—Els indicadors adverteixen que la pobresa a les Illes ha disminuït gairebé un punt percentual entre 2023 i 2022, però segueix havent-hi una enorme quantitat de gent que viu perillosament, per dir-ho així.
—Sempre és una bona notícia que baixin els índexs de pobresa, però no podem girar l’esquena a una dada esfereïdora com és que actualment segueixen existint a les Balears unes 250.000 persones (sobre una població d’un milió dos-cents mil) que passen per serioses dificultats o estan immerses en la pobresa. És una xifra molt alta i, el que és pitjor, es manté de forma gairebé crònica durant els últims anys. Havíem assolit el percentatge mínim el 2019, quan ens situaren entre el 16% i el 17%, que era l’equivalent a unes 180.000 persones, però ara estam en el 20,6% i, a pesar que, com has dit, les últimes dades indiquen que ha disminuït quasi un punt, segueix essent un nivell molt alt, sobretot perquè vivim en un moment de boom econòmic del turisme.
—A vegades se senten opinions des de la dreta que posen en dubte que de bon de veres existeixen aquests percentatges de pobres.
—Són dades objectives que s’obtenen a partir de tres indicadors, d’acord amb els estàndards europeus. El primer fa referència al que és l’ingrés econòmic d’una persona o bé d’una família, segons sigui el cas que s’analitza: tenir per sota del 60% dels ingressos mitjans del territori que s’estudia —regió, comunitat, país...— és estar en situació de pobresa relativa. En segon lloc, es valoren tretze elements que defineixen la privació material que es pateix i que fan referència a la dificultat d’adquisició de menjar (que no es pugui assegurar una ingesta per a si mateix i per a la família amb suficient carn o peix almenys cada dos dies); a no poder pagar el manteniment de la llar a una temperatura adequada; a no tenir el mínim de diners per fer front cada mes a despeses imprevistes; al fet que s’hagin hagut d’endarrerir despeses de la llar per no poder-les pagar en el termini establert... i així fins als tretze ítems. Si es compleixen set d’ells, es considera que s’està en situació de pobresa. En tercer lloc i finalment, s’analitza si entre tots els components d’una llar no s’arriba al 20% del total de temps de feina que els seus integrants podrien fer.
—I entre els pobres s’inclouen els que, tot i tenir feina, no cobren prou per fer front a l’alt nivell de vida.
—La pobresa és un fenomen multifactorial. Hi ha molta gent que, és ver, a pesar de tenir feina, és pobra, perquè la feina que fa està mal pagada o perquè només és parcial o temporal i no és suficient per assumir amb garanties totes les despeses. Nosaltres empram una referència d’ingressos reals mitjans de les persones per analitzar quina és la seva capacitat adquisitiva. Aquesta renda mitjana real és inferior a la dels ingressos i ens permet establir en diners deflactats —al marge de la inflació— com evoluciona aquesta renda al llarg del temps en relació amb un any base. Doncs bé, el 2008 —que és la referència— era a les Balears d’11.229 euros i el 2023 de 10.909. O sigui, s’han perdut 320 euros de capacitat adquisitiva en quinze anys.
La dada per si sola és prou contundent, perquè recordem que es tracta d’un període durant el qual l’activitat econòmica ha crescut molt, a pesar de la crisi inicial i la de la covid. Però encara adquireix una major rellevància per definir la situació illenca si es coneix que en relació amb la mitjana estatal la diferència negativa balear supera els 400 euros en el mateix període.
—Amb aquest panorama no pot estranyar que l’accés a l’habitatge digne sigui una quimera per a molta gent a les Illes.
—Si no tens habitatge, no pots desenvolupar una vida d’acord amb els paràmetres que tots consideram dignes. Sempre ha existit, és vera, una determinada quantitat de gent que ha tengut serioses dificultats d’accés a l’habitatge per mor d’estar en situació socioeconòmica precària. Però ara estam en un panorama inèdit: ens trobam amb prou famílies normalitzades, amb feina, que no tenen capacitat d’accedir a un immoble digne. Aquest fenomen és avui una de les pitjors amenaces d’exclusió social.
