La vida pirata no és atracar vaixells aliens, buscar tresors i endinsar-se durant pàgines i pàgines arrancades del calendari per mars d'horitzons inesgotables. La rutina contemporània d'aquells que atresoren un esperit de pota de fusta i lloro al muscle és enfrontar-se a quatre dies de música quasi ininterrompuda, a sobreviure a comiats per sempre i festes que desafien la nit, a jugar una partida contra la calor amb l'únic propòsit de deixar-te endur per ritmes que impossibiliten quedar-se quiet.
L'edició d'enguany del Pirata Beach Fest de Gandia (Safor) és l'escenari ideal per practicar aquesta quotidianitat només possible per a cossos que esquiven la ressaca i les hores robades al llit. Per als mestres d'aquest art, per als més festers, el festival oferia un aperitiu als tres dies de diversió grossa. Els encarregats d'organitzar la prèvia eren Lemot, Antílopez, Doña Manteca, Chambao, La Plazuela, Cobardes, Itaca Band, Prozak Soup i Attica. El planter compliria les expectatives en la jornada de concerts del dimecres passat.
El 'baioloteo' dels Tyets
Amb una calor terrible, amb les samarretes suades abans de moure els malucs, amb el cos demanant una hidratació constant, amb el sol encara governant el cel, la canària Sara Socas i els catalans Pony Pisador tallaren la cinta del primer dels grans dies, del dijous 11. «Va, va. Tots a ballar. El Pirata Beach Fest no pot ser menys que el Viña Rock», exclamarien des de l'escenari uns Pony Pisador que farien festa amb la seua proposta de bogeria country.
Els ventalls volarien des de l'escenari a la pista per combatre les elevades temperatures amb Jazzwoman. L'artista valenciana oferiria el seu repertori de rap entremesclat amb melodies llatines i altres de ritmes d'explosió sintètica. «Se pega», «Cançons d'ofrena» o «Ací tenim» marcarien el guió d'un concert molt emotiu per a la cantant, amb paraules de record a la seua àvia i de punys alçats contra el masclisme. Un poema d'una escriptora de Gandia seria la cirereta del pastís a la seua actuació compromesa per la igualtat.
«Som la resistència», seria el crit de guerra de Xavi Sarrià, d'una actuació força colpidora per ser una de les darreres abans de la seua aturada. La nostàlgia dels temps d'Obrint Pas emergiria amb temes com ara «El circ dels oblidats», «I si demà no tornarà», «La flama» i «no tingues por», així com la perseverança combativa del cantant apareixeria amb «La nit ferida», «No s'apaguen les estreles» o «Música, ràbia i amor». Les consignes contra «el genocidi a Palestina» i el record del jove independentista i antifeixista Guillem Agulló estarien presents. El contrast l'oferiria a l'altra banda del festival King África.
Cruz Cafuné i el Canijo de Jerez—qui tocaria clàssics d'Extremoduro com ara «So payaso»— feren vibrar als seus incondicionals, però l'espectacle musical de Tanxugueiras, la seua capacitat escènica i unes veus absolutament apoteòsiques, deixarien bocabadats tothom. Amb reivindicacions de les llengües minoritzades i proclames contra l'homofòbia, trencarien els esquemes amb una versió en directe molt festiva, allunyada dels clixés sobre la música tradicional adaptada als nous temps sonors. «Terra», la cançó que va competir al Benidorm Fest, seria una cloenda descomunal.
Non Servium aportaria el seu punk contra el sistema, Trueno no deixaria cap clàssic per interpretar i Sho-hai faria les delícies dels amants del rap vestit amb una samarreta dels mítics Berri Txarrak. «Açò és rap antifeixista!», manifestaria abans de l'aparició a l'escenari d'uns Tyets carregats del seu arsenal per omplir la pista i evitar les goles callades. «Épic solete», «Olivia», «Estaré millor demà», «Grup de pop» i «Bailoteo» serien part d'un concert marcat per un anunci: «Estem preparant un nou àlbum per a 2025. Ja el tenim a punt de caramel», expressarien des de l'escenari. Def con Dos, a l'altre extrem del festival, aportaria enyorança reivindicativa amb temes com ara «Ultramemia». «Visca la república», exclamarien.
