U. La Barceloneta. Just al costat de la finestra d'una casa (olor de sal), una fotografia de Raphael es cou al vent, la cara tibada, els cabells fixats amb qualsevol producte de la Palmolive, presidint l'exposició de colors (marró sípia, groc safrà, blanc dels llençols estesos a manera de guarniments de festa major), l'anada i vinguda dels pescadors, els obrers de la Maquinista, els clients habituals de tavernes i tavernotes (percebes, calamars, pops, escamarlans), fotografia d'un Raphael estranyament situat, atordit, nou profeta a la terra de Lerroux i la Mistinguette, estrany intercanvi, estranya aliança: color blau i color verd, Sagrat Cor i Raphael en un carrer estret -com els altresamb les dues fileres de cases que sembla que s'inclinin en digna reverència davant del nou déu, sornegueres i escèptiques davant de les estàtues, els mites, les idees, com si res no hagués canviat i el cel blau, el sol groc, el núvol de cotó -pessebre màgic fet clixé-, el llençol eixugant-se, el balcó amb testos, l'ombra de cada façana, fossin el mateix cel, el mateix sol, el mateix núvol -el mateix clixé— que va veure cinquanta-dos anys enrere el Poeta-Gavina, el Poeta-Cal·ligrama, el Poeta- Vigilant del Port, quan va venir a viure al carrer de Giné i Partagàs, a la Barceloneta de noms que sonen a mar i a gesta brava: carrer de l'Atlàntida, carrer de l'Havana, carrer de Pinzón, carrer de la Drassana, carrer dels Pescadors, carrer de Churruca, a la Barceloneta de colors tènues, fums negres i sirenes de la Maquinista, pescadors de cara torrada, obrers d'espardenya, cares tallades, cases rosades o blaves (o en totes les tonalitats del verd) que el poeta va descriure ("El meu carrer és estret/ sense cap arc voltaic/ bola de neu encesa/ i les velles rondinen tots els canvis de temps./ El mateix adroguer/ Quanta fècula es perd!") potser abocat al balcó del primer pis del número onze de Giné i Partagàs, potser assegut a la taula llarga que li servia de despatx, escrutant cal·ligrames d'Apollinaire, revistes de trinxera que parlaven de D'Annunzio o dels surrealistes francesos, en una taula llarga, un pis petit, una escala amb un portal que avui és presidit per un doble arc marró i ocre i una data (mil vuit-cents seixanta) envoltada per una sanefa de ferro, una escala amb esglaons amb els límits marcats per fustes gastades, maons amb dibuixos blaus, doble fris color blau i verd pàl·lid, una escala on vivia la Carmeta la pentinadora, de qui Joan Salvat-Papasseit va ser el padrí de la filla i on va conèixer -el dia del bateig- Carme Eleuterio ("Moreneta i prima/ que sembla un palmó/ si algú me la mira/ li treu morenor") amb qui es casà sis anys després i un germà de la qual -Pere Eleuterio- viu encara a la mateixa casa amb la seva esposa, Filomena, i la seva filla, Salomé, i que va conèixer íntimament el poeta, perquè Salvat -"en Salvat", com diu en Pere- va anar a viure, després de casar-se, a la casa de la seva esposa, amb l'única diferència que ara Pere Eleuterio viu al tercer i últim replà i fins l'any trenta-cinc ho va fer al primer, Pere Eleuterio, de setanta-tres anys, en un pis -el d'araamb un gran plafó de l'Acròpolis al vestíbul minúscul, una església romànica a l'oli -ingenu núvol blanc- presidint el menjador on Pere Eleuterio (sempre amb corbata) llegeix el diari, repassa carpetes d'apunts o notes o simplement escolta el soroll dels nens al carrer, els cotxes, les veïnes, els lladrucs del gos, parla del seu cunyat -"en Salvat"- i em diu que era molt modest, "molt bon noi" i simpàtic, de la broma, que el germà de Salvat viu a l'Havana, la filla de Miquel Salvat a Miami i una altra filla a Las Vegas, que Miquel Salvat està molt afectat per les coses del seu germà, que fa un parell d'anys va ser a Barcelona, i abaixa encara més la veu quan afirma que "en Salvat" se sentia català, catalanista, però de la part dels obrers, dels humils, i que tenia una llista on apuntava la correspondència i la classificava així: per ell el que no era català era estranger -com que llegia i escrivia tant!, fins i tot caminant s'aturava un moment i escrivia-, era tan intel·ligent que tot li sortia bé, no tenia secrets, jo li deia: "Escrius d'una manera que no se t'entén", i em responia: "Fixa-t'hi bé, fixa-t'hi bé, que aquí no hi falta cap lletra", i la seva filla!, encara era més oberta que ell, si hagués viscut més potser hauria resultat més intel·ligent, escrivia a la Salomé, la meva filla, sí, també es diu Salomé, cartes amb dibuixos, escrivia d'una manera molt senzilla, durant la guerra, i la Salomé demanava que es recordés de la seva padrina (que era ella), quan va morir "en Salvat" la meva germana va decidir de traslladar- se al carrer de Petritxol, guardava moltes coses, però segons qui hi anava, doncs li ho donava i a última hora va fer una bestiesa