—I tot això en uns moments de boom turístic.
—Cada vegada tenim més i més turistes, i, tanmateix, el PIB per capita està baixant, els preus pugen moltíssim més que els salaris, l’adquisició d’un pis és impossible per a molts milers de persones i gairebé igual el lloguer... Passa així des de fa més de vint anys. Cada cop és pitjor. Aquest model crea pobresa i augmenta el risc d’exclusió social. El lloguer turístic és un bon exemple de com la turistificació creixent afecta negativament: hi ha milers i milers de cases que estan situades en àmbits urbanístics residencials i que, no obstant, es dediquen a ser llogades per als turistes. Evidentment, són immobles que han fugit del mercat de lloguer residencial. No m’estic referint a habitatges de luxe, sinó a pisos i cases en barriades de ciutats i pobles que en zones residencials no s’usen per això sinó per al negoci turístic. No té cap sentit. S’està expulsant la població resident del lloguer a partir de la desaparició de l’oferta residencial.
—I com es podria solucionar?
—Prohibint aquest tipus d’activitat. Però si això no es vol fer —i no es vol—, aleshores com a mínim ajudaria que es prohibís en edificis plurifamiliars i en qualsevol immoble situat en zones residencials. No té cap ni peus permetre que en un entorn residencial d’un poble o ciutat es lloguin cases i pisos a turistes per a fer-hi vacances.
—La Xarxa que vostè dirigeix està present a la Mesa del Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears que ha organitzat el govern de Marga Prohens per trobar solucions per a les conseqüències negatives de la massificació turística?
—No. No hi som perquè no ens hi han convidat. És vera que a través de l’entitat Fòrum de la Societat Civil —de la qual en feim part— hi som presents, però de forma indirecta, per tant. Hem demanat que se’ns hi convidi com a Xarxa, però ens han contestat negativament. Addueixen (des del Govern) que ja hi estam representats a través del Fòrum. Però resulta que en el cas de les patronals hi són per elles mateixes a pesar que també hi estan representades les entitats que les agrupen, com PIME o CAEB.
—És optimista en relació amb el fet que aquesta Mesa serveixi per trobar solucions?
—Per com està anant no som gens ni mica optimistes, sincerament. Et diria, més aviat, que som tot el contrari. És raonable dubtar de l’eficàcia d’aquesta Mesa. Fins i tot Prohens ha anunciat mesures (pujada de l’impost turístic, per exemple) que haurien de sorgir del consens d’aquesta Mesa i, tanmateix, resulta que les anuncia de forma unilateral. No, no som gens optimistes.
—Des del Fòrum del qual fa part la Xarxa s’ha arribat a la conclusió que el decreixement turístic és necessari com a única fórmula per redreçar la situació. Hi està d’acord?
—Personalment, ho veig del tot necessari. Crec que és una obvietat que el model de més i més turistes no suposa actualment més benestar, sinó tot el contrari, estan creixent els efectes negatius. Per descomptat, la gran pregunta és quina quantitat de turistes seria l’òptima. No tenc la resposta, però estic ben segur que les quantitats actuals s’haurien de reduir.
—Una de les imatges de la pobresa extrema és el barraquisme. Després de dècades durant les quals era quasi una anècdota, avui és una realitat creixent a les ciutats més grans de les Illes, especialment a Palma.
