Fa un any que Carlos Mazón (Alacant, 1974) presideix la Generalitat Valenciana. Després de tancar a la velocitat de la llum el seu pacte amb Vox, hi va conviure plàcidament. Per sorpresa, el trencament ordenat per Santiago Abascal acaba de deixar-lo en minoria. Amb tot, el cap del Consell no fa mala cara. Que no s’afaite cada dia no és un signe de preocupació, sinó un costum estival que no abandona mai.
L’entrevista amb EL TEMPS, la primera que un president valencià del PP concedeix a aquest setmanari en exercici del seu càrrec, va quedar apuntada a l’agenda a començaments de juliol, quan la separació matrimonial amb l’extrema dreta era una hipòtesi tan remota com un Vicente Barrera animalista.
Els quadres que penjaven al despatx presidencial a l’etapa de Ximo Puig han estat substituïts per un de Carmen Calvo i un altre de José María Yturralde, Figura impossible, blau elèctric i de formes psicodèliques, que busca el seu encaix en una estança sòbria, talment com l’estil polític de Mazón, procliu als colps d’efecte i les caramboles parlamentàries.
El divorci unilateral de Vox ha convertit les Corts en una taula de billar, però ell, durant aquesta conversa, es nega a estigmatitzar Vox, la que PSPV i Compromís consideren la bola negra. Mazón es mostra dur amb l’oposició i content perquè Vox haja manifestat la intenció de continuar garantint la governabilitat.
—De la nit al dia ha passat a tindre tot el Palau per a vostè, com l’estudiant que es queda, per a ell, el pis que compartia amb més companys. Quines són les seues sensacions, dues setmanes després de l’adeu de Vox?
—La sensació és que cal continuar treballant. Tenim un mandat, un compromís i molta il·lusió. Cada dia m’alce del llit amb més ganes que el dia anterior.
—Girem la vista enrere, a la jornada electoral del 28 de maig de 2023. En alguna ocasió ha explicat que a migdia un expert en demoscòpia va dir-li que el Botànic repetia...
—… Sí, a les 14:13 hores.
—En canvi, el divendres anterior, a l’esquerra ja es respirava pessimisme i l’escrutini no va ser ajustat. Era Tezanos qui va traslladar-li aquell pronòstic?
—No. Fou Indra [l’empresa que efectua el desplegament tecnològic de les eleccions]. A les 14:13 van dir-me que, al 99% de possibilitats, no hi hauria canvi. Aquell migdia i aquella vesprada no li les desitge a ningú. No em vaig creure que tindria opcions de governar fins que Ximo Puig, al 80% de l’escrutini, va eixir a admetre’n la derrota. En qualsevol cas, les nostres dades indicaven, de feia mesos, que el canvi s’aproximava, que el canvi s’aproximava, que el canvi s’aproximava…
—El 8 de juny va reunir-se amb el PSPV i va comprovar que no facilitaria la seua investidura. El 12 de juny va fer igual amb Compromís i el 13 de juny, després de tres hores tancats, va anunciar un acord amb Vox. Com si ja ho tingueren tot parlat.
“Amb Flores Juberías en el Consell, la governabilitat sempre hauria estat en el disparador”
—Sempre vaig a les reunions ben preparat. A la del Partit Socialista vam plantejar-los 50 punts coincidents importants, no menors, dels nostres programes. Malauradament, Ximo Puig, que havia reclamat un cordó sanitari a Vox, ni tan sols va acudir a aquella reunió. Nosaltres vam anar a la trobada amb aquells 50 punts que ens permetien pensar en un Govern en solitari. Amb Compromís fins i tot havíem mantingut converses prèvies a diversos nivells. I amb Vox, l’última de les tres reunions, també vaig anar amb la reunió molt preparada i alguna conversa prèvia. Quan es tracta de governar la Comunitat Valenciana, no pots improvisar.
—Els cinc eixos estratègics consensuats amb Vox —per exemple, “Libertad, para que todos podamos elegir” o “Sanidad y servicios sociales, para reforzar la sanidad y los servicios sociales”— eren tan genèrics que cabien en un bitllet de metro. Molt de treball no s’hi veia.
—Eren els pilars de l’acord i quedaven molt clars. Amb Compromís i el Partit Socialista era difícil parlar de llibertat. Durant dues legislatures havien fet exactament el contrari. Per contra, sí que era fàcil parlar de llibertat amb Vox. A vostè li semblarà massa genèric, però sense el pilar de la llibertat jo no podia anar enlloc.
—Amb el Botànic no hi havia llibertat?
