França. La ‘desdemonització’ de Le Pen
L’escrutini electoral dels comicis europeus ha provocat un terratrèmol absolut a França. És cert que la ultradreta va guanyar les votacions comunitàries del 2014 i del 2019, però la victòria en aquestes eleccions ha estat incontestable. Reagrupament Nacional, la marca encapçalada per Marine Le Pen, ha tacat la geografia gal·la del seu color polític i ha forçat el president francès, el liberal Emmanuel Macron, a una convocatòria anticipada d’unes legislatives de resultat incert.
Le Pen no és cap desconeguda al panorama reaccionari d’Europa. Filla de Jean-Marie Le Pen, històric fundador del Front Nacional i condemnat en diverses ocasions pel seu negacionisme dels crims nazis, ha estat l’encarregada de maquillar les antigues bases ideològiques ultradretanes del partit que va liderar el seu pare amb una retòrica proteccionista contra a la globalització, marcadament islamòfoba i euroescèptica. En els darrers temps, però, el social-xovinisme s’ha combinat amb certs gestos més oberts als negocis.
Reagrupament Nacional, marcada pels vincles amb Moscou, encapçala el grup europeu d’Identitat i Democràcia. Ara bé, promou la unió amb l’altra facció de la ultradreta comunitària: els Conservadors i Reformistes. D’aquest espai, en forma part Reconquesta, , una formació impulsada pel tertulià racista, identitari i masclista Éric Zemmour, amb unes posicions inequívocament ultraconservadores en drets LGTBI i l’avortament envers les giragonses de Le Pen. De fet, la neboda de la dirigent ultradretana, Marion Maréchal, era a Reconquesta pel seu integrisme. La seua proposta de coalició amb Le Pen de cara als comicis legislatius, però, ha provocat la seua expulsió quan ha exercit de cap de la llista europea.
Alemanya. El ‘déjà-vu’ ultradretà
Amb una dreta encara fidel al compromís democràtic dels cordons sanitaris, Alemanya va despertar-se de la ressaca electoral europea amb la ultradreta en segona posició. Tot i que els democratacristians de la CDU van assolir un triomf inapel·lable, l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya va superar les tres formacions que integren l’actual govern de coalició germànic: els socialdemòcrates, els Verds i els liberals. Els reaccionaris van recollir el 15,9% dels vots, però van colonitzar el mapa de l’antiga RDA. Els seus missatges xenòfobs han penetrat en l’Alemanya més oblidada.
Alternativa per Alemanya, encapçalada pel tàndem conformat per Alice Weidel i Tino Chrupalla, mescla una ortodòxia econòmica furibunda, un euroescepticisme enconat i una actitud d’intolerància racista cap als nouvinguts. Amb un origen d’oposició visceral a qualsevol integració europea, ha evolucionat fins a situar-se en coordenades radicalment ultradretanes. L’ala més extremista és representada per Björn Höcke, líder del partit a Turíngia i amb un catàleg extens d’aproximació al revisionisme històric del nazisme.
Vigilat pels serveis secrets alemanys per vorejar els límits de la legalitat, ha acumulat un reguitzell d’escàndols, com ara assistències a cimeres ultres o l’ombra d’haver rebut diners del Kremlin i d’haver espiat a favor de Rússia i la Xina. El seu candidat a les europees, Maximilian Krah, va blanquejar les SS, la qual cosa va provocar l’expulsió d’Alternativa per Alemanya d’Identitat i Democràcia.
Itàlia. L’udol de la lloba postfeixista
L’herència de l’exprimer ministre Silvio Berlusconi a Itàlia ha estat una naturalització de l’extrema dreta que ha contribuït a l’ascens dels postfeixistes de Germans d’Itàlia. La seua líder, Giorgia Meloni, exerceix de primera ministra i s’ha convertit en una dirigent influent a escala europea, malgrat les seues polítiques contra el col·lectiu LGTBI, d’oposició malaltissa a l’avortament, la desregulació del mercat de treball i l’atac a les persones migrants.
Germans d’Itàlia és l’evolució moderna del Moviment Social Italià, una força impulsada a les acaballes de la Segona Guerra Mundial per camises negres de la República de Saló, un territori titella de l’Alemanya nazi. De tall indiscutiblement atlantista, imbuïda del populisme neoliberal de la Internacional Reaccionària i amb conviccions integristes, van imposar-se amb claredat a les eleccions europees amb prop del 30% de les paperetes. Meloni encapçala la facció ultradretana dels Conservadors i Reformistes.
