L'odi s'havia apoderat per la força del cor de la democràcia dels Estats Units d'Amèrica. Les banderes de la campanya electoral de Donald Trump penjaven de les estàtues dels expresidents nord-americans, els escons dels congressistes havien estat ocupats per fanàtics del candidat republicà i radicals d'extrema dreta havien recorregut els corredors del Capitoli amb un búfal al cap. El crit «Trump ha guanyat» ressonava com a banda sonora d'un cop d'estat fallit, instigat per l'expresident reaccionari amb les seues mentides d'un frau i una manipulació electoral. El trumpisme havia ensenyat el seu autèntic rostre: antidemocràtic i virulent. Les pantalles dels mòbils indicaven 6 de gener de 2021.
Aquell preludi del mandat del demòcrata Joe Biden semblava l'epitafi de Trump. El milionari estatunidenc acumulava problemes judicials i al Partit Republicà hi havia veus que qüestionaven el viratge que havia experimentat el vell gran partit en mans de l'antic inquilí de la Casa Blanca. Res més allunyat de la realitat: Trump, a pesar d'haver estat condemnat per 34 delictes i arrossegar un ampli historial judicial, tornava a ser el candidat dels republicans. El partit de Ronald Reagan i de la nissaga Bush s'havia plegat als designis d'aquest home de negocis novaiorquès.
Amb la demòcrata Kamala Harris, exvicepresidenta amb Joe Biden, com a contrincant, Trump ha aconseguit retornar a la presidència dels Estats Units d'Amèrica. Un remake d'aquella primera etapa presidencial que engega les alarmes del deficient sistema democràtic nord-americà. «El triomf de Trump desafia els equilibris i la separació de poders, així com s'erosionarà la credibilitat de les institucions. En cas que haguera perdut, també hi haurà aquest desgast, perquè hauria sembrat el dubte sobre la netedat dels processos electorals, i en aquesta línia no s'ha d'oblidar l'assalt del Capitoli del 2021», exposa Carme Colomina, investigadora del Centre d'Informació i Documentació Internacional a Barcelona (CIDOB).
«La victòria Trump no implicarà canvis espectaculars a curt termini. És molt possible que les seves grans reformes es desenvoluparen a la primera etapa. A llarg termini, però, la música que importarà serà conservadora i extremista, la qual canviarà les regles del joc. I no només ho farà per als estatunidencs: les rèpliques seran importants a la política mundial, tant a Europa com a conflictes com ara Ucraïna, Palestina o la relació amb la Xina», detalla Joan Botella, catedràtic de ciència política a la Universitat Autònoma de Barcelona. «Atès com va acabar el primer mandat de Trump, amb l'assalt del Capitoli, les perspectives no són bones per a la democràcia nord-americana», avisa Aurora Bosch, catedràtica d'història contemporània de la Universitat de València.
La preocupació sobre una involució de segell hongarès a la primera potència mundial sobrevola. «Els Estats Units d'Amèrica ja estan immersos en una deriva molt preocupant. Des d'Europa, de fet, hem de donar per mort aquell país que coneixíem com a referència de model democràtic durant un temps», analitza Ángel Saz, director del Centre d'Economia Global i Geopolítica d'ESADE. «Una victòria de Trump significa un augment exponencial de la polarització social i la radicalització política. La societat americana anirà a una dinàmica de confrontació que suposaria un risc per a la cohesió social i, fins i tot, podria arribar a suposar una amenaça per a la democràcia», reflexiona Xavier Torrens, professor de ciència política a la Universitat de Barcelona.
«El triomf de Trump no suposarà cap evolució a una dictadura, però sí a una democràcia a l'estil hongarès o, fins i tot, rus, on es fingeix que hi ha una democràcia quan el procés electoral està controlat», adverteix Roger Senserrich, politòleg resident als Estats Units d'Amèrica i autor de l'obra ¿Por qué se rompió Estados Unidos?: Populismo y polarización en la era Trump (Debate, 2024). «No s'ha de perdre de vista que tant el seu cap de gabinet com el seu cap d'estat major han afirmat que és un feixista. Trump és una persona que va instigar un cop d'estat i que ha dit en veu alta que no respecta la democràcia», reitera el SOS per al model de llibertats nord-americanes.
