El país vençut per la dictadura es va començar a refer quan Franco encara estava viu. El moviment universitari, el món cultural i la política clandestina empentaven com podien per recuperar tot el que s’havia perdut. Mort el dictador, era l’hora de treballar per la institucionalitat que havia estat negada al poble valencià i al conjunt dels Països Catalans.
Alfons Llorenç va treballar perseguint aquest objectiu. No hi havia mitjans per aconseguir-ho, però ell, que havia nascut a Alcoi el 1951, tot i ser oriünd de Planes (Comtat), tenia clar que si es volia construir un país s’havia de fer des de tots els fronts. Un d’aquests era el de l’aparença. El de la normalitat.
No és estrany, per tant, que quan treballava com a periodista al centre territorial de Televisió Espanyola (TVE) al País Valencià, responsable de la connexió informativa valenciana coneguda popularment com Aitana –el repetidor del senyal televisiu es trobava en aquesta serra–, Llorenç, que n’exercia com a secretari, va convèncer el director Eduardo Sancho perquè aquells informatius tancaren amb el so de la Muixeranga.
Així ho recorda Josep Guia, històric dirigent del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) i bon amic d’Alfons Llorenç, amb qui acostumava a coincidir a l’edifici Octubre de València, on el periodista recentment traspassat es va convertir en l’ànima de les tertúlies protagonitzades per veterans nacionalistes que encara són història viva del país.
El salt a la política institucional
En aquell moment, quan Llorenç treballava a Aitana, el periodista es va adreçar al president del Consell preautonòmic, Josep-Lluís Albinyana, amb un manuscrit crític sobre l’obra de govern que aleshores s’estava desenvolupant. Albinyana, que atén també aquest setmanari, no vol desvelar el contingut d’aquella carta, però el cas és que li va colpir i va decidir nomenar-lo cap de gabinet. El treball de Llorenç per la normalitat del país adquiria una nova dimensió, el de la institucionalitat estricta.
La complicitat entre tots dos ha sigut constant aquest últim mig segle. Albinyana i Llorenç han sigut, pràcticament, una mateixa família. Llorenç, per exemple, va muntar del no res tota la infraestructura comunicativa del Consell preautonòmic, tal com recorda l’exconseller Vicent Soler, que també en formava part. Llorenç i Albinyana van recórrer el País Valencià de dalt a baix quan la institució que representaven no tenia competències i només podia aspirar al reconeixement popular d’un país sovint massa desconnectat de les ambicions nacionals. “Contra la precarietat del Consell hi havia les aspiracions i la voluntat d’Alfons”, resumeix Vicent Soler. En aquell mateix moment, i també després, Llorenç i Albinyana van mirar d’enfortir els lligams del País Valencià amb la resta del domini lingüístic. I tots dos van patir, amb enteresa, les misèries d’una Transició que va acabar amb un PSPV supeditat al PSOE i amb una Batalla de València estimulada i lliurada per marginar els intel·lectuals i anul·lar o acomplexar els polítics progressistes. Precisament, en aquella etapa fosca, Albinyana seria protegit del blaverisme més agressiu per part militants del PSAN, entre ells el mateix Llorenç, que actuaven com a guàrdia de corps per a neutralitzar els violents.
Filologia, periodisme, religió, país
Llorenç, com tants altres, no es va donar per vençut. El seu horitzó natural havia de ser el de la filologia, però els camins es van acabar desviant. La seua condició de deixeble de Manuel Sanchis Guarner l’exercia quan va publicar Pany i Clau amb Honorat Ros –que va faltar al novembre–, un curs de gramàtica per al grau Mitjà. Un any abans, el 1976, un grup de filòlegs i filòlogues havien publicat en 3i4 el llibre Escola i llengua al País Valencià. Entre aquestes hi havia Maria Conca, que va conèixer Llorenç en aquell moment i recorda que va aprofitar la seua proximitat a Sanchis Guarner per acabar publicant la biografia fotogràfica del filòleg amb Retrats d’una vida el 1984, tres anys després de la seua mort, culminada després d’haver sigut perseguit de manera brutal pel blaverisme fins al punt de rebre atemptats.
Tot i acabar dedicant-se professionalment al periodisme, Alfons Llorenç estava introduït en diversos àmbits i va acabar adquirint una transversalitat excepcional. Alcalde de Planes entre 1991 i 1999 amb el PSPV, es va interessar també pel món religiós. Honori Pasqual, capellà del barri del Cabanyal de València, recorda que Llorenç era “una de les poques persones assabentades de la política eclesiàstica i interessades per aquest món". El religiós explica que el vincle definitiu de Llorenç amb aquest àmbit es va forjar a través de Rafael Sanus, natural d’Alcoi i bisbe auxiliar de València, qui estiuejava a Planes i va fer amistat amb ell. Tots dos s’informaven d’allò que es coïa a l’Església, un àmbit que interessava a Llorenç perquè, tal com el descriu Honori Pasqual, “ell, en el fons era un cristià, un humanista, perquè sabia que allò que transforma les coses és el compromís basat en l’amor”.
El fet de conèixer les interioritats de la política eclesiàstica va fer que Acció Cultural, una de les moltes entitats amb què Llorenç col·laborava amb entusiasme –també ho feia amb Escola Valenciana, amb el CIEMEN o amb la Societat Coral El Micalet– comptara amb ell per a organitzar actes sobre l’església local i l’arrelament de part de les bases d’aquesta institució al nacionalisme i a la llengua en el context de la visita del papa Benet XVI a València, l’any 2006. Toni Gisbert, que durant anys va ser secretari d’Acció Cultural, recorda que Llorenç “feia de pont amb l’església de base des del nacionalisme”, ja que sempre va estar dins d’aquests dos mons.
El coneixement eclesiàstic, en una persona com Llorenç, no podia anar deslligat del seu bagatge cultural. L’art religiós, que tant defineix els paisatges urbans d’aquest país, era identificat i detallat, pam a pam, per Llorenç a través de les seues visites guiades, sol·licitades per diverses entitats i gestionades a través de la seua pròpia empresa, A Gust Viatges, dedicada a les excursions temàtiques. Una de les que més recorda l’editor Eliseu Climent, amic de Llorenç des de fa dècades, va ser la que va organitzar a Xàtiva en la visita que hi van fer al 2018 els familiars dels aleshores presos polítics catalans, que havien sigut convidats als Premis Octubre per rebre el Premi d’Actuació Cívica.
Climent defineix Llorenç com una persona “dispersa i alhora precisa, lúcida i compromesa, complidor i fidel al seu país fins l’últim dia”. També el recorda amb afecte Vicent Artur Moreno, periodista, historiador i professor a la Universitat de València, que es considera admirador de Llorenç “pels seus textos i pel que transmetia, un esperit que captivava pel seu humanisme i un coneixement que el connectava amb la part més senzilla de les persones”. Aquesta personalitat seductora i pròxima sempre va definir Llorenç en totes les etapes de la seua vida.
Vicent Artur Moreno, de fet, fa de portaveu de tots els qui van ser amics del periodista traspassat quan el defineix com una persona d'una “humanitat visceral”.