Laia acaba de fer catorze anys. Els seus pares, valencianoparlants, van procurar apuntar-la en una escoleta on li parlaren valencià. El fet que hagueren de desplaçar-se en cotxe fins allà els va semblar un inconvenient menor. Amb tres anys, la matricularen en una escola del barri d’aquelles que celebren el Correllengua i no deixen passar el 25 d’Abril. Va anar als concerts de La Fúmiga, d’El Diluvi i, clar, també va estar en primeríssima fila d’uns quants concerts de Zoo. Laia, però, es relaciona amb els companys de classe en castellà, perquè és en aquesta llengua que es comuniquen el gruix dels seus companys i companyes. Tant se val que el 50% del temps lectiu siga en valencià.
És molt possible que si vostè té adolescents a casa o en el seu ambient més proper haja presenciat un procés de dilució lingüístic molt similar al de Laia. Ocorre, molt especialment, a les grans ciutats, però no només. Al capdavall, és el reflex d’un procés esquizofrènic que es va donant en la societat des de fa quaranta anys: més xiquets que mai fan els seus estudis en valencià, però la castellanització idiomàtica del País Valencià avança d’una forma imparable.
Les dades són inapel·lables. En 30 anys, el nombre de persones que parlen sempre valencià a casa ha descendit en 24
L'any 1992, el 43,4% de les famílies parlaven exclusivament en valencià a casa. L’any 2021 aquest percentatge era del 19,5%.
punts, segons l’Enquesta d’usos i coneixement del valencià. Dit d’una altra manera: l’any 1992, el 43,4% de les famílies parlaven exclusivament en valencià a casa. L’any 2021 aquest percentatge era del 19,5%. Les xifres són molt similars si s’analitza el comportament lingüístic amb les amistats. Per a molts adolescents —com també per a molts adults—, el més fàcil és passar-se al castellà perquè, com explica el sociolingüista Avel·lí Flors, aquesta és «la llengua no marcada». I l'adolescència és, al capdavall, el període de la vida on més es necessita encaixar en el grup.
«Fins i tot en els casos en què s’ha consolidat el valencià com a llengua d’ús durant la primària, i on les famílies, a més, són valencianoparlants, detectem un canvi de llengua en passar a l’institut. Aquest és un espai on els adolescents estan en un ambient no controlat per les famílies i on han d’establir noves relacions socials que són mediades en castellà, perquè aquesta és la llengua que es percep com a normal», explica Flors, que el darrer any ha estat analitzant les trajectòries lingüístiques de famílies de Castelló de la Plana.
Significa això que l’escola i els instituts no estan fent bé la seua tasca, pel que fa a la difusió i normalització de la llengua? En absolut. Ben al contrari. El que la darrera Enquesta d’ús i coneixement del valencià certificava és que el nombre de persones que són capaces d’entendre, escriure i llegir en llengua pròpia ha crescut els darrers anys, gràcies, precisament, al procés d’alfabetització que es dona en els centres educatius. En aquest sentit, doncs, l’ensenyament està fent bé la seua feina.
Les limitacions de l’aula
Què passa, doncs? «El que passa és el que ja va advertir el gran sociolingüista Joshua A. Fishman: l’escola pot produir o generar parlants, però és la societat —la família i l’entorn social més immediat— l’encarregada de reproduir-los, açò és: crear usuaris», explica Brauli Montoya, professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant.
En un sentit molt similar s’expressa Avel·lí Flors: «En els processos de revitalització lingüística, les institucions escolars lògicament tenen un paper molt rellevant, en el sentit que difonen el coneixement de la llengua en el registre
Ho ha advertit el sociolingüista Joshua A. Fishman: l’escola pot generar parlants, però és la societat l’encarregada de reproduir-los, açò és: crear usuaris
estàndard, forma i escrit al conjunt de la població. A més, han de generalitzar el coneixement de la llengua minoritzada a les persones que no la tenen com a primera llengua. Això encara és més important en els contextos de substitució lingüística. En tant que institució universal, per la qual passa tota la població, és on es pot actuar de manera més efectiva per estendre el coneixement. Ara bé. L’escola ho fa molt bé a l’hora de donar coneixement, però té limitacions a l’hora de promoure l’ús, ja siga dins o fora de l’aula. La revitalització d’una llengua no es pot fiar exclusivament a l’acció de l’escola».
La realitat és que, al País Valencià, es diposità en l’escola tota la responsabilitat de normalitzar una llengua amb carències greus. La Llei d’ús i ensenyament en valencià (LUEV), aprovada el 1983 i que estava cridada a ser la palanca per a la normalització de la llengua pròpia fou, en realitat, una llei fallida. En primer lloc, perquè fou tímida pel que fa al desplegament de la llengua en la xarxa de centres escolars (almenys si es compara amb les legislacions equivalents de Catalunya o les Illes), en descartar el sistema d’immersió i donar carta de naturalesa a l’exempció lingüística en les zones castellanoparlants.
