-Es compleixen cent anys de la Revista de Catalunya, una publicació longeva i potser amb pocs precedents...
-La Revista de Catalunya, tal com la coneixem ara, va aparèixer el juliol de 1924. És cert que el 1912, el mateix Antoni Rovira i Virgili havia publicat una Revista de Catalunya amb aquest mateix nom, però només va durar un any, va fer tretze números i va haver de plegar. Per tant, aquest és una mena de precedent de la revista actual, amb el mateix nom, però amb format diferent. La que ara coneixem és la que va fundar el mateix Rovira i Virgili en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera.
-És la publicació més longeva del país i ha passat per la censura, per l’exili, per la normalitat autonòmica... Per què la publicació ha sigut capaç de resistir tantes adversitats?
-En cent anys ha passat de tot realment: dues dictadures, una república, una guerra civil, un exili, una transició... La revista no sempre ha tingut continuïtat, ja que hi ha hagut parèntesis en què ha deixat de publicar-se durant aquests cent anys. El que és curiós és la voluntat de persistència, la recuperació tossuda que algunes persones han sabut fer de la publicació. Jo ho atribueixo al fet que en la primera etapa de la Revista de Catalunya, la que va de 1924 a 1929, dirigida per Rovira i Virgili, la publicació va obtenir un gran prestigi amb la col·laboració de molts intel·lectuals i amb una continuïtat amb articles i assaigs realment bons, que encara avui es llegeixen amb goig. Aquest prestigi, aquesta solidesa intel·lectual, aquesta oferta de petits assajos sobre temes d’actualitat i tota mena de manifestacions culturals li dona un prestigi que després, quan es replanteja la publicació de noves revistes a Catalunya, algú pensa a recuperar la capçalera de la Revista de Catalunya. Hi posaré un exemple: durant la Guerra Civil, l’any 1938, quan la Institució de les Lletres Catalanes es proposa publicar una revista, agafa els intel·lectuals de l’època, que comenten la necessitat de fer una revista d’aquest tipus en plena guerra. I d’aquesta reunió surt la proposta del nom de Lletres, amb la qual tothom està d’acord, però quan s’està parlant del contingut, de les seccions, etc., algú recorda que tot això ja va existir amb la Revista de Catalunya. Llavors, per què no recuperar el nom? Efectivament, l’any 1938 va tornar a sortir aquesta publicació. Un altre exemple es dona el 1986, quan Max Cahner pensa que a Catalunya li fa falta una revista ideològica, d’assaig, de pensament i d’idees, i llavors fa una enquesta a uns quaranta intel·lectuals de Catalunya, València i les Balears i els diu que ha pensat en la necessitat d’una revista. Quan els pregunta com creuen què ha de ser i quin nom ha de tenir, la resposta de pràcticament tots els intel·lectuals va ser un esquema en el qual Cahner va veure pràcticament el mateix esquema que el de la Revista de Catalunya. Per tant, Cahner va concloure que no calia trencar-se el cap amb el nom: calia oferir el que ja havia ofert Rovira i Virgili l’any 1924. Per tant, aquesta tossuderia diria que és degut al prestigi i a la difusió que va obtenir la revista durant la primera etapa.
-Quin paper desenvolupava la revista quan va nàixer en aquella primera etapa?
-Era el context d’una dictadura amb formes aparentment suaus, però molt profundament anticatalana. Aquest era el marc global. El marc concret és que l’any 1924 pràcticament es dilueix la Mancomunitat de Catalunya, que havia estat una molt important plataforma dinamitzadora de les activitats culturals. En Rovira i Virgili havia estat el cap de premsa d’Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat, i llavors, clar, un cop perduda aquesta institució que oferia propostes culturals a Catalunya, Rovira i Virgili té una mica la idea, salvant les distàncies, de plantejar que, com que la llengua catalana es torna a trobar desprotegida i fins i tot perseguida, per què no fer una revista que potenciï aquesta cultura i aquesta llengua catalanes? Això com a idea semblava molt bé. Evidentment, una revista no podia substituir tota una mancomunitat, però sí que tenia tota la mateixa filosofia de culturitzar la societat catalana i sensibilitzar-la. Plantejar això en plena dictadura, amb una censura ferotge contra les publicacions i conscient de les dificultats que hi havia no era qualsevol cosa. Aleshores, Rovira i Virgili reflexiona que hi havia una censura de premsa radical, però, en canvi, la dictadura era una mica més tolerant amb els llibres. Primo de Rivera menyspreava els intel·lectuals i pensava que això dels llibres era cosa de quatre elitistes sense gaire importància a l’hora de fer oposició. Per tant, els llibres, com a cosa minoritària, eren més tolerats. I Rovira i Virgili va pensar en una revista amb forma de gairebé un llibre, de periodicitat mensual i que, per tant, en la forma, despistava una mica la censura de l’època. Dic “una mica” perquè en els primers números, de 1924 a 1929, trobem la censura molt visible, però no tant com als diaris.
-La Revista de Catalunya va contribuir a normalitzar culturalment el país en el context de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Va exercir un paper fonamental, per tant.
