Maite Salord va guanyar el Premi Proa el 2021 amb El país de l’altra riba sobre els emigrants menorquins a Alger, la seua tercera novel·la després de La mort de l’ànima (2007) i L’alè de les cendres (2014). Ara s’arrisca amb una novel·la més intimista.
—És una novel·la diferent. Les altres tenien en comú un rerefons històric molt potent i parlaven del desarrelament, l’emigració, etc. En aquest cas, es tracta d’una novel·la en què jo he intentat explicar la història d’una dona de manera molt concentrada, no només en l’espai —passa en un lloc—, sinó també en el temps —en molt poques hores. Era un repte perquè era diferent de les altres. I m’hi vaig llançar.
—La novel·la és una mirada enrere per entendre com ens marca el passat? Com ens marquen els errors i els encerts?
—El punt de partida era com relacionàvem els records a espais. Parlar de l’enyor dels espais. A mi la idea em va venir quan una persona em va parlar d’un lloc dels seus avis (loc en sentit menorquí, que vol dir ‘finca’, ‘casa de camp’), un lloc que havien venut i al qual ell no havia pogut tornar mai més. A partir d’aquí em vaig plantejar el tema dels records lligats a l’espai i vaig reflexionar-hi. Per mi escriure és reflexionar. La conclusió és que, per molt que els records vagin lligats als espais, al final, com diu el títol, el que s’enyoren no són els espais sinó el que hi hem viscut: allò que no podem recuperar més.
—El temps habitat. En aquest cas, l’habita una família marcada per la mort d’un fill en plena joventut (20 anys). La pèrdua d’un familiar l’ajuda a posar els personatges contra un mirall, com a escriptora?
—La història de l’Àngela Benejam és un tros de vida i, com totes les vides, té la cara més trista, amb tot el que representa això, amb les pèrdues, amb els fracassos, etcètera, però també té la cara positiva (la felicitat, haver viscut en bona part una vida plena). Quan arriba a aquesta casa de camp, repassa tota aquesta vida i s’enfronta al que ha estat la seva història. Per mi, el missatge final vol ser positiu. Tot i que la història és dura, Àngela Benejam acaba assumint la història familiar, els seus propis errors, la vida que li ha vingut donada —no tan triada per ella— i que és seva. I és l’únic que té. I amb aquests elements, ella pot construir el seu futur. No pot canviar el passat, però sí que li pot servir per enfrontar el futur d’una determinada manera.
—Ha patit alguna pèrdua semblant?
—No, un germà molt jove, no. Però la meva mare es va morir quan jo tenia 27 anys —i em va marcar molt— i he perdut familiars a la cinquantena. La novel·la l’he acabada en un context personal i familiar molt complicat, perquè tenia una filla malalta de càncer, que per sort ha superat, i hem pogut recuperar la normalitat. Segurament, aquesta circumstància sura en alguna reflexió.
—Sí, perquè parla d’aquesta presència de la mort i de l’amor maternofilial.
—Sí.
—En la novel·la la mort del germà està provocada per l’heroïna, la droga que va fer estralls als anys vuitanta. També va afectar Menorca?
—Sí, sí. L’heroïna va marcar la joventut dels que havíem nascut a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Jo soc del 65 i hi vaig conviure amb el meu entorn. El que em queda de tot allò és que hi convivíem amb un absolut desconeixement. No teníem cap mena d’informació i, per tant, hi ha les vides de moltes persones conegudes que van perdre el rumb i fins i tot s’hi van deixar la pell. I, al final, quan molts se n’havien sortit va aparèixer la sida...
—L’altre flagell d’aquells anys.
—Sí.
—Estem parlant de Menorca perquè vostè és menorquina i perquè el vocabulari delata l’illa, però en realitat vostè no identifica l’illa en cap moment, oi?
—No.
—Ni Menorca ni cap poble menorquí.
