Retratistes i models, segons Henry James i Màrius Serra
A Història d’una obra mestra (Viena, 2023), Henry James elucubrava sobre la possibilitat de retratar un cor buit. A La dona més pintada (Proa, 2023), Màrius Serra descrivia una obsessió elevada a art.
A Història d’una obra mestra de Henry James (Viena, 2023) el pintor Stephen Baxter rep l’encàrrec de retratar una antiga coneguda, Marian Everett, que acudeix a la sessió acompanyada del seu pare: “En Baxter treballava amb determinació i rapidesa i, al cap d’un parell d’hores, li va semblar que ja tenia el retrat encaminat. El senyor Everett, assegut al costat, i pel que semblava amb la impressió que la seva olbigació era amenitzar la sessió, importunava el pintor amb el seu afany per entaular una conversa insubstancial sobre art. La Marian, però, va encarregar-se de cor de respondre-li en lloc del pintor per evitar-li distraccions.
» Van fixar la següent sessió per a l’endemà. La Marian duia el vestit que havia acordat amb el pintor, gràcies al qual, com també gràcies a la postura, quedava suprimit religiosament l’element ‘pintoresc’. Veien en els ulls de Baxter que la seva bellesa era esplendorosa, i va percebre que els dits li tremolaven quan va emprendre la tasca”.
A La dona més pintada de Màrius Serra, la model del pintor Palau Ferré —interpel·lada pel seu company, el Semita— reflexiona sobre la sensació de ser pintada: “La model no tenia cap interès a comprovar l’efecte de la seva fesomia sobre el llenç. Va repetir que mai no mirava els retrats que li feien, i encara que ningú no la creia, era una veritat tan neta com les temples pessigollejades per un serrell indòmit que desafiava el pintor cada cop que la model esbufegava.
»—Retratar una persona és despullar-la —va dir el Semita amb un somriure—, perquè és arribar-li a l’interior i fer-la emergir a la vista de tothom.
» La dona més pintada, que tenia ordres de no parlar, va deixar anar un seguit de gemecs aguts que passaven per rialleta. Sabia perfectament què volien dir les paraules del Semita. Fer de model sí que era despullar-se, moltes vegades mitjançant el vulgar mètode de treure’s la roba. Fer de model significava donar-se, acceptar ser el centre d’atenció durant un temps perquè uns ulls àvids xuclessin l’essència animada del cos i tot el moll dels ossos aeris de l’ànima. Buidar-se del tot. Abstreure’s del pas del temps en una gàbia invisible com un dau de sis cares que els ulls de l’artista segellaven. I després, fugir-ne”.
Les Barcelones dels anys trenta i 2000, per Torras i Secall, respectivament
Dos volums de fotografia ens fan viatjar fins a la Barcelona de la Segona República, sota la mirada de Rossend Torras (Memorial Democràtic), i la dels anys 2000, sota la de Jordi Secall (Neret).
Dos grans llibres de fotografia; dues col·leccions de documents de gran valor històric i polític. I una demostració que els fotògrafs actuals tenen tant de material polèmic i sensible com els de fa noranta anys.
A Vides entre dictadures. Les fotografies de Rossend Torras, Memorial Democràtic recupera una espectacular col·lecció d’instantànies sobre l’ambient de la República i el de la Guerra Civil. Les fotografies de Torras no només se centren en Barcelona. N’hi va fer per tot Catalunya, i n’hi ha de tota mena: dels banys a Barcelona, de retrats femenins, de vida a pagès, de l’exposició universal del 1929, de pescadors, d’esports i de carnestoltes.
Tot contextualitzat amb textos de Francesc Vilanova i Vila-Abadal, Ricard Marco, Enric Comas Parer, etc.
El volum Barcelona sobre Barcelona. Espais de conquesta (2002-2007) de Jordi Secall representa una intensa i profusa documentació de la transformació urbanística de la Barcelona, sobretot al voltant del Poblenou i la zona de Diagonal Mar arran del Fòrum de les Cultures.
L’okupació militant, les manifestacions en contra dels desnonaments i aquelles ferides de Barcelona que encara estan cicatritzant —però que amenacen de quedar oblidades— han quedat per sempre retratades en aquest volum. Molt interessants els textos del mateix Secall, de Jesús Rodríguez i de Manuel Delgado. Testimonis d’un temps.
El gust botànic de Montserrat Vayreda, herència de l’avi Estanislau
Nova antologia de Montserrat Vayreda, La cinta del camí, amb una imprescindible biografia que signa l’editora del volum, Anna Maria Velaz
La Diputació de Girona edita una necessària antologia poètica de Montserrat Vayreda (1924-2006), La cinta del camí, amb una interessant i breu biografia signada per Anna M. Velaz Sicart. Una de les preferències temàtiques de la poeta, les flors i els fruits (“Entre mandarina i poma / escolliré un sol gotim / rodó i tibat del raïm / que s’ha daurat a la coma / més suau del terraprim”), podria ser herència de l’avi Estanislau Vayreda, que ella retrata així: “L’avi patern a qui no vaig conèixer / estimava les flors, els arbres, els ocells. / Col·leccionava minerals i plantes / i tenia un herbari com una illa /plena de tiges, fulles i corol·les / corsecades pels dies. / Havia estat carlí i havia fet la guerra / molt a prop d’en Savalls, però les bales / no li impedien recollir les herbes / que aromaven els marges / guanyats pels lliberals”.