Els famosos contrapesos del sistema estatunidenc, però, podrien frenar les accions de Trump, fins i tot amb un Tribunal Suprem dominat per una majoria de togats de clara orientació conservadora. «A Europa, hi ha molta afició a pensar que la majoria d'aquests jutges són uns radicals extremistes, però no és així: el Tribunal Suprem va validar la reforma sanitària d'Obama, va eliminar el veto de Trump a la immigració des de països amb majoria musulmana, va prohibir la separació dels nens de les seves famílies d'immigrants o va eliminar la discriminació als trans per raons de sexe, com diu la Constitució», recorda Josep M. Colomer, professor de ciència política a la Universitat de Georgetown, a Washington, i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona.
«Hi ha alguns equívocs envers el Tribunal Suprem: no va donar immunitat a l'expresident Trump sobre actes que no són oficials i, més concretament, per l'intent de cop del 6 de gener de 2021», sosté el també autor de La polarización política en Estados Unidos: Orígenes y actualidad de un conflicto permanente (Debate, 2023). «Trump intentarà posar en marxa totes aquelles mesures que no va poder engegar durant el seu primer mandat presidencial, afegint-hi la persecució dels seus enemics polítics, com ara molts ex-alts càrrecs republicans. Ara bé, hi ha molts elements per frenar-lo, com ara els jutges, els alts caps de l'exèrcit, i el que quedi del Congrés que no controli», afirma. «Hi ha prou contrapesos a les institucions americanes, però si guanya hi haurà l'intent d'acumular un extraordinari poder en les seves mans de líder nacionalpopulista», indica Torrens.
Segrest reaccionari
Un dels contrapesos que va haver-hi a l'acció governamental de Trump provenia de les mateixes files republicanes, de veus crítiques amb una gestió marcada per la xenofòbia i l'extremisme. En un hipotètic segon mandat, però, el candidat de l'antiga dreta tradicionalista nord-americana comptarà amb un Partit Republicà totalment entregat als seus designis. Una formació que s'ha escorat cap a posicions més extremes, a conseqüència, entre altres factors, dels moviments i les xarxes ultraconservadores que han regat diverses grans fortunes estatunidenques, com narra la periodista Jane Mayer a l'obra Dinero oscuro: La historia oculta de los multimillonarios escondidos detrás del auge de la extrema derecha norteamericana (Debate, 2016).
«Els republicans han firmat la gran dimissió de la política nord-americana. En el primer mandat de Trump, encara hi havia veus dissonants. Aquesta vegada són molt minoritàries. Es tracta d'una claudicació que va fabricar-se amb el Tea Party, que va prendre a poc a poc el poder de partit i va col·locar els seus candidats amb un discurs molt més llibertari en determinats aspectes que al pregonat tradicionalment pels republicans», rememora Colomina. «El Partit Republicà ja no és aquell que va configurar Reagan. Els republicans sempre havien representat la llei i l'ordre, però d'ençà de l'assalt del Capitoli, han perdut definitivament aquesta condició», radiografia José Antonio Gurpegui, director de l'Institut Franklin - Universitat d'Alcalá de Henares, a Madrid.
A pesar de la incidència en la seguretat, vinculada a les persones migrants, Trump practica un missatge d'aventura, de transformació institucional. «Representa una revolució total. El vell republicanisme del lliure comerç, la regulació escassa i una política exterior militarista ha deixat pas a un partit marcat per representar moviments que Trump ha ressuscitat als Estats Units d'Amèrica, com ara l'aïllacionisme, el racisme o el temor a la immigració», desgrana Carlos Hernández-Echevarría, professor del màster d'Estudis Nord-americans de la Universitat d'Alcalá de Henares. «S'ha de recordar que al Partit Republicà hi havia una ànima a la seua base que connectava amb aquestes idees. Actualment, són els qui controlen el partit», afegeix.
«Trump ha aconseguit arraconar els corrents ideològics tradicionals del Partit Republicà, com els neoconservadors, els liberals conservadors i, fins i tot, els neoliberals, que són més afins a ell. En contrast, ha significat l'ascens del nacionalpopulisme i la nova dreta cristiana de l'antic Tea Party a les files republicanes. La dreta radical populista és la clara guanyadora de la seva candidatura», dissecciona Torrens. «El republicanisme clàssic ja no existeix», resumeix Saz, que observa com «les elits del partit s'estan apropant a Trump perquè els dona una fórmula de liberalisme econòmic de caràcter il·liberal en termes polítics». «Amb la promesa d’abaixar impostos, s'està descuidant la pau social. En aquest context és quan apareixen figures com ara Elon Musk», agrega.
