Fa cinquanta-dos anys el canadenc Neil Young publicava “Alabama”, una cançó que criticava aquest estat del sud dels Estats Units: “I come to you and see all this ruin / What are you doing Alabama” (‘Vinc i veig tota aquesta ruïna / Què estàs fent Alabama?’), just dos anys després d’una altra cançó molt crítica amb el Sud, “Southern Man”, que generalitzava les acusacions de racisme: “Southern man / I saw cotton and I saw black / Tall white mansions and little shacks / Southern man, when will you pay them back” (‘Home del sud / vaig veure cotó i vaig veure negres / Grans mansions blanques i petites barraques / Home del sud, quan els pagaràs el que els deus?’).
Ara fa cinquanta anys, Lynyrd Skynyrd, un grup de guitarres enèrgiques, amic d’un blues-rock elèctric hereu de J. J. Cale, responia aquestes dues cançons de Neil Young amb una peça que es faria força més famosa que les dues del canadenc: “Sweet Home Alabama” no amagava que l’objecte del seu emprenyament era el cantautor i li ho cantava directament: “Val, he sentit al senyor Young cantar sobre ella [Alabama] / Bé, he sentit com el vell Neil la menyspreava / Bé, espero que Neil Young recordi / que, en qualsevol cas, l’home del sud no el necessita pas”.
Al contrari del que haurien fet altres músics, Neil Young va fer marxa enrere, va dir que les lletres de les seues cançons —especialment les d’“Alabama” eren, lamentablement, “acusatòries i condescendents”— i va dir que li encantava “Sweet Home Alabama” i la forma de cantar del vocalista i compositor dels Lynyrd Ronnie Van Zant. Van Zant acabaria vestint samarretes de Neil Young als seus concerts i Young li va passar una cançó seua, “Powderfinger”, perquè la gravaren els Lynird. Per desgràcia, Van Zant i els altres components dels Lynyrd Skynyrd van morir en un accident d’avió el 1977. Young va incloure “Powderfinger” al seu disc de 1979 Rust never sleeps.
Woody Guthrie vs. Irving Berlin
“Sweet Home Alabama” no és la primera cançó resposta de la història de la música popular. Molt abans que aquesta joia de Van Zant, el primer dels cantautors radicals dels Estats Units, Woody Guthrie (l’heroi del Dylan dels inicis), va escriure “This land is your land” —la seua cançó més famosa— com a resposta a l’excessivament pretensiosa i òbviament religiosa “God bless America” (‘Déu beneeixi Amèrica’) d’Irving Berlin. Si aquell himne deia “des de les muntanyes a les praderies i fins als oceans blancs d’escuma” i d’aquí no sortia, Guthrie diversificava i la feia una terra més receptiva: “From California to the New York Island / From the Redwood Forests to the Gulf Stream waters”, una Amèrica extensa i diversa on també t’hi podies trobar "un gran, enorme mur" que t’intentaria aturar amb un cartell que deia "Propietat privada". No n’havies de fer cas perquè “a l’altre costat, no hi deia res / Aquesta terra va ser feta per tu i per mi’, reblava Guthrie. En les primeres anotacions de Guthrie en compte de “This land was made for you and me” es podia llegir “God bless America for me”. La inspiració és clara.
Guthrie la cantava amb parsimònia i orgull mentre tocava aquella guitarra seua on es podia llegir “això és una màquina de matar feixistes”.
Aretha Franklin vs. Otis Redding
L’autor de “(Sittin’ On) The Dock of the Bay”, Otis Redding, va publicar el 1966 un èxit carregat d’un masclisme que ja començava a fer pudor de ranci, que reduïa les relacions a poc més que economia i reclamava uns drets que oblidaven els de la dona a qui anaven dirigits. “Respect”, deia, “What you want / Honey you’ve got it / And what you need / Baby you’ve got it / All I’m asking / Is for a little respect when I come home” (‘El que vulguis, carinyo, ho tens / I el que necessitis / Nena, ho has de tenir / Tot el que demano / És una mica de respecte quan arribo a casa’). I continuava, ‘Estic a punt de donar-te els diners que tinc / Però tot el que demano / és una mica de respecte quan arribo a casa’.