Si El Niño de la Hipoteca, Eskorzo, Bendita Locura i Lèpoka tancarien una sessió de dijous carregada de balls fins ben entrada la matinada, la jornada del divendres 12 arrancaria amb un dels grans noms del cartell d'enguany: Antònia Font. «Alegria...» seria un dels punts àlgids d'un concert màgic, carregat de sentiments a flor de pell i d'una qualitat sonora excelsa. Anier i Suu, amb la seua particular versió del tema «Enamorada de la moda juvenil», de Radio Futura, prosseguirien la disbauxa. Piperrak compliria els designis dels seus espectadors amb mítiques cançons com ara «Kualkier día».
Lia Kali exhibiria una potència musical engalipadora als escenaris i Sons of Aguirre & Scila demostrarien perquè el seu rap acompanyat de guitarres metal compta amb una llarga llista de seguidors. Les crítiques al milionari Amancio Ortega, les consignes contra les matances d'Israel, els retrets a Nacho Cano i Melendi, així com les proclames contra la xenofòbia i el racisme, foren part d'un menú musical amb plats de la mordacitat de «Bienvenido a España» o «Morí en el mediterráneo».
El fenomen Oques i diversió alzirenca
Una de les grans sensacions de la nit, però, seria Oques Grasses. No cabia ni una agulla a la pista. Amb el seu espectacle de llums i d'indumentària, arrancaren l'actuació amb «Molta tralla». «Elefants», «Petar-ho» i «Sta guai» crearien un cor que cantava a l'uníson amb Josep Montero, qui aprofitava per a mostrar el seu esperit transgressor i hedonista amb un gintònic a la mà. «Gossejar» despertaria els ritmes que demanen carícies libidinoses, «Com està el patí» ens tornaria al rap de la vella escola i «Com el dia i la nit» trencaria qualsevol termòmetre emocional.
Oques Grasses confirmarien la seua conversió a fenomen fan lluny de Catalunya. No importava l'idioma que parlaven els diferents grupets que hi havia al públic. Tothom corejava amb entusiasme i correcció devota les lletres dels principatins. «John Brown» i la coreografia repetida fil per randa del públic serien l'exemple paradigmàtic. «Toca», «Jubilar-me» o «In the night» arredonirien una actuació pensada per enganxar des del tret inicial. Amb tocs d'humor de Montero, la banda catalana s'atreviria, fins i tot, a tocar «Fiesta pagana», atès que el seu relleu a l'escenari del Pirata Beach Festival era Mago de Oz. «La gent que estimo» seria un colofó absolutament colpidor.
Pura Negga atrauria els amants del reggae i SFDK evidenciaria les raons del seu èxit amb un directe fregant la matrícula d'honor. Buhos, a l'altra banda del festival, crearia les condicions perquè la festa adquiriria la seua màxima esplendor amb La Fúmiga. Un «Bona nit, País Valencià» arrancaria un concert d'aquells que t'impedeixen tenir quiet el cos, una actuació que compleix amb els seus dos objectius: despertar sentiments i tenir un somriure d'orella a orella gràcies al ball constant. «Rècord mundial» inauguraria una actuació amb consignes «contra l'amor tòxic» i les postures xenòfobes, vinculat al repartiment dels menors nouvinguts que ha provocat la ruptura PP-Vox.
«Principis», «Havia de passar», «Koales», «Espremedors» i «Tot està per fer» serien protagonistes, així com «Ja dormiré», amb una versió d'encara més canya, faria saltar i vibrar al públic. «Mediterrània», «Primera conjugació», «Que tia!», «Cançó que mai s'acaba», «Fotosíntesi», «Hora blava», «Finals» o «Tornar» reforçarien un directe que exemplifica l'habilitat dels alzirencs per guanyar-se al públic i ser un sinònim permanent de diversió, tot i que també de moments íntims i exaltació de cor obert. Els gallecs Dakidarria mantindrien la intensitat amb el seu ska combatiu de lletres contra l'almirall Carrero Blanco. «En compostela» i «Terra» serien una cloenda amb crits en valencià de «visca la terra» i «visca el País Valencià».
Blake, Santa Salut i Sa Pena tancarien la nit junts amb l'incombustible Chimo Bayo. El famós DJ valencià, el símbol de la Ruta del Bakalao, combinaria els seus temes més populars —no faltaria «Extasis»— amb altres èxits actuals de les discoteques. La seua crida pacifista i contra la guerra seria el preludi cap a la cita més esperada del festival: el concert d'acomiadament de Zoo. Dem i Porretas inaugurarien la darrera sessió, i Muchachito Bombo Infierno faria ballar als més matiners amb cançons com ara «Ojalá no te hubiera conocido nunca». A l'altre extrem d'un Pirata Beach Fest transversal, Fran Perea, Nena Daconte i Ojete Calor serien aclamats pels seus seguidors.