—En molts aspectes, no. Hi havia llibertat per a escollir centre escolar? No. Hi havia llibertat per a escollir la llengua base dels nostres fills? No. Hi havia llibertat fiscal? No. Hi havia la sensació de democràcia participativa en assumptes fonamentals? No. S’escoltaven totes les maneres de pensar en l’àmbit educatiu, sanitari o lingüístic? No. Hi havia vocació de diàleg a l’hora d’alterar els criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana? No. Hi havia un marc de llibertat d’empresa? No. Nosaltres hem ampliat l’esfera de llibertat dels valencians.
—La direcció del PP va supervisar els termes del pacte?
—En vam parlar. Sempre ho fem. Som un partit que treballa de manera coordinada, però que respecta la capacitat autonòmica que vaig exercir aleshores.
—Alberto Núñez Feijóo sabia, per tant, que aquell dia anunciaria l’acord amb Vox.
“Amb Compromís i el Partit Socialista era difícil parlar de llibertat; per contra, sí que era fàcil parlar de llibertat amb Vox”
—Era evident que anàvem pel camí de garantir la governabilitat d’Espanya. A més, el nostre Estatut no ens concedia tant de marge [per a la investidura d’un president] com els d’Aragó o Múrcia. I ja em sembla bé no eternitzar-nos en la sotsobre i la ingovernabilitat. Des de la nostra victòria electoral fins que vaig assumir la presidència va passar un mes i mig, i el Consell en funcions va treballar com no ho havia fet mai. Els funcionaris de la Generalitat no recorden un cas igual. Amb el pas del temps hem vist contractes a dit, resolucions de subvencions al germà de Ximo Puig, decrets de plantilles de professors sense consignació pressupostària, la implantació d’un sistema pervers com el de les ITV, que encara tractem de resoldre… Era una obligació institucional. Quan tens clar un programa, un projecte, què faràs i amb qui ho faràs, per què esperar tant?
—I vostè tenia clar, des del minut u, amb qui ho faria.
—Sí, com també ho he demostrat ara, en la remodelació del Consell. No vaig tardar massa a telefonar a Miguel Barrachina perquè fora conseller d’Agricultura, ni a Vicente Martínez Mus perquè fora conseller de Medi Ambient, ni a Salomé Pradas perquè fora consellera de Justícia i Interior. No demanaré perdó per tindre un programa clar i una banqueta de primera divisió. A cap dels nostres electors no els ha sorprès cap de les mesures adoptades fins ara. Cap ni una! Jo no vaig presentar-me a les eleccions afirmant que no hi hauria amnistia.
—Entre les coses que tenia tan clares estava que Carlos Flores Juberías, condemnat per maltractament psíquic a la seua exdona, no podia seure al Consell?
—Sí.
—Li ho va fer saber personalment?
—Sí.
—I quina reacció va tindre?
—[Silenci.] Més enllà del procés psicològic, tot allò va acabar amb un agraïment públic i privat per part meua. El seu gest —i el de Vox— em va semblar molt important. Si no, la governabilitat sempre hauria estat en el disparador.
—En l’any que porta com a president ha demostrat sensibilitat respecte a la xacra de la violència contra les dones. Es penedeix que al seu acord de govern amb Vox figurara l’expressió violència intrafamiliar?
—L’acord parlava de lluitar especialment contra la violència contra la dona. S’hi introduïa, a petició de Vox, l’expressió violència intrafamiliar com un altre exemple de violència, i a mi em va semblar bé reconèixer-la. Si em pregunta si hem de lluitar contra la violència intrafamiliar, li dic que sí. Em sorprendria que algú hi estiguera en contra.
—Vostè presumeix de perfil moderat i dialogant, però sempre ha naturalitzat els pactes amb Vox. A França, en canvi, ningú no s’ho planteja.
—A França, desgraciadament, no hi ha formacions del meu espectre polític.
—Però sí molt properes.
“L’únic garant de la progressivitat, la solidaritat i la igualtat és el PP”
—Sense el pes i la capacitat de governar del PP. A Itàlia i França ja no estan els partits populars tradicionals, cosa que ha afavorit la polarització de la política. Ací, en canvi, estem nosaltres. Una de les principals garanties que té Espanya per a evitar una polarització encara més gran és l’existència del PP. Un partit de centre, de centredreta, liberal, que observa la societat amb un angle de 360 graus. Cal subratllar-ho sobretot ara, després que el Partit Socialista haja renunciat a la socialdemocràcia des del punt de vista gestual, dels principis i dels valors històrics que han caracteritzat històricament la socialdemocràcia europea. L’únic garant de la progressivitat, de la solidaritat i de la igualtat és el PP. Encarnem el centre polític i social. Com més avance el PP, menys força tindran els extrems.
