El 28 de juny de 2012 és una data que Álvaro Tomás té guardada en la memòria. Aquell dia ell i el seu fill estaven en la casa de camp que té en un dels extrems del terme municipal de Iàtova. Una edificació imponent, de 400 metres de superfície que Álvaro heretà del seu pare i aquest del seu i així successivament. Ell és la quarta generació que custodia La Hoya de Gualy, una construcció de parets blanquíssimes que el seu rebesavi va alçar el 1875 fugint de l’epidèmia del còlera. La denominació, explica Álvaro, té arrels àrabs. “Significa ‘majoral de cavalls’”, relata mentre es refugia del sol del migdia sota els pàmpols de la parra que, imponent, senyoreja el pati d’entrada.
Aquell 28 de juny una columna de fum començà a alçar-se per la banda sud d’aquesta propietat de 60 hectàrees d’extensió. “Va vindre la Guàrdia Civil i ens va dir que havíem de desallotjar. A mi m’hauria agradat quedar-me perquè estava convençut que podia ajudar a evitar que la casa es cremara, però no em van deixar. Vam tardar cinc dies a poder tornar i ho vam fer accedint per un camí secundari, caminant, perquè no ens volien deixar passar. Els dies d’abans, pujàvem al turó on hi ha el castell de Macastre i miràvem amb els prismàtics si la casa s’havia salvat de les flames o no. Va ser molt angoixós”, relata Álvaro.
Les flames s’acostaren tant a la casa que dues finestres es van cremar. El foc, tanmateix, no arribà a entrar en l’habitatge. Els voltants, però, quedaren calcinats, víctimes del pitjor incendi registrat mai al País Valencià des que es tenen registres. Començà entre els quilòmetres 8 i 9 de la carretera que uneix Cortes de Pallars i la pedania d’El Oro, a la Vall d’Aiora-Cofrents, a causa de la imprudència de dos operaris d’una empresa d’energia solar.
Diana Colominas: "La restauració forestal ha d’encaminar-se a a la creació i manteniment d’un paisatge agroforestal en mosaic".
Les flames, a primera vista menors, s’expandiren amb facilitat i avançaren espentades per les altes temperatures. Calcinaren 30.691 hectàrees de terreny i afectaren tretze municipis de la Foia de Bunyol i la Ribera Alta, a més de tres àrees protegides. Durant cinc dies mantingué en vil l’opinió pública i en màxima tensió els equips d’extinció, sobretot després que, només un dia després d’iniciar-se aquest incendi, prenguera un altre a Andilla, als Serrans, també de grans magnituds.
Milers de persones van haver de ser evacuades. Per a l’hemeroteca queda la fotografia del nucli urbà de Dosaigües envoltat d’un paisatge completament negre. A hores d’ara, el de Cortes de Pallars figura com el tercer incendi més greu ocorregut a l’Estat espanyol, per darrere del de Minas de Riotinto, a Andalusia (2007) i Losacio, a Castella i Lleó (2022).
Del negre al verd
D’aquell color carbó que ho tintà tot aquell fatídic estiu de 2012, avui no en queda ni rastre. Han passat dotze anys, temps suficient perquè matolls i pins hagen rebrostat. Al capdavall, el foc forma part del funcionament de l’ecosistema mediterrani. Algunes de les zones que es cremaren el 2012, de fet, ja ho havien fet vint anys abans. “S’estan donant les condicions perquè torne a succeir un altre gran incendi”, avisa David Fuentes, que és enginyer forestal i tècnic de WWF, mentre assenyala les clapes de plançons que, a banda i banda de la carretera, emergeixen. A voltes, entremig, es veuen rengles d’ametlers desnonats.
Fuentes coneix bé aquest terreny. Des del 2021 és responsable d’un programa de restauració postincendis que és pioner a Espanya i que s’ha posat en marxa en les zones afectades per l’incendi de Cortes de Pallars. No es tracta de replantar arbres, com es va fer de forma massiva durant les dècades dels vuitanta i dels noranta, per donar una solució aparentment ràpida i contundent a la desaparició de la massa forestal que deixa darrere seu un incendi. No. Fa temps que els qui es dediquen al bosc mediterrani es van adonar de la ineficiència d’aquestes mesures benintencionades però contraproduents.
Un dels principals problemes post-incendis és el creixement massiu de pins. Fins a 190.000 per hectàrea han arribat a comptabilitzar.
“Els darrers incendis han fet evident que les actuals polítiques d’extinció són insuficients. Hem de posar el focus sobretot en la prevenció, però prevenció no significa només disposar de punts d’aigua accessibles per a quan succeeix un incendi. El que hem de fer és adaptar el territori”, explica Lourdes Hernández, que és experta en incendis de WWF.
