A casa nostra, enllestir projectes comuns entre ens de territoris administratius diferents, però amb una mateixa llengua, és una tasca titànica. Que, a més, aquests projectes quallen i tinguen continuïtat en el temps, és un èxit sense pal·liatius. Si, a més, la dita empresa és percebuda amb total normalitat pel comú de la ciutadania, es pot parlar pràcticament d’un miracle.
Com que la matèria que ens ocupa és acadèmica, potser no siga convenient parlar de miracles. Però que aquest octubre la Xarxa Vives d’Universitats faja trenta anys de vida és, com a mínim, digne de celebració cívica. Perquè la Xarxa —dit Institut Joan Lluís Vives als seus inicis— va nàixer amb la voluntat de connectar totes les universitats de parla catalana, relligar-les per bastir projectes comuns i crear un espai de cooperació, en temes lingüístic — òbviament—, però no només.
De les tretze universitats que començaren, s’ha passat a vint-i-dues, situades en quatre països diferents (a les de País Valencià, Catalunya i Illes, cal sumar, Andorra, la Catalunya del Nord i Sardenya). La darrera a incorporar-se va ser la de Sàsser, a Sardenya. En total, una comunitat educativa que suma 530.000 estudiants i que ha consolidat un programa d’iniciatives i activitat estable. Milers d’universitaris han participat en una Lliga de Debat que ja fa vint anys que roda. Al voltant de 3.500 alumnes s’han beneficiat del programa de mobilitat. I cada any produeix estudis sobre llengua, condicions de vida o igualtat de gènere amb el màxim rigor.
A tot això cal sumar, encara, el que era i ha continuat sent el pal de paller de tot plegat: prestigiar el català i fomentar el seu ús com a llengua científica i acadèmica, “un aspecte essencial per garantir que la nostra llengua mantingui un lloc destacat en el món del coneixement i la innovació”, com recorda Oriol Amat, rector de la Universitat Pompeu Fabra entre 2021 i 2023.
Els inicis
“A principi de la dècada dels noranta, al País Valencià, continuava existint controvèrsia al voltant de la llengua. Una controvèrsia alimentada per la política i que encara arrossegava els mals de la batalla de València. Vam pensar que crear un espai de cooperació entre universitats seria una bona ideal”, explica l’editor Eliseu Climent, que va estar en la gènesi de projecte.
Les primeres passes es donaren a Andorra, amb la inestimable complicitat del seu president, Òscar Ribas, un home sempre disponible quan del que es tractava era de relligar territoris. Allà, a l’hotel Andorra Park, es donaren cita el 1993, el rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batle, el rector de l’Autònoma de Barcelona, Carles Solà, i el mateix Climent. Fou el tret de sortida d’unes converses a moltes bandes que fructificaren el 28 d’octubre a Morella, on es signà l’acord de constitució. D’entre tots els noms que es posaren damunt la taula per batejar la criatura, optaren per un d’inqüestionable: l’humanista Joan Lluís Vives, un símbol d’erudició. La tria del lloc de naixença tampoc no fou casual: Morella, l’esplèndid municipi emmurallat, una baula entre Catalunya i el País Valencià, socis principals de l’entesa.
“Per nosaltres va ser un honor acollir aquell primer espai d’entesa”, rememora Xavier Fabregat, que aleshores exercia d’alcalde al municipi. Foren signants des de bon començament les universitats Rovira i Virgili de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Oberta de Catalunya, València, Alacant, Jaume I de Castelló i la de les Illes Balears.
A partir d’aquell moment, es començà a treballar per bastir i consolidar aquell espai de trobada, primer dotant-se d’una seu física (en aquest cas, Castelló) i després d’unes comissions de treball permanent en què participen representants de totes les universitats. Especialment rellevant resulta la Comissió de Llengua, des d’on fa tres dècades que es treballa per diagnosticar l’estat de l’idioma, compartir experiències i, sobretot, bastir estratègies per garantir que el català, una llengua minoritzada a l’acadèmia per l’omnipresència del castellà i la puixant presència de l’anglès, siga considerada un idioma apte per als usos acadèmics.
Pal de paller
“La Xarxa ha estat un instrument fonamental per a la llengua i la cultura —apunta Alfons Esteve, cap del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València—. Durant tots aquests anys ha servit per fer xarxa entre universitats, territoris i persones. És un d’aquells instruments que, si no existira, caldria inventar”.