L’altre rostre de l’extrema dreta a Itàlia és la Lliga de Matteo Salvini, amb uns resultats dolents als comicis comunitaris: cinquena força i només recollint el 9% dels sufragis. Hereus de la regionalista Lliga Nord, sota la direcció de Salvini va transformar-se en un partit d’abast transalpí i va radicalitzar-se la seua xenofòbia i el seu euroescepticisme. De connexió prorussa, s’integra al grup europeu d’Identitat i Democràcia.
Estat espanyol. D’integristes, racistes i conspiranoics
“Més murs i menys moros”. Aquest és el lema que va definir la campanya de l’extrema dreta Vox a les eleccions europees, on va obtenir el 9,6% dels vots. Dominat darrerament pels corrents més ultracatòlics i amb l’ombra del paper que hi van tenir entitats vinculades a sectes fonamentalistes, el partit de Santiago Abascal ha estat una escissió informal del PP, el producte d’una revolta neocon a la dreta espanyola durant els anys de govern de José Luis Rodríguez Zapatero.
Antifeministes, xenòfobs, nostàlgics del franquisme, al·lèrgics als drets LGTBI, neoliberals i, de vegades, amb certs gestos proteccionistes, s’han caracteritzat per l’odi cap a la resta d’expressions nacionals que perviuen a l’Estat espanyol. A Europa, s’han associat al grup dels Conservadors i Reformistes, però mantenen els ponts amb el conjunt de l’extrema dreta.
Vox compta, però, amb un competidor al flanc de la ultradreta. És Se Acabó la Fiesta, que va irrompre en aquests comicis europeus amb el 4,6% dels sufragis. L’agrupació d’electors està encapçalada per Alvise Pérez, antic assessor de Toni Cantó i propagador professional de mentides racistes i conspiradores. El seu ascens ha estat possible gràcies a l’ús de xarxes socials com ara Telegram, on ha creat una comunitat tancada que s’alimenta de l’antipolítica, el ressentiment que va llegar la pandèmia i de la seua façana disruptiva. La versió més radicalitzada del trumpisme espanyol.
Polònia. Resiliència ultraconservadora
Abans que Giorgia Meloni convertira Itàlia en un laboratori de les polítiques ultradretanes, Polònia va emergir a la Unió Europea com a gran bastió ultraconservador. El responsable fou Llei i Justícia, una formació que va aparèixer a l’escena política polonesa de la mà dels germans Kaczynski i recollint part del múscul militant d’Acció Electoral Solidaritat.
Llei i Justícia tindria una primera experiència al capdavant de Polònia entre 2005 i 2007, però la seua obra integrista s’engegaria l’any 2015 amb el seu retorn a la direcció de l’executiu polonès. En vuit anys, van desplegar una política d’intervencionisme estatal a tots els àmbits, restricció extrema de l’avortament, atac als drets del col·lectiu LGTBI, rebuig frontal al feminisme i degradació de les llibertats democràtiques.
Amb un tarannà innegablement ultracatòlic, marcadament euroescèptic, d’acèrrima fidelitat a l’OTAN i adherits al grup europeu dels Conservadors i Reformistes, van perdre el poder l’any passat després de deixar una Polònia enfrontada a la Unió Europea per les vulneracions de l’estat de dret. En aquests comicis europeus, han acumulat —tot i obtenir un 36,16% dels vots— una altra derrota per la mínima enfront de la dretana Coalició Cívica de Donald Tusk, l’actual primer ministre polonès.
La tercera posició ha estat per a una altra formació d’extrema dreta: Confederació Llibertat i Independència. Amb el 12,1% dels sufragis a les europees, és una amalgama d’ultradretans, llibertaris econòmics i xenòfobs que ha crescut arran del sentiment d’oposició a l’acollida de refugiats d’Ucraïna. En els comicis comunitaris del 2019, un dels seus líders, Slawomir Mentzen, va definir així les prioritats del partit: “No volem jueus, homosexuals, avortament, impostos, ni UE”.