—És un fenomen que està creixent per tot, és cert, i tanmateix no està instal·lat en l’agenda mediàtica. No se’l tracta, no hi ha interès a mostrar-lo excepte quan es produeix algun esdeveniment violent en algun assentament, que aleshores se’l tracta amb gran atenció. Això ajuda a identificar el barraquisme amb la inseguretat, una relació que incrementa la desconfiança i la por de la gent. No se’l tracta com el fenomen que és, un extrem de l’exclusió social per manca de recursos, per la impossibilitat d’accedir a albergs —que estan saturats. És el mateix que més o manco ocorre amb les caravanes per a viure-hi, que n’hi ha cada cop més i que els mitjans ho reflecteixen quan hi ha queixes veïnals per un motiu o un altre, i que, així, es va identificant com a quelcom negatiu, que provoca inseguretat, i mentrestant no parlam de la realitat que la provoca, com és la impossibilitat de l’accés a l’habitatge.
—S’està incrementant l’aporofòbia?
—Clarament. Fixa’t en una cosa prou reveladora: els mitjans parlen molt més dels okupes que del barraquisme, quan en realitat hi ha moltíssims més casos d’aquest últim fenomen que de l’altre. Això ajuda a augmentar l’aporofòbia, és clar. I sobretot l’alimenten els discursos d’odi que cada vegada se senten més, sempre basats en mentides. El problema s’està convertint en quelcom molt greu. De fet, nosaltres iniciarem aviat una campanya per lluitar contra l’aporofòbia. Sabem que és molt difícil fer front a les mentides que es repeteixen contínuament per les xarxes, però no deixarem d’intentar-ho.
—A pesar de tot, les Illes segueixen imantant mà d’obra que arriba buscant feina.
—Sí, és lògic. El model turístic necessita més i més mà d’obra de baixa qualificació i, per tant, venen a cercar feina. Una altra cosa és que, quan s’instal·len aquí, s’adonen, la majoria, que fins i tot tenint feina en passen un fum per viure amb dignitat. El cas més extrem és el d’Eivissa, on hem vist molts casos de persones que hi van a fer feina i que han de viure en un cotxe, una tenda de campanya... És absurd, si ho penses bé, però és el que està passant.
—Ja hi ha professionals que no volen desplaçar-se a les Illes.
—Passa sobretot entre els diferents tipus de funcionaris (seguretat, sanitat...), que no els surt a compte venir a les Balears a fer feina perquè el cost de la vida i sobretot el de l’accés a l’habitatge és tan alt que no els compensa de cap de les maneres. Això genera cada cop més problemes per assegurar aquests serveis bàsics per als ciutadans. És comprensible; pensa que, amb el mateix sou que aquí no basta per arribar a finals de mes, i a la majoria de les capitals de província es pot viure com a mínim sense estretors.
—Em sorprèn veure que encara hi ha línies d’ajuda a la gent necessitada que es basa en l’exposició pública: és el cas, a Palma, de les coses que en el carrer fa gent per rebre menjar del monestir dels Caputxins.
—És un model que no ens agrada, molt antic. No és la forma correcta d’ajudar. Avui en dia hi ha sistemes moderns que eviten aquesta exposició pública i l’estigmatització que suposa, per exemple donant targetes de compra a les persones que necesiten ajuda perquè adquireixin el menjar en qualsevol establiment.
—Supòs que l’Administració pública no respon suficientment davant del fenomen de la pobresa a les Illes.
—Els polítics s’ompliren la boca durant la crisi que s’inicià el 2008 i igualment durant la de la covid, assegurant que “tota crisi és una oportunitat”, “no deixarem ningú enrere”, “en sortirem reforçats”... i sí, fan coses, però el problema és que no volen canviar el que de bon de veres no funciona, que és el sistema. Seguim apostant pel mateix de sempre. A les Balears, pel turisme com a motor econòmic. Més i més turistes. No hi ha cap voluntat de canvi real.
—Quin futur a curt i mitjà termini ens espera?
—Sense un canvi de model no hi ha res a fer. Serà molt difícil per no dir impossible que es puguin solucionar els problemes estructurals que genera la pobresa. Tot el que es fa són passes massa tímides i que no impliquen, com t’he dit just abans, un canvi real. Si seguim apostant pel mateix, el lògic és que tinguem més del mateix. I ja sabem ben bé què significa.