La temporada alta turística balear començava antigament ben entrat el mes de maig i acabava el 31 d’agost. Ara, l’abril ja és un mes de prou activitat i fins a finals d’octubre els hotels no tanquen les portes. I no tots, perquè els dos darrers mesos de l’any també són bastant productius. Ja són gairebé vuit mesos de temporada alta. I batent rècords de visitants cada any, cosa que abans era motiu d’orgull i satisfacció. Ara, per a cada cop més gent, ho és de preocupació.
El boom
Les Illes estan immerses en un boom turístic que s’inicià després de la crisi econòmica que esclatà el 2008. Aquell sotrac va fer baixar l’afluència entre 2008 i 2009 en un 12%, de 13,1 milions a 11,5. El cop fou important. Durant tota la dècada el nombre s’havia mantingut al voltant dels 13 milions. La disminució alertà el poder polític i els hotelers. La reacció fou una enorme campanya de promoció per a l’any següent. Així com la disminució de preus. És a dir, es buscava més quantitat de menys qualitat. La recepta màgica de sempre. Mai ha fallat.
Els ecologistes aleshores varen alertar que allò era una greu equivocació. Ja feia una dècada que reclamaven canviar el model econòmic basat en el turisme, perquè asseguraven que, si no hi havia rectificacions, en el futur hi hauria seriosos problemes socials. Les seves veus foren desoïdes. “Ençà dels anys noranta, des del GOB demanàvem als polítics que assumissin la necessitat de canvis; advertíem que el model no anava bé, que així anàvem directes cap a una situació límit, que és la que tenim ara”, diu Margalida Ramis, presidenta del grup verd més important i veterà —fundat el 1973— de les Illes, el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, conegut simplement com a GOB.
Davant la crisi de 2008 s’imposà la recepta tradicional turística balear quan venen mal dades. Tant si governa l’esquerra —com era el cas, amb el Govern del segon Pacte de Progrés: de 2007 a 2011— com si ho fa la dreta sempre s’ha fet igual: contracció del mercat i més promoció cercant més visitants. I fins ara ha funcionat. En aquella ocasió, també.
En primera instància, s’aturà la disminució per a l’any següent: el 2010 arribaren 11,5 milions de turistes. El sector turístic i el món polític alenaren tranquils. La generalització de protestes populars a tots els països islàmics durant l’hivern de 2010-2011 —l’anomenada Primavera Àrab— omplí de goig els hotelers i els polítics illencs que apostaren per una encara moltíssima més forta campanya de captació de clients europeus per a la temporada alta següent, per aprofitar el que preveien que passaria, és a dir que molts europeus, per por, no voldrien —com en efecte va passar— anar a fer vacances a Egipte, Tunísia, Algèria, Marroc... ni tan sols per potencial extensió del conflicte, a Turquia, mercats que s’havien revelat els anteriors anys com a competidors del baleàric.
I l’estratègia funcionà la mar de bé. Aquell 2011 les Balears deixaren enrere la crisi econòmica que assotava encara la resta de l’Estat espanyol, gràcies a l’espectacular recuperació turística: 12,3 milions de turistes. A partir d’aquell moment el nombre no parà de créixer. El 2012: 12,6 milions; el 2013: 13; el 2014: 13,5; el 2015: 14,1; el 2016: 15,4; el 2017: 16,3. I més encara el 2018: 16,5. En vuit anys s’havia incrementat el nombre de visitants en un 43,4%.
Aquella progressió va fer arribar a les Illes una xifra de visitants impensable una dècada abans gràcies al fet que el poder polític feia exactament el que volien els hotelers: apostar per més i més i més turistes. Així ho va fer el Govern progressista del segon Pacte de Progrés (2007-2011) presidit pel socialista Francesc Antich, el del PP amb majoria absoluta de José Ramón Bauzá (2011-2015) i també el de l’esquerra amb Francina Armengol al capdavant (2015-2023).
