La discreció defineix el caràcter públic de Salvador Illa, però aquest tret no es correspon amb una evolució política d’allò més ascendent. Educat segons alguns, prepotent segons uns altres, Illa va nàixer el 1966 a la Roca del Vallès sent fill d’un treballador del tèxtil que va contribuir a fundar la penya espanyolista d’un poble que actualment té quasi 11.000 habitants i que en aquell moment en tenia la meitat.
El sentiment perico, heretat també per Illa, pot semblar intranscendent, però a la Roca no ho és. Aquella penya seria l’origen de l’equip de futbol base de la Roca, vinculat directament amb el RCE Espanyol, un club amb molta presència en una localitat en què tradicionalment s’ha evidenciat la divisió entre culers i pericos. Fins i tot en l’àmbit polític.
Salvador Illa va ser nomenat regidor de Cultura l’any 1987. Només tenia 21 anys, era filòsof de formació i ja havia treballat com a comercial en una fàbrica de plàstics. La indústria, com les extravagàncies polítiques, estan íntimament lligades a la Roca del Vallès. Quan Illa va ser nomenat regidor l’alcalde era el socialista Joan Pujol, que el 1991 va ser reelegit amb Convergència i Unió. “L’alcalde tenia pendent d’aprovar el pla general d’urbanisme i suposo que des de la Generalitat el van convèncer per canviar-se de partit”, recorda un veí del poble que ha viscut de prop la política municipal.
El 1995 els socialistes recuperarien l’alcaldia amb Romà Planas, fill d’un destacat polític de la República que es va haver d’exiliar després d’haver sigut alcalde, també, de la Roca. Fundador de les Edicions Catalanes de Paris, Romà Planas va treballar amb el president Josep Tarradellas com a delegat especial, i va ser un dels qui va propiciar el retorn de l’exili del president català. Enrolat en el PSC des dels inicis del partit, Planas va morir al setembre del 1995, pocs mesos després d’haver accedit a l’alcaldia. Illa, amb 29 anys, es convertiria en l’alcalde de la Roca.
La majoria ajustada amb què els socialistes s’havien fet amb l’alcaldia el 1995 va fer possible una moció de censura a finals de la legislatura que va apartar, de manera efímera, Salvador Illa de la màxima representació municipal. Aquella decisió, expliquen alguns dels qui la van viure en persona, no va ser fruit d’una persecució contra Illa, sinó que tenia a veure amb la tradició política d’una localitat monòtona dividida entre “la gent de tota la vida que està acostumada a governar i una altra gent una mica més moderna i diversa que portaven ja anys assenyalant-se pel carrer i que rivalitzaven, fins i tot, pel factor Barça-Espanyol”. Un trànsfuga d’Iniciativa per Catalunya, els regidors convergents i altres independents van apartar Illa de l’alcaldia, tot i que la recuperaria pocs mesos després, el 1999, amb majoria absoluta.
La tensió dels plens, expliquen, es devia sobretot a això, tot i que Illa també hi va contribuir amb projectes que no sempre comptaven amb la unanimitat popular i que suscitaven protestes dels ecologistes. Els camps de golf i la Roca Village, un complex comercial de luxe apartat del poble i que alhora el situa en el mapa, van duplicar la població de la Roca. Els veïns, tot i la divisió, van mantindre Illa a l’alcaldia el 2003. Hi va aguantar mitja legislatura per fer el salt a l’organigrama del primer tripartit.
Alguna cosa va fer bé a la Roca, atès el seu èxit electoral. Alguns li reconeixen la modernització de l’Ajuntament o la creació de l’Arxiu de la Memòria Popular, en el qual també va col·laborar Ernest Lluch. D’altres critiquen la megalomania dels seus projectes urbanístics, possiblement inspirats en el creixement de la Barcelona olímpica; o el seu caràcter estirat i piramidal, que obligava a filtrar qualsevol missatge adreçat a ell per una funcionària municipal, que exercia com a enllaç. “Això en un ajuntament de 4.000 treballadors és normal, però en un que en té quaranta no tant”, diu un altre veí, que recorda Salvador Illa passejant pel poble amb corbata quan encara era adolescent. El cert és que sense Illa els socialistes no recuperarien l’alcaldia del poble fins el 2018, en virtut d’un pacte amb ERC, però hi van durar només un any.
El salt a la política catalana
L’any 2003 es formaria el primer tripartit català amb PSC, ERC i ICV després de 23 anys amb Jordi Pujol a la presidència. Dos anys més tard Salvador Illa, encara sent alcalde de la Roca, va ser nomenat director general de Gestió d’Infraestructures del Departament de Justícia de la Generalitat. El conseller era Josep Maria Vallès, que havia fet el salt al Govern a través de Ciutadans pel Canvi, plataforma de suport a Pasqual Maragall –qui havia sigut nomenat president.