Aretha Franklin, que havia après tot el que podia del gòspel, el jazz i el soul i acabava d’arribar a una discogràfica que li donava més llibertat, va agafar la cançó de Redding, la va revolucionar, li va afegir cors descarats i una potència vocal desbocada per fer-la sortir de mare. La cançó, més elèctrica, començava amb una lletra gairebé idèntica a la de Redding, però amb molts interrogants i dubtes, fins que esclatava: després d’"estic a punt de donar-te tots els meus diners / i tot el que demano a canvi, estimada", Aretha canviava de persona; li deia "quan arribis a casa" i deixava anar “And guess what? / So is my money” (‘I sabeu què? / També són els meus diners / Tot el que vull que facis per mi / és donar-me’ls quan arribis a casa / Quan arribis a casa: / R-E-S-P-E-C-T’, cridava lletra per lletra).
La versió d’Aretha Franklin no només es va convertir en un himne del feminisme sinó també de la comunitat afroamericana en la lluita pels seus drets civils. També són els meus diners. Respecte.
Taylor Swift vs. Kanye West
Al disc reputation (2017) Taylor Swift inclou una elegant resposta a Kanye West, el raper que ja va interrompre una jove Swift quan rebia el seu primer premi en uns MTV Awards i que, en una cançó, s’atribuïa a ell mateix la fama de la cantant. A “Famous”, una cançó del seu disc de 2016 The life of Pablo, West recitava “I feel like me and Taylor might still have sex / Why? I made that bitch famous” (‘Trobo que jo i Taylor encara podríem tenir sexe / Per què? Perquè jo la vaig fer una puta famosa’).
Tot ve de l’any que Taylor Swift, amb vint anys, recollia el premi MTV al millor vídeo de l’any. Quan la cantant estava fent el seu discurs d’agraïment, Kanye West va pujar a l’escenari, li va arrabassar el micròfon i li va dir que era Beyoncé qui es mereixia aquell premi. La imatge de desconsol de Swift va travessar fronteres. I Beyoncé, en rebre poc després un altre premi, la va fer pujar perquè acabés tranquil·lament el seu parlament.
Quan el temps havia curat les ferides, set anys després, teòricament, Kanye West va trucar a la Taylor Swift (hi ha diferents versions de si va ser trucada, missatge per Twitter o teletrucada) per demanar-li si podia incloure el primer vers de la discòrdia —cosa que ella hauria acceptat—, però amagant-li que després la insultava (“I made that bitch famous”).
Per això el 2017 Swift va publicar “This is why we can’t have nice things” (‘És per això que no podem tindre res bonic’), on li retreu la traïció: ‘Et pensaves que no escoltaria les que coses que has dit de mi? És per això que no podem tindre res bonic / (...) Allà em tenies, donant-te una segona oportunitat / però m’apunyalaves l’esquena mentre et donava la mà / I aquí rau el problema els amics no intenten enganyar-te / trucar-te per telèfon i girar-te el cervell’ (“Did you think I would’nt hear all the things you said about me? / This is why we can’t have nice things (...) There I was, giving you a second chance / but you stabbed me in the back while shakin’ my hand / And therein lies the issue, friends don’t try to trick you / Get you on the phone and mind-twist you”).
Taylor Swift també va tindre una cançó de resposta. Després que ella publicara “Dear John”, dedicada a John Mayer —músic amb el qual havia tingut una relació—, Mayer li va dedicar “Paper Doll”, ‘Nina de paper’: ‘Ets com vint-i-dues noies en una’ (“You’re like twenty-two girls in one”)
Miley Cyrus vs. Bruno Mars
La cançó “Flowers” de Miley Cyrus és clarament la resposta d’una dona independent a una lletra amarada de romanticisme autocompassiu com és “When I was your man” de Bruno Mars, una peça on el cantant es dol per un amor perdut i desitja que el seu nou amant faci les coses que ell no va saber fer (agafar-la de la mà, comprar-li flors...).