—El nom de Menorca no surt en cap moment i em vaig adonar quan ja l’havia acabat d’escriure i la vaig rellegir. Per un moment vaig pensar si forçava que sortís. I després vaig pensar que no, que si no havia sortit ja estava bé. Hi ha prou elements que fan que quedi clar que és Menorca...
—Sí, però podria ser Mallorca...
—Exacte. El fet que no surti el nom em va fer pensar: és Menorca, però podrien ser tants altres llocs... Que cadascú li posi el nom que vulgui.
—La protagonista acaba de vendre la casa on passaven els estius i ja s’està penedint? La protagonista es diu a ella mateixa: “Els llibres parlaran de l’illa venuda i tu podràs llegir-te entre línies”. És, per tant, una metàfora de com ens estem venent Menorca —o Mallorca o el litoral català o valencià?
—Quan jo vaig començar a escriure aquesta novel·la, que va ser el 2021, tot just començava aquesta venda de llocs, de cases de camp menorquines, a francesos. Avui, tres anys després, és un boom. Aquestes vendes s’han disparat. Sempre m’ha sorprès que se’n parla molt de qui compra, però no de qui ven. I qui ven, en aquest cas, som els menorquins, que som els propietaris. En cap moment de la novel·la intento jutjar cap d’aquestes actuacions perquè és un fenomen complex. Tothom té les seves circumstàncies: uns venen per necessitat; uns altres perquè és una herència de molts que un sol no pot assumir, o perquè és molt difícil mantenir una finca d’aquestes o pel que sigui. Tothom ven per un motiu. Jo he dibuixat la realitat, no l’he volguda jutjar. De fet, a la novel·la també es veu que l’avi de la protagonista ja va comprar aquesta finca als hereus d’un noble. Que les finques passen de mà en mà no és nou. Aquestes finques eren de la noblesa i de l’alta burgesia i al segle XX van començar a passar a empresaris i constructors. El que succeeix és que quedaven en mans de gent de Menorca, i això, en la majoria dels casos, volia dir que es respectaria la fesomia pròpia d’aquestes finques. Ara ve gent de fora que desconeix la història, la tradició i moltes altres coses i, per tant, hi ha riscos importants que es perdi l’essència del que era.
—És el que escriu en un altre moment: “Els nous propietaris no coneixen aquest lloc. (...) No sabran mai els noms d’aquesta terra. Pedrera fosca, vorera de tramuntana, pleta de sa roca, tanca de s’era. Noms fixats en un mapa dels records que no està en venda i que potser per això és tan fràgil”. Hi ha el perill que es vengui també la identitat, doncs?
—D’alguna manera, el que som és aquesta terra. I si es canvia la fesomia del camp, estem perdent el que hem estat. Per mi és molt important, no posar el focus en la compravenda, sinó que tinguem una Administració amb les idees clares i que tengui com a prioritat que es mantengui l’activitat agrària i l’arquitectura pròpia d’aquestes finques. Evidentment, hem d’evolucionar, però dins d’uns límits.
—Després d’això, la protagonista diu: “Et demanes si podries haver fet alguna cosa per evitar ser avui aquí”. Vostè ha estat presidenta del Consell Insular. Què més s’ha de fer?
—El que deia: tenir una Administració que vetlli per mantenir la fesomia dels llocs que hi ha a Menorca. És complicat controlar els moviments de compravenda. Però, què es pot fer amb aquestes finques? Evidentment sí que és competència de l’Administració. L’Àngela Benejam ven perquè les circumstàncies la duen a la venda, però no deixa de tenir mala consciència, perquè és conscient que ven alguna cosa més que aquesta finca.
—Dibuixa un personatge expert en llatí que, a més, té tant d’amor per la llengua que es fa acompanyar del pagès perquè li digui com anomena cada racó de la propietat, el qual, en un moment important, és incapaç de comunicar-se: “L’home que recollia paraules a primera hora del matí, quan el sol encara no abrusava, no va saber trobar les que m’havia de dir a mi quan vaig tornar de l’hospital”. La incomunicació, pot superar qualsevol?