Vallès, que atén aquest setmanari, diu que va formar el seu equip de direcció “seleccionant persones amb diferents experiències de gestió en el sector públic, però sense supeditar-me a recomanacions ni compromisos partidistes”. El seu primer contacte amb Illa s’havia produït al 2004, un any abans del nomenament, ja que a la Roca s’ubiquen dos centres penitenciaris de la Generalitat gestionats, per tant, pel Departament de Justícia. La relació d’aquesta institució amb l’Ajuntament de la Roca del Vallès, liderat per Illa, va ser de “perfecta col·laboració” i “va funcionar perfectament durant les obres que es realitzaren en aquell període. Em va causar molt bona impressió”, recorda l’exconseller.
És per això que va oferir a Illa formar part del seu equip per a pilotar un Pla Extraordinari d’Inversions aprovat pel president Maragall a proposta del conseller Vallès. “La intenció ambiciosa del Pla era resoldre dèficits molt importants en edificis i instal·lacions, provocats per una manca d’inversió crònica dels governs anteriors”, explica Vallès, qui també assegura que aquell pla “no tenia precedents en la història del Departament”, ja que “tenia un volum de més de 1.300 milions d’euros –de fa vint anys– destinats a la construcció de 27 nous edificis en diferents partits judicials de Catalunya i de quatre nous centres penitenciaris”. L’abast del pla exigia “una gestió de relacions continuades amb altres departaments del Govern, amb ajuntaments on se situaven les inversions, amb les autoritats urbanístiques que les havien d’aprovar, amb els equips tècnics, amb les constructores i amb els futurs usuaris”.
Segons l’exconseller, “en tota la seva gestió, Illa va donar prova d’una alta capacitat de negociació i de decisió en aspectes polítics, financers i tècnics de l’execució del Pla”, i “va assolir els seus objectius pràcticament al 100%, sense protagonisme i amb un tracte educat, suau i conciliador amb tots els interlocutors, alguns força difícils”. Per això, a Vallès li sorprenia molt “que el seu partit no l’hagués aprofitat més com a dirigent en un moment en què era, i és, patent l’absència de persones tan qualificades en llocs de responsabilitats pública”, però “els fets posteriors han corregit aquella anomalia”. L’exconseller celebra, en aquest sentit, “que Illa tingui la responsabilitat que té en aquest moment”, tot i que subratlla que “les seves orientacions polítiques no sempre coincideixen amb les meves”.
De l’empresa privada a la tornada al món municipal
L’experiència política prèvia va conduir Illa a ser nomenat director general de la productora audiovisual Cromosoma l’any 2009. Desapareguda el 2013, es tracta de la creadora de l’exitosa sèrie d’animació Les tres bessones, i va treballar per als principals canals televisius de l’època. Abans del tancament de la companyia Illa va tornar a la política municipal, concretament a l’Ajuntament de Barcelona, on va ser nomenat cap de l’àrea de Gestió Econòmica el 2010 i posteriorment coordinador del grup municipal dels socialistes. Amb aquest últim càrrec Illa va ser l’interlocutor del seu partit quan Xavier Trias, recentment retirat de la política, va ser alcalde de Barcelona amb Convergència entre 2011 i 2015.
El seu govern en minoria obligava els convergents a buscar suports externs, i Illa va ser un protagonista clau en els suports del PSC, amb qui Trias va arribar a pactar uns pressupostos. En aquell moment el primer tinent d’alcaldia del cap i casal era Joaquim Forn, posteriorment conseller d’Interior i més tard pres polític. Forn recorda “tenir bona relació amb ell” i viure “una experiència positiva” amb Salvador Illa com a interlocutor del PSC. Forn reconeix que “el món municipal és diferent” a l’hora de fer política de pactes i teixir relacions. Però la sintonia va ser bona fins al punt que Illa el va trucar per telèfon quan Forn va eixir de la presó i es van poder trobar.
Amb el canvi a l’Ajuntament de Barcelona, quan Ada Colau assoleix l’alcaldia el 2015, Illa és nomenat gerent d’Empresa, Cultura i Innovació, per tot seguit arribar a la Secretaria d’Organització del PSC.
L’home de l’aparell
El procés independentista havia esclatat amb força i en els anys més convulsos Illa va ser l’encarregat de gestionar les relacions entre la direcció i les bases del seu partit. No era un moment fàcil per al PSC, que després d’haver festejat amb el dret a decidir mirava de buscar espai polític en un context polaritzat enarborant la bandera d’una moderació poc convincent aleshores, tal com demostraven els resultats electorals en aquell moment.