El 2019 pareixia que s’havia tocat sostre amb 16,4 milions, una mica per sota dels 16,5 de l’any anterior. En paral·lel, ja feia dos anys que sovintejaven protestes socials per mor de la saturació. Si bé és cert que no es tractava de grans gernacions, el nombre de crítics i la intensitat de les protestes anaven a l’alça. Els grups ecologistes elevaren dures paraules contra la política turística del Govern d’Armengol. Ho va fer el GOB i, també, un nou grup verd d’actuació especialitzada en Internet, a través de les xarxes socials, Terraferida, fundat el 2015, cada informe del qual deixava en evidència que l’esquerra estava apostant, com la dreta, pel mateix sistema econòmic de monocultiu turístic basat en més i més visitants.
Quan esclatà la pandèmia el 2020, els ecologistes demanaren replantejar el model. Des d’Unides Podem i els dos Més —de Mallorca i Menorca— començaren a acceptar aquest discurs, però no pogueren o no volgueren imposar-lo al PSOE, que era el que decidia la política turística. El conseller del ram, Iago Negueruela, i la presidenta, tots dos socialistes, apostaren sense cap dissimulació per “la recuperació”. És a dir, per més turistes, per molts més turistes.
Començà la campanya de captació de visitants amb la recepció oficial a un grupet que arribà durant el pitjor de la pandèmia, un episodi abastament criticat pels ecologistes i pels mitjans que hi veren una patètica adaptació local turística de la cinematogràfica visita dels ianquis que havien de dur el pla Marshall a un poblet espanyol a la famosa Bienvenido Mister Marshall, de Luis García Berlanga, de 1953. Era una anècdota, però amb el valor de categoria quant a la posició del PSOE respecte al nombre de turistes: en volia més i més. Aquell 2020 la caiguda de visitants va ser, lògicament, enorme, sumant només 3 milions. L’any següent, però, a pesar de les limitacions de viatges, la promoció del Govern aconseguí que n’arribassin 8,7 milions. I el 2022, l’any en què s’enlairaren definitivament les veus crítiques davant la creixent saturació, els socialistes rebutjaren qualsevol impugnació del model i tragueren pit perquè a finals de desembre la xifra de visitants acumulada durant els dotze mesos igualava la d’abans de la pandèmia: 16,5 milions. Ho consideraren un gran èxit.
L’any passat es va batre el rècord amb contundència: arribaren a les Illes 17,8 milions de turistes. I enguany, a 30 de setembre, ja en són 16,2. Si s’aturàs el creixement durant els últims tres mesos d’enguany i arribassin els mateixos turistes que ho feren el darrer trimestre de 2023 (2,3) s’acabaria el 2024 amb uns 18,5 milions, però si es mantingués l’increment mitjà dels nou mesos primers (4,6%), el resultat final seria d’uns 19,3. Bastaria que aquest augment fos una mica superior a l’any passat perquè la xifra acumulada a final d’any superàs els 19,5.
Per fer-se una idea de l’impacte del boom turístic sobre la societat balear, basta dividir aquestes xifres per la quantitat d’habitatges de l’arxipèlag: 1,2 milions. Els 17,8 milions de visitants de 2023 suposaren quasi 15 turistes per cada resident oficial a les Illes, 14,8 per ser exacte. És com si el País Valencià rebés en un any 75 milions de visitants i Catalunya 115 milions. Algú es pot imaginar l’impacte que tendria a cada territori? Doncs això és el que està passant a les Balears.