-Contribueix a normalitzar i fins i tot, encara que sembli exagerat, contribueix a vertebrar la cultura. La Revista de Catalunya es va convertir en un referent per a tota la intel·lectualitat catalana. Era un orgull poder-hi col·laborar, era una publicació que s’aguantava molt i era prou ambiciosa per al seu temps, ja que Rovira i Virgili havia estat i era, també en aquell moment, dels pocs periodistes catalans interessats en política internacional: tenia contactes en l’exterior, parlava idiomes, coneixia molt bé el món de la premsa europea... i, per tant, quan pensa en la Revista de Catalunya la pensa evidentment mirant cap a l’interior, però també per projectar la cultura catalana cap a Europa, on tenia moltes amistats i contactes. Cal pensar que a La Veu de Catalunya Rovira i Virgili havia sigut el primer periodista especialitzat en política internacional. Per tant, a la Revista de Catalunya també li va voler donar una certa projecció internacional, i per això hi trobem dues coses interessants en aquell moment: presència d’articles sobre política internacional, sovint escrits per ell mateix, i bastants col·laboradors importants de fora de Catalunya que hi escrivien articles.
-En algun moment, la Revista de Catalunya va interessar-se per reflectir les qüestions que afectaven el conjunt dels Països Catalans?
-Sí, tot i que inicialment poc. La voluntat de Rovira i Virgili hi era, però tenia dificultats i limitacions per trobar col·laboradors. Però la idea de Països Catalans està present en la primera etapa de Rovira i Virgili i en totes les etapes posteriors.
-En quin moment es troba actualment la publicació?
-En un moment contradictori, d’optimisme i de preocupació alhora. Optimisme perquè hem fet cent anys i ho estem celebrant. El 2016 se’ns va donar la Creu de Sant Jordi i hem tingut, per tant, un cert reconeixement que ens fa ser moderadament optimistes en la situació actual. Això per una banda. Però alhora també és cert que estem vivint un moment d’una certa dificultat de cara al futur. És a dir, la competència de les pantalles, de les noves plataformes i formats, fa que la Revista de Catalunya tingui una certa crisi quant a subscriptors i quant a difusió. Aquesta revista demana temps, silenci, capacitat de llegir, voluntat crítica... i avui dia la gent no acostuma a tenir res d’això. Per tant, ens és difícil arribar a lectors nous, joves, i aquesta és una preocupació que tenim de cara al futur.
-Pensen que aquesta situació es pot revertir d’alguna manera?
-Jo crec que sí. Soc bastant optimista, i treballem al voltant d’aquestes preocupacions. Des de l’any passat tenim la revista tradicional en paper, però també la publiquem en format digital. Hem obert un nou web, un perfil d’Instagram i formats digitals per arribar a la gent jove. I aquesta és una fe infundada, com totes, però arribarà un moment en què el públic mitjà culte de Catalunya, València i les illes Balears, el públic de parla catalana, valorarà i tindrà la necessitat de llegir una revista orientativa. En aquests moments de confusió política, ideològica, etcètera, penso que una revista que ofereixi petits assaigs amb veu crítica, mirant cap al present arribarà a connectar amb el futur. Potser connectarem amb la gent jove amb el format digital i amb la gent gran amb el format paper, però jo penso, sense grans escarafalls i sense falses perspectives, que la necessitat d’una revista cultural és real i que en un futur ens podrem plantejar una situació una mica millor.
-Pel que fa al centenari, pretenen internacionalitzar la revista traduint articles a l’anglès i fent jornades en altres ciutats d’arreu del món, des d’algunes des de les quals la revista es va editar a l’exili.
-Sí. Per exemple, tenim en marxa la publicació d’una antologia d’articles de la Revista de Catalunya en català i en anglès per tal de fer aquesta difusió. També es va fer una presentació a Mèxic sobre els actes del centenari, i en tenim prevista una altra a Glasgow a l’octubre –a l’Anglo-Catalan Society, que va fundar Josep Maria Batista i Roca, col·laborador a la Revista de Catalunya–, on farem la presentació d’aquest volum bilingüe. També estem treballant en una presentació a París –a la Maison de la Catalogne–; es va presentar a la Universitat de Siena... Aquesta projecció internacional la procurem mantenir i incrementar. Té moltes dificultats, però confiem que la subscripció digital en un futur ens ho pugui facilitar.
-Per acabar, l’aparador mediàtic i cultural és molt més ampli actualment que fa cent anys. Quin paper pot tenir la Revista de Catalunya en aquest context?
-Aquest és un tema d’absoluta actualitat. Som conscients que hi ha moltes plataformes i propostes culturals. La Revista de Catalunya va nàixer i continua sent multidisciplinària –pot parlar d’història, de política, d’art, de sociologia, etc.–, i el que ens plantegem ara és si hem de mantenir aquest format multidisciplinari i fins i tot ampliar-lo –és a dir, si hem de parlar també d’informàtica, de ciència...– o si, per contra, potser seria millor especialitzar-nos en història, economia i ciències socials. Aquest debat el tenim actualment, no el tenim resolt encara i ens el plantegem molt seriosament.