L’assassí inspirador i l’escriptor inspirat, segons Mark O’Connell
A Un rastre de violència (Comanegra, 2024), Mark O’Connell narra, entre altres coses de l’assassí Malcolm Macarthur, quan el criminal es troba amb l’escriptor John Banville, que s’hi havia inspirat per escriure el Llibre de l’evidència.
A Un rastre de violència (Comanegra, 2024), Mark O’Connell s’acosta, tracta i descriu un famós criminal irlandès, Malcolm Macarthur. En aquesta gran obra, que va guanyar el premi al millor llibre de no-ficció dels Irish Book Awards, O’Connell explica que l’admirat novel·lista John Banville es va basar en els assassinats de Macarthur per escriure una de les seues grans obres, el Llibre de l’evidència, primera part d’una trilogia amb el mateix assassí. Després l’autor explica una situació real:
“Un vespre, a la meva època de postdoctorat, hi va haver un debat sobre l’obra de l’assagista irlandès Hubert Butler amb motiu de la publicació pòstuma d’un recull de la seva obra. En parlaven John Banville i el periodista Fintan O’Toole. I va resultar que hi va comparèixer en Macarthur.
En un moment del debat, en Banville, mirant-se el públic reunit allà, va quedar sorprès de veure-hi en Macarthur, que se’l mirava fixament des del fons del local. Quan es va acabar el debat, en Banville, en comptes de quedar-se per allà fent una copa de vi, va sortir tan de pressa com va poder. Va veure en Macarthur a tocar de la porta, potser amb la idea de parlar amb ell, però l’escriptor va evitar de mirar-se’l i va tirar endavant”.
Després de l’acte algú li va demanar a Macarthur:
—Em permet que li digui —va començar— que s’assembla molt a en John Banville? Són parents?
—No —va respondre en Macarthur—, però tinc relació amb en Banville.
En Macarthur va callar un moment com si assaborís l’expectativa.
—He Estat el protagonista de tres novel·les seves”.
A l’autor, aquests fets li recorden una altra ficció:
“La idea d’aquella quasi trobada em va fascinar, va ser com si la realitat hagués adoptat aquell tòpic postmodern tan gastat de l’autor que es troba amb el seu propi personatge. Feia poc que havia llegit un llibre de Bret Easton Ellis, Lunar Park, una mena de metaficció en què al mateix Ellis l’escomet la seva creació més famosa, el banquer especialista en inversions i assassí en sèrie Patrick Bateman”.
Lunar Park la va editar Columna el 2006 i el Llibre de l’evidència, Enciclopèdia Catalana el 1992.
El conill blanc d’Alícia, de la literatura als museus, les sèries i les cançons
El conill blanc d’Alícia al país de les meravelles apareix en un nou museu de Barcelona (White Rabbit) seguint el rastre de cançons, llibres i sèries.
El conill blanc d’Alícia al país de les meravelles (Comanegra, 2024) salta de llibre en llibre des que Lewis Carroll el va fer aparèixer al segon paràgraf del llibre: “Així, doncs, es va posar a considerar (tant bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molèstia d’alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d’ulls rosats li va passar pel costat”. I continuava: “No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l’Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: ‘Òndia, òndia, arribaré massa tard’”.
Fa poc s’ha obert a Barcelona un museu, “off-museum” en diuen, de nom White Rabbit, que també era el títol de la cançó més famosa on reapareixia el conill blanc, White Rabbit de Jefferson Airplane, composta per la gran Grace Slick a l’època de les primeres pastilles que et podien fer creure que entraves a la llodriguera. “One pill makes you larger / And one pill makes you small / And the ones that mother gives you/ Don’t do anything at all /Go ask Alice” (“Una pastilla et fa més gran / i una pastilla et fa més petita /i amb els que et dona ta mare / no facis res de res / ves i pregunta-li a Alícia”).
En una de les millors novel·les de l’última dècada, Atrapa la llebre de Lana Bastasic (amb el mateix nombre de capítols que l’Alícia), el conill era la llebre pintada per Durer. I a Alice in Borderland, una sèrie japonesa de jocs sàdics en un univers paral·lel (basada en el manga d'Haro Aso), el conill apareix només començar el capítol 4 de les temporades 1 i 2. A la primera, se’l cruspeix l’únic personatge femení que podria semblar-se a Alícia. A la segona, acaba fugint. Pròximament, la tercera.
Irene Vallejo al país de les meravelles o Alícia a Oxford
A L’infinit dins d’un jonc (Columna, 2020), Irene Vallejo compara Oxford —on Lewis Carroll havia residit 26 anys— amb el país de les meravelles d’Alícia.
Irene Vallejo explicava al gran assaig sobre els llibres L’infinit dins d’un jonc que quan arriba a Oxford li sembla un lloc tan estrany amb “les extravagants litúrgies de la vida acadèmica” que considera l’Alícia de Lewis Carroll una metàfora perfecta: “Aviat vaig descobrir que Lewis Carroll va estudiar i fer classe a Oxford durant vint-i-sis anys. Aleshores vaig comprendre un enorme malentès: Alícia al país de les meravelles és pur realisme literari. De fet, descriu a la perfecció les meves experiències durant aquelles primeres setmanes. Els llocs temptadors que podia entreveure per l’escletxa del pany, on hauria necessitat una poció màgica per complir els requisits d’accés. El meu cap xocant contra els sostres. (...) Túnels, rètols, berenars de bojos, converses d’una lògica esmunyedissa.”