En segon lloc —i sobretot—, perquè no es van desplegar polítiques valentes de promoció i ús de l’idioma en la vida quotidiana. No ho feu el primer govern de Joan Lerma ni tampoc els successius governs del Partit Popular. Foren trenta-tres anys sense una política lingüística real. A cada bugada es perdia un llençol. En lloc de protegir l’idioma, en tant que patrimoni minoritzat, es va deixar a l’albir del mercat. Quan el 2015 el valencianisme —encarnat en Compromís— va prendre les regnes de la Conselleria d’Educació i Cultura, s’havien deixat passar massa trens.
«El prestigi de la llengua necessita el suport incondicional, ferm i continuat de les institucions i això no ho hem tingut mai. Una llengua té prestigi quan és útil i necessària», assegura la professora de la Universitat de València i sociolingüista Raquel Casesnoves, la qual lamenta l’absència d’una política lingüística que anara més enllà de les escoles. És, al capdavall, com si s’haguera alimentat el miratge que, amb introduir la llengua a l’escola, n’hi havia prou.
Tot plegat converteix els equips directius dels centres i els docents en una mena d’activistes per la llengua, els abanderats d’un idioma que va reculant en cada volta més esferes de la vida. És, al cap i a la fi, com remar contra el corrent, especialment a les grans ciutats i àrees metropolitanes on el procés de substitució lingüística és intens.
«Per garantir l’estabilitat d’un idioma, calen tres potes: la primera és la normativa, la creació d’un corpus, una tasca que en el nostre cas recau en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —diu el professor de la Universitat de València Rafa Castelló—. La segona és l’educació: una llengua que no s’ensenya i que no té gent competent, és difícil que sobrevisca. La tercera pota és la dels usos i la planificació de l’estatus. I en aquesta tercera pota, ací no s’ha fet res.»
Aquest sociolingüista ho expressa en unes altres paraules: «Si la llengua no val per dirigir-te a l’Administració; si la llengua no cal per anar a comprar; si la llengua no la utilitza el teu govern ni té presència als mitjans de comunicació, no és percebuda com un instrument útil de comunicació».
Establir, per exemple, el requisit lingüístic per treballar en l’Administració des de bon començament —com van fer altres territoris—, i no només en l’ensenyament, hauria facilitat la normalització i un canvi en la percepció social de la llengua. El fet que, a partir d’ara, la Generalitat atorgue el B2 de forma automàtica a qui haja aprovat el batxillerat, independentment de la llengua en què haja cursat la seua escolarització, redunda en el descrèdit de la llengua.
Tornar al gueto?
Així les coses, no són poques les veus que aquests dies advoquen pel retorn al sistema de línies en valencià, que va imperar fins a l’entrada en vigor de la llei de plurilingüisme del Botànic. A la pràctica, el que va fer la llei va ser incrementar el nombre d’hores impartides en valencià a les comarques del sud, però disminuir-les a la resta del territori.
«El més positiu de la llei va ser que va ampliar la presència vehicular a tot el País Valencià», explica el professor Brauli Montoya. Les dades, tanmateix, són tossudes: en el curs 2020-2021, en els centres públics, el 47,3% del temps lectiu fou en valencià, pel 35,4% en castellà i el 17,3% en anglès. És a dir, el valencià no arribà ni a la meitat del temps lectiu.
Aleshores, potser no tindria més sentit retornar a un sistema de línies, on hi haja la seguretat que la línia en valencià ho serà exclusivament en aquesta llengua, tot facilitant, també, les relacions socials en aquesta llengua?
«Aquest és el dilema —argumenta Avel·lí Flors—: la funció de l’escola ha de ser protegir els valencianoparlants com a comunitat lingüística? O la missió de l’escola ha de ser més universal i, per tant, ha d’aspirar a estendre el coneixement de la llengua al conjunt de la població, a pesar que puguem perdre aquesta eina de protecció de la comunitat valencianoparlant? I, en tot cas, una cosa s’ha de tenir en compte: en els últims anys, les línies ja no eren allò que eren en els noranta perquè, progressivament, hi havia famílies que la triaven a pesar de no ser valencianoparlants. La tria, en aquests casos, era per altres raons. Per tant, les línies havien deixat de ser aquell mecanisme de protecció que havien sigut en el passat, quan la societat era menys complexa».
En tot cas, el debat torna a girar al voltant de l'escola. Sempre l’escola, a pesar que la cosa va molt enllà. Perquè com diu Raquel Casesnoves: "La normalització del valencià implicaria poder viure plenament i amb naturalitat en valencià".