—És normal que el centre pacte amb l’extrema dreta?
—Depèn… Depèn del que es pose damunt la taula. Depèn del manteniment de les teues conviccions, depèn dels teus valors, depèn dels teus principis.
—Vostè, ara fa un any, va pactar amb persones que neguen el canvi climàtic, que no es posen darrere d’una pancarta perquè parla de la “violència masclista” i que rebutgen els Gay Games per discriminatoris, “com ho serien unes olimpíades de calbs o baixets”.
“Qui juga amb la seguretat de les dones i tracta de fer política a tot preu? En la meua opinió, el Govern d’Espanya i el Partit Socialista”
—No entraré en el joc de les pancartes. Em sembla mesquí. Ningú no ha dit res després que el Govern d’Espanya haja substituït el nom de “violència de gènere” de la Secretaria d’Estat pel de “violència contra la dona”. És un relat de prova preconstituïda. Quan les Corts Valencianes van decidir canviar el lema de la pancarta pel mateix que utilitzava la delegada del Govern [Pilar Bernabé], resulta que la delegada va canviar el lema de la seua pancarta per a no coincidir amb la de les Corts. En aquesta lluita l’objectiu número u no era la unitat? No es tractava de no barallar-nos entre nosaltres i d’atacar el moll de l’os del problema? Qui juga amb la seguretat de les dones i tracta de fer política a tot preu? En la meua opinió, el Govern d’Espanya i el Partit Socialista.
—Vol dir?
—La màxima expressió és l’anomenat urbanisme de gènere del Botànic, que prohibia expressament els túnels per sota de les vies del tren per ser espais perillosos, proclius a les agressions contra les dones. Ara bé, quan hem reclamat el soterrament del pas a nivell d’Alfafar, la resposta del Govern ha sigut justament aquesta: construir un túnel. Vostè no em pregunta per aquestes contradiccions tan evidents, sinó per un canvi de pancarta que passava a ser com la de la Delegació del Govern.
—La relació matrimonial amb Vox ha tingut un colofó igualment polèmic: la Llei de concòrdia, que ha derogat la de memòria democràtica aprovada pel Botànic. Vostè ha afirmat que el seu programa electoral ja ho preveia, però no he trobat aquesta mesura en cap de les 230 pàgines.
—Era el programa nacional del Partit Popular. La Llei de memòria espanyola vigent l’ha dictada Bildu, no em sembla un gest de concòrdia nacional.
—Vostès han derogat la norma valenciana, no l’estatal.
—Ja, però marca una línia política. En aquest cas, el principal retret que ens fa el Botànic és que equiparem les víctimes del franquisme amb les dels períodes democràtics. L’anterior Llei parlava de l’any 1931 fins a l’any 1982; volia dir això que equiparava les víctimes del franquisme amb les de la República i la Transició? En un altre apartat parlava, més en concret, de 1936 a 1978. Tinc tot el dret, per tant, d’acusar Ximo Puig d’haver equiparat les víctimes de la dictadura amb les de la Transició, que fou el període més gloriós de la història d’Espanya? L’any 75, l’any 76, la legalització del Partit Comunista, el referèndum de la Constitució… Les víctimes de la violència política, que n’hi va haver, s’han sentit insultades per estar equiparades a les del franquisme? La Llei de concòrdia reconeix totes les víctimes de violència política, no sols les que pretenia el Botànic. Es reconeixen i es refermen tots els drets de les víctimes del franquisme i s’amplien els de totes les víctimes d’ETA, no sols les anteriors a 1978.
—Parlem de turisme, que ja estem en temporada alta. Vostè diu que no utilitza molt Twitter, l’actual X, però...
—… Tinc un bon equip que m’estalvia la part de Twitter. Fa anys sí que m’agradava, però tots tenim dret a aprendre i a millorar. De fet, el tinc desinstal·lat al telèfon mòbil. Si evites l’ocasió, evitaràs el perill [somriu obertament].
—Algú del seu equip, doncs, va escriure una frase de reminiscències fusterianes, “la Comunitat Valenciana serà turística o no serà”, que contrasta amb les manifestacions contra la massificació turística que estem veient a les illes Canàries, Mallorca, Barcelona i, més recentment, Alacant.
