La riuada del 57 va canviar València. Hi ha una València abans i després del 14 d’octubre d’aquell any fatídic, quan la ciutat, després de dos dies amb una avinguda d’aigua imponent, va adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Els tres centenars de morts i les nombroses destrosses materials van impel·lir a refer el trajecte del Túria. Des d’aleshores, el cap i casal té un riu, però verd i turístic, amb reclams com el Palau de la Música o la Ciutat de les Arts i les Ciències. I hi ha un llit nou, fronterer amb l’Horta Sud, que ara s’ha demostrat capaç d’absorbir una quantitat d’aigua tan ingent com aquella.
Ara fa 25 anys, a EL TEMPS, en una entrevista conjunta a tres experts en la matèria, el geògraf d’origen mallorquí Vicenç Maria Rosselló subratllava que, de seguretat total per als veïns de l’àrea metripolitana, “no hi haurà mai”. I assenyalava “alguns llocs especialment perillosos”, com per exemple “el barranc d’Alaquàs, que és una bomba, i el del Carraixet”. En la mateixa línia, l’arquitecte urbanista Josep Sancho destacava que “totes les presumpcions es fan sobre la hipòtesi que hi haguera una riuada al Túria i pel mateix lloc que fa anys, però això no evita que hi haja riuades per barrancs o per uns altres llocs”, com ara ha estat el cas.
El record infaust del 57
I és que, efectivament, les escenes d’aquests dies als pobles de l’Horta Sud recorden, i de quina manera, el maleït 1957. En aquell moment, un cabal d’aigua estratosfèric, de 3.700 metres cúbics per segon, va provocar moltes morts a les plantes baixes properes al riu. El barri del Carme i el pla de la Saïdia van ser-ne les principals zones damnificades, amb inundacions per damunt dels quatre i els cinc metres, però la devastació també va fer estralls al districte marítim del Cabanyal-Canyamelar.
En aquell cas, les pluges s’havien concentrat a la zona de Begís, a la conca del riu Palància, amb precipitacions pròximes als 400 litres per metre quadrat. Unes xifres que han estat superades ara a observatoris com els de Xiva o Xest, on s’ha trencat la barrera dels 500 litres.
El Túria va desfermar-se al cap i casal, però també va fer-ho el Palància a l’alçada de Sagunt i el barranc del Carraixet, provinent del Camp de Túria fins a la seua desembocadura al terme municipal d’Alboraia. En aquell cas, les principals àrees afectades van ser la pròpia ciutat i les zones del nord, mentre que ara, a causa de les actuacions dutes a terme després d’aquella catàstrofe, els desperfectes s’han concentrat a les poblacions situades a la part sud de la ciutat, com ara Sedaví, Alfafar, Benetússer, Paiporta, Picanya, Torrent, Alaquàs, Aldaia, Xirivella i Quart de Poblet. L’aigua transportada pels seus barrancs ha depassat tots els límits mentre el caixer nou del Túria, executat com a conseqüència de la fatídica riuada del 57, ha pogut contenir la ferocitat de les aigües provinent de les comarques de l’interior.
Els dubtes sobre què passaria amb unes precipitacions homologables a les d’aquell any, sobre la possibilitat que el riu buscara el seu camí original i arrasara els jardins del Túria, han quedat esvaïts després d’aquest episodi de pluges tan intens. El llit nou ha canalitzat la forta avinguda d’aigua sense que aquesta retornara al seu traçat natural.
Tous, l’altra cicatriu
Justament 25 anys després de la catàstrofe del Túria a la ciutat de València, el trencament de la presa de Tous va negar la comarca de la Ribera Alta, amb especial incidència a municipis com Gavarda, Beneixida, Carcaixent o Alzira, la seua capital. El balanç de morts oficial, de vuit víctimes, contrasta amb la xifra oficiosa, que va situar-se pels volts de la quarantena.
La desfeta va ser total. Entre el 19 i el 20 d’octubre de 1982, les pluges torrencials a la part superior del pantà, que van arribar als 700 litres per metre quadrat, van fer inútil aquesta infraestructura. Als tribunals, el cas de la pantanada —com popularment es va conèixer— no va concloure fins el 1997, quan el Tribunal Suprem va dictar la sentència definitiva, per la qual l’Estat va haver d’abonar prop de 200 milions de pessetes (1, 2 milions d’euros) a les famílies dels vuit morts reconeguts. La lentitud del procés judicial va fer que algunes famílies de les víctimes no en veieren el resultat.
Amb el trencament de Tous, el flux d’aigua va ser de rècord: 16.000 hectòmetres cúbics per segon. Una mena de tsunami que no va tenir derivades encara més greus gràcies a l’obertura de les goles de l’Albufera per part de l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, cosa que va alleugerir la càrrega d’aigua a Sueca.
La imatge dels veïns de la Ribera als terrats dels edificis o pujats als seus cotxes va fer la volta al món. El paisatge terrestre era desolador. La perspectiva aèria captada des dels helicòpters oferia una estampa dantesca, amb tota la comarca coberta per l’aigua. Si fa no fa, tal com ha succeït ara a l’Horta Sud.
La riuada del 82, poc abans de la visita del papa Joan Pau II a València, va inocular per sempre més la port als veïns de les dues Riberes. Res no ha tornat a ser igual des de llavors. De fet, dues de les poblacions afectades, Gavarda i Beneixida, van renàixer de les cendres en una altra ubicació. Del que eren abans només queda el testimoni d’algunes edificacions que han suportat el pas del temps. En alguns carrers, l’aigua va arribar a registrar els vuit metres d’alçada. La xifra de persones desallotjades al llarg i ample de la comarca va superar les 100.000.
La riuada de València i el trencament de la presa de Tous han passat a la història com les dues grans catàstrofes hídriques de l’últim segle al País Valencià. Sense oblidar, però, la DANA que va assotar el Baix Segura més recentment, el setembre de 2019. En aquest cas, els dies 12 i 13 de setembre, les precipitacions de fins a 2.800 hectòmetres d’aigua per segon van provocar tres morts i van obligar a desplaçar 30.000 veïns. En aquelles jornades terribles d’ara fa un lustre, Ontinyent, la capital de la Vall d’Albaida, també va resultar-ne damnificada. El riu Clariano va negar les zones pròximes de la població, amb una quarantena d’evacuats però, afortunadament, sense cap víctima mortal.
A falta del balanç definitiu de morts, les 92 que ja hi ha comptabilitzades a les inundacions de l’Horta Sud ja signifiquen la pitjor catàstrofe d’aquestes característiques des de l’any 1957. I les fotografies que hi arriben competeixen en dramatisme amb ella.