Hongria. Autocràcia i tradicionalisme
La independència judicial s’havia erosionat fins a límits inimaginables, el pluralisme comunicatiu s’havia difuminat i les llibertats estaven més que amenaçades. El col·lectiu LGTBIQ+, la població jueva, els ciutadans romanís, les persones migrants, els refugiats i els sol·licitants d’asil estaven a la diana de les polítiques del Govern. Budapest s’havia convertit, segons va denunciar una resolució del Parlament Europeu del 2022, en la capital d’una autocràcia electoral.
L’artífex de la construcció d’aquest règim il·liberal dintre de la Unió Europea ha estat Viktor Orbán, primer ministre d’Hongria de manera ininterrompuda des del 2010. Orbán és el líder indiscutible de Fidesz - Unió Cívica Hongaresa, una formació d’orígens anticomunistes que representa un model d’extrema dreta fonamentalista, intervencionista, obertament xenòfoba, euroescèptica i de certa sintonia amb l’autòcrata Vladímir Putin. Adherida a la família dels populars europeus, va involucionar fins a separar els seus camins dels democratacristians en 2021. Des d’aleshores, busca socis europeus, especialment al grup dels Conservadors i Reformistes.
Orbán va revalidar la seua hegemonia electoral amb el 44,8% dels vots als comicis europeus. Tanmateix, va experimentar una caiguda en els seus suports electorals arran de la irrupció d’un partit que encapçala un exmilitant del Fidesz. En quarta posició, amb el 6,7% de les paperetes, va quedar Moviment Nostra Pàtria, una versió neofeixista i més radicalitzada d’Orbán.
Àustria. Hereus de les SS
L’ascens del cost de la vida junt amb la persistència de malestars latents han propulsat l’extrema dreta arreu d’Europa. Un exemple és Àustria, on el Partit per la Llibertat (FPÖ) ha assolit una victòria històrica amb el 25,4% de les paperetes. La ultradreta, no debades, mai havia guanyat uns comicis a escala estatal. El triomf dels reaccionaris ha encès l’alerta ultra de cara a les pròximes eleccions generals previstes per a la tardor.
L’FPÖ ja va trencar qualsevol cordó sanitari imposat per la resta de forces amb compromís democràtic quan va governar com a soci menor dels populars. Aquell pacte va ser dels pioners a blanquejar una formació ultradretana que va fundar-se per antics nazis que havien militat a les SS. De fet, el primer comandant de l’FPÖ va ser Anton Reinthaller, un oficial de la força paramilitar nazi. L’actual líder és Herbert Kickl.
Integrada a la cambra europea al grup d’Identitat i Democràcia, s’han caracteritzat per la seua xenofòbia extrema, la retòrica d’oposició a les vacunes i per posicionar-se a favor de Moscou en el conflicte bèl·lic a Ucraïna. Els ultradretans s’han imposat a pesar del reguitzell d’escàndols que han protagonitzat en els últims anys, com ara el batejat com a cas Eivissa, on l’aleshores referent de l’FPÖ i vicecanceller, Heinz-Christian Strache, oferia suposats favors polítics a una milionària russa a canvi de donacions il·legals per a la seua formació.
Bèlgica. Flandes i l’herència negacionista nazi
Les llàgrimes del liberal Alexander De Croo en la seua dimissió com a primer ministre eren la fotografia d’una triple jornada electoral a Bèlgica carregada d’esglais ultradretans. Als comicis europeus, s’hi va imposar amb el 14,5% dels vots l’extrema dreta flamenca de Vlaams Belang. Es tracta d’una formació que va néixer d’ençà d’una sentència contra la seua antecessora, Vlaams Blok. Aquesta organització va ser condemnada per violar les lleis contra el racisme després d’unes afirmacions que posaven en dubte l’extermini nazi.
Amb un discurs islamòfob i descaradament racista, és partidari de suprimir el Parlament Europeu. Un dels seus eurodiputats en la passada legislatura, Tom Vandendriessche, ha coquetejat durant la seua carrera política amb els moviments neonazis i està marcat per l’ombra dels possibles vincles amb el Kremlin. Vlaams Belang forma part de la família europea d’Identitat i Democràcia.
L’altra formació de l’arc extremista belga és Nova Aliança Flamenca, coneguda per les seues sigles N-VA. Membre del grup europeu dels Conservadors i els Reformistes, el partit està presidit per Bart de Wever. Contrari a una major integració europea i defensor de controls estrictes a les persones nouvingudes, va obtindre el 14% dels sufragis a les eleccions comunitàries, erigint-se en la segona força més votada a Bèlgica.