“Nosaltres som de braços oberts, de fer una festa per cada turista que ve a compartir amb nosaltres la seua cultura, els seus diners, la seua despesa i la seua felicitat… Perdre tot això seria com tancar la Comunitat Valenciana”
—La frase no és meua, sinó de Francesc Colomer, el secretari autonòmic de Turisme del Botànic. Li l’he sentida dir centenars de vegades. En la meua etapa a la presidència de la Diputació d’Alacant [2019-2023] vaig tractar el turisme com una qüestió d’estat. Mai no vaig criticar la Generalitat Valenciana en la inauguració de Fitur, com sí que ha passat en la meua primera Fitur com a president del Consell. El PSPV va criticar la nostra estratègia en reunions amb turoperadors, aerolínies i agències de viatges. Mai no concebré aquesta deslleialtat. I la frase, que compartisc plenament, és compatible amb l’equilibri i la sostenibilitat. Li diré més: estem a punt d’aconseguir el certificat Aenor de regió turísticament sostenible, i li assegure que cal complir molts requisits, Aenor no el regala. A mi no m’agraden els excessos i, per tant, tampoc la pressió turística excessiva, però hem d’entendre que el turisme és una font d’entrada de divises, un component essencial del nostre PIB. Em molesta escoltar que anem pel camí de ser un país de cambrers; és una degradació del noble ofici dels cambrers, que són uns grans ambaixadors nostres.
—El turisme agreuja la precarietat, un dels hàndicaps del nostre mercat laboral.
—El turisme, per se, no agreuja la precarietat laboral. És la mala normativa laboral la que agreuja la precarietat. La dicotomia de kellys i cambrers de segona enfront dels grans hotelers divideix la societat. La interrelació de l’economia no funciona així. Si renunciem a la riquesa, la promoció i l’entrada de divises que ens proporciona el turisme, ens equivocarem. Hem d’exigir, això sí, les infraestructures necessàries perquè el turisme puga circular. Per això exigim al Govern d’Espanya unes infraestructures que espongen el turisme. Per la nostra banda, estem a punt d’aprovar un decret que regularà els pisos turístics amb la participació dels seus representants legals i sensats. La sensació de col·lapse es produeix quan Joan Ribó no concedeix cap llicència hotelera entre 2015 i 2023, quan va ser alcalde de València.
—És tan necessari ampliar els aeroports de València i Alacant-Elx? No hi ha el risc de morir d’èxit?
—L’aeroport d’Alacant necessita una segona pista i una connexió ferroviària digna amb Benidorm. Com no ha d’haver-hi sensació de col·lapse turístic si milions de britànics només poden anar de l’aeroport a Benidorm per carretera? Com pot ser que l’aeroport Alacant-Elx Miguel Hernández siga l’únic internacional de tot Europa sense connexió ferroviària ni segona pista? Màlaga en té des de 2012 i allà no pateixen cap sensació de col·lapse. Per què? Perquè hi ha connexió ferroviària i segona pista i no hi pul·lula tant de CO2. Si el mes d’agost tardes hora i mitja per autopista des de l’aeroport fins a Benidorm, en lloc de 35 minuts, és lògic que alguns ciutadans perceben un col·lapse turístic. Fa temps que les inversions d’Alacant dormen la son dels justos. Els últims tres anys ha sigut la província 52 de 52 en inversions de l’Estat als pressupostos. La sensació de col·lapse turístic es deu a la falta d’inversió en infraestructures.
—Posem per cas que vostè és president de la Generalitat dos legislatures, fins 2031. Descarta per complet aprovar un impost a les estades turístiques abans d’aquella data?
—Sí. Ho descarte per complet, però sí que exigiré les infraestructures que ens pertoquen i que cada municipi de la Comunitat Valenciana puga apujar-ne o abaixar-ne el volum.
—I si l’alcaldessa de València li demana establir un impost d’aquestes característiques perquè el considera apropiat, què li dirà?
“La sensació de col·lapse turístic es deu a la falta d’inversió en infraestructures”
—Si la ciutat de València es planteja un dia que els empadronats no paguen els museus o que el preu del transport públic siga diferent en funció de si s’és veí o no, no seria un impost al turisme. La diferència entre impost i taxa és que la taxa va contra un servei que s’ofereix. L’impost al turisme és pagar per vindre. El pes del turisme dins del nostre PIB és enorme i una decisió com aquesta pot fer que una multinacional del turisme paquetitzat —el que es negocia en grans bosses— canvie Benidorm per Croàcia, o que un hotel, per aquest euro o dos euros de més, passe de la primera pàgina dels buscadors d’Internet a la catorzena. A quanta competitivitat pensem renunciar en lloc d’exigir-li al Govern les infraestructures que mereixem? I el més greu de tot: mentre jo siga president de la Generalitat Valenciana, mai no posaré una taxa per la qual un ciutadà de la Comunitat haja d’abonar-la dins del seu territori. Que ma mare em visite un cap de setmana a València i haja de pagar una taxa turística a l’hotel on es queda a dormir és una aberració. En qualsevol cas, com li deia, cada alcalde ha d’adaptar la música a la seua realitat: no és igual el turisme d’apartaments de Torrevella que el netament hoteler de Benidorm o el de creuers de València.