Hem sigut feliços
El punk combatiu i absolutament irreverent de Segismundo Tóxicomano exerciria de prèvia de Zoo. Com també ho faria un Drogas en plena forma, despertant la nostàlgia rockera dels pares que acompanyaven als seus fills per veure la banda saforenca amb clàssics de Barricada com ara «No hay tregua», «Esto es una noche de rock and roll», «Animal caliente» o «En blanco y negro». Quatre minuts després d'acabar El Drogas, emergiria el monet. No hi havia ni un lloc lliure en tota l'esplanada. Tots estaven atents per com arrencaria Zoo el seu epíleg musical. «Tir al ninot» seria el tret de sortida de més d'una hora i mitja de felicitat còsmica.
Pep Gimeno 'Botifarra' aportaria la seua veu a «Camins», Toni Mejías acompanyaria Panxo a «Imperfeccions» i Míriam Ferrer faria exhibició de cordes vocals a «Sereno». Les estelades, els coets de foc seguit, les bengales i els pogos serien la versió més combativa del concert de Zoo. Les abraçades entre amics, la llum dels mòbils per acompanyar el final de «Correfoc» i els aplaudiments entregats del respectable seria la cara més colpidora. Com quan emergiren les figures projectades de les mestres Alejandra Soler, Carme Miquel o Marifé Arroyo mentre sonava «La mestra».
«Ventiladors», «Corbelles», «Deixa'm que caiga», «Cançó pòstuma», «Faena», «La nostra bota» o «Impresentables» foren aclamades, però res comparable a «Estiu», el gran himne dels amants d'aquesta espècie musical única. Els càntics contra el racisme amb els menors nouvinguts i «el genocidi de l'estat d'Israel» es combinaren amb confessions personals, amb dedicatòries a tot i cadascú que han format part de l'aventura musical de Zoo. Una pancarta amb el lema «Vos esperem, País Valencià. Sempre a la contra i avant» seria l'agraïment del públic a la banda que els ha fet feliços per sempre.
«Tobogan» constituiria una explosió de balls i focs, de bogeria entre els assistents per ballar una cançó que ha traspassat tota mena de fronteres. «Avant» remataria un comiat d'aquells que marquen època. Sense grans canvis de guió envers altres concerts, Zoo afrontaria des de la senzillesa, des de la seua set de vida i no de fama, el seu adeu indefinit. Els gandiencs oferirien una actuació d'aquelles que només la perspectiva dels anys permet dir amb orgull infinit: jo hi vaig estar allí.
Nativa assumiria la papereta de tocar després del cop de puny musical de la banda zoològica. Amb paraules d'agraïment per a Zoo i una col·laboració de Jazzwoman, farien vibrar la pista amb els seus ritmes combatius i de sentiment a cor obert. Si Delaossa i Raule compliren amb les previsions, Auxili va tornar a certificar el seu regnat als escenaris. Amb referències a l'intent d'assassinat de Donald Trump, crits de «puta Espanya» i contra la censura que havia aplicat el ja exconseller de cultura, l'extorero Vicente Barrera, interpretarien les cançons més addictives del seu repertori, com ara «Foc i vent», «Pàgines negres», «Diga-li», «Hui la liem» o «Mousakka». «Puta Vox», exclamarien entre tema i tema.
La Fuga abocaria nostàlgia als amants del rock i Figa Flawas rebentaria la pista amb el seu reggaeton engalipador. «4 kissus», «Aurora», «Xocolatina» o «Xtraterrestres» convertirien l'acte de gossejar en la norma de tota l'actuació. Cactus assumiria el relleu amb les seues melodies seductores, com ara «A la valenciana» o «Cendres». «Qui hi ha ací de l'Alcoià? Qui hi ha ací del Comtat?», preguntaria el cantant, David Pascual 'Muro', mentre ressonava una versió de «Danza kuduro». Me fritos and the gumme chettos seria l'antecedent perquè Plan B, amb l'aparició de Panxo fent de DJ, tancara la festa pirata de Gandia.