-Celebren, per tercer any consecutiu, les Jornades d’Història i Debat Nacional a Prats de Molló. Es pot dir que l’esdeveniment ja s’ha consolidat?
-En certa manera, sí. Quan vam fer la primera edició ja teníem moltes ganes de continuar. Els temes de recerca no s’esgotaran i sempre estem oberts a noves aportacions sobre el president Francesc Macià, sobre els fets de Prats de Molló i sobre la Catalunya Nord. Aquests àmbits són propostes fixes i cada any tractem també temes diferents. Enguany es compleixen 200 anys dels naixements de Francesc Pi i Margall, de Víctor Balaguer i d’Anselm Clavé, i calia donar a tots tres una visió de constructors de mentalitats. Fa dos-cents anys va nàixer una generació que va impulsar un catalanisme concret del qual som hereus, segurament, encara avui.
-La Casa Macià, amb aquestes jornades, ja té una funció clara. En tindrà més?
-En aquest moment hem aconseguit el finançament per les obres d’adequació de la casa. De cara al 2025 ens agradaria començar a fer la museïtzació, que ja està molt meditada. Des de ja fa tres anys hem anat fent com a mínim tres activitats a l’any per anant donar a conèixer que existim, que la casa està en un procés de treball per inaugurar-la el 2026, quan es compleixi el centenari dels fets de Prats de Molló; i per anar conscienciant la població de Prats de Molló, del Vallespir i tothom en general de l’existència d’aquest equipament, que s’ha de vincular amb tots els altres d’aquest tipus que hi ha a banda i banda de les fronteres administratives entre els estats espanyol i francès, la gran majoria dels quals dedicats al 1939, a l’exili, als camps de refugiats, etc. Aquesta línia de memòria històrica no es pot oblidar en cap dels dos costats de la frontera.
-Hi ha bona predisposició a Prats de Molló cap a la vostra iniciativa?
-Sí. Mica en mica ens van coneixent i ens identifiquen. Ja saben qui som, els de la Casa Macià, i tot i que encara no n’hem publicitat l’obertura sovint rebem visites de turistes de manera espontània que venen del Principat i que són preguntats per la gent del poble.
-Parlava abans de constructor de mentalitats. Quina va ser, segons vostè, la principal aportació que Francesc Macià va fer al país?
-Macià és un personatge molt complet. Jo no soc el gran especialista en el seu estudi, però va fer grans aportacions en temes d’innovació utilitzant el ciment armat o sistemes de regadiu com a enginyer civil. Com a militar Macià va acabar sent qui va proposar la lluita armada per enderrocar el dictador Miguel Primo de Rivera, però allò va quedar interromput el 4 de novembre de 1926, quan va ser detingut per la gendarmeria francesa. A part d’això hi ha un fet molt important: Francesc Macià va viatjar pel món i va fundar el segon partit independentista més antic de tot Europa, Estat Català. Només el Synn Féin irlandès havia sigut creat abans. A través dels seus contactes va saber que havia de fundar un partit com aquest. Macià també va fer aportacions quan va ser detingut i jutjat a París pels fets comentats abans. Allò va ser la internacionalització més important que s’havia fet fins al moment de la lluita per la independència de Catalunya. Al febrer de 1927 totes les portades de la premsa internacional de París sortien cada dia amb el judici a Macià, qui explicava que no eren bandolers ni terroristes, sinó que lluitaven per Catalunya i per la democràcia. Deixi’m dir, també, que les Jornades d’Història i Debat Nacional són posteriorment recollides en un llibre que ens edita Vicent Olmos, de l’editorial Afers, de Catarroja (Horta Sud), amb qui tenim línia directa des de Catalunya Nord.
-Pel que fa a la seua situació personal, com es troba?