—La Llei aprovada pel Botànic permetia precisament això: que cada municipi la implantara o no. La llibertat!
—Això era durant el període transitori. La nostra manera de fer és una altra. Nosaltres som de braços oberts, de fer una festa per cada turista que ve a compartir amb nosaltres la seua cultura, els seus diners, la seua despesa i la seua felicitat… Perdre tot això seria com tancar la Comunitat Valenciana.
—Canviem de tema. El Pla Simplifica aplana el camí als inversors de plantes solars. Nombrosos alcaldes del PP dels Serrans i les valls del Vinalopó es miren amb desconfiança la nova normativa. Hi ha qui assegura que s’estan obrint les portes a un procés especulador del territori com el que es va viure amb els PAI a començaments dels 2000.
“Ni la política ni la fiscal, però en la sobirania energètica soc més independentista que Puigdemont”
—El mal ús dels PAI en un moment determinat no hi té res a veure. El Pla Simplifica aplana el camí a la seguretat jurídica, l’equilibri, la sensatesa i la rapidesa a l’hora de prendre decisions. Les úniques macroplantes que ara mateix volen instal·lar-se a la Comunitat Valenciana són les que ha autoritzat el Govern d’Espanya i ha recorregut el Govern que presidisc. L’única independència que m’interessa és la sobirania energètica. Ni la política ni la fiscal, però en la sobirania energètica soc més independentista que Puigdemont. Necessitem crear l’energia que necessitem i no dependre de ningú. Amb les renovables estem proporcionant seguretat jurídica. El Pla Simplifica dona veu als ajuntaments, que abans no en tenien.
—Què li evoca l’urbanisme de finals dels noranta i la primera dècada dels 2000: enyorança o por?
—[Riu.] Van semblar-me malament les coses que van fer-se malament i bé les que van fer-se bé.
—La seua Llei de costes obri la porta a construir a 100 metres de la costa, en lloc de 500. A més, preveuen excepcions a la prohibició actual de construir a l’Horta de València.
“La propietat privada és compatible amb un l’ús racional de la costa; convé superar el mantra de propietat privada o platja”
—És un altre mite fals. La propietat privada és perfectament compatible amb un ús racional de la nostra costa i amb la protecció de les nostres platges. La imatge de la platja de la Babilònia, de Guardamar, sí que és intolerable: sembla un remake de Mad Max. La nostra llei establirà diferents categories de costa en funció dels drets adquirits i prohibirà les bestieses. Amb sentit comú arribarem a l’equilibri necessari. Convé superar el mantra d’haver d’escollir entre propietat privada o platja.
—L’accés a la vivenda és un dels grans problemes actuals. Per què es nega a aplicar la llei estatal, que ja ha frenat els preus del lloguer a Catalunya?
—Sí, ja vam veure els efectes magnífics de la gestió d’Ada Colau a Barcelona… A parer meu, topar els preus del lloguer no és la solució.
—A València ja és molt difícil trobar un lloguer inferior als 1.000 euros.
—Perquè la Generalitat no ha activat tot el sòl disponible de què disposa. El Botànic no va entregar ni una sola vivenda feta per ell. Nosaltres, ara, ens hem posat d’acord amb ajuntaments de tots els colors per a desenvolupar sòl urbà disponible sense haver de requalificar ni un metre quadrat. En total, més de 120 ajuntaments. Hem d’incrementar l’oferta per a rebaixar-ne el preu. A més, hem implementat mesures fiscals per als joves que volen adquirir un habitatge i treballem en la concessió d’avals.
—La construcció de vivenda pública requereix que passe el temps, allò que molts no poden permetre’s.
—Vostè està massa acostumat als temps de gestió del Botànic.
—Parlem de fiscalitat. La seua reforma fiscal ha dut desgravacions a les rendes baixes, però també la supressió de l’impost de successions, que afecta el 12% més ric, i el de patrimoni, que afecta l’1% més privilegiat.