Miquel Iceta, que acabava de guanyar les primàries a Núria Parlón –alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet–, va apostar per Illa com a secretari d’Organització. Es tractava d’un perfil que amb el temps acabaria sent controvertit i alhora ambigu. Controvertit perquè el seu partit no va dubtar a sumar-se a la manifestació espanyolista del 8 d’octubre del 2017, set dies després del referèndum, compartint espai amb una extrema dreta espanyola que dominava bona part del missatge durant aquell recorregut. Rostres aleshores encara desconeguts com el de Javier García Smith es deixaven fotografiar en aquella marxa, reflectint una unitat que a hores d’ara no existeix.
Controvertit, també, perquè alguns militants del PSC que en aquell moment ostentaven càrrecs destacats recorden ser esbroncats per Illa al seu despatx si criticaven públicament l’empresonament dels presos polítics o a l’aplicació de l’article 155. Però no tothom té aquesta perspectiva de l’aleshores secretari d’Organització.
Un exemple que qüestionaria aquesta actitud bel·ligerantment espanyolista d’Illa seria el fet que ell mateix va propiciar el pacte amb Junts per formar el govern de la Diputació de Barcelona el 2019. Aquella decisió va ser una de les més polèmiques per a l’espai liderat per Carles Puigdemont. Els pactes amb els socialistes estaven vetats, també a nivell municipal, en un moment en què encara hi havia presos polítics i exiliats. Però hi va haver excepcions, i una va ser l’organisme provincial, la tercera institució amb més pes del Principat, gràcies a la bona sintonia entre el PSC d’Illa i la part de Junts que integraven els dirigents del ja desaparegut PDeCAT.
“Per la pressió de la gent que hi havia a la presó des de Junts no volien pactar ajuntaments amb els partits del 155, però a la Diputació de Barcelona Junts i ERC no sumaven i no ens podia tornar a passar el que havia ocorregut a l’Ajuntament de Barcelona, on Ada Colau havia fet un pacte a tres bandes amb els socialistes i amb Ciutadans”, que integrava una candidatura liderada aleshores per Manuel Valls. “Llavors vam establir relació amb Illa i ens va dir que anava seriosament amb nosaltres, que no jugaria cap altra carta”, recorda un membre d’aquell equip negociador del PDeCAT.
L’experiència va ser positiva, segons aquest testimoni. “Illa va ser fidel a la primera paraula donada, i ell també va haver de suportar pressions i aguantar la posició”, explica, i recorda que la mateixa pressió que hi havia a Junts per no pactar amb partits del 155 la tenien els socialistes per no pactar amb formacions independentistes, especialment la liderada pel president Carles Puigdemont i que en aquell moment ostentava la presidència de la Generalitat amb Quim Torra, qui sempre es va mostrar hostil amb els pactes amb el PSC. Aquesta veu no comparteix l’etiqueta que Illa siga el líder del PSC més espanyolista de la història, perquè “per a ell tampoc no va ser fàcil pactar”, i argumenta que mai no ha observat en l’actual president català actituds especialment dures amb la catalanitat. “Hi ha sectors en comarques com la del Baix Llobregat que han sigut molt més agressius amb l’independentisme”.
De l’aparell al Ministeri de Sanitat
Illa va ser nomenat ministre de Sanitat al gener del 2020, després que Pedro Sánchez fora investit per segona vegada. El seu nomenament era enverinat, perquè el que havia d’arribar un episodi que ningú no ho podia preveure. Illa va ser l’escollit per cobrir la quota que el PSC havia d’ocupar al Govern estatal. El Ministeri de Sanitat no és mai una institució de gestió senzilla, però la seua competència és una de les més descentralitzades que hi ha a l’Estat espanyol, ja que les autonomies se’n fan càrrec.
Amb ell, però, la cosa va canviar. L’esclat de la pandèmia i el decret de l’estat d’alarma van motivar Illa a recentralitzar la sanitat. Per a uns, l’actitud del ministre va ser contraproduent. Per a d’altres, va ser de consens i de concòrdia. Fonts de l’equip del president Quim Torra recorden que la recentralització de les competències de salut, mobilitat i seguretat “desarmava la Generalitat i la deixava sense capacitat d’actuar”. “Per qualsevol cosa s’havia d’enviar la proposta o l’informe al Govern espanyol perquè validessin les propostes d’intervenció que es feien aquí. Això va dificultar molt la feina en una situació en què s’ha d’actuar amb la màxima rapidesa”, lamenten. Recorden, també, que “el problema ja no era la Generalitat, sinó que la ciutadania tenia un molt pitjor servei en un moment de màxima urgència, en el sentit que les decisions s’havien de prendre ràpid i calia fer processos d’uns quants dies fins poder executar una decisió presa dies abans”.