-He entrat en la rutina de saber que l’amnistia tardaran molts mesos o molts anys, tants com puguin, a aplicar-la. Si és que l’acaben aplicant. En paral·lel, el 21 i 22 de novembre d’aquest any tinc un judici per la reclamació que em fan per no haver entregat les obres d’art de Sixena que estaven dipositades al Museu de Lleida. Aquest és un judici petit, no em demanen presó, hi podré participar a través de videoconferència, però és un judici personalment important. Perquè si em condemnen a inhabilitació el més segur és que em llevin l’acta de diputat al Parlament de Catalunya.
-Això quan podria arribar?
-Quan surti la sentència. No sé si la tenen feta, espero que no. El cas va començar l’any 2018 i va passar del jutjat d’Osca al Tribunal Suprem quan vaig ser elegit diputat, el Suprem el va enviar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i els últims dos anys ha estat aquí. No sabem com de lenta o de ràpida anirà la sentència. L’estratègia del meu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, és aconseguir l’absolució, perquè no hi va haver desobediència en cap sentit. Senzillament no hi va haver temps material d’entregar les obres entre el 5 de juliol i el 27 d’octubre, quan marxo a l’exili. D’ací a un mes i mig tinc un judici que em pot fer canviar el futur professional i polític. Però bé, anem avançant i resistint. En tot cas, la causa important és la de l’1 d’octubre.
-Què significaria deixar de ser diputat?
-Deixaria de donar-me un altaveu perquè es constati que hi ha diputats que no poden seure a l’escó del Parlament. Aquesta figura l’estem exercint el president Puigdemont i jo. Si se’m retira l’acta la meva cadira deixarà d’estar buida, perquè entrarà un nou diputat. I em sabria greu, perquè des que vaig entrar al Parlament com a diputat he pensat que m’agradaria entrar-hi amb el cap ben alt i seure al meu escó. Això seria un somni frustrat personal. No té més importància que el fet romàntic, si es vol, però és una imatge recurrent que em ve al cap.
-Esperava haver sigut ja amnistiat o imaginava que la llei no seria d’aplicació automàtica?
-Estava bastant convençut que aplicarien l’aixecament de les mesures cautelars, és a dir, l’ordre de detenció i captura a Espanya. Altra cosa és si l’aplicació definitiva de l’amnistia podia trigar anys entre recursos, etc. Això hauria sigut molt diferent, però el moment en què el jutge Llarena diu que no aixeca l’ordre de detenció i que no aplica la llei d’amnistia és una sotragada. Alguns havíem fet plans per estar al sud.
-Confia que prompte es podrà resoldre el seu cas i també el del president Puigdemont?
-No. No confio que sigui prompte. Ja no vull confiar ni esperar. Si ens fixem terminis i després no es compleixen només es genera malestar, ja no cap a mi, sinó cap al meu entorn.
-Quins són els episodis que vindran, en aquest sentit?
-Tenim presentat un recurs d’apel·lació a la sala segona del Tribunal Suprem, presidida pel jutge Marchena. No confiem que digui res diferent del que ens va dir el jutge Llarena. I no dirà res diferent del que va dir als companys de govern que van estar en presó i van presentar recursos d’apel·lació. Quan el jutge Marchena resolgui el recurs d’apel·lació nosaltres podrem interposar recurs d’empara al Tribunal Constitucional, que confiem que comenci a obligar a aplicar la llei que el poder legislatiu ha aprovat al Congrés. Però això pot tardar i es pot anar endarrerint. No és un camí curt. Podem estar parlant d’un parell d’anys, tranquil·lament.
-Va pensar a acudir a Barcelona el mes d’agost, quan el president Puigdemont va anar-hi i se’n va tornar de manera sobtada?
-Sí, és clar. Però l’operativa logística, tant d’entrada com sobretot de sortida si s’havia de sortir, amb una persona ja era difícil i amb tres era pràcticament impossible. El president Puigdemont va preferir assumir a soles el risc i que continuéssim sent, nosaltres, l’altaveu de l’exili a Europa.
-D’altra banda, el pròxim cap de setmana se celebrarà el congrés de Junts. Quin paper té en aquest conclave?
