En un racó del barri barceloní del Camp de l’Arpa del Clot hi ha un petit taller envoltat de vidre. Modest, silenciós i gairebé camuflat, es fa difícil saber que allà treballa una artesana de la fusta que crea també coses cada cop més petites i delicades amb fustes de noms exòtics, com l’eben i el sicòmor, tot barrejant l’ebenisteria amb la marqueteria. En el pot petit hi ha la bona confitura, i Beatriz Zuazo prefereix fer peces úniques, de mida menuda i de luxes molt subtils: el tornassol de la fusta que revela nous dibuixos segons la llum, les vetes creuades que creen formes geomètriques, les aigües de la fusta que fan nadar els ulls, els anells dels arbres que l’artesana disposa i reordena estèticament...
Zuazo explica a EL TEMPS que “l’ebenisteria és una forma d’expressió, amb una sèrie de processos” artesanals que s’han de seguir, però també amb opcions creatives que li donen més llibertat: “En els mobles que faig, el toc artístic li’l dono a través de la marqueteria”.
Al començament feia mobles més grans, però això va anar canviant: “És cert que cada vegada faig mobles de format més petit: tauletes de nit, armariets petits i molts joiers”.
Potser és una reacció al que va veure en entrar al món de la fusteria: “Vaig començar en una empresa de fusteria industrial i allà veia processos de grans dimensions. Feien revestiments per auditoris i sales grans. Allà la tolerància d’error era de 10 mm, mentre que en les meues obres els marges d’error són dècimes de mil·límetre.”
És la diferència entre el treball delicat i precís —també solitari— de l’artesana en contrast amb la indústria. Això no vol dir renunciar a la maquinària contemporània: “Treballo amb les eines manuals, perquè és el que més m’ha cridat l’atenció. Però això no vol dir que exclogui la maquinària, que sí que em serveix, sobretot a l’inici, en l’etapa de preparació del material”.
L’ebenisteria, per molt delicada que acabi sent, comença amb un tauló de fusta de dimensions respectables i s’ha d’anar treballant per aconseguir el gruix, el color, la textura.
“Jo la fusta la compro així, en taulons, i tota la preparació la faig amb maquinària. També la maquinària i les dimensions del taller m’han fet optar per peces més petites”.
Del tauló s’ha de passar a un material molt més prim. Però sovint això necessita un temps previ perquè la fusta s’adapte a les noves condicions. “Aquesta fusta d’auró arrissat —explica Zuazo— l’acabo de portar de la serra fa una setmana. Normalment s’asseca a la serra, a l’aire lliure, però quan arriba al taller s’ha de deixar un temps perquè s’adapte a la humitat del taller, que és diferent. De vegades, quan porta pocs mesos assecant-se, en obrir-la, torna a deixar anar humitat i és un procés prou llarg”.
D’altres vegades la sort et pot acompanyar: “Si tens la sort de trobar, en una serra, un tauló de fa anys, ja pots començar a treballar-lo des del primer dia. Però, si no, el procés es fa llarg”. Zuazo fa servir un hidròmetre per comprovar la humitat de la fusta. “El problema de la humitat és que després pot deformar la fusta. Les fustes han d’anar intercanviant humitat amb l’aire fins que arriben a un equilibri. I fins que no s’arriba a aquest punt, el material es pot deformar. Si el talles massa fi quan està humit, després ho has d’arreglar”.
Fusta d’ebenista
La fusta, la cola, les eines... L’ebenisteria és un gran llibre on cada capítol obre nous mons de coneixement. El nombre de materials no s’acaba i les seves qualitats i inconvenients s’aprenen amb el temps. Igual passa amb tot. Així ho veu Beatriz Zuazo, que no va arribar a l’ebenisteria directament, sinó després d’un periple vital poc habitual en un camp, el de l’artesania, que sovint passa l’experiència i l’expertesa de pares a fills, de mestres consolidats a aprenents joveníssims.
“Jo era traductora”, explica Zuazo. “Hi vaig anar a parar una mica per inèrcia. Havia estudiat lletres pures, sabia anglès i tot em va portar a estudiar i treballar en la traducció. Però quan ja m’hi estava dedicant cent per cent a la traducció, aquí a Barcelona, no m’hi veia; no estava còmoda davant de l’ordinador tot el dia. Vaig començar a restaurar mobles i em vaig adonar que m’agradava més això que la traducció. Allargava molt els descansos i acabava traduint a hores intempestives per arribar a temps”.