Segons aquestes mateixes veus, “la tendència va ser constant”, i contrastava amb allò que es va fer en països com Alemanya, on els lands van ser dotats de més competències en seguretat perquè les decisions es prengueren amb la màxima proximitat i rapidesa. “Mentre nosaltres posàvem com a exemple Alemanya, Illa i Sánchez eixien en rodes de premsa amb militars que feien referències a la pàtria i a la unitat”, lamenten.
No tots els actors implicats ho van viure de la mateixa manera. Ana Barceló era aleshores consellera de Sanitat de la Generalitat Valenciana amb el PSPV-PSOE, i defineix l’exministre com “un home que tenia fortes conviccions”. Explica que els conselles territorials que van celebrar van destacar “pel seu diàleg i la seua capacitat de consens”, i diu que Illa “practicava molt l’escolta activa”. “En els pitjors moments de la pandèmia sempre va mostrar prudència i respecte, i les decisions sempre van ser consensuades: les seues propostes no eren inamovibles, sinó que escoltava i deixava que cada comunitat es pronunciara”.
Barceló, que actualment és portaveu del seu partit a l’Ajuntament d’Alacant, recorda la seua discrepància amb la decisió del Govern espanyol, quan no va voler abaixar les restriccions al País Valencià en un moment en què tot feia pensar que aquesta mesura es prendria. Aquell episodi es va traduir en discursos durs, tant de la consellera com del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Barceló, quatre anys després, ho relaciona tot amb una qüestió tècnica basada en uns criteris que no compartien. L’exconsellera, a més, posa en valor que l’actitud hostil de Madrid contra el Govern espanyol, liderada per Isabel Díaz Ayuso, no era compartida per altres comunitats governades pel PP com ara Andalusia, Múrcia o Galícia.
D’aquella etapa queda encara per investigar la polèmica de les comissions del cas Koldo, aleshores assessor del ministre José Luis Ábalos, que afecten la venda de mascaretes quan Illa presidia el Ministeri de Sanitat, tot i que l’actual president català nega qualsevol responsabilitat en aquest afer.
Candidat del PSC
En Nadal de 2020, de manera totalment sobtada, Miquel Iceta va anunciar que deixava la candidatura del PSC per a les eleccions catalanes que s’havien de celebrar al febrer de l’any següent. L’argument intern del partit era que la seua candidatura, segons les enquestes encarregades per la formació, no semblava convèncer l’electorat potencial socialista, que en bona part havia fet d’una banda el salt a Ciutadans i de l’altra a l’independentisme durant els anys anteriors.
Amb el procés aturat i uns indults que s’intuïen a l’horitzó, tenint en compte l’entesa parlamentària entre els socialistes i ERC, el PSC aspirava a recuperar terreny perdut. La constatació semblava ser clara: el temps de Miquel Iceta, qui va donar la cara pel partit durant els anys més tensos de la política catalana recent, havia quedat enrere. Calia un canvi.
Illa era l’home triat. Tot i les discrepàncies que generava la seua figura per la gestió de la pandèmia, el cert és que el seu rostre ja era popularment conegut i el seu to, si més no en públic, assossegat i aparentment conciliador, semblava ser una bona solució per als socialistes catalans. I ho va ser, atès que el partit va aconseguir la primera victòria electoral de la història tant en vots com en escons al Parlament. El resultat, però, no va ser suficient perquè Illa poguera governar, atès que l’independentisme va mantindre la majoria absoluta.
Tres anys després, al 2024, la victòria d’Illa ha sigut clara. Ha requerit del suport dels comuns i d’un partit independentista, ERC, per ser investit després d’un acord que encara cal veure en què es traduirà. A l’espera dels resultats tàcits de les negociacions que han fet possible la investidura, aquest “funcionari de la política”, tal com el defineixen al seu poble, ha assolit la presidència de la Generalitat de Catalunya i l’ha recuperat per als socialistes 14 anys més tard.
Molt ha canviat des d’aquell 2010 en què José Montilla va abandonar la presidència. Si Illa vol tornar a aquells anys de pau previs a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut haurà de treballar per reconstruir ponts que facen del seu partit un actor encara més central de la política catalana. Un polític independentista que el va conèixer de prop, de fet, tem que amb Illa “no hi haurà avenços en l’àmbit nacional, perquè no és proper a la nostra tradició i no és massa sensible a la nostra cultura ni a la nostra llengua”. Però, matisa, “potser la presidència li ajuda a veure les coses d’una altra manera i a incorporar noves sensibilitats”, conclou amb una tímida esperança.