“Sí, sobren molts de turistes”, assevera la presidenta del GOB sense pensar-ho ni una mil·lèsima de segon, quan el periodista l’interroga sobre la qüestió. “Això no es pot suportar més”. És el clam dels ecologistes, farts que el món polític no els faci cas. Per exemple, Ramis no es refia gens ni mica dels anuncis del Govern de Marga Prohens contra la massificació turística: “El PP reacciona davant les crítiques, simplement”. Però tampoc confia ja en les receptes de l’esquerra, ara que està a l’oposició: “Està perduda, descol·locada. La retrata molt bé que Prohens hagi assumit part dels seus discursos quan governava, això dona el to exacte de la poca valentia que va tenir l’esquerra quan era al Govern; i ara, a l’oposició, no troba el seu camí i tots (els partits) exclusivament pensen en clau pròpia, partidista. És una lluita que a nosaltres no ens interessa gens ni mica”.
L’economista Pau Monserrat també troba que en sobren, de visitants, i posa un símil que ajuda a entendre-ho des del punt de vista de l’interès econòmic: “És com demanar-li a una empresa que té molts de clients si n’hi sobren; a primera vista pot semblar absurd, perquè el que vol tota empresa és tenir-ne la màxima quantitat possible. Però si es grata una mica, resulta que l’empresa en qüestió en té una part que no li són rendibles. Aleshores el que pareixia en principi absurd resulta que no ho és gens, sinó tot el contrari: necessita desfer-se d’aquesta clientela per assegurar-se el futur. Això és el que passa a l’economia turística balear. Per tant, sí, sobren turistes. Els que no ens aporten res més que problemes són els que no ens són gens rendibles”.
El bum
Les conseqüències negatives de la massificació es veuen per tot arreu i són serioses. El boom ha dut a patir un bum, una explosió de malestar social que es repeteix en molts d’àmbits diferents. Hi ha milers de queixes a les xarxes socials per la saturació turística, però també s’ha expressat la crítica a través d’accions fetes per grups formats per algunes dotzenes de ciutadans. I, a banda, s’han celebrat les dues grans manifestacions contra la massificació, les de maig i juliol. L’estiu passat hi hagué concentracions crítiques a cales verges, on es formen cues d’hores per accedir-hi per fer-s’hi una selfie per penjar-la a Instagram. I protestes pel fet que hi hagi milers d’embarcacions que cada dia naveguen per tot el litoral illenc durant l’estiu incomplint les normes de seguretat: “És com una autopista perillosa”, diu el GOB. O per mor de les moltes variants del turisme d’excessos, amb guiris gats vomitant pels carrers, fent balcòning, mamàding a les discoteques, drogant-se a la via pública... “Això és el turisme descontrolat que va a zones on fan falta moltes inversions que no s’han fet durant dècades”, adverteix l’economista Monserrat. Un descontrol que inclou la violència creixent exercida per turistes d’allò més “selectes” —bandes de criminals, delinqüents aïllats o, més sovint, gent sense escrúpols que es diverteix apallissant qui se li posi per davant—. que cada estiu visiten sobretot Eivissa i Mallorca.“Tenim zones molt degradades”, lamenta l’economista: “Per exemple, ens queixam del turisme d’excessos a la platja de Palma, però tu has vist com ho tenim, tot allò? És una vergonya. S’ha d’arreglar de dalt a baix i si milloram l’oferta, podrem tenir millor demanda”.
Les molèsties són tot això i molt més, també. El boom ha portat a un seriós bum del qual resulta l’empobriment social. Quan les Illes rebien al voltant dels 13 milions de turistes, a la primera dècada d’aquest segle, eren el territori de l’Estat amb més renda per habitant. Segons les dades de l’any passat, amb 17,8 milions, ocupen la setena posició.
I no és només quelcom merament estadístic. La turistificació generalitzada ha fet pujar els preus de tal manera que —afegint-hi el cost de la insularitat— el mateix sou que al continent serveix per llogar un habitatge digne —o comprar-lo, en alguns casos—, vestir-se i menjar adequadament, a les Balears no és suficient per arribar a finals de mes. El boom turístic tampoc evita el bum de pobresa, és a dir, gent amb ingressos per sota del 60% de la mitjana illenca: ja és el 15,8% de la població, que equival a 185.000 residents. És cert: és inferior a la mitjana estatal, però també és ben vera que és un percentatge impropi del “paradís” econòmic que se suposa que crea l’actual model turístic. “Sí, és trist, però és així”, diu Monserrat: “Tenim una economia rica amb treballadors pobres”. I sentencia: “Aquest model només beneficia els més grans, els hotelers”.