Països Baixos. Sis diputats pel xenòfob Wilders
Aquest novembre passat, el partit racista d’extrema dreta PVV (Partit per la Llibertat) de Geert Wilders va guanyar de llarg les eleccions nacionals als Països Baixos i, després de sis mesos, ha aconseguit formar govern. A les eleccions europees, el partit de Wilders —presidit per Sebastiaan Stöteler— no ha ratificat la primera posició, que ha sigut per la coalició dels laboristes i els verds, però sí que ha sigut la segona força més votada.
Diumenge al vespre, Wilders, que recentment va prometre un referèndum perquè els Països Baixos surtin de la UE —el “Nexit”—, celebrava un creixement històric al Parlament Europeu. Han passat de tenir un diputat durant aquesta legislatura a aconseguir-ne sis, amb el 17,70% dels vots, que són per a la família europea ultradretana Identitat i Democràcia.
Antieuropeistes declarats, els de Wilders destaquen especialment per la islamofòbia i el racisme del partit —han promès coses com prohibir les mesquites i l’Alcorà. El nou govern nacional ja ha anunciat que abandonarà els acords migratoris europeus per aspirar al “règim d’asil més estricte de la història”.
Luxemburg. De les pensions a l’extremisme a Europa
Per primera vegada a Luxemburg, el partit ADR (Partit Reformista d’Alternativa Democràtica) ha obtingut representació al Parlament Europeu. Un dels sis diputats que escull aquest país petit del centre d’Europa ha estat per a aquesta formació, que s’inscriu al grup dels Conservadors i Reformistes Europeus.
La història de l’ADR és llarga. Va ser fundat el 1987 com un partit dedicat a un únic tema: reclamar una reforma de les pensions. Amb els anys i l’entrada al Parlament —el 1999 va aconseguir set dels seixanta seients de la Cambra dels Diputats luxemburguesa—, el partit va començar a posicionar-se en altres polítiques públiques. Va adoptar el liberalisme econòmic, una visió lleugerament euroescèptica i un discurs populista. El 2014 van ser els únics a votar en contra de la legislació pel matrimoni homosexual. Aquest partit ultraconservador i nacionalista és la quarta força al govern nacional —compta amb cinc dels 60 diputats— i defensa la implementació d’una democràcia directa, així com la preservació de la llengua luxemburguesa.
Portugal. Irrupció atenuada
Per primera vegada, Portugal aportarà eurodiputats d’extrema dreta, els dos de Chega!. Fundat per André Ventura, abans membre del Partit Social Demòcrata (centredreta), el partit s’adscriu al grup Identitat i Democràcia. Malgrat la novetat, tenir el 9,7% dels vots és un mal resultat per al partit en comparació amb les darreres eleccions portugueses, en les quals van obtenir el 18% dels sufragis i van esdevenir tercera força en les segones eleccions en què es presentaven, passant d’un a 12 diputats.
Neoliberals en termes econòmics, el seu candidat, António Tânger Corrêa, és un gran exemple de les contradiccions en què viu l’extrema dreta europea: durant la campanya, tant s’ha reunit amb el cònsol d’Israel —en la línia del discurs prosionista del partit— com ha defensat la teoria de la conspiració, segons la qual els treballadors jueus haurien estat avisats abans de l’atemptat de l’11S per no anar a treballar al World Trade Center. També ha estat ambigu amb la guerra d’Ucraïna, tot i que Ventura és molt crític amb Putin i partidari de donar suport als ucraïnesos.
República Txeca. Neoliberals i motoristes
La segona força a la República Txeca ha estat la coalició Spolu, formada per tres partits: dos dels quals vinculats al Partit Popular Europeu i un altre, el més gran dels tres, al grup dels Conservadors i Reformistes (ECR). El partit ha obtingut sis eurodiputats, dos menys dels que van aconseguir el 2019 per separat, tres dels quals aniran al grup de l’ECR. Es tracta dels vinculats al Partit Cívic Democràtic (ODS), una formació euroescèptica i anticomunista hereva del Fòrum Cívic que va liderar la Revolució de Vellut, neoliberals en termes econòmics, antiimmigració i proarmes. Promouen el suport armamentista a Ucraïna. És també el partit del president txec, Petr Fiala i segurament representen l’extrema dreta més soft de l’Europarlament. La tercera força ha estat Prisaha and Motoristé, un partit populista amb un líder que defensa postulats neonazis i l’ús del transport privat enfront de les polítiques contra el canvi climàtic. També ha obtingut un escó SPD a Trikolora, partit neofeixista que forma part del grup Identitat i Democràcia.
