge de l’emperador»
Resulta que l’emperador t’ha enviat un missatge a tu en particular, que ets un súbdit miserable, una ombra diminuta que es refugia del sol imperial en la llunyania més remota; del llit de mort estant l’emperador t’ha enviat un missatge justament a tu. Ha fet agenollar el missatger al costat del llit i li ha donat el missatge a cau d’orella, amb un xiuxiueig; era tan important per a ell que ha manat al missatger que l’hi repetís a cau d’orella. Llavors ha confirmat que era correcte amb una capcinada. I davant de tots els qui assistien a la seva mort —s’aterren totes les parets que en tapen la vista i ara l’envolten els prohoms de l’imperi des d’unes escalinates que oscil·len llargues i altes—, davant de tots ells ha despatxat el missatger.
Dins de Paràboles i paradoxes.
Edició bilingüe (Flâneur, 2022)
La traducció de Josep Murgades
«Un missatge imperial»
A tu, un particular, a un deplorable súbdit, a una diminuta ombra fugida davant el sol imperial vers la més remota llunyania, a tu tot just és que l’emperador —segons diuen— ha tramès un missatge des del llit on agonitza. Ha fet agenollar el missatger al costat del llit i li ha xiuxiuejat el missatge a cau d’orella; hi atorgava tanta d’importància que se l’ha fet repetir després de ben a prop. Ha confirmat amb assentiments de cap l’exactitud del que se li ha dit. I davant tots els espectadors que assisteixen a la seva mort —ha calgut tirar a terra tots els envans entrabancadors i ara hi ha aplegats en rotllana damunt les escalinates penjants tots els grans de l’imperi—, davant tots ells és que ha despatxat el missatger.
Dins d’Un metge rural
(L’Avenç, 2023)
La traducció d’Anna Punsoda
«Un missatge del kàiser»
El kàiser —segons diuen— t’ha enviat un missatge des del llit de mort. Te l’ha enviat a tu, precisament a tu, l’individu, el súbdit miserable, l’ombra diminuta que s’aixopluga a la llunyania més recòndita del seu sol imperial. Ha fet agenollar el criat vora el llit i li ha xiuxiuejat el missatge a l’orella; hi tenia tal interès que ha fet que l’hi repetís. Assentint amb el cap, el kàiser ha confirmat que el contingut del missatge era correcte. Davant tota la multitud d’espectadors de la seva mort (han ensorrat les parets que constituïen un obstacle i ara, al capdamunt de les escalinates flotants, s’ho miren en cercle els nobles del Regne) va despatxar el criat.
Dins Petites faules
(Comanegra, 2019)