La seua companya Diana Colominas, responsable del programa de boscos de l’ONG remata la seua explicació: “Necessitem tirar endavant accions perquè el paisatge siga menys inflamable. A hores d’ara tenim masses forestals molt debilitades i, alhora, un abandonament dels usos i aprofitaments dels boscos a causa de l’èxode rural. La restauració forestal ha d’estar encaminada a la creació i el manteniment d’un paisatge agroforestal en mosaic. Del que es tracta és de fer valer els usos tradicionals amb la conservació de la biodiversitat i la lluita contra el canvi climàtic. Això només es pot assolir si es recuperen els antics paisatges, que són aquells on hi ha zones de pastura amb usos ramaders extensius, masses forestals ben gestionades, cultius extensius i boscos autòctons”.
Per a Víctor Santana, del grup de recerca forestal del Centre d’Estudis Ambientals de la Mediterrània (CEAM), “la restauració no s’ha d’entendre en termes de replantació. El que cal és recuperar els usos tradicionals, diversificar els ecosistemes i generar discontinuïtats, de forma que aconseguisques disposar de menys combustible i així, també, que els incendis siguen menys severs”. Aquest plantejament, de fet, està en línia amb el Reglament de Restauració de la Natura que acaba d’aprovar la Unió Europea.
D’Alemanya a Iàtova
Per això, des de 2021, WWF està posant en marxa un programa pioner de restauració de l’ecosistema. No és l’únic a l’Estat, però sí el més ambiciós. Són una setantena d’hectàrees on WWF està materialitzant aquestes pràctiques que, en última instància, persegueixen fer el bosc més resilient. És una dimensió xicoteta, en comparació amb les 30.691 hectàrees cremades per l’incendi de 2012, però no deixa de ser un projecte pilot amb aspiració a replicar-se en altres zones.
Si és possible fer-ho és gràcies a la contribució econòmica de la Fundació Hans Schwörer, una entitat sorgida al caliu d’una companya alemanya —Schwörer Haus— que es dedica, des de la dècada dels cinquanta del segle passat, a l’àmbit de la construcció i que ha amassat una fortuna venent cases prefabricades.
“Va ser una casualitat que el juny de 2012 Schwörer estava passant uns dies a Benidorm i va quedar molt impressionat per les notícies sobre l’incendi”, expliquen a WWF, des d’on recalquen, tanmateix, la voluntat dels promotors econòmics d’aquesta iniciativa de passar desapercebut.
L’interior valencià, laboratori de proves
El projecte, doncs, està en marxa i està tenint èxit. “El primer que vam fer va ser dur a terme un diagnòstic per analitzar quines eren les zones més vulnerables —explica David Fuentes—. Cal tenir en compte que el 70% de la superfície que es va cremar era garriga i aquesta es restaura amb molta facilitat. No era, per tant, una zona d’actuació prioritària”.
Fou en el terme municipal de Iàtova on identificaren una d’aquelles àrees on calia esmerçar-hi atenció. En concret, el pendent d’una muntanya on els plançons de pins creixien descontroladament, generant una espessor impenetrable. “Calculem que en les zones on se’ls ha deixat créixer, hi ha uns 190.000 peus de pins per hectàrea”. La quantia per tenir un bosc saludable, diu, ronda el miler. És, doncs, una bomba de rellotgeria.
Una de les primeres tasques ha estat sotmetre aquestes masses forestals en procés de creixement a una intensa sessió de neteja per limitar el nombre d’exemplars. Al capdavall, l’excés de massa forestal representa més combustible per als incendis, però també compromet els escassos recursos hídrics disponibles.
Igualment, s’està treballant amb propietaris de la terra perquè no abandonen els seus cultius, en la mesura que és força conegut que són els camps de conreu els que, amb més eficàcia, actuen com tallafocs. Els estan ajudant, per exemple, a introduir espècies aromàtiques, en la mesura que aquestes faciliten la tasca dels insectes pol·linitzadors.
“Quan no es neteja, és més fàcil que el bosc es creme”, assevera Carlos Betés, un ramader que també participa en aquest projecte de WWF. Des de fa dos anys, és l’encarregat de pasturar un ramat de 40 cabres blanques valencianes. Els animalons mengen el sotabosc i amb aquesta acció tan senzilla, contribueixen a incrementar la resiliència del bosc. “Pasturatge preventiu”, en diuen, d’una pràctica que fa temps que ha mostrat la seua efectivitat i que cada volta es replica en més llocs.