Si es vol copsar una variant especialment irritant del bum provocat pel boom turístic, res millor que conduir un cotxe durant l’estiu per alguna carretera de les Illes. Ben segur que es podrà “gaudir” d’alguns dels molts col·lapses circulatoris que es formen. Aquest estiu passat n’hi ha hagut tants i per tot arreu com que el Consell de Mallorca, presidit pel PP, ha anunciat que demanarà la restricció de l’accés de vehicles a l’illa per a l’any que ve, atès que un informe tècnic ha conclòs que sobren al voltant de 120.000 cotxes a l’illa, per mor de l’arribada anual de més de 300.000 vehicles que no estan matriculats a cap de les Illes, incloent-hi els de lloguer. El Consell d’Eivissa, del PP, ha demanat el mateix. A Formentera ja existeix la limitació d’accés d’ençà del 2019. A Menorca amb tota probabilitat se seguirà igual camí.
Les absurdes xifres per mor de la turistificació també es noten en un fet que ningú vol atendre: el brutal creixement de la població provocat per la immigració. L’oferta de feina en el sector turístic no dona l’abast i necessita més mà d’obra, això sí, de baixa qualificació. Fa dècades que passa així. Amb la conseqüència de més i més immigració. Si les Illes fossin un estat independent, serien el segon del món en increment del nombre de persones en els últims quaranta anys: un 84%, només superat per l’Índia amb un 91%.
El boom demogràfic suposa un terrible bum en els serveis públics —sanitat, educació, transports...—, que han de fer front a creixents necessitats sovint per sobre dels recursos dels quals disposen. I, per descomptat, i entre altres conseqüències, el boom impacta de ple en l’ús social del català que pateix un bum social terrible. El juliol passat, Plataforma per la Llengua alertava que l’ús del català a les famílies s’havia reduït a les Illes de tal manera que ja només el 27,3% dels enquestats reconeixen parlar sempre en l’idioma propi en el seu àmbit social més immediat, el familiar. L’Obra Cultural Balear ha reclamat que entre les mesures que es puguin prendre contra la saturació turística hi hagi un pla de xoc de recuperació social de l’ús del català.
I què es pot dir, que no s’hagi dit ja, del problema de l’impossible accés a l’habitatge que pateixen centenars de milers d’illencs? La necessitat de la població arribada, sumada a la pressió d’estrangers per comprar residències —per a fer-hi vacances o residir-hi bona part de l’any— i multiplicada per la inversió en immobles per oferir-los com a lloguers turístics han tengut com a resultat un creixement dels preus com no s’havia vist mai. Segons la darrera dada publicada pel portal immobiliari Idealista.com, el preu mitjà de compravenda el mes d’agost a les Illes era de 4.561 euros el metre quadrat, mentre que el de lloguer se situava en 18. Això comporta que cada cop més illencs no poden adquirir ni llogar tots sols o en família i es veuen obligats a compartir pis —l’INE estimava el 2022 que eren uns 160.000 els que vivien en grup—, viure en caravanes o, en els casos més extrems, a sobreviure al carrer, en el cotxe, en poblats de barraques... No hi ha prou habitatge social ni protegit, ni tan sols en el mercat lliure amb preus que pugui pagar la majoria de la classe mitjana. “És un problema social molt greu”, confirma l’economista Monserrat.
