Pura intensitat. Aquesta seria la característica principal de la fluïda i paisatgística literatura d’Irène Némirovsky, una autora d’expressió francesa, tot i que havia nascut a la capital ucraïnesa, Kíiv, d’on havia marxat el 1918 en esclatar la Revolució russa. Igual que els protagonistes de Neu de tardor, una de les dues novel·les de l’autora que Viena ha publicat en els últims nou mesos. Com la família noble d’aquesta nouvelle, la família de Némirovsky, jueva, va anar a parar a França —que ja devia ser l’ideal cultural d’aquesta nissaga, si tenim en compte que, des de ben petita, havia educat la filla amb una institutriu francesa.
L’altra novel·la editada per Viena, El malentès, és de fet la primera que Irène Némirovsky va publicar quan només tenia vint-i-tres anys. I, encara que es pot apreciar una certa evolució en l’estil, cap a una prosa més polida i una història amb menys reiteracions entre El malentès (1926) i Neu de tardor (1931), la veritat és que la primera ja és una obra adulta, profunda, amb molt d’interès per burxar psicològicament en la ment dels personatges. La història d’una relació adultera, que comença a Hendaia, al País Basc del Nord, i s’enquista a París sembla que fa algunes concessions al romanticisme per després esprémer els neguits, tensions i comportaments il·lògics dels protagonistes víctimes de falsos conceptes sobre l’amor i les relacions.
Si el nord-americà F. Scott Fitzgerald va ser el cronista vitalista d’uns anys vint lluminosos i feliços —i per feliços cal entendre festius, despreocupats i frívols— per a una alta burgesia sense problemes de diners ni —aparentment— de moral, Némirovsky podria ser elevada a la cronista crítica d’uns feliços anys vint que s’anaven a tòrcer per molts. No és que Némirovsky demostri una consciència social sobre l’explotació de les classes més populars. No. Els seus protagonistes també són l’alta burgesia, en aquest cas francesa, a El malentès, i la riquíssima noblesa russa, a Neu de tardor. Classes privilegiades amb problemes universals que els acostaran al buit. Els primers cauran en els paranys de la incomunicació, la hipocresia i els convencionalismes. Els segons hauran de patir la persecució del bolxevics i vagar per Europa amb una mà davant i una mà darrere. És cert, però, que en el cas de Neu de tardor, la veritable protagonista és la mainadera de la família, que, fidel al món en què ha viscut immersa cinquanta anys, veurà les conseqüències de la Revolució Russa com l’apocalipsi de la seua vida.
La intensitat de la literatura de Némirovsky enganxa, i angoixa, el lector, que s’hi veu abocat sense remei al món que l’autora descriu. En El malentès és l’angúnia tenaç dels personatges que es van embolicar a Hendaia i que es van degradant sense que ningú hi pose remei. L’autora ens deixa veure la incomoditat d’una banda i d’una altra. En Neu de tardor és la progressiva desesperança de la protagonista, a qui finalment no li queda ni el fred del seu país ni la neu del seu paisatge. La traducció de Josep Maria Pinto fa la lectura fluïda i precisa.
L’altra peculiaritat enlluernadora de Némirovsky és, precisament, la descripció dels paisatges i com les llums, l’horitzó, la natura o la ciutat van canviant i ens parlen de l’ànima —enteneu ací el caràcter, la psicologia o l’ànim— dels personatges tant com les paraules que ens la mostren obertament.
Neu de tardor és enlluernadora. El malentès no és perfecte. Entre altres coses, la narradora està carregada de prejudicis i llocs comuns sobre l’Estat que hi ha a l’altra banda de la frontera entre Espanya i França. Sap molt poc sobre el País Basc i cau en l’exotisme sobre el sud: A Hendaia descriu “Matins resplendents, llargues jornades plenes de peresa i de sol, crepuscles breus i aquelles nits espanyoles que duien cap al mar tots els perfums d’Andalusia...”. Sabem que és impossible ensumar perfums Andalusia des d’Hondarribia, però també és cert que un francès, als anys vint, sense gaire informació i alguns contes de Prosper Merimée i Washington Irving al cap podia imaginar-se’ls inconscientment.