Al taller no hi ha ningú més que Şerife Atamtürker, que treu una planxa d’impressió de la prestatgeria. S’hi pot llegir “Allah” en escriptura àrab. De 37 anys i resident a Winsen an der Luhe, a la Baixa Saxònia, per sobre del vestit porta un davantal gris amb taques de colors. El vel blanc se l’ha enroscat com un turbant; el llavi l’adorna un pírcing. Amb l’ajuda d’un corró, pinta de roig la planxa, de 40 per 40 centímetres, i va prement-lo amb cura sobre un full de paper.
Les obres amb la paraula “Allah” gaudeixen com més va de més demanda i explica que per això ha creat una mena de segell amb aquesta inscripció. El mateix passa amb la vint-i-setena lletra de l’alfabet àrab, la waw, que es pronuncia uau. Escrita, sembla com un número nou traçat vigorosament, amb una lleugera inclinació cap a la dreta. Tota sola en una frase significa la conjunció i, com a lletra dins d’un mot es pot pronunciar com una ve baixa o una u. En la cultura islàmica simbolitza, entre d’altres, l’estètica i la perfecció de la cal·ligrafia, una de les pràctiques artístiques que l’islam ha produït.
A alguns, la forma de la waw els recorda la d’un embrió i la protecció al ventre matern, diu Atamtürker. En les seves obres no només juga amb les lletres àrabs, sinó que pinta mesquites i altres edificis servint-se de colors acrílics aplicats amb els dits en tons pastel i daurats que mescla amb arena o pedres petites.
Atamtürker va passar la infantesa a Heidelberg i Istanbul, i en períodes intermitents ha estudiat disseny de moda a Viena. Quan vivia a Turquia, a l’escola anava a classe d’àrab. Aquest país és un baluard de la cal·ligrafia. Arreu del món es coneixen les obres dels mestres otomans en mesquites d’Istanbul o Edirne, la datació de les quals es remunta fins al segle XV. “Vaig créixer amb l’escriptura de l’Alcorà”, diu Atamtürker.
El seu art sembla que toca la fibra, especialment entre la comunitat turcòfona. Recentment, s’ha pogut veure una peça televisiva sobre Atamtürker al canal TRT Türk, el canal internacional de la televisió pública nacional, i diaris en turc i mitjans locals alemanys també n’han informat. “El meu art és l’expressió del meu ésser intern”, diu. Afirma que no es tracta d’una qüestió de fe, sinó d’identitat. “Són temes que arriben al cor de molta gent.” El seu compte d’Instagram, Art Nur, té uns 17.000 seguidors.
A Alemanya, molts musulmans i joves amb històries de migració a l’esquena comparteixen la passió per aquesta mil·lenària art cal·ligràfica. La cal·ligrafia és culte, l’oferta va des de la decoració més econòmica fins a l’art més car. A la mesquita central de l’associació turca Ditib de Colònia, fa poc un artista amb arrels al Marroc hi exposà les seves obres. Hi reinterpreta les imatges d’antics mestres i d’artistes de renom internacional: la Mona Lisa de Leonardo da Vinci la va reidear amb cal·ligrafia àrab i el mateix feu amb La Noia de la Perla de Jan Vermeers. Cara, cabells, cos, fons: tot està descrit al detall amb les transmissions que deixà el profeta Mahoma i poesia islàmica.
N’hi ha que posen adhesius amb la inscripció àrab “Bismillah”, en nom de déu, o “Al·lahu àkbar”, déu és gran, a la part posterior dels seus cotxes. D’altres porten cadenes daurades al canell amb el nom d’aquells indrets que desitgen, sovint són Alep o Damasc, a Síria. El líder Bashar al-Assad i el seu brutal règim fan impossible que molts refugiats pensin en un retorn.
Al Pròxim Orient, la cal·ligrafia és considerada una disciplina artística de primer ordre i moltes persones migrants la relacionen amb la seva terra natal. És per això que algunes persones es fan tatuar directament versos de poetes dels seus països d’origen. Si s’hi presta atenció, en passos subterranis o en parets d’edificis es poden descobrir intents de cal·ligrafitti.
“No és cap sorpresa que influències del món musulmà es facin cada cop més constatables també a Alemanya en parts de la cultura pop”, diu Fatma Sagir, investigadora cultural de Friburg. A Alemanya, hi viuen uns sis milions de persones de confessió musulmana i el seu pes proporcional no para de créixer. Els darrers anys, de les regions en guerra o en crisi del Pròxim Orient n’han fugit sobretot persones joves.