Naturalment, el flux creixent de visitants també té una incidència directa sobre el consum de recursos. Sobretot sobre l’aigua, de tal manera que, quan els alts i baixos típics de la meteorologia mediterrània provoquen un període de sequera —com ara—, el consum turístic descontrolat —més de 500 litres per visitant i dia davant dels 170 de cada resident; en conjunt el turisme consumeix el 25% del total anual d’aigua a les Illes, segons un estudi publicat per la Universitat de les Illes Balears—, afecta greument la disponibilitat. Justament per això el Govern de Prohens ha anunciat que incrementarà —per primera vegada— el cànon d’aigua als hotels de forma especial, cosa que ha irritat força els hotelers.
Tot plegat és un absurd, diuen els ecologistes. “El model que tenim suposa creure que es pot créixer de forma indefinida basant-se en el rendiment del negoci turístic i que aquest es pot mantenir per sempre, sense fi. Però això no és així, això és un model insostenible”, recorda la presidenta del GOB.
En aquests moments, tot l’arc parlamentari així ho accepta, excepte Vox. Inclús el PP i el PSOE, que fins fa dos anys o menys negaven la saturació, estan ara a favor d’imposar límits. Les divergències apareixen quan es tracta de quins límits cal imposar.
Ramis adverteix que el problema transcendeix la classe política balear. La presidenta de l’organització verda apunta directament al Govern espanyol de Pedro Sánchez, del PSOE i Sumar: “Hi té una gran responsabilitat i hauria de ser el que apostàs pel canvi a través de la gestió dels aeroports i ports, però no ho fa. Sempre passa igual: per una banda, algú del seu Govern diu bones paraules (cap als que demanen decréixer) i just després el ministre (Jordi Hereu), com ha fet aquest estiu, es congratula de les enormes xifres de turistes que arriben. Les comunitats autònomes on hi ha problemes seriosos de turistificació cada cop miram més cap a Madrid, perquè és allà on s’ha de canviar de qualsevol manera la brutal inèrcia que patim”.
Madrid al marge, a efectes de les Balears el que per a Ramis cal fer primer de tot és “mantenir la moratòria de places turístiques, que de cap de les maneres es permeti tornar a augmentar-les”. Després caldria entrar “en la reducció del nombre de places d’allotjament, de totes —tant les de lloguer com les hoteleres—, però no es pot fer un procés així”. Es refereix al fet que tendria seriosos costos que cal preveure. “Ha de respondre a una planificació. Perquè afectarà tots els nivells i àmbits, per exemple al laboral —no es pot creure que es podria fer sense aquest cost—; per tant, s’han de preparar les mesures per encaixar-lo el millor possible. I també parlam de reduir la dependència del turisme, d’apostar —a través d’importants inversions— per altres sectors que es vagin enfortint, i així que disminueixi l’aportació del turisme al conjunt de l’economia”.
Monserrat hi està bàsicament d’acord: “És clar que hauríem de decréixer”, però adverteix també que “hem de ser conscients que no seria fàcil i que caldria fer-ho de manera molt ben pensada. Tot canvi té conseqüències i, en aquest cas, en tendria d’importants. Implicaria un cost laboral seriós. Però alguna cosa hem de fer perquè així no podem seguir.”
Per als ecologistes no només es tracta de reduir el nombre de visitants, sinó d’un canvi de mentalitat: “Quan parlam de turistificació no ens referim només a un excés de turistes, sinó també al fet que la clau turística ja ha colonitzat tots els racons de la societat. Ja no parlam de patrimoni, ni de cultura, ni de quasi res, si no és en clau turística. Tot es pensa així. I així no anam bé de cap de les maneres”, pensa Margalida Ramis. En conseqüència, el canvi ha de ser molt més intens que el que produiria només una mera reducció numèrica de turistes. I diu la cap del GOB que cal fer-ho aviat per evitar problemes socials pitjors: “S’ha d’establir un full de ruta amb l’objectiu de canviar les coses de bon de veres, perquè, si no, la gent acabarà explotant, atès que cada vegada entén manco que les administracions no facin res en qüestions que pateix diàriament: l’exclusió social, la gentrificació, la impossibilitat d’accedir a l’habitatge...”.