Eslovàquia. Neonazis putinistes
L’extrema dreta és també la tercera força a Eslovàquia, on el partit República ha obtingut dos eurodiputats, tot i que en global perd força en relació amb el 2019. Es tracta del partit hereu de la formació neonazi SNS, que en l’anterior mandat ja tenia dos escons. No estan inscrits en cap família europea i han defensat els líders de la República Eslovaca, un estat parcialment reconegut a les ordres de l’Alemanya nazi. Són profundament euroescèptics i defensen la sortida d’Eslovàquia de l’OTAN. També són contraris a donar suport a Ucraïna i són partidaris que el seu país s’alineï amb els interessos de la Rússia de Putin. En canvi, en aquesta ocasió s’ha quedat sense representació la formació Sloboda a Solidarita, que en l’anterior mandat aportava dos representants al grup dels Conservadors i Reformistes. Es tracta d’una formació ultraliberal i euroescèptica contrària a la immigració, però defensora del matrimoni homosexual o la legalització del cànnabis.
Xipre. L’Alba Daurada xipriota
També a Xipre l’extrema dreta entra per primer cop al Parlament Europeu. Ho fa amb el diputat que ha aconseguit el Front Nacional Popular (ELAM), un partit ultranacionalista d’extrema dreta que, abans de fer-se partit polític, existia sota el nom d’Alba Daurada: Nucli xipriota —nom que evidencia les seves connexions amb el partit d’extrema dreta grec Alba Daurada.
El partit neofeixista, que elogia l’antic dictador grec Ioannis Metaxàs, defensa una política de tolerància zero respecte a la immigració il·legal. Ha estat acusat repetidament de promoure el racisme i d’estar implicat en accions violentes contra migrants. A la Cambra dels Representants nacional ja compten amb quatre dels 56 seients. A més, es declaren antifederalistes per la disputa de Xipre i euroescèptics.
A l’illa també ha estat curiosa l’arribada al Parlament Europeu d’un youtuber independent. Fidias Panayiotou és un jove de 24 anys que ha aconseguit un diputat malgrat no tenir cap experiència política i explicitar que no ha votat mai; en sap poc de política i de la Unió Europea, però “no pot aguantar més que els ‘pringats’ governin Brussel·les”.
Irlanda. Retorn isolat
Una formació euroescèptica irlandesa tornarà a tenir representació al Parlament Europeu d’ençà del mandat 2004-2009, quan la independent Kathy Sinnott es va adscriure al grup Independència/Democràcia. Es tracta de la formació Independent Ireland, que ha obtingut un únic diputat, Ciaran Mullooly. Aquest partit aportarà la seva representació al grup dels Conservadors i Reformistes, i es nodreix, bàsicament, de quadres i votants dels partits de la dreta clàssica irlandesa. Es tracta d’una formació contrària a la immigració, s’oposa a les reformes per lluitar contra el canvi climàtic i demana una congelació de les taxes contra el carboni; a més a més, es contrària al dret a l’avortament. També va ser un dels partits que va demanar el vot en contra la reforma constitucional irlandesa per ampliar la definició de família amb les relacions estables més enllà del matrimoni.
Eslovènia. El “Trump eslovè”
Les eleccions del 9J han tornat a constatar l’enorme suport que el populista i exprimer ministre Janez Janša té a Eslovènia. La seua formació, el Partit Demòcrata Eslovè (SPS), ha obtingut cinc dels nou diputats que corresponen a aquest país, el més menut dels estats balcànics, amb un poc més de dos milions d’habitants. Els resultats són un dur cop per a qui des de 2022 és primer ministre, Robert Golob, del Moviment Llibertat, una formació de nou encuny que va nàixer amb l’objectiu de desallotjar Jansa del Govern.