“Si es parla de cultura pop musulmana, molta gent pensa en el hip-hop”, diu la investigadora Sagir. “Però tot plegat té una gran quantitat de facetes diferents. Música, moda, estil de vida, disseny.” Sovint, afirma, es tracta de fer una declaració. El racisme contra els musulmans a Alemanya és per a molta gent un tema important. Aquestes persones volen mostrar que no s’avergonyeixen de la seva religió i els seus orígens, ans al contrari.
“Molts infants i joves amb històries vitals de migració han experimentat a Alemanya que les reaccions a llengües com el turc o l’àrab sovint són negatives”, diu. A diferència dels infants que han crescut bilingües amb l’anglès i l’alemany i que normalment han vist reconegudes les seves capacitats lingüístiques, els infants amb llengües com el turc o l’àrab són tractats més aviat amb dubte i escepticisme. Rere això, sovint s’hi amaga la suposició que estan mal integrats. I s’hi afegeix el fet que l’àrab, d’alguna manera, està demonitzat com a presumpta llengua del terror. “Per descomptat que una cosa així deixa marques”, diu Sagir. “Quan la gent jove fa un apropament a l’àrab de forma proactiva mitjançant la cal·ligrafia, en aquest moviment també s’hi pot reconèixer l’intent de canviar la imatge d’aquesta llengua i de donar-li un nou significat vinculat a la bellesa i a la moda.”
A voltes, les cultures s’alimenten les unes a les altres, creixen conjuntament i sorgeixen coses noves. És així com hi ha cal·lígrafs musulmans que treballen amb frases de poetes alemanys en les seves obres.
En canvi, d’altres utilitzen la llengua àrab per diferenciar-se, especialment després del 7 d’octubre, el dia de l’atac terrorista de Hamas a Israel, i de la consegüent guerra de Gaza. Senten una profunda decepció pel fet que el govern alemany ha donat suport al rumb emprès pel govern israelià. Hi ha moltes persones que veuen coartada la seva llibertat d’expressió. Tant és així que el lema “Des del riu fins a la mar” pot ser motiu de denúncia, sobretot si amb l’afegit “Palestina serà lliure” es posa en dubte el dret d’existir d’Israel. Tanmateix, només unes poques persones a Alemanya poden desxifrar aquesta controvertida frase en cal·ligrafia àrab.
Per Instagram circulen fotografies de persones a Alemanya que s’han fet tatuar al dit del mig o al braç del costat esquerre el mot àrab que vol dir riu i, al dret, el que vol dir mar. O de color roig: “La revolució demana ira”. Hi ha vegades que es pot trobar el motiu del meló, el símbol de la resistència palestina, en cal·ligrafies o dites com “Imagina que tornes” o “Un país creat per fer la pau que no ha vist mai la pau”. Sovint només és una paraula: “Llibertat”. És una barreja de provocació i dolor.
Per a Iyad Shraim, estudiant universitari d’Hamburg, la cal·ligrafia va de la bellesa de l’art. Nascut a Amman, la capital de Jordània, aquest arabista i germanista ofereix cada semestre d’hivern un curs de cal·ligrafia. Diu que hi ha molt d’interès. Shraim és en una aula de la Facultat d’Estudis Asiàtics i Africans de la Universitat d’Hamburg i mostra amb un projector diversos estils cal·ligràfics. El kufi, per exemple. L’exemple més antic d’aquesta escriptura d’elegant geometria en l’arquitectura data de l’any 691 i es troba a la Cúpula de la Roca, a Jerusalem. Molt estesa també és l’escriptura thuluth, que s’acostuma a situar en cases d’oració musulmana. Les proporcions quant a la mida de les lletres entre si s’especifiquen amb precisió.
“La cal·ligrafia també significa la cerca de la perfecció”, diu el professor Shraim. “Cal la màxima concentració.” Ens ha portat algunes de les seves obres. Amb compte, desplega els fulls de paper. Shraim tradueix passatges de la literatura alemanya a l’àrab i després els passa a cal·ligrafia àrab. Les línies de Friedrich Schiller “Ser persona entre persones” o “En el començament era l’acció” de la primera part del Faust de Goethe.
Amb només un semestre, afirma el professor, els seus estudiants poden arribar a sortir-se’n amb lletres soltes. Amb les cal·ligrafies de no professionals, que es poden trobar amb l’etiqueta #arabischekalligrafie a les xarxes socials, no es pot fer gran cosa. “Cal experiència i pràctica d’anys perquè algú es pugui considerar realment un cal·lígraf”, diu. A més, hi ha determinades normes per a cadascun dels estils que cal seguir.