molt grossa, va dir: "Porta'm aquesta carpeta grossa i la gibrella gran", ho va anar cremant tot, malgrat que fossin coses de poc valor, perquè el senyor Garcés havia tingut cura de tots els papers, ho va anar cremant tot, "com que jo no he pogut aprofitar-me'n, no vull que ningú més se n'aprofiti", li donaven molts diners pels originals, però ella no volia desprendre's de res, no eren cartes el que va cremar, sinó escrits en blocs com aquest, partits per la meitat, primer se li va morir la filla Nuri, era molt petita, va morir del garrotillo,"que no puc menjar, que no puc menjar", deia, i al cap d'unes hores ja era cadàver; "en Salvat" llavors estava molt malalt, a l'enterrament de la Nuri no va poder arribar fins al cementiri i es va quedar a la porta: "Pugeu-hi vosaltres - em va dir-, jo us esperaré aquí", va morir poc després i la Salomé al Sanatori de Terrassa, el quaranta-cinc, també tuberculosa, és clar la meva germana estava, per tot plegat, molt afectada després de la mort "d'en Salvat" i quan creia que tot ja havia passat, paf! la seva filla; m'ensenya fotografies, una capseta de fusta, regal dels amics del poeta, "tenia molts, molts amics", i em diu que "engrescava" tothom, que li va inculcar l'afició a la pintura, mentre penso que Raphael -des del seu podi insòlit- potser contempla amb un somriure mig cínic aquest anar i venir d'obrers, pescadors, clients habituals de tavernes i tavernotes i, a l'atmosfera del carrer, s'hi barregen les olors dels canelons, del peix fregit, dels cargols.
Dos. Horta. Sostinc el llibre obert a la pàgina dues-centes catorze, que correspon al poema número setanta-tres de les obres completes de Joan Salvat-Papasseit, i segueixo carrer de Pujolet amunt, després d'haver deixat enrere el carrer de Peris Mencheta, el passeig de Maragall, ja en ple barri d'Horta, als antics dominis de Can Pujolet, la casa pairal del qual encara es conserva ara, però sense horts, sinó amb bulldozers que excaven grans sots on s'assenten (s'assentaran) nous edificis, xalets, torres amb piscina i garatge que conviuen (conviuran) amb les altres cases, les d'abans, algunes torres de dues plantes -reixat al davant, jardí al dairerealgun hortet, fins i tot és possible que quedin dempeus els arbres vells -una figuera, un lligabosc-, però el fet és que el paisatge ja no és el mateix, ni des del cim del petit monticle que corona el carrer de Pujolet es pot veure el Montseny i el mar -com abans-, sinó edificis singulars, teranyines tentaculars (antenes de televisió) que el poeta no va arribar a veure malgrat el seu entusiasme per les ones hertzianes, els tramvies i els vats, perquè quan va venir a viure al carrer de Pujolet ja estava molt malalt, el procés de tuberculosi aguditzat, a la darreria del mil nou-cents vint-i-dos, després de la seva estada al sanatori antituberculós de Terrassa, amb l'esperança de trobar en la llavors reposada Horta el clima que afavorís més la seva salut; al número vint-i-tres del carrer de Pujolet -continuo amb el llibre obert- trobo "la casa que vull" ("la casa que vull/ que la mar la vegi/ i uns arbres amb fruit/ que me la festegin") i disparo la màquina fotogràfica imaginant com va poder venir a viure el poeta en una casa que em sembla massa gran, massa luxosa, massa cara, fins que demano permís a una senyora per a entrar- hi i em diu que la numeració del carrer de Pujolet ha canviat, que la casa data de fa pocs anys i li dic que sí, penso en el rodet fet malbé i continuo Pujolet amunt, buscant la casa, potser algun vell m'ho podrà dir, em penso que no, que el poeta va viure aquí només tres mesos, massa lluny de la llibreria que li havien muntat i em penso que no deu quedar ningú que cl recordi i a Can Pujolet els ensenyo la fotografia del poeta, dates aproximades de la seva estada a Horta i em diuen que no recorden res, però que per les dades que els en dono, deu ser la penúltima casa a mà esquerra -número cinquanta-u actualment-, que hi vagi i pregunti, però al número cinquanta-u tampoc no en saben res, recorden que un dia uns senyors van fer fotografies -era Carme Eleuterio-, i fem càlculs i resulta que és la casa del costat, l'antepenúltima del carrer (només es veu un reixat i un jardí amb heures), on ara viu un matrimoni aragonès que em diu que no, que no pot ser, que abans la casa era només un cobert i que ells l'han arranjada, continuo amb el llibre obert i llegeixo al senyor un tros del poema ("Que hi dugui un camí/ lluent de rosada,/ no molt lluny dels pins/ que la pluja amainen") i en veure el caminet que va a la casa entre el jardí, la vella figuera enrotllada amb un cordill de plàstic per estendre- hi roba, convenim que sí, que aquesta és la casa i jo gasto un altre rodet, l'esposa remuga i un gos llop no deixa d'amenaçar-me, però després resulta que aquesta no és la casa.