Jansa, el “Trump eslovè”, com el va batejar Der Spiegel, té molts dels tics de l’extrema dreta mundial. Partidari de les polítiques de mà dura contra la migració —Eslovènia és zona de pas per als refugiats procedents de països com Síria o l’Afganistan—, té en el seu punt de mira la comunitat gitana, víctima d’un estigma persistent. Jansa s’ha erigit, a més, en un dels principals aliats de l’hongarès Viktor Orbán dins el club comunitari. En la seva diana també hi ha la premsa i, especialment, els mitjans públics, a qui acusa d’atacar-lo.
Croàcia. Del govern a Brussel·les
En la seva segona participació en unes eleccions europees, Croàcia enviarà per primera volta un eurodiputat d’extrema dreta a Brussel·les. Moviment Patriòtic (DP) tindrà un dels 12 representants que corresponen al país adriàtic, que va ingressar en la UE el 2013. És la segona bona notícia que rep el DP en poc de temps: els bons resultats de les eleccions parlamentàries d’abril l’han convertit en una peça decisiva perquè la Unió Democràtica Croata continuï en el poder. Mai la ultradreta havia participat en el Govern. Euroescèptic i contrari a la immigració, el DP s’ha mostrat contrari a l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe i l’euro (Croàcia va començar a utilitzar la moneda comuna l’any passat), i és partidari de treure Croàcia de la Convenció d’Istanbul.
Finlàndia. El poder erosiona el Partit dels Finlandesos
L’extrema dreta de Hèlsinki, el Partit dels Finlandesos (Perussuomalaiset), forma part de l’executiu de l’Estat i això els ha passat factura: de dos representants a Brussel·les, el PF n’ha perdut un a conseqüència d’una davallada de vots del 50%, pràcticament: ha passat del 13,80% de les eleccions de 2019 al 7,60%. Percentualment, és la sotragada més forta dels partits finlandesos. La formació és liderada per l’actual viceprimer ministra de Finlàndia, Riikka Purra, i els votants han decidit castigar-la severament. En canvi, la Coalició Nacional del primer ministre Petteri Orpo ha estat la guanyadora amb quatre escons (un més dels que tenia gràcies al 4% més de vots).
Com que el partit europeu Identitat i Democràcia s’havia situat al costat de Putin en el conflicte d’Ucraïna, el Partit dels Finlandesos el va deixar i va tornar als Conservadors i Reformistes, tot i que les seues polítiques econòmiques defensen l’estat del benestar nòrdic. En canvi, exigeix polítiques contra la immigració, critica les polítiques contra el canvi climàtic i ataca els drets nacionals i lingüístics de les minories sami i sueca. En l’actual conflicte bèl·lic europeu, és partidari d’Ucraïna.
Suècia. Primera ensopegada de Demòcrates de Suècia
En un país on l’extrema dreta (Demòcrates de Suècia) s’havia situat en el segon lloc a les últimes eleccions generals (2022), ha estat notícia que aquest partit no millori els resultats de les passades eleccions europees (tres diputats), quan va ser la tercera força i hagi retrocedit un lloc. Feia anys que aquesta formació, liderada per Jimmie Akesson, anava esgarrapant vots a cada nova contesa electoral, i aquestes eleccions europees han estat la seua primera ensopegada: amb el 13,2% dels vots han quedat novament darrere dels Socialdemòcrates (24,8%), els Moderats (17,6%) i, aquest cop, també dels Verds (13,8%).
Demòcrates de Suècia, que no participa en el Govern suec del moderat Kristersson, però li dona suport parlamentari, té líders provinents de partits neonazis, és euroescèptic, contrari a la immigració i antiislamista, però ha anat creixent a força de renegar de les expressions obertament nazis o racistes i, en el conflicte ucraïnès, s’ha situat a la contra de Rússia. Al Parlament Europeu són al grup dels Conservadors i Reformistes.
Dinamarca. La Nova Dreta extrema s’esquerda
Un dels dos partits d’extrema dreta que s’havien fet forts a Dinamarca en l’última dècada, la Nova Dreta (Nye Borgerlige) de Pernille Vermund, va patir una forta crisi interna el 2023 i es va acabar esquerdant definitivament al gener. Això ha fet que aquesta formació xenòfoba no s’hagi presentat a les eleccions europees i obria la possibilitat a una concentració del vot de dreta extrem al Partit Popular Danès (Dansk Folkeparti), el primer a criticar les polítiques d’immigració daneses.