—El Partit Socialista va eliminar l’impost a la mort a les empreses de més de 10 milions d’euros mentre s’oblidava de les famílies i les persones. Nosaltres hem estès a famílies i persones els avantatges que ja tenien els empresaris més rics. Era una qüestió de principis. Que algú de la Comunitat Valenciana haguera de pagar per la mort dels seus pares o els seus iaios era injust. A més, el pis o l’hort familiar que es posa en el mercat després genera activitat… En 2025 i 2026 sabrem l’IVA que generen i com ens permeten construir hospitals. Els efectes d’una reforma fiscal arriben un any o dos després de la seua entrada en vigor. En tot cas, la meua prioritat ha sigut i continuarà sent les rendes mitjanes i baixes. S’imagina PSPV i Compromís votant en contra que les rendes baixes accedisquen a desgravacions per la pràctica de l’esport o per les despeses generades per l’Alzheimer, el dentista i l’òptica? Doncs ha passat. Li diré més: s’imagina un socialista de bona fe afirmant que qui més té ha d’aportar menys? No ho havíem vist mai fins que Salvador Illa i el PSPV han defensat units el finançament singular per a Catalunya. He escoltat criticar-ho a Lambán, a Page, als socialistes andalusos i als extremenys… L’única palmera ha sigut la federació socialista valenciana. És la primera vegada a la història de la socialdemocràcia europea que es trenca el principi de progressivitat. És una mentalitat de fons voltor. El PSPV s’ha convertit en un fons voltor amb seu a Barcelona.
—Li preocupa la baixa inversió executada pel seu Govern? A 30 d’abril a penes havien invertit 5,7 milions d’euros dels 1.700 previstos als pressupostos de 2024.
—En el primer semestre de l’any, el nostre nivell d’execució ja millora el del Botànic.
—Les ITV seran privades o no seran? Podem efectuar, també, aquesta relectura de Fuster?
—No. Farem funcionar aquest sistema perniciós. Però en les privatitzacions dels serveis públics soc molt tautològic. No em tanque a fórmules mixtes de gestió.
—I a Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV)?
—Tampoc. A la xarxa d’autobusos interurbans ja existeix la col·laboració publicoprivada. No es pot anar en contra del sentit comú. En l’educació, la sanitat o el transport, si és possible estalviar diners als ciutadans mantenint la titularitat pública, hem de fer-ho. Estem analitzant casos d’arreu d’Europa. Fins ara hem optat per la gestió directa als hospitals de Manises i Dénia, perquè pensem que podíem fer-ho millor.
—A Elx-Crevillent, no.
—De moment, no. Les dades de la gestió són tolerables i seria més costosa la reversió que no mantenir el concert. A Torrevella i Alzira la reversió ja fou un desastre.
—El districte únic que han reimplantat a través de la Llei de llibertat educativa no fomenta la segregació social? Les classes baixes acostumen a acudir al centre públic més proper mentre les mitjanes i altes escullen el que volen.
—Hem creat un districte únic que fomenta la igualtat. La lletra xicoteta és la lletra gran: l’opinió de les rendes baixes compta el doble que amb el Botànic; a l’hora d’escollir centre hem prioritzat els perceptors de la renda valenciana d’inclusió, les famílies monoparentals i les famílies nombroses. Estem demostrant que igualtat i llibertat són compatibles.
—Les obres del Pla Edificant han patit una retallada pressupostària elevada, del 40%.
“En el seu millor any, el Botànic a penes va executar 80 milions dels 300 pressupostats per a col·legis; jo, ara, n’he pressupostat 120. Qui s’aproxima més a la realitat? No són retallades, sinó una política pressupostària seriosa”
—Estem desbloquejant molts col·legis aturats de feia anys. Hem elaborat, això sí, un pressupost més realista. Real i flexible. Acabem d’efectuar una modificació pressupostària per a ampliar-ne la partida més de 50 milions. Treballem partint de plans d’obres seriosos, amb cara i ulls. Abans preveien invertir 20 milions d’euros en un institut que no tenia redactada la memòria. Eren uns diners que s’havien de bloquejar i que no podien destinar-se a sanitat o el que fora. En el seu millor any, el Botànic a penes va executar 80 milions d’euros dels 300 que havia pressupostat per a col·legis. Jo, ara, n’he pressupostat 120. Qui s’aproxima més a la realitat? No són retallades, sinó una política pressupostària seriosa. El Botànic deixava d’executar cada any el 80% de les inversions, no sabien què fer amb aquells diners i van acabar destinant 25 milions de col·legis i instituts a la compra del palauet de Correus. Calia fer-li un favor a Pedro Sánchez i que Ximo Puig veiera les mascletades millor que Joan Ribó. Nosaltres som més realistes i els pressupostos són vius, és a dir, que ens permeten ampliar sobre la marxa els diners dedicats a centres escolars.
—L’alumnat de les zones no valencianoparlants ara es troben en una situació d’inferioritat respecte a la resta. Se’ls ha eximit de la càrrega lectiva en valencià.
—Ara tenen uns incentius que no tenien abans. Ara, amb un 7 en valencià, poden tindre el C1. La política d’imposició del valencià no ha funcionat. Se’n parla menys que mai. Nosaltres optem per promocionar-lo.
