Rebeca Quintáns (Arzúa, A Coruña, 1964) és llicenciada en Filologia Hispànica, doctora en periodisme -amb una tesi sobre els discursos de Joan Carles de Borbó-, docent d’ensenyament mitjà i professorade la Universitat Complutense de Madrid com a associada de la Facultat de Ciències de la Informació. El seu primer llibre, titulat Un rey golpe a golpe (Ardi Beltza), publicat el 2000 sota el pseudònim de Patricia Sverlo, és una continuació del que havia investigat a la tesi doctoral, es tracta d’una aportació fresca que retrata una realitat que l’establishmentno volia veure. El 2016 publicà Juan Carlos I: la biografía sin silencios (Akal) una nova visió sobre el personatge del rei espanyol que va fer abdicació de la corona el 2014 i, com en el primer llibre, tracta aspectes poc amables de Joan Carles que els mitjans de comunicació majoritaris sempre han silenciat
—Joan Carles de Borbó va ser designat successor a la prefectura de l’Estat franquista el 1969 i fins el 1977 existiren dos reis, el franquista, Joan Carles, i el legítim i exiliat, son pare, Juan. Però pareix que quasi ningú se’n vol recordar
—És així. Joan Carles va ser el rei que va triar Franco. Els drets per ser rei legítim, segons la tradició dinàstica borbònica, els tenia son pare, Juan de Borbón. I no va renunciar-hi fins el 1977. Amb la qual cosa durant aquests vuit anys hi hagué un rei de Franco i un aspirant a rei legítim. Però no és aquesta l’única irregularitat del naixement de la monarquia borbònica franquista. El fet que Joan Carles no hagués estat investit com a Príncep d’Astúries, que és el títol que han de tenir els hereus de la corona espanyola, mostra un altre desajustament respecte a la tradició dinàstica borbònica. Aquest títol (que ve del segle XIV) s’atorga com a símbol de la continuïtat de la corona entre una generació a un altra. Joan Carles no va ser investit amb aquest títol perquè son pare mai li va atorgar. Per això quan Franco el designà hereu l’investí amb el títol inventat de Príncep d’Espanya. De forma encara més irregular, després que Joan Carles fos proclamat rei (el 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort del dictador), es posà en marxa la investidura de Felip —que era encara un nen, va néixer el 1969— com a Príncep d’Astúries, però, és clar, ja n’hi havia un, que era Juan. Tanmateix el detall no importà a Joan Carles que va fer que el Govern aprovés el Reial Decret (el 21 de gener de 1977) que li atorgava al nen el títol de Príncep d’Astúries que acompanya l’hereu, la qual cosa estava totalment fora de la normalitat successòria borbònica perquè el títol el tenia el seu avi i pare de Joan Carles. Per tant existien dos Prínceps d’Astúries, un real i l’altre inventat.
En definitiva, la corona espanyola actual és unica a Europa en el sentit que va ser creada per un dictador, el naixement de la qual contravenia la normalitat succesòria de la dinastia borbònica. A més és l’única monarquia tan blindada legalment, l’única que és tan opaca i per suposat l’única que compta amb un ex titular corrupte durant dècades, tant com que The Telegraph definí (durant l’escàndol pels diners a Suïssa) Joan Carles com «un gànster».
—Com era la relació de Joan Carles amb Franco?
—Molt bona. No se n’ha amagat mai. No trobaràs cap declaració pública a la qual malparli del dictador. Tot el contrari, quan s’hi ha referit sempre ha dit que va fer moltes coses per a Espanya i l’alaba sense cap vergonya. Jo diria que el veia com un avi entranyable. Però alerta, no és l’únic, tampoc Felip ha tingut mai una paraula crítica cap a Franco i la seva dictadura, ni una vegada, cosa que també és prou significativa per allò que dèiem abans, que la corona la va crear Franco.
—Ara es compleixen 50 anys del nomenament de Joan Carles com a cap de l’Estat franquista de forma interina, per la malaltia de Franco. Van ser només 46 dies. Una simple anècdota o quelcom més?