Pere Eleuterio m'ho diu, me n'ensenya una vella fotografia, veig el reixat, una torre que correspon -efectivament, i com em deien els de "Can Pujolet"- a la penúltima del carrer, a mà esquerra, i penso que un altre rodet s'ha perdut i torno un altre dia al carrer de Pujolet, torno al número cinquanta-u i un altre cop em rep la senyora que em diu -com si m'esperés- que tiri aviat les fotografies perquè la filla i el marit són a punt de tornar i la renyaran per haver deixat entrar uns estranys, i, mentrestant, m'ensenya la casa, una casa senzilla, enganxada a una altra torre -l'última- de característiques similars, totalment canviada, excepte -segons em diu la senyora- els envans interiors i on s'entra després de creuar un reixat: hi ha una habitació a cada costat del passadís i, al fons, a mà dreta, un menjador çspaiós, a l'esquerra el dormitori del matrimoni i, gairebé inexistent, la cuina -ara eixamplada- a la part dreta i última del menjador que comunica amb el jardí per una escaleta de pocs esglaons, abans separada de la casa per una vidriera des d'on moltes vegades el poeta devia contemplar la pluja o bé llegir, descansant després de la per a ell fatigosa pujada que va fins a la casa ("Per si li cal repòs/ que la lluna hi vingui;/ i quan surti el sol/ que el bon dia em digui"), vidriera que ara serveix de límit a un galliner improvisat situat al fons d'un pati on s'observen cordills d'estendre roba, testos amb geranis, arbres de pocs anys, i la senyora em diu ara que ja no és possible de pujar al terrat -des d'on el poeta contemplava el Montseny- si no és en cas d'inundació i només a través de l'escala de la torre contigua, la vella figuera continua a la casa ex-cobert situada a l'esquerra del número cinquanta-dos i cm resisteixo a creure que el poeta no la conegués, continuo imaginant-me el poeta sota "l'arbre en fruit" amb la seva filla Salomé, on Tomàs Garcés "la feia jugar i li amanyagava els rínxols", i m'imagino també el poeta davant de la casa, prenent la fresca ("Que al temps de l'istiu/ niui l'orenclla/ al blanc de calç ric/ del porxo amb abelles"), malgrat que no existeixi cap porxo i malgrat que tampoc no hi niïn orenetes ni la paret sigui de color blanc sinó més aviat ocre en aquesta casa massa gran, massa freda, massa inhòspita que el poeta aviat va abandonar per traslladar-se al carrer de l'Argenteria però, al cap i a la fi, una casa perfecta, un paisatge perfecte en la imaginació del poeta, una casa a prop del camp ("Oint la cançó/ del pagès que cava;/ amb la salabror/ de la marinada"), però al mateix temps no gaire lluny de la ciutat, sinó precisament sobre l'urbs, vigilant-ne atentament els moviments, com un capità al pont d'un vaixell, com un capità malalt en un vaixell que s'enfonsa inexorablement, atent a qualsevol emergència de la ciutat que potser algun dia el podria necessitar, atent a qualsevol indici de canvi ("Que es guaiti ciutat/ des de la finestra,/ i es sentin els clams/ de guerra o de festa"), no fos que arribés el dia de la gesta i el poeta no pogués acudir a primera línia, aquesta gesta meitat mística, meitat revolucionària, la gesta que en els anys de l'Asil Naval tenia una clara significació proletària però que ara s'ha convertit en una gesta nacional, catalana ("per ser-hi tot prest/ si arriba una gesta"), la gesta que mai no havia de llegir, que el poeta només va pressentir, la gesta que només va ser perfecta -com la casa del carrer de Pujolet, com el paisatge del carrer de Pujolet- en la imaginació del poeta, i la senyora em diu que acabi aviat, els bulldozers continuen excavant sots monumentals, la vella figuera enrotllada amb un cordill de plàstic continua impertèrrita al pati veí.