Acupuntura forestal
Tanmateix, trobar algú que estiga disposat a fer aquesta tasca no és fàcil. L’ofici, ací com a tot arreu, està en franc declivi. “A la dècada dels seixanta, només a Iàtova, hi havia 22.000 caps de ramat”, explica Carlos, que no s’està de lamentar la burocràcia que ofega, a hores d’ara, el sector primari i que està abocant molts agricultors i pastors a abandonar una feina que és essencial per mantenir la muntanya en bones condicions. Només les 40 cabres de Carlos s’encarreguen de pasturar per 350 hectàrees de terreny.
L’altre gran repte per tirar endavant el projecte —que va comptar, prèviament amb la seua posada en marxa, amb un procés de participació ciutadana— ha sigut convèncer els propietaris privats perquè s’involucraren en el projecte i deixaren a WWF desplegar les seues polítiques de restauració. Es tracta, de fet, d’un dels grans reptes per encarar la gestió forestal al País Valencià. En l’actualitat, el 55% del terreny forestal està en mans privades, circumstància que dificulta molt el fet de poder desplegar una política forestal integral. A vegades, els propietaris ni saben que ho són.
“Tanmateix, ara que ja han passat tres anys des que començàrem el desplegament del projecte, han vist com es revaloren les seues terres perquè tenen un manteniment adequat i no són un conglomerat d’arbres i garriga impenetrables”, expliquen des de WWF. L’objectiu, de cara a l’any vinent, és afegir altre mig centenar d’hectàrees al projecte.
En cas d’aconseguir-ho, arribaran a les 125 hectàrees. És una xifra menuda, en comparació amb l’enormitat d’aquell incendi de 2012. Tot i això, els responsables de WWF estan convençuts que aquestes actuacions poden tindre un efecte positiu. “Actuant en determinats punts crítics, com estem fent ara, posem les condicions perquè els incendis tinguem menys severitat. Això no vol dir que no tornarà a haver-hi incendis, però si n’hi ha, l’ecosistema estarà més preparat per resistir-ho”, expliquen. Són, en tot cas, lliçons a tindre en compte cada volta que el foc devora el nostre territori.
"Necessitem més camps en producció, això és fonamental -diu Álvaro Tomás, propietari de la Hoya de Gualy, abans d'acomiadar-se-, perquè és allí on es paren els incendis. I per això, caldrien més facilitats i menys problemes de l'administració". •
-----------
EL CLAM RURAL
Cada volta que hi ha un incendi, es busquen respostes ràpides sobre les causes que l’han provocat. Hi ha les més immediates, és a dir, les que expliquen l’origen de l’espurna: pot ser un llamp o una imprudència humana o un curtcircuit en una subestació elèctrica, per exemple. També hi ha les causes estructurals: les condicions climàtiques més severes, l’èxode des del rural a l’urbà o l’abandonament de l’activitat agrícola i forestal que, fa tres quarts de segle, regia la vida dels qui vivien a l’interior.
Des del món rural, tanmateix, i íntimament lligat a l’anterior, fa temps que clamen per unes polítiques públiques diferents en el tractament de la realitat dels territoris d’interiors. «Existeix un excés de protecció per part de l’Administració que condemna la sostenibilitat d’aquests territoris. No pot ser que per fer un corral per guardar el ramat et demanen tanta paperassa, perquè això desincentiva les persones que viuen del sector primari», lamenta Miguel Tórtola, alcalde de Iàtova. El 90% del seu municipi es va cremar en l’incendi. «Necessitem que des de les ciutats s’entengue la nostra idiosincràsia i que vinguen sobre el terreny a veure quins són els nostres problemes», assevera.
«Necessitem que ens escolten i que ens deixen participar en la presa de decisions», afegeix Chelo Alfonso, que ha estat alcaldessa d’Andilla i és, a més, presidenta d’Amufor, l’Associació de Municipis Forestals de la Comunitat Valenciana. Aquesta entitat va sorgir des de l’àmbit municipalista el 2006, a la vista del menysteniment que l’Administració dispensava a aquests municipis. Avui en formen part un centenar d’ajuntaments, a més de les tres diputacions. No s’ha de perdre de vista que, en l’actualitat, el País Valencià té 1,3 milions d’hectàrees forestals.
«Durant molt de temps s’ha posat molt d’èmfasi en la conservació, però hem de pensar també en l’aprofitament forestal perquè això assegura la seua sostenibilitat, a més de ser un impuls per a les economies de les zones d’interior», exposa Alfonso.
«Ens cal legislar mirant al món rural, buscant eines per assegurar-nos que puguen traure rendibilitat de les seues activitats», afegeix Lourdes Hernández, experta en incendis de WWF.
En les últimes dècades, l’extracció de fusta ha disminuït progressivament. L’actual taxa d’extracció de fusta i llenya en els boscos (això és el balanç entre el que es talla i el creixement natural) es situa al voltant del 30%, degut, entre altres qüestions, a l’escassa rendibilitat, l’èxode rural i la forta fragmentació de la propietat. •