Al dossier de premsa de la nova estrena de la Sala Beckett, la directora Berta Prieto alerta al periodista: “qualsevol intent de definir aquest espectacle amb un parell de línies intel·ligibles seria una falta de respecte per la mateixa naturalesa de la funció”. Uf. Fora pressió. Per tal de parlar d’aquesta sàtira de l’intel·lectual modernet, Prieto demana que no escriguem res massa endreçat, perquè l’obra pretén ser una “oda a l’acumulació, les mentes desendreçades i la impossibilitat de trobar veritats”
I ho és. ‘Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla’ gira al voltant de la història de la Paula Miró, una escriptora jove a qui li han dit que és “la veu de la seva generació”. Deprimida i traumatitzada per una infància amb una mare massa estricta, decideix que l’única manera de deixar de patir és rebutjar la seva intel·ligència i fer-se tonta.
El relat, però, no s’explica de manera lineal. L’obra és un pastitx de gags que passen a diversos nivells —la història, la metahistòria i altres afegits que l’espectador no sap ben bé on van, però nota que remen en la mateixa direcció—. Peces d’un puzle estrany que, soles, es convertirien en una sèrie de Reels satírics d’èxit assegurat sobre la Barcelona cultureta, llesta i moderna: “Com l’ESCAC m’ha canviat la vida”, “De La Sotana, qui et follaries?”, “Mama, t’odio i vull ser artista, fes-me Bizums”, “Manual per fer-se tonta: Netflix, smash; Filmin, pass”…
Totes juntes, les peces formen una imatge interpretable. Una crítica a l'exageració que per tal de ser feliç s’ha de ser idiota. Prieto, a través d’aquesta ficció que neix d’una sensació pròpia, se’n riu dels problemes irònicament transcendentals dels barcelonins intel·ligentíssims que aspiren a ser artistes i pateixen massa per la seva capacitat mental.
Com si fos una d’aquelles il·lustracions exagerades que els dibuixants de la Rambla fan als turistes, l’espectador —que és, de mitjana, algú entre els 20 i els 35, amb bigoti o anells de plàstic grossos, pantalons amples, jaqueta de cuir de segona mà i potser un Sonny Angel enganxat a la funda del mòbil— s’hi troba, en alguna d’aquestes hipèrboles. En les visites al CCCB, en la divinització dels llibrets d’Anagrama, en la roba de la Humana i el look desendreçat, en el desig d’acostar-se a ser artista. En l’absurditat de cada nínxol social.
Prieto —autora i codirectora de l’obra ‘Derecho a pataleta’ (2023, Sala Beckett) i actriu i coguionista de la sèrie ‘Autodefensa’ (2022, Filmin)— ha apostat per un càsting de dones amb perspectives pròpies en la primera obra que escriu i dirigeix en solitari. “Per la meva manera de treballar, les actrius-actrius em fan molta mandra”, explica Prieto a l’entrevista des de la qual promociona l’obra. “Trobo més interessant treballar amb qui té un univers creatiu propi”, assegura.
N’ha trobat cinc, d’universos excel·lents amb qui cocrear aquesta peça: Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray i Laura Roig. El text tenia escenes no escrites, quan van començar a treballar-lo. Fou a partir de situacions que Prieto proposava a les actrius i de les improvisacions que en sorgien que es van anar omplint aquests espais modelables.
De fet, a la sala projecten el moment en què cada actriu demana el seu desig més profund. “Què t’encantaria fer a escena?”, els pregunta la directora. “Concedit!”, respon. I poc després, hom veu com els desitjos de les protagonistes es fan realitat a l’escenari, i s’entortolliguen amb destresa amb el fil conductor de la dramatúrgia en forma de cançó, performance, vestuari…
‘Del fandom al troleig’ és, a més de la cúspide de la modernitat, una obra contemporània, fresca i boja que funciona. A favor que la crida al delululisme que fa Prieto ens regali molts més bla bla bla com aquest.