—La “imposició” va ser inútil i la “promoció” serà la solució, doncs? D’ací a una dècada se sentirà parlar més valencià als nostres pobles i ciutats?
—Aquest és el nostre objectiu.
—I s’ho creu?
“La política d’imposició del valencià no ha funcionat, se’n parla menys que mai; nosaltres optem per promocionar-lo”
—Estem fent tots els esforços per aconseguir-ho. Sap vostè que més de 100.000 persones de la Comunitat Valenciana tindran un certificat de valencià que el Botànic els negava? Volem que el valencià siga irresistible fins i tot a les zones castellanoparlants. A la Diputació d’Alacant ja vaig doblar el pressupost de promoció del valencià —manifestacions culturals, literàries…— per a estimar-lo. La via més directa per a odiar una llengua que no és la llengua mare de molta gent és, precisament, la imposició. I la manera que es faça estimar, incentivar-la. El bilingüisme cordial de què tant parla Núñez Feijóo.
—També podria incentivar-la vostè, com a màxima autoritat dels valencians que és. Per què no en perfecciona els coneixements i la parla en públic, si ja és capaç de parlar-la en privat?
—Jo faig el meu esforç, però li he de confessar que em fa molta por cometre alguna errada en un discurs institucional. Lluite contra aquesta por. També és bo que la gent comprove que el president de la Generalitat fa ús de la seua llibertat a l’hora de parlar la seua llengua materna, que és en la que se sent més còmode. Però, amb tota la humilitat, vaig esforçant-me a parlar en valencià.
—Abans de les eleccions va dir-nos que estava rellegint alguns capítols del Tirant lo Blanc. En aquest temps ha llegit algun altre llibre en valencià?
—No. L’últim any he llegit pocs llibres. Tants informes d’Intervenció em deixen poc temps per a la lectura. Ara bé, en les estones lliures que tinc estic enganxat a Stefan Zweig. No puc parar de llegir Stefan Zweig. Però no en alemany, eh?
—Què li desagrada de l’AVL? Quins canvis introduiria a la Llei de creació aprovada ara fa un quart de segle?
—De l’AVL, institucionalment, no em desagrada res. Puc tindre la meua opinió personal, però convé no barrejar-la. Com a mínim hem canviat els criteris lingüístics de la Generalitat consultant l’AVL, cosa que no va fer l’anterior Consell. Compromís va modificar-ne els criteris dues vegades sense consultar un òrgan estatutari com l’AVL! Cap ni una de les paraules que utilitza la Generalitat no està inclosa en el diccionari de l’AVL.
—Només caldria! És l’ens normatiu de la llengua, segons l’Estatut.
—Bé, però podríem haver plantejat una reflexió filològica…
—Li agradaria que À Punt s’assemblara més a Canal 9 que a la televisió d’ara? La manera d’incrementar-ne l’audiència implica incloure, necessàriament, més continguts en castellà?
—La principal revolució que requereix À Punt és ser vista. Ha de connectar amb la societat. L’actual À Punt, la que hauria de ser la nostra televisió pública, no sols té la missió de promocionar la nostra llengua, sinó també la nostra cultura i les nostres tradicions.
—Hi ha més manipulació informativa en À Punt o en Canal 9?
—No m’agrada parlar en aquests termes. Si jo li diguera els enfocaments tendenciosos que veig de vegades a les notícies…
—A les d’À Punt?
—A les de totes les televisions.
—La nova llei de l’ens significa un retorn als temps del consell d’administració i a les majories absolutes no reforçades. Ja ha pensat qui vol com a director o directora general?
—No.
—Qui ja ha estat nomenat director de l’Agència Antifrau és Eduardo Beüt, una persona molt lligada a Eduardo Zaplana. Els lletrats de les Corts van desaconsellar-lo.
—Això diu Compromís, que sempre busca enemics. Eduardo Beüt és un gran professional. Els lletrats de les Corts no van desaconsellar-lo per ser qui era, sinó per l’entitat que el proposava [l’Associació Espanyola de Gestors per a l’Administració Pública, sense trajectòria en la lluita contra la corrupció i capitanejada per persones afins al PP].
—En la seua designació han comptat amb l’ajuda de Vox. El síndic d’aquesta formació, José María Llanos, ha assegurat que garantiran un “govern estable”. O siga, que se’n van del Consell i li garanteixen estabilitat... Un win-win de manual.
