La tornada del PSC a la Generalitat de Catalunya obliga l’independentisme a repensar-se després de més d’una dècada decidint la governabilitat del Principat. Les eleccions del passat 12 de maig van castigar Junts, Esquerra Republicana i la CUP, que van perdre la majoria absoluta que han ostentat reiteradament des del 2015, aquells comicis que van acabar amb la investidura inesperada d’un aleshores semidesconegut Carles Puigdemont.
No ho tenen fàcil, ara, els partits independentistes per a gestionar una renovació que encaixe amb els desitjos dels votants i que servisca per a rescatar l’elevadíssima quota d’abstencionistes.
D’una banda cal veure si Junts, que s’ha erigit com a principal partit de l’oposició, corregeix al Congrés la indefinició ideològica amb què es va fundar el partit –ells en deien moviment amb tal d’agrupar tot l’independentisme o com a mínim d’exhibir aquesta voluntat. La incapacitat de Junts per a integrar tot l’independentisme en un mateix partit o en una mateixa llista electoral ha quedat acreditada. I els gestos d’aproximació no gens dissimulats als dirigents de l’antiga Convergència –els expresidents Jordi Pujol i Artur Mas ja s’identifiquen plenament amb aquesta formació– ressituen el partit dins d’un àmbit concret.
Junts, al seu torn, ja no defuig de debats com el de la immigració i en demana les competències plenes. Al juliol va votar en contra de la Llei d’estrangeria plantejada per Pedro Sánchez i que comptava amb el suport de totes les esquerres amb l’objectiu de repartir els migrants no acompanyats i alleugerir, al mateix temps, la situació de les Illes Canàries en termes d’acollida. La irrupció d’Aliança Catalana ha pertorbat la indefinició de Junts, que ha apostat per posicionar-se en qüestions incòmodes com aquesta mentre intenta mantenir la transversalitat vocacional del projecte.
Una altra gran pregunta del congrés de Junts és quin rol jugarà el president Carles Puigdemont després del rellançament del partit. No és cap secret que a dins del partit hi ha qui considera que la dimensió del seu lideratge és un tantdesproporcionada. El partit va ser creat al voltant de la seua figura i, malgrat que Puigdemont no ostenta ni la presidència ni la secretaria general de la formació, la seua referència és indiscutible. I el seu comandament, també. Lluny d’estar amortitzat aquest paper, la possibilitat del seu retorn definitiu i en llibertat –cal esperar que es resolga la batalla entre el Suprem i el Constitucional– pot anar seguit d’un canvi de rol no immediat, però si progressiu. Al remat, a ningú se li escapa que la seua candidatura electoral no ha aconseguit els resultats desitjats i que el seu carisma, tot i que vigent, no és ni de bon tros el del 2017.
Pel que fa als partits d’esquerres, el debat que s’ha instaurat en ERC al voltant del lideratge del partit sembla molt més influït per les qüestions personals que per les estratègiques. Mentre des del junquerisme es reivindica la continuïtat del seu lideratge vinculant el partit al seu personalisme, a la candidatura alternativa, presentada el passat dijous i amb menys cares conegudes que no es pensava –a la foto no hi eren, per exemple, l’expresident Pere Aragonès ni tampoc Marta Rovira–, s’insisteix en la renovació sense cap altre matís. Una renovació, a més, que en cas de dur-se a terme es faria amb bona part dels qui han dirigit el partit fins ara.
La CUP, mentrestant, mira de culminar el seu procés de Garbí que va quedar interromput per la convocatòria electoral catalana i que difícilment recosirà les relacions entre Endavant i Poble Lliure, les dues grans potes de l’organització, freqüentment enfrontades per la discrepància estratègica. El rellançament de la CUP sí que aspira a una renovació de lideratges, objectiu encara més justificat amb els resultats del 12 de maig, i els anticapitalistes incorporen els reptes globals al centre de la seua agenda per adquirir referencialitat entre l’independentisme, l’ecologisme, el feminisme i l’antifeixisme. La formació, en tot cas, encara una etapa incerta davant la feblesa de la mobilització popular, tan necessària per a la CUP, tal com es va demostrar en etapes com la del 15-M o en les jornades més convulses del procés.
Siga com siga, l’independentisme podria acabar aquest cicle amb una renovació a mitges en cas que Oriol Junqueras i Carles Puigdemont mantinguen sengles lideratges. Mentre aquesta incògnita no es resolga, el Govern de Salvador Illa respira tranquil sabedor que l’oposició no pot estar en forma mentre s’allargue el període de reflexió interna.
A hores d’ara qui pot assumir aquest paper fiscalitzador és el carrer, que té en la pròxima Diada una nova prova de foc. Serà el primer 11 de Setembre amb l’ANC renovada amb el lideratge de Lluís Llach, qui està decidit a fer de la mobilització popular un element clau en aquesta etapa política, tal com ja ho va ser en el passat. La Diada d’enguany serà descentralitzada i reivindicarà la independència a través també d’altres eixos: el dret a un habitatge assequible, el rebuig de l’espoli fiscal, la crítica contra el sistema de rodalies, la defensa de la pagesia i la condemna al desequilibri territorial.
El procés independentista no va ser, només, cosa dels partits. L’ANC n’és conscient i l’èxit o el fracàs d’aquesta Diada seran determinants en l’esdevenir del curs polític que tot just ara comença.