Malgrat això, les eleccions europees han premiat l’Esquerra Verda (Socialistik Folkeparti), els Socialdemòcrates i han castigat els liberals del Venstre. Això ha deixat l’extrema dreta de la DF, liderada per Morten Messerschmidt, amb un sol diputat al Parlament Europeu (Anders Vistisen). A Europa, estan dins del grup Identitat i Democràcia, impulsat per Marine Le Pen i Salvini. És contrària a la immigració i és antiislamista i proisraeliana, però critica amb Putin per la guerra d’Ucraïna.
Letònia. Amb l’alè el clatell
La coalició governamental de centredreta, Jauna Vienotiba (Nova Unitat), ha salvat els mobles de ben poc. El seu 25,1% dels vots es tradueix en dos diputats i se situa lleugerament per davant de Nacionala Apvieniba (Aliança Nacional), que n’ha aconseguit el 22,1% i també obté dues actes. Es tracta del principal grup opositor al Govern letó. Una de les seues últimes demandes ha consistit a exigir la prohibició que russos i bielorussos treballen a les escoles letones. Els seus valors són “nació, llengua i cultura letones, honor i memòria dels herois nacionals, independència i creixement de Letònia, prosperitat i justícia, família i matrimoni, vida humana, naturalesa i Déu”.
A més, la populista Latvija pirmaja vieta (Letònia primer) ha aconseguit un escó gràcies al 6,2% dels sufragis. Amb només dos anys i mig de vida, el partit de l’exministre de Transport i exvicealcalde de Riga, el populista oligarca Ainars Šlesers, irromp a l’Europarlament. Així doncs, tres dels nou parlamentaris escollits per Letònia s’emmarquen en posicions ultres.
Lituània. Un ultracatòlic i enemic d’Ucraïna
Euroescèptics i defensors de la minoria polonesa que resideix al país, la formació LLRA-KSS (Acció Electoral de Polonesos a Lituània - Aliança de Famílies Cristianes) enviarà un representant a Estrasburg. I és que els polonesos ètnics són el 7% de la població lituana i les tensions entre ambdós governs, una constant.
El líder de la formació és Waldemar Tomaszewski, ferotge enemic d’Ucraïna des de la seua posició obertament prorrusa. Ja va condemnar, en temps pretèrits, les protestes dels europeistes ucraïnesos, conegudes com l’Euromaidan. No es tracta d’un dels grans partits —a penes ha aconseguit el 5,8% dels vots—, però n’ha tingut prou per avantatjar de quatre dècimes la Unió del Poble i la Justícia, un partit nacionalista de centre amb qui competia pel darrer escó en disputa.
Estònia. De matrimoni, n’hi ha un
Populars, socialdemòcrates i liberals han obtingut, en cada cas, dos escons al Parlament d’Estrasburg a través d’Estònia. L’altre eurodiputat electe —amb el 14,9% dels vots— pertany a l’EKRE, és a dir, les sigles, en estonià, del Partit Popular Conservador. N’és el líder espiritual Martin Helme, exministre d’Economia del país.
L’EKRE és una formació totalment contrària als drets LGTBI. Entre els seus objectius figura la definició de matrimoni a la Constitució estoniana, tot especificant que es tracta de la unió d’un home i una dona. Han arribat a reclamar la convocatòria d’un referèndum que el Parlament del país, no obstant això, va rebutjar de ple. L’EKRE aspira a revocar la llei sobre el registre de parelles del mateix sexe que és vigent des de l’any 2015. També és bel·ligerant amb la immigració i propugna polítiques que aturen l’emigració massiva d’oriünds, cosa que va perillar la pervivència del “gen estonià”. A l’Europarlament, s’insereixen al grup d’Identitat i Democràcia.
Bulgària. Cinc dels disset escons
El partit Vazrazhdane (‘Renaixement’), presidit per Kostadin Kostadinov, va recollir a les urnes al Parlament Europeu el 14,56% dels vots —quarta formació en vots— i 3 dels 17 escons en joc. La formació fou creada fa només deu anys i des de llavors no ha fet més que incrementar el suport popular. A l’Assemblea Nacional va irrompre el 2021, amb 13 de 240 diputats; a les eleccions anticipades de l’any següent pujà fins als 26 diputats i a les últimes —altre cop avançades—, les de 2023, signà un 14,2% dels suports i 37 escons.