La clau que evidencia que “Flowers” és una resposta està als versos inicials de la tornada: “I can buy myself flowers / Write my name in the sand / Talk to myself for hours / Say things you don’t understand” (‘Jo em puc comprar les meues flors / escriu el meu nom a la sorra / Puc parlar amb mi mateixa durant hores / Dius coses que no entens’), que guarden un paral·lelisme evident amb alguns versos de “When I was your man”: “I hope he buys you flowers / I hope he holds your hand / Give you all his hours / When he has the chance” (‘Espero que ell et compri flors / Espero que t’agafe de la mà / que et doni totes les seves hores / sempre que en tingui oportunitat’).
L’habilitat de Cyrus és respondre sense repetir la música que utilitzava Mars i impregnar tota la cançó de dos ambients, un més melancòlic i l’altre més festiu, i reivindicar la confiança en una mateixa enfront de l’autocompassió.
Ningú ha explicat obertament per què Cyrus respon la cançó de Bruno Mars, amb el qual no se’l relaciona personalment ni musicalment. Una teoria especula que l’exmarit de Miley Cyrus, Liam Hemsworth, li dedicava sovint aquesta cançó de Mars a Cyrus. Per tant, “Flowers” seria més aviat una revenja contra ell, de qui es va separar el 2013, un any després de publicar-se la cançó de Mars.
“Killing me softly with his song” i “Empty Chairs”
Tot i que va ser Roberta Flack qui va popularitzar “Killing me softly with his song” el 1976, la va compondre Lori Lieberman entre el 1972 i el 1973 després de veure en Don McLean cantar “Empty Chairs”, una melancòlica balada que enyora l’amor perdut. Aquesta és la versió més estesa de l’autoria de “Killing me softly”, tot i que hi ha dos coautors de les peces d’aquesta cantant (Charles Fox i Norman Gimbel) que, posteriorment, han dit que ella no hi havia tingut res a veure. Fox ha estat qui ha canviat la versió que sempre s’havia explicat sobre la composició: que Lieberman va escriure la cançó per expressar com li podia afectar una peça com la de Don McLean.
Darrere d’aquests enfrontaments entre els compositors hi havia una relació sentimental que va durar anys entre Lieberman i Gimbel, que estava casat i era més gran (de bon començament, ella, 20, i ell, 42). Quan Gimbel va perdre la dona (es van divorciar) i va trencar la relació amb Lieberman, va anar el carro pel pedregar.
Gimbel, fins i tot, va demandar McLean per què al seu web deia que “Empty Chairs” havia inspirat “Killing me softly”. McLean s’hi va negar i va guanyar.
Obrint Pas i Aspencat
En el nostre panorama musical no es fan massa referències directes a cançons d’altres autors. És més habitual citar altres cançons com a homenatge o reivindicació (hi ha casos entre els autors de la Nova Cançó i a la rumba catalana) que fer cançons resposta. Un cas atípic, perquè no és resposta però sí inspiració és el de “Quan caminàvem” dels Aspencat, un cant a València que traspua amor a Estellés i a la ciutat d’una manera més radical encara que “La vida sense tu” dels Obrint Pas. Si aquests últims barrejaven tributs al poeta (la veu del qual, a més, obria i tancava la cançó) amb referències al metal hispà d'Extremoduro (“La vida és un cel blau cap al migdia / quan pujàvem al terrat / una cançó d’Extremo, roba estesa / València entre llençols blancs”), Aspencat mesclava Estellés amb ressons a Ovidi Montllor i a herois de la guerra de Successió: “Davant les torres de Serrans / El nostre amor serà la clau que obre tots els panys / Dels portals d’una València / On sona la freqüència del cor de Benimaclet / amb Tereses i Bassets”. •