—Si a mi em diguessin un tema que surt a totes les meves novel·les, et diria que és el de la incomunicació i de com les persones arribem a complicar les relacions. És una qüestió que m’ha fet pensar molt i que afecta a tothom. Moltes vegades esperem que els altres endevinen pensaments que no han dit. Volem que ens entenguin en coses que no sabem com explicar. I la història de l’Àngela amb el seu marit és una relació en què la incomunicació, com en totes les relacions, hi té un pes molt important.
—La protagonista es diu Àngela per poder jugar amb la cançó “Angie” dels Stones o l’“Angie” dels Stones va arribar quan ja tenia ben batejada la protagonista?
—(Riu.) En aquest cas, va venir després. Li vaig posar Àngela i després em va venir al cap l’”Angie”, que és una cançó que m’agrada molt i vaig pensar: “Mira que bé; el seu germà li pot dir Angie”. La música té un pes en la seva vida i aquesta cançó, que el seu germà Toni li cantava, li porta molts records. Per això diu en un moment donat que no l’ha poguda tornar a escoltar mai més.
—Hi ha més música a la novel·la: “Light my fire” dels Doors, “Immaculate Fools” dels Immaculate Fools, “Epitaph” de King Crimson...
—El “Sherry Darling” de Bruce Springsteen... La música és important. Té el poder d’evocar. Quan escoltem una cançó, tenim mil records relacionats amb aquella música.
—Lligats a moments que va viure amb aquella música.
—Sí, aquella música és la banda sonora de moments de la teva vida.
—Tria vostè una barreja narració de segona persona i primera persona, com si la protagonista del present estigués parlant amb la protagonista del passat.
—Sí, el joc entre la segona i la primera persona és un joc entre la consciència i la inconsciència de la protagonista. Vaig començar a escriure el primer capítol en primera persona i no em va semblar versemblant que una persona que en plena nit surt de casa per anar a passejar-se per un lloc que està a punt de vendre pogués explicar segons quines coses. Va ser quan va sortir aquesta segona persona: qui parla no és ella conscientment; és allò que ella mateixa no es vol dir, però que ressona en el seu cap: allò que està disposada a dir-se i allò que encara no té el coratge d’assumir. A mesura que avança la narració va canviant: el primer és tot en segona persona i els darrers són tots en primera persona. Durant les hores que l’Àngela volta pels camps i la casa, ella va assumint més el que ha estat la seva vida i està disposada a reconèixer-se més coses que les que podia acceptar.
—Per què els capítols van marcant el que fa la protagonista hora a hora?
—Era una manera de lligar l’espai i el temps. Cada capítol passa en un espai diferent. Per tant, havia de fer aquest recorregut per l’espai, però també havia d’anar marcant l’eix temporal: com anava avançant el dia. I vaig veure que podia ser una bona tècnica lligar espai i temps amb el títol del capítol: que cada capítol marqués l’hora. Dins del text es donen elements perquè la gent es pugui situar temporalment. Però m’ha fet gràcia que hi ha lectors que em diuen: “Vaig per les 11.00”.
—Per què posa una protagonista que ha passat la covid en un hospital? Per aquest espai de temps que es difumina?
—Jo vaig deixar la política el juny de 2021 i un dels moments més durs i més intensos va ser la gestió de la pandèmia. Va ser un moment molt difícil i a mi em va impactar molt. Em vaig creure, una mica ingènuament, que allò ens faria canviar. Però la veritat és que no. Al contrari. Ho hem oblidat. Jo mateixa ho he oblidat. I volia parlar d’aquest tema, perquè també m’anava bé per l’argument. Necessitava que la protagonista sortís de circulació durant unes setmanes i la pandèmia ho resolia. Però sobretot calia recordar perquè allò va ser un moment important.