Així i tot, artistes com Nur Şerife Atamtürker experimenten amb les grafies àrabs simplement segons les ganes, l’humor i la intuïció. Tampoc a l’artista siriana Douaa Nashar, al bell mig de la trentena, no li agrada cenyir el seu treball creatiu a premisses tradicionals estrictes. De cal·ligrafia, en va aprendre mentre estudiava a Damasc. “M’agrada el freestyle o deixar que altres estils influeixin en la cal·ligrafia àrab”, explica durant una videotrucada. De vegades, juga amb formes geomètriques, elements de l’escriptura cuneïforme o jeroglífics. Fa vuit anys que Nashar viu a Berlín. Ha engegat un negoci juntament amb el seu marit, dissenyador gràfic sirià.
Nashar comercialitza les seves creacions artístiques digitals a través del seu compte d’Instagram “arabic.calligraphy.tattoos”. Acostumen a ser dissenys per a tatuatges. Afirma que gaudeix d’una molt bona recepció a les xarxes socials. Els fanàtics poques vegades s’hi posen en contacte perquè els resulta indignant alienar l’art de l’escriptura, que és de gran importància en l’islam. Afirma que consideren que l’art corporal és haram, prohibit. “Però això no em paralitza.”
Nashar té moltes clientes. Els seus dissenys són més refinats i femenins que els que ofereixen companys de professió del sector més aviat masculí, afirma. Una mare acaba de demanar-li els noms dels seus fills en forma de disseny floral per amagar una cicatriu de cesària.
Els plans de futur de Douaa Nashar passen per aprendre a tatuar. I és que en aquest sector hi ha molta demanda de persones que dominin la cal·ligrafia.
L’aparell tatuador emet una lleu vibració en la mà de Mohammad Mhanna. Porta el cabell rapat ben curt i les ulleres són de pasta negres. El seu braç dret té ben pocs espais lliures de tatuatges. Seu inclinat sobre un tamboret i fita, concentrat, una fina línia que l’agulla clava a l’avantbraç del seu client. Depèn de la mida, però Mhanna necessita entre quatre i sis hores per fer una cal·ligrafia. Aquest tatuador freelancer viatja per tot Europa per feina: París, Amsterdam, Hamburg, Berlín, d’estudi en estudi. En aquests moments, fa parada a Traunstein, a l’Alta Baviera, on viuen els avis de la seva dona alemanya.
Mhanna és originari del Líban, on de jove va aprendre els fonaments de la cal·ligrafia a l’escola. Més tard, va estudiar interiorisme, arts plàstiques i disseny gràfic. Per tal de perfeccionar la tècnica, sempre ha practicat amb la lletra àrab waw, diu. Li va caldre un any per escriure trenta lletres waw de tal manera que quan es col·loquessin una damunt de l’altra semblessin una sola lletra.
Al principi, Mhanna s’interessà principalment pel graffiti, després va començar a tatuar. Quan l’explosió al port de Beirut el 2020 va fer miques parts de la ciutat, va decidir emigrar a Berlín. La majoria dels seus clients provenen originàriament de països com el Líban, Síria o l’Iraq, diu. “Però hi ha alemanys que no parlen àrab que volen que els tatuï”, diu. “Molta gent simplement troba bonica l’escriptura àrab.”
Quan Mhanna acaba amb els contorns de la cal·ligrafia, el tatuador i el seu client es prenen una pausa. El client va fugir de Síria el 2016 i es va formar com a professional de materials aïllants a Baviera, diu l’home mentre mira el contorn del seu nou tatuatge al mirall. “Potser ni tan sols formaràs part del futur que et preocupa”, es pot llegir al seu braç.
Com se li ha acudit? “Vaig buscar per internet alguna cosa que m’encaixés”, diu. I els rostres que hi ha darrere? Triga uns segons, però al final respon. “Durant la guerra, vaig viure una situació en què vaig tenir la certesa que em moriria”, diu. “Va ser tan horrible, no es pot explicar en paraules. Però ara soc aquí, a Traunstein, i després de tants anys encara no m’ho puc creure.” De sobte, vacil·la un moment i té llàgrimes als ulls. Es disculpa i surt a l’entrada a fumar.
L’endemà, Mhanna publica a Instagram un petit vídeo. El seu client sirià hi presenta, cofoi, el seu nou tatuatge. Són lletres artísticament entrellaçades que sobretot signifiquen una cosa per a ell: “Estic en seguretat”.
Traducció d'Arnau Ferre