L’economista se centra en l’objectiu substancial, que és, a parer seu, reduir el nombre de turistes. I per saber com fer-ho, “no cal fer molts d’estudis”, bastaria “apujar els preus i l’impost turístic. Si ens sobren turistes que no són rendibles, i és això el que ens passa exactament, cal que tot el sector apugi preus i s’incrementi l’impost turístic. Pots estar segur que així hi haurà un segment del flux de visitants, el de més baixa qualitat, que deixarà de venir.”
La presidenta del Govern, Marga Prohens, ha posat en marxa el que ha anomenat Mesa per al Pacte per la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears, la qual, amb la participació d’organitzacions socials, experts... hauria de trobar les receptes per fer front a la massificació turística. Una iniciativa que no genera optimisme en els dos consultats.
Ramis analitza que “és un despropòsit i una improvisació”. Afirma que “quan Marga Prohens arribà a la presidència ho va fer amb un discurs que tot d’una hagué de canviar perquè s’adonà del creixent malestar social fruit de la turistificació. Per això va sorprendre amb allò que digué (que ‘no podem seguir igual com fins ara’), perquè havia detectat que fins i tot els seus s’estan afartant. I aleshores s’inventà això de la Mesa, que és qüestió d’imatge. I en aquest sentit li ha sortit bé, és vera. Però a efectes pràctics no serveix de res”. El GOB fins i tot es planteja abandonar la referida Mesa: “De moment hi seguim, però no descartam —ens ho estam pensant— que acabem sortint-hi, atès que segur que no avalarem amb la nostra presència” qualsevol conclusió “amb què no estiguem d’acord”.
Monserrat lamenta l’oportunitat perduda: “Les futures conclusions (de la Mesa) estaran condicionades per la metodologia que respon a l’interès polític del Govern. Ja existeix un espai institucional de reflexió i debat al qual Prohens hauria d’haver encomanat el debat sobre el futur del turisme, i que està establert estatutàriament, com és el Consell Econòmic i Social, que té una àmplia representació social i que es podria haver ampliat si hagués estat necessari. És el marc ideal, però el Govern no l’ha volgut. Per què? No és cap secret: perquè seria molt més difícil de condicionar que com ho fa amb la Mesa”.
L’economista assegura que la Mesa s’ha muntat sobretot de “forma reactiva” davant de les creixents crítiques socials i que en el fons no servirà per a allò que hauria de servir, perquè no atacarà el bessó de l’assumpte: “El que no farem mai serà arreglar de bon de veres el problema si hem de fer cas —com s’ha fet i molt tem que se seguirà fent— només a una part, justament a la més interessada a no canviar res substancial, com són els hotelers. Per exemple, no és per casualitat que s’oposin a l’increment de l’impost turístic —tal com ha anunciat Prohens—, no en volen ni sentir a parlar, perquè troben que va contra els seus interessos. Això és legítim, però hem de tenir clar que els seus interessos no són els generals”.
I posa un altre exemple de la inconvenient influència hotelera a la classe política: “El lloguer turístic no interessa als hotelers; és competència, i demanen als polítics que el combatin; i ho fan. Tanmateix, podria ser una eina magnífica de redistribució de la riquesa produïda pel turisme i un instrument per aconseguir que venguin menys turistes, però de més qualitat. Ara bé, per assolir aquest objectiu, caldria que l’Administració regulàs l’activitat i, sobretot, la supervisàs. En aquests moments, no ho fa ni mai ho ha fet; tothom fa el que vol. És un desastre que els va molt bé als hotelers”.
Margalida Ramis està convençuda que la Mesa del Govern respon a la pressió social, i en aquest sentit adverteix que Prohens no aconseguirà disminuir-la: “Hi haurà molt de moviment i la pressió no cessarà. No et puc avançar com serà, però no pararem de pressionar, no afluixarem”.