La Xarxa Vives ha estat pionera a desenvolupar un pla de política lingüística propi, consensuat per les 22 universitats,
Durant tots aquests anys, la Comissió de Llengua ha servit per a intercanviar experiències entre els serveis de política lingüística i en matèria de didàctica de la llengua; organitzar seminaris i trobades, i promoure la producció científica i la publicació de material acadèmic en la llengua pròpia. El seu compromís amb la promoció del català a l’àmbit acadèmic, lluny de diluir-se, s’ha refermat els darrers anys.
La Xarxa Vives ha estat pionera a desenvolupar un pla de política lingüística propi, consensuat per les 22 universitats, que incorpora criteris generals en matèria de llengua, aplicables a tots els àmbits de la universitat, i que vetllen per la normalització, el multilingüisme, la coordinació d’accions i la promoció del català.
A més, l’any 2023, el Consell General de la institució va aprovar la Carta universitària de la llengua. La seva missió és treballar conjuntament per donar un impuls a la llengua catalana en l’ús institucional, en la gestió, la docència, la recerca, la publicació i la comunicació de les universitats de la Xarxa Vives, amb la finalitat d’enfortir la llengua pròpia en l’esfera acadèmica. El document estableix un marc per al seguiment de la política lingüística, a través de principis, recomanacions i indicadors, i sempre tenint en compte el marc legal dels diferents territoris del domini lingüístic. “La salut de la llengua a la universitat seria molt pitjor si no existira la Xarxa Vives”, remarca Alfons Esteve.
“La Xarxa permet articular un espai acadèmic emmarcat en el domini lingüístic català en conjunt, més enllà de fronteres administratives. Aquesta visió de conjunt és vital per al català en tant que llengua minoritzada. És, doncs, una estructura imprescindible en termes lingüístics i acadèmics perquè basteix estratègies compartides, però alhora prou flexibles per adaptar-les a cada territori”, explica Marina Massaguer, sociolingüista i assessora en política lingüística al Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya.
Si la Comissió de Llengua ha servit per a vehicular totes aquestes accions, la Lliga de Debat ha esdevingut una de les activitats més populars de la Xarxa. Enguany, tot just es compleixen vint anys de la primera edició de la seua modalitat universitària i deu des que es posà en marxa un programa pilot per a l’alumnat de secundària a Alacant, des d’on es va acabar generalitzant.
La Lliga de Debat ha esdevingut la competició d’oratòria d’estudiants més gran d’Europa
A aquesta modalitat encara cal afegir la Lliga Sènior, incorporada ara fa tres anys. Fet i fet, per la seua dimensió ha esdevingut la competició d’oratòria d’estudiants més gran d’Europa, amb més de 5.000 alumnes participants a l’any i més de 200 centres educatius.
“És una experiència molt enriquidora per al jovent, perquè aprenen tècniques de comunicació que són bàsiques per a la vida adulta i el futur laboral, com ara l’ús respectuós de la paraula o tècniques bàsiques d’oratòria”, explica la comunicadora Fani Grande, la qual des del curs 2015-2016 exerceix com a cap de jutges. De resultes de l’experiència de la Lliga, de fet, la Universitat d’Alacant ha editat un Manual de comunicació eficaç i creativa, que també s’ha editat en eusquera.
Amb el pas dels anys, la Vives també ha obert el seu ventall d’interessos. I entre aquests hi ha la igualtat entre homes i dones. Des de l’any 2017, disposa d’un programa específic en aquesta matèria que produeix informes i publicacions periòdiques sobre qüestions tan diverses com ara un manual per a la redacció de textos igualitaris, informes sobre el biaix de gènere en el reclutament, la promoció i la retenció de personal, o informes de l’impacte del gènere en la normativa universitària.
Al capdavall, han convertit la Xarxa Vives en una de les ferramentes més efectives a l’hora de relligar tots els territoris a través de l’element comú que és la llengua. Des de la seua creació, són nombrosos els reconeixements que ha rebut per aquesta tasca: des del Premi Gabriel Alomar (1995) —que atorga l’Obra Cultural Balear— a la Creu de Santa Llúcia (2019) de l’Ajuntament de Morella, passant per la Creu de Sant Jordi que la Generalitat de Catalunya va atorgar-li l’any 2004, quan es complia una dècada de vida. Ara ja en són tres, d’una tasca feixuga, discreta i, sobretot, molt efectiva.
Homenots i donasses Vives
La Xarxa Vives entrega anualment la seua Medalla d’Honor, uns guardons amb què agrair la contribució de persones que han treballat en els àmbits de la ciència, la cultura i el pensament. La llista és llarga, però, entre més, hi figuren: Josep Vallverdú, Maria del Mar Bonet, Anna Lluch, Anthony Bonner, Raimon, Isabel-Clara Simó, Germà Colón o Eliseu Climent.