—No, no va ser cap anècdota. De cap de les maneres. D’entrada fou una manera de demostrar qui seria efectivament el nou cap de l’Estat franquista, per si algú en tenia dubtes. I més important: va ser el període en que Joan Carles demostrà la seva convergència amb els interessos dels Estats Units a Espanya a canvi de tenir el seu suport per substituir Franco. Fruit d’aquesta aliança, en aquells moments, a l’estiu de 1974, ja s’estava gestant el que passaria poc més d’un any després: la vergonyosa retirada d’Espanya del Sàhara, contravenint el Dret Internacional i la resolució de l’ONU que exigia —i exigeix— el referèndum d’autodeterminació.
—La bona relació amb els Estats Units és una constant en Joan Carles?
—Sí. Inclús abans de l’estiu de 1974 ja tenia un tracte especial amb els Estats Units. Durant el 1974 s’intensificà la relació i més tard arribà a un pacte amb Washington per fer el que va fer Espanya al Sàhara, per afavorir la posició del Marroc. En aquells moments els Estats Units intervenien molt en la política interna espanyola. Joan Carles tenia un contacte permanent amb l’administració nord-americana quan era Príncep d’Espanya, i el seguí tenint com a rei, a través de l’ambaixador a Madrid. El contacte era permanent, es veien una vegada al mes. S’intercanviaven informació sobre la política espanyola i l’ambaixador l’aconsellava. Amb tot el que va passar al Sàhara Joan Carles hi va tenir una intervenció decisiva. I fou a instàncies dels nord-americans.
—El 1977 s’aprovà la Llei d’Amnistia que pareix feta per evitar que es persegussin franquistes. Inclòs Joan Carles, es podria dir?
—Segur. Era una llei pensada per evitar la persecució del franquisme i dels franquistes. La guerra l’havia guanyada un bàndol i era el mateix que governava i que havia fet rei Joan Carles. Aquesta llei pretenia no deixar cap escletxa que potencialment pogués suposar problemes per als franquistes. Després, si també s’amnistiava als altres, bé, no hi havia cap problema, sempre que acceptessin, és clar, les essències: monarquia, unitat espanyola, atac sense manies contra el terrorisme independentista basc i garanties que el marxisme no s’escampés entre la població.
Respecte al que em demanes en concret sobre què amnistiava de Joan Carles, el més important és que el deixava a estalvi de qualsevol acció legal contra ell per mor del seu paper amb tot allò del Sàhara, que ja t’he comentat i que, vull insistir, contravenia —i contravé— tot el Dret Internacional i una resolució —d’obligat compliment, per tant— de Nacions Unides. Però també evitava perseguir la seva corrupció, perquè no cal oblidar que tot el que va fer posteriorment ho havia començat a posar en pràctica sota la cobertura que li donava la dictadura franquista.
—A pesar de tot, l’opinió majoritària espanyola és que «va portar la democràcia». I, sobretot i a més, que evità el cop d’Estat de 1983, una idea que vostè ha desfet.
—Joan Carles va organitzar el cop d’Estat. No només estava dins la pomada sinó que la dirigia. Ara bé, tota la complexitat tàctica del cop l’organitzaren els serveis d’intel.ligència civil i militar. La idea era fer un «cop de timó» que suposaria la creació d’un govern de concentració entre diversos partits i amb participació militar. D’aquí que hi hagués hagut, durant els mesos anteriors, moltes reunions de polítics amb militars de confiança del rei, inclosa gent que es deia d’esquerra.
—Es refereix a dirigents del PSOE
—Sí. Aquest era l’objectiu compartit: llevar-se de sobre el Govern d’Adolfo Suárez, que resultava molt incòmode, sobretot per a Joan Carles i els Estats Units.
—I això per què?
