De dones i cavalls, segons Marta Soldado i Kathryn Scanlan
L’últim Premi Pin i Soler ha guardonat una novel·la amb cavalls, Al bosc vermell, un cavall fuig (Angle, 2024), de Marta Soldado. Els equins també eren protagonistes a Agafar les regnes de Kathryn Scanlan (La Segona Perifèria, 2023).
Al bosc vermell, un cavall fuig, de Marta Soldado, va ser premiada amb el XXXIV Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, que edita Angle. La història comença amb un cavall (de raça Przewalski) ferit per un soldat que l’Elena salva d’una mort segura: “L’Elena s’apropa al cavall de Przewalski i li acarona el rostre, el coll, la crin; un contacte del tot desconegut i amenaçador per a ell, però no pot sinó posar-se en mans d’aquesta dona que no du cap arma ni el mossega o l’esgarrapa per menjar-se’l encara viu. Com devia ser quan els botai van poder apropar-se per primer cop als avantpassats d’aquest cavall ferit? Fa més de cinc mil anys, el poble dels botai, al nord del Kazakhstan, va pintar i immortalitzar als murs de les coves on vivien els cavalls de Przewalski. A més, aquest poble va tenir una idea que va canviar moltes coses en una direcció i no pas en una altra: domesticar els cavalls que corrien en manades per les estepes per poder recórrer llargues distàncies sobre els seus lloms; d’altres cavalls donarien llet i carn”.
Els cavalls també són protagonistes d’Agafar les regnes (La Segona Perifèria, 2023), una àgil història d’una enamorada dels cavalls escrita al galop per Kathryn Scanlan: “El Rowdy era un petit mustang originari de Black River, a Dakota del Nord: de raça pintada, de color marró i blanc, feia goig. De seguida ens vam avenir. Sempre el triava a ell, quan volia muntar.
En Melvyn Abernathy era un genet de volteig molt conegut a Dixon, tenia un equip de palominos. De tant en tant en Melvyn conduïa fins a Black River, capturava uns quants cavalls salvatges d’allà la serra i els carregava al camió. En Melvyn s’havia endut el Rowdy a casa.
Quan en Melvyn va provar d’ensinistrar el cavall, el Rowdy no parava d’escapar-se —les tanques d’en Melvyn no eren gaire altes—, així que l’hi va vendre a en Keith Baxter. Però el Rowdy tampoc no era gaire popular a la quadra d’en Baxter: tothom que provava de muntar-lo anava per terra. Jo mateixa vaig caure un fotimer de vegades, però de seguida tornava a enfilar-m’hi.
Hi ha les típiques pel·lícules antigues on surt un cowboy amb un gos que sembla que dormin, amb el cavall caminant tot parsimoniós. No era d’aquests, el Rowdy. Tan bon punt notava que no paraves atenció, plaf!, ja eres a terra. Era nerviós i ràpid. S’espantava fàcilment. Era sensible. Ho portava a la sang”.
Tània Juste i Gemma Pasqual retraten Sants i l’Espanya Industrial
Dues novetats novel·len les vides de dues joves valencianes que arriben a Sants fa un segle: La puta i la santa, de Gemma Pasqual, i Les noies de Sants, de Tània Juste.
La puta i la santa (Comanegra), de Gemma Pasqual, explica les històries de Maria, que arriba a Sants, procedent de la Safor a començament del segle XXI, i de la seua besneta, al barri del Besòs un segle després. Maria arriba a Barcelona el març de 1912: “A l’estació de França arribava gent cada dia amb tot el que podien dur a les seves maletes de cartró. Era trist veure persones que demanaven feina a la fàbrica, deixaven la maleta a la porteria i començaven a treballar a la tarda, abans de saber on anirien a dormir. Sants era un barri obrer amb diverses fàbriques tèxtils, i tots dos tenien experiència. Des de petits havien treballat a la fàbrica de la seda d’Almoines. Hi havia molts valencians, sobretot de la zona de Castelló, que treballaven a les fàbriques de ceràmica i porcellana. (...) El somni de la jove parella era entrar a treballar al Vapor Nou, és a dir, l’Espanya Industrial, la fàbrica més important del barri de Sants, però es van haver de conformar a ocupar-se a la Fàbrica Can Coloma, especialitzada en cotó, pana i vellut”.
En canvi, l’1 de setembre de 1922, una altra jove vinguda de terres valencianes, la Julia —una de Les noies de Sants (Columna) de Tània Juste— entra a treballar a la famosa fàbrica: “Tremolava com una fulla quan, juntament amb el pare i el Tío Miguel, va creuar l’entrada de l’Espanya. Un cop dintre del recinte fabril, delimitat per un mur de pedra que el preservava del barri i el feia esdevenir un món a part, tots tres van seguir la riuada d’obrers a través d’un pati extens on creixien arbres frondosos. Dominant l’espai verd, hi havia la Casa del Mig, en la qual, segons va assenyalar-li l’oncle, es robaven els despatxos de la direcció i la residència dels senyors Muntada, ‘els amos’, va dir-li, ‘però no els veuràs mai’.”
Els pica-soques, dibuixats per Sandra Lefrançois i Benjamin Flao
En dos llibres il·lustrats de Cossetània trobem pica-soques i picots:A Els ocells dels nostres jardins, pintats per Sandra Lefrançois, i a la versió il·lustrada de La vida secreta dels arbres, de Peter Wohlleben, dibuixats per Benjamin Flao.
a 'Els ocells dels nostres jardins' (Cossetània)
En tots dos llibres es recorda que els pica-soques aprofiten els forats que han fet els picots (verds o negres) per pondre els ous. A Els ocells dels nostres jardins i la seva vida secreta: “En l’estació de fer els nius, no fan ells mateixos els seus amagatalls, sinó que fan servir els d’altres picots i els tanquen amb fang sec”. A La vida secreta dels arbres, Wohlleben, ens aclareix que hi posen fang perquè si no l’entrada dels nius queda massa gran per ells, que són molt més petits que els picots.