-Hi soc membre nat i participaré com un delegat més. També estic participant en les reunions prèvies per analitzar les ponències i en el congrés votaré com un delegat més. No tinc cap altra funció. Confio que sigui un congrés profitós. Per sort no és un congrés que es dona en context de crisi, sinó que s’ha convocat per enfortir Junts.
-Com espera que canvie el partit després del Congrés?
-Si és més obert i més ample voldrà dir més pluralitat. Aquesta ha estat sempre la part més difícil de gestionar externament en el relat de Junts. Hi ha el relat exterior que Junts és un guirigall on hi ha moltes opinions diferents, i jo n’estic molt content. Ho vaig dir en l’acte fundacional de Junts, quan jo era president de la Mesa del Congrés d’Argelers (Rosselló), i ho segueixo dient. Aquesta cosa que tothom vol dir que és el problema de Junts és precisament allò que el fa atractiu: que no és un partit de pensament únic ni vertical. A Junts hi pot haver diverses opinions en públic i en privat. Això en la societat d’avui, tan complexa i complicada, és una gran virtut. Sobretot perquè quan es toquen temes que tan bé aprofiten els populistes, com ara la immigració, el repte demogràfic o la transició ecològica, sobre els quals sovint es fan titulars curts i cridaners però que no aporten res, tot això requereix un treball i una profunditat molt gran per proposar solucions, i a Junts en som capaços. Aquesta pluralitat de Junts, que hi cap, crec que enriqueix molt el resultat de la feina que s’ha de fer.
-El lideratge de Puigdemont està més qüestionat que ara fa tres anys?
-No sé quin lideratge vol tenir o no tenir. Estant com està, el president Puigdemont és un líder. Té un lideratge nat, li és implícit. Des de bon començament en totes les negociacions que s’han fet ho ha demostrat. El seu lideratge li surt de forma natural. Tingui o no càrrec a Junts després d'aquest congrés, el president Puigdemont seguirà sent un líder i un actiu molt important. Si ell vol optar a la presidència i acaba sent escollit, fantàstic. I si no, jo que he tingut la sort de conviure amb ell moltes situacions durant set anys, puc assegurar que és una persona de gran lideratge i de conviccions fermes.
-El tàndem que liderarà Junts continuarà sent Laura Borràs i Jordi Turull o no està clar?
-Això no ho sabria dir. Aquestes qüestions orgàniques no les porto al dia.
-Com a diputat que és, creu que és positiu que Puigdemont no actue com a líder de l’oposició?
-Evidentment, per fer de cap de l’oposició caldria que pogués estar a l’escó que li pertoca. El president Puigdemont segueix sent el president a l’exili i representa la legitimitat del Govern del 2017. Continua exercint aquesta figura institucional. D’altra banda, quan ell estigui físicament al Parlament de Catalunya entenc que un expresident no estigui a l’escó de diputat. Entenc que pot exercir molt millor feina dedicant-se a ser expresident. Però per exercir-la primer ha de ser possible el retorn. Sigui com sigui, si passen coses els propers mesos que facin canviar les seves opinions, les respectaré completament. En cap moment mai no li he suggerit que faci una o altra cosa.
-Per últim, tenint en compte el context actual, què pensa que ha de preocupar més Junts com a partit? L’estabilitat de Salvador Illa com a president o l’ascens d’Aliança Catalana a còpia de part de l’electorat del seu partit?
-Res del que m’ha dit em preocupa gens. Tampoc em preocupava el que fes Ciutadans, i ha desaparegut. Estic molt còmode a Junts i tinc molt bona relació interna amb el partit. No vull estar pendent dels altres. Cadascú que es renti la roba a casa seva. Nosaltres hem de tirar endavant, anticipar-nos al que ha de venir i defensar un país que ha d’estar ben gestionat, que pateix el dèficit fiscal, que no veu complertes les inversions pressupostades, que no veu traspassades les competències que li pertoquen i que veu com el corredor mediterrani passa per Madrid. M’interessa saber què puc fer jo pel nostre país, per ajudar-lo, i els altres que vagin fent el que creguin.