“M’alegra que Vox prioritze l’estabilitat del Govern valencià; no és el cas del PSPV i Compromís”
—M’alegra que Vox prioritze l’estabilitat del Govern valencià. No és el cas del PSPV ni de Compromís, que es neguen a renovar els òrgans estatutaris. Compromís, per cert, té la barra de demanar canvis a la Mesa de les Corts quan en forma part gràcies al PP. La Mesa de les Corts és plural pel PP, exclusivament. Estic a favor que continue sent així, perquè és la mesa dels àrbitres i tots els grups hi han d’estar representats.
—No li molesta que Llanos Massó continue com a presidenta? Després de l’eixida del Consell de Vox no hauria d’ocupar una Secretaria Primera, en el millor dels casos?
—Això ha de decidir-ho Vox. Jo només dic que a la Mesa han d’estar presents tots els partits amb representació.
—Entén que l’esquerra no estiga disposada a entrar en una senda de negociació amb vostè si continua pactant amb Vox?
—Això és retòrica de saló. El primer partit que va demanar un cordó sanitari a Vox i va assegurar que mai no compartiria cap òrgan de govern amb Vox fou Compromís. En canvi, tenen una secretària a la Mesa de les Corts [Maria Josep Amigó], que és presidida per Vox. No va renunciar al càrrec en el seu moment ni ha dimitit en l’any de legislatura que portem. Fa un any que l’oposició busca excuses per dir-nos masclistes, racistes, xenòfobs, homòfobs... Ja no cola.
—Fa poc, en una entrevista a la cadena SER, vostè va comentar que la immigració és un problema més urgent que el finançament.
—Des del punt de vista social, en el pòdium dels assumptes greus que hem de resoldre amb altura de mires i sense demagògia, el número u és la immigració.
—No peca d’alarmista? O és que pensa disputar-li aquest tema de l’agenda a l’extrema dreta?
“Amb Vicente Barrera, les coses començaven a anar bé amb un plantejament de base que compartisc: la cultura per a tots i no sols per als amics dels qui governen”
—Generar alarmisme és no tindre política immigratòria, que és el que li passa al Govern d’Espanya. Generar alarmisme és acusar de xenòfobs els que complim per damunt de les nostres possibilitats. Acabem de tancar un alberg juvenil de Biar per a reconvertir-lo en centre de menors. Jo no he de passar cap examen de solidaritat; és el Govern el que ha de donar-me els recursos per a ser solidari. Ens cal un debat asserenat i profund sobre un tema dificilíssim i sensibilíssim que ens pertorba a tots de manera extraordinària.
—És viable que les 12 autonomies governades pel PP consensuen una proposta conjunta per a reformar el sistema de finançament?
—Quan es tracta del finançament autonòmic no hi ha germans, ni cosins, ni amics… El problema és el Govern, que no compleix la seua obligació de plantejar un model. No pot acusar el PP de no acceptar una proposta que no existeix. És com si la resta haguérem de fer el treball pel qual cobra la ministra d’Hisenda. Ni es convoca la Conferència de Presidents ni se’n parla al Consell de Política Fiscal i Financera si no és perquè el PP ho posa damunt la taula.
—Quina nota li posaria a Vicente Barrera com a conseller de Cultura i què espera de la nova etapa que s’obre en aquesta àrea?
—Les notes les posen els ciutadans. Respecte a Vicente Barrera li diré que, coincidint amb el primer any de govern, les coses començaven a anar bé. Amb un plantejament de base que compartisc plenament: el de cultura per a tots i no sols per als amics dels qui governen. Ara hi ha un equip nou i confie molt en Miquel Nadal, Pilar Tébar i José Antonio Rovira. La política cultural no ha d’estar restringida a un departament, sinó que ha de ser transversal.
—Acabem. És el primer president nascut a Alacant…
—… i el primer president herculà! Ja sap que el València i l’Hèrcules, per cert, vam compartir el nostre millor jugador: Mario Alberto Kempes.
—El seu origen geogràfic pot ajudar a la vertebració territorial?
—Espere que sí, però no pel fet de ser alacantí, sinó per dir-me Carlos, amb tot el que això comporta, independentment del meu lloc de naixement. Jo em sent a casa des de Vinaròs fins al Pilar de la Foradada i des de Tabarca fins al Racó d’Ademús. Si puc aportar alguna sensibilitat unitària, que no separatòria, benvinguda siga.
—Però sempre insisteix a dir allò de “castellonencs, valencians i alacantins”, com si els ciutadans d’Asp, Oriola, Altea o l’Alcora no ho foren, de valencians…
—Jo soc alacantí i, per tant, valencià. Sap per quina raó soc valencià? Per ser alacantí. I sap per quina raó soc espanyol? Per ser valencià. I així, amb aquesta tranquil·litat, visc la meua vida. •