Tres. Carrer de l'Argenteria. Passejo pel carrer de l'Argenteria sense saber ben bé on aniré a parar: busco el número seixanta-quatre, on va viure el poeta després de la seva estada al carrer de Pujolet durant gairebé dos anys, al carrer de l'Argenteria número seixanta-quatre, un carrer molt a la vora de Santa Maria del Mar, barri de la Marina, bani humit, d'una humitat enganxosa -perquè no té sortida-, d'una humitat que empal·lideix els colors fins a esquitxar- ne rètols, cartells, façanes, que estén taques grises sense una escletxa per al sol -com a la Barceloneta-, sense els tons verds, blaus, ocres de la Barceloneta, on la humitat és alegre, estimada, perquè representa la presència del mar, cosa que no passa aquí, on el mar -malgrat la seva proximitat- és un ésser estrany, on ningú no necessita de res el mar, no es veuen obrers de la Maquinista pels carrers ni clients habituals de tavernes, sinó antics comerciants, "botigaires", "Successors de...", "Fill de...", amb marquesines també velles, deteriorades, encara que més endavant és diferent: un gran solar abans d'arribar a l'ambulatori, un edifici seminou, la Via Laietana, el rètol diu ara: "Calle Platería", i jo torno cap a Santa Maria del Mar, cap al caixer antic amb nom antic mentre penso que no era el lloc més indicat per a un tuberculós -els seus amics també li ho van dir-, després de la seva estada a Horta tornava a tenir fe en la seva salut i el número seixanta-quatre pertany a una casa vella, situada entre dos comerços, un teuladell que canalitza l'aigua els dies de pluja, una canonada recorre tot l'edifici, pengen -com serpentines pansides- alguns fils elèctrics de la casa que devia habitar el poeta, s'hi veuen testos, dues persianes mig abaixades; encara que -m'ha dit Pere Eleuterio- a la casa ja no hi queda res de quan hi va viure el poeta, l'únic que no ha canviat és la sensació de tristesa, d'abandó, i ara sí que no m'imagino de cap manera Salvat, sinó que - en tot cas- el veig assegut a la seva taula llarga despatxant correspondència, escrivint, jugant amb la seva filla Salomé o caminant cap a la Gran Via, cap a les Laietanes, però penso que el poeta ja no pertany a aquest paisatge com havia pertangut al de la Barceloneta i al d'Horta, penso que no hi ha cap relació entre el poeta i la geografia immediata que l'envolta - el teuladell, la canonada, els fils elèctrics- i que devia passejar sovint per la plaça de Santa Mari'a del Mar o bé fer un volt i arribar fins al passeig de Colom -de tants records per a ell-, el Portal de la Pau, la Rambla, i penso que el llibre La rosa als llavis -que data de mil nou-cents vint-i-tres- el devia escriure, en gran part, al carrer de l'Argenteria mentre la malaltia avançava d'hora en hora entre un cos que es resistia i es rebel·lava davant de la fi pròxima, intentant considerar necessària aquesta mort ("Perquè per tornar a néixer necessiteu morir"), davant de la qual oposava les seves ànsies totals de viure, d'estimar ("Si la despullava/ oh, la meva amor!/ un botó que queia/ ja em donava goig"), en un poema que s'acaba també, totalment vençut el poeta, en aquest carrer de l'Argenteria on fa llit durant algunes setmanes, angoixat, lúcid, rebel fins a l'últim moment, esperant la gesta, la gesta que no ha d'arribar que proclama fins i tot en el moment de morir ("Obre ben bé els braços/ i acluca bé els ulls/ si la carn es bada/ la vida s'esmuny"), però la seva profecia no es compleix, la gesta queda incompleta, lliscant l'alè en les parets d'aquesta casa del carrer de l'Argenteria número seixanta-quatre, d'aquest carrer de l'Argenteria humit, esquerp, trist.