L'home més ric del món, propietari de la xarxa social X, impulsor de la companyia de cotxes elèctrics Tesla i d'empreses del sector espacial com SpaceX s'ha erigit en una mena de número dos de la candidatura de Trump, a pesar que el candidat republicà fa ticket amb l'extremista J. D. Vance, que ocuparia el càrrec de vicepresident. Tecnollibertari i escorat al reaccionarisme, com mostra la seua gestió de l'antic Twitter, Musk atresora, segons el politòleg Senserrich, un doble paper: «Per una banda, és el principal finançador de Trump, tant indirectament com directament. De fet, els republicans han externalitzat gran part del seu aparell electoral a una organització finançada completament per Musk. I, d'altra banda, s'ha posicionat com a futur alt càrrec de l'administració Trump quan la seva companyia espacial depèn bàsicament dels contractes públics».
Organitzador de rifes d'un milió d'euros diaris entre seguidors republicans, el mecenatge econòmic de Musk a Trump no sols respon a interessos ideològics. «No està fent-ho de manera desinteressada. Musk es juga molts diners en concessions públiques», reforça Gurpegui. «Busca impunitat per als seus negocis», expressa Colomer. «Musk pot estar jugant en dos escenaris. Un d'ells és la possible temptació d'aquí a quatre anys de ser el candidat substitut de Trump a les files del Partit Republicà i, per això, està participant en els mítings», interpreta Torrens.
Agenda radical i propagació ultra
Si la primera etapa presidencial de Trump va estar marcada pels contrapesos de l'Administració i a dintre de les seues pròpies files per limitar les seues accions més extremistes, el seu equip i la teranyina d'entitats ultraconservadores afronten un segon mandat amb els deures fets. «Han après la lliçó d'aquella primera època i els grups conservadors, amb la Fundació Heritage al capdavant, han elaborat un programa de govern explícitament radical», subratlla Senserrich. Denominat com a Projecte 2025, parteix d'un coneixement ampli de com funciona l'Administració per implementar la seua agenda extremista.
«La campanya de Trump i el seu ecosistema han pensat molt bé com canviar les institucions nord-americanes, especialment ampliant la concepció de quins càrrecs són polítics en detriment d'aquells ocupats per funcionaris. Volen reformar l'Administració per tenir menys obstacles per a les seves polítiques», explica Saz. «Trump, amb la seua nova etapa a la Casa Blanca, se sentirà més lliure. Compta amb una capacitat d'aprenentatge del primer mandat i és la seva última oportunitat per deixar un llegat com a president», contextualitza Colomina. «Serà més Trump, amb una radicalització de les mesures que ja va implementar en la primera etapa governamental», vaticina Gurpegui.
La victòria del magnat xenòfob provoca un terratrèmol a la Unió Europea, com ara per la seua relació amb l'autòcrata rus Vladímir Putin i el posicionament envers Ucraïna. «El seu triomf suposarà la retirada a Europa del seu escut protector. Sense els Estats Units d'Amèrica, els europeus no tenim una estructura de defensa efectiva. Així mateix, tindrà la capacitat de dinamitar Europa per dintre a través de diferents quintacolumnistes com ara el primer ministre hongarès Viktor Orbán o la italiana Giorgia Meloni», alerta Saz. «El seu primer mandat ja va ser una font d'inspiració per a les temptacions autòcrates. Ara, arriba a la Casa Blanca amb una normalització d'aquests lideratges», consolida Colomina.
«La tornada de Trump consolidarà encara amb més fortalesa el nacionalpopulisme mundial, reforçant el creixement de Marine Le Pen a França, Giorgia Meloni a Itàlia, Santiago Abascal a Espanya, Geert Wilders als Països Baixos, Alice Weidel a Alemanya, Herbert Kickl a Àustria, i, és clar, també el nacionalpopulisme català de Sílvia Orriols», observa Torrens. Són les rèpliques autoritàries de l'amenaça del triomf de Trump per a la democràcia nord-americana i, de retruc, a escala global.