—Perquè Suárez no veia amb bons ulls la influència dels Estats Units en la política espanyola, com havia passat amb tot l’assumpte del Sàhara. Tampoc no veia clar que s’organitzés el terrorisme des d’alguns aparells de l’Estat, com fou el cas, entre d’altres, dels GAL (Grup Antiterrorista d’Alliberament, en sigles en castellà, organització que assassinà des de 1983 a 1987 vint-i-set persones relacionades amb ETA) per combatre el terroriste independentista basc. I no volia de cap manera fer entrar Espanya a l’OTAN, com reclamaven els estatunidencs.
La situació arribà a ser tan tensa que li organitzaren el cop d’Estat per llevar-se’l de sobre. Però ell se n’adonà que s’estava preparant i intentà desfer el cop dimitint. Considerà que si ell era el problema, s’apartava i solucionat. Però no va ser així. No se sap per què el cop seguí endavant, no l’avortaren. Fou una gran equivocació. Perquè alguns dels que l’impulsaven no varen entendre que seguís endavant si l’objectiu ja estava assolit. Aleshores tot es va tórcer i el que era un cop molt ben dissenyat pels serveis d’intel.ligència començà a fracassar i es convertí en allò que tothom va poder veure: guàrdies civils entrant al Congrés. No era la imatge que volien. El cop s’havia convertit en un desastre. Així i tot, saberen reconduir-lo en porques hores, en un exercici magnífic de propaganda i convertiren el rei, que estava al capdavant del cop originari, en el salvador de la democràcia. Els va sortir molt bé.
—L’actitud de l’esquerra respecte a la monarquia ha estat com a poc estranya: acceptà la seva bandera —que també ho fou del franquisme—, acceptà la corona a pesar de dir-se republicana, assumí una concepció de l’estructura política d’Espanya conservadora, no ha posat en dubte la Llei d’Amnistia...
—És cert. Respecte a la Llei d’Amnistia seria fàcil derogar-la perquè tot el Dret Internacional, els tractats firmats per la pròpia Espanya, tot afavoriria la decisió. I actualment hi ha suficients vots per fer-ho. Però no s’ha plantejat mai. El PSOE no ha volgut, el PCE tampoc, i ni tan sols Podemos... I el mateix va passar en el seu moment amb la bandera, acceptada fins i tot pel PCE! És ben clar que l’esquerra s’ha avingut a un —podríem dir— pacte d’essències amb la dreta i poders fàctics que volen preservar com sigui la unitat espanyola, la continuïtat de la monarquia i que el comunisme no s’estengui. I encara és vigent, aquest pacte.
—Assegurar que existeix aquest pacte entre almenys una part de l’esquerra i tot el que és el complex poder espanyol —corona, els dos partits del règim: PSOE i PP, grans poders econòmics, justícia, etc.— no és, doncs, una teoria de la conspiració, com alguns pretenen?
En absolut. Tant de bo ho fos. Per arribar a dalt de la política a Espanya has d’acceptar aquest pacte implícit de respectar les essències del règim. Si fins i tot Podemos va intentar millorar la seva imatge desplegant banderes espanyoles i essent moderats!
—No hi ha raons per a pensar que tot aquest règim podria canviar?
Jo sóc optimista. El pacte essencial per preservar el règim cada cop té més problemes per continuar. Segueix vigent, això és indubtable, però passa el temps i la vella generació de polítics que el van fer ja ha estat substituida i cada nova generació d’esquerres se sent una mica menys encadenada a aquell pacte. Això es veu fàcilment amb la actual relació tensa entre la monarquia i Pedro Sánchez. A mí em sembla que la dreta exagera molt aquest enfrontament, però és vera que no és igual que quan el PSOE era dirigit per Felipe González, és ben evident. El pas del temps no afavoreix el manteniment del pacte essencial de la Transició i, per tant, jo sóc optimista respecte a que en algun moment es podrà canviar. Mira el que ha passat amb la Memòria Democràtica: en els temps del PSOE de González ni se’n parlava; després, a poc a poc, les generacions més joves s’han desfet de les pors dels seus majors i han aconseguit molt del que els de la meva generació no saberem aconseguir. Veig el futur amb optimisme, amb gent jove fent política sense pors