Es tracta d’una formació prorussa i aliada d’Identitat i Democràcia —la transnacional ultradretana liderada pel Reagrupament Nacional francès de Le Pen— que aspira a la sortida de l’OTAN i a la “normalització” de les relacions amb la Rússia de Putin. En aquest sentit, defensa l’expansió en el país de la companyia de gas LUKoil i de “renegociar” la presència a la Unió Europea, tenint un estatus especial o, si no, sortint-ne.
A banda, la formació d’extrema dreta populista —i europeista— Existeix Tal Poble, creada pel cantant, músic i presentador de televisió Slavi Trifonov, va aconseguir el 6,4% dels vots i va obtenir dos eurodiputats.
Romania. Segona força del país
L’Aliança per a la Unió dels Romanesos (AUR), presidida per George Simion, és una formació ultranacionalista i ultraconservadora —fundada el 2019— que va obtenir sis eurodiputats de 33 i que amb el 15% dels vots s’ha convertit en la segona força política del país. És euroescèptica i reclama més sobirania per al país. Combat la immigració, l’avortament, l’ateisme... i es declara enemiga del comunisme. Defensa els drets polítics de les minories romaneses a Sèrbia i Ucraïna, i reclama tornar a les fronteres del país que la Unió Soviètica li va trastocar quan s’annexionà part de les regions de Bessaràbia, el nord de Bucovina i Hertza.
A les eleccions legislatives de desembre de 2020, les primeres a les quals es presentà, AUR va obtenir la quarta posició, amb el 9% dels vots i 33 dels 136 escons de la Cambra. Fa part del grup europeu dels Conservadors i Reformistes, presidit per Giorgia Meloni. L’altre grup ultradretà, SOS Romania, fundat el 2021, va recollir el 5% dels vots i dos escons al Parlament Europeu. La premsa del país el considera íntimament relacionat amb Rússia i antieuropeista, tot i que la formació diu ser “eurorealista”. Reclama el “retorn” dels territoris que la Unió Soviètica llevà al país el 1940 i que avui pertanyen a Ucraïna. Fa part d’Identitat i Democràcia, la internacional ultra de Le Pen.
Malta. Sense representació
Els sis eurodiputats que envia Malta al Parlament continental seguiran en mans de les dues formacions clàssiques de centredreta i centreesquerra. El Partit Nacionalista, adscrit al Partit Popular Europeu, passà de dos a tres escons. Mentrestant, els socialistes del Partit Laborista baixaren de quatre a tres.
L’extrema dreta del petit país no treu el cap. El seu representant és Imperium Europa (IE), que ha avançat, però infructuosament. A les eleccions europees de 2009 va obtenir l’1,5% dels suports; a les de 2014, el 2,7%; a les de 2019, el 3,2%, i enguany el 4,5%, segons les dades publicades per MaltaToday —la informació oficial del Parlament continental no ofereix els resultats de la ultradreta maltesa. Segons explica aquest mateix diari, el segell ideològic d’aquesta formació és l’aferrissada defensa del nazisme i d’Adolf Hitler, tal com fa habitualment el seu líder i candidat europeu fracassat, Norman Lowell.
Grècia. D’Alba Daurada a Solució Grega
L’extrema dreta fa molt de temps que té presència al país hel·lènic. Les polítiques austericides van alimentar l’adhesió cap a grups de discurs obertament nazi com Alba Daurada. Des de l’aplicació de les polítiques econòmiques de la troica, la ultradreta ha assolit protagonisme polític amb un pelatge divers. Alba Daurada, de fet, va arribar a tenir 12 eurodiputats l’any 2012. Tanmateix, el partit neonazi va quedar desmantellat després que la justícia grega considerés que era una organització criminal.
Això, però, no ha estat impediment per al sorgiment d’altres sigles. A les darreres eleccions legislatives, celebrades fa un any, el partit ultra Espartans va assolir 12 diputats. La negativa de la justícia a permetre que participés en els comicis europeus ha donat ales a Solució Grega, un partit d’extrema dreta fundat per l’ex primer ministre Kiriakos Velopoulos que a Brussel·les s’enquadra en el grup Conservadors i Reformistes, de què formen part Meloni i Abascal. Va aconseguir el suport del 9,3% de l’electorat, cosa que li ha reportat dos dels 21 escons que tria Grècia.