Hauria pogut ser una afició passatgera o un passatemps persistent, però es va convertir en la feina a la qual Zuazo es volia dedicar plenament. “Em vaig posar a buscar com dedicar-m’hi. Vaig buscar cursos. Sabia que volia fer mobles i tenia clar també el tipus de mobles. Vaig trobar cursos a Anglaterra, però no els podia assumir perquè havia de combinar estudis i treball, i el preu era molt car. Vaig decidir deixar la traducció, vaig buscar una FP de Disseny i moblament a Cornellà i després vaig fer unes pràctiques —que eren més aviat d’oficina tècnica i no m’agradaren perquè passava les mateixes hores que abans —o més— davant de l’ordinador”. Això la va apartar definitivament dels processos fabrils i industrials.
“Llavors vaig intentar compatibilitzar la feina i la marqueteria. Primer vaig trobar un espai de cotreball i, després, quan vaig decidir dedicar-me exclusivament, vaig buscar un local amb alguns companys d’aquest espai i vam compartir taller”. Finalment, es va independitzar i es va instal·lar sola al Camp de l’Arpa.
Encara està sorpresa per la seva evolució. A la família no hi havia artesans. I només un artista. “Tenia un avi que era delineant i també pintava... El referent el tenia, però la feina del meu avi em semblava inassolible. I a casa mai ens vam plantejar que ningú tornés a dedicar-s’hi”.
El gen delineant sí que ha acabat apareixent. Després de tallar el tauló inicial i obtenir un material més manipulable, la feina de Zuazo comença al banc: “Començo a desenvolupar un disseny, un plànol i, depenent de per a qui és, de vegades faig un disseny 3D perquè el client entengui perfectament de què estem parlant. El plànol no és un llenguatge que tothom entengui”. Zuazo també fa maquetes, si el moble exigeix unes solucions que cal explorar: “Per exemple, aquí hi ha un cas en què em toca fer un disseny més complicat, amb uns triangles que no he treballat mai, i per això faig primer una maqueta i em queda clar com fer-ho”.
Zuazo recorda que, quan va “començar a descobrir la fusta, per mi fusta volia dir roure, faig i pi. De sobte descobreixes una diversitat immensa que sembla inabastable. Quan més saps, més coses veus que no coneixes”. Un cop coneixes tota el ventall que ofereixen les asserradores pot ser “una mica frustrant descobrir-ne les limitacions: d’una banda, perquè hi ha coses difícils de trobar; de l’altra, per exemple, perquè la xapa exigeix molta inversió perquè la venen així, en paquets de 24-30 xapes (totes les xapes consecutives d’un tauló, diguem-ne). Les venen així, perquè normalment en la indústria s’utilitza per enxapar fent desdoblaments simètrics. Per això ha de tindre continuïtat. Si te’n venen una que no és consecutiva, es desquadra”. El problema és que els paquets de xapa “es venen per metre quadrat i, si tu només vols fer petites marqueteries, no necessites un paquet d’aquestes dimensions. En tindré fins que em mori i la inversió inicial que et demana és prou forta”. Per rendibilitzar aquesta xapa, Zuazo fa servir els seus cursos d’ebenisteria, en els quals tots els alumnes hi treballen”.
El tipus de fusta dona personalitat al moble i, a l’inrevés, l’ebenista ha de seleccionar amb cura el material que farà servir, segons l’encàrrec. “Amb el temps vas entrant en el món de la fusta i et vas polint pel que fa al gust. Ara tinc preferència per fustes més compactes. La diferència a l’hora de treballar amb una fusta o una altra són els porus. Les d’aquí tenen uns porus més oberts mentre que en fustes com l’auró arrissat o l’eben, no s’hi aprecia pràcticament el porus. Això implica que, amb l’acabat, li pots donar una brillantor que no es pot aconseguir amb l’altra fusta”.
Zuazo s’enfronta al dilema d’elegir entre fustes exòtiques que venen de lluny, impliquen un transport complex i una petjada de carboni més important, o fustes més locals. “Les fustes nobles i exòtiques encaixen més en el procés artístic que estic desenvolupant, però, a banda que són més difícils d’aconseguir i més cares, tinc el dilema de si és sostenible o si podria fer el mateix amb fustes d’aquí”.
Zuazo apunta que, si compra fustes exòtiques, “sempre” compra “amb etiqueta de la FSC (Forest Stewardship Council), que assegura una gestió forestal responsable i sostenible”, és a dir, la versió més respectuosa de les fustes exòtiques. “Tot i així em queda el dubte de si podria fer més” en matèria de medi ambient. “Al primer armariet que vaig fer”, recorda Zuazo, “amb un roure d’aquí a prop, he aconseguit donar-li el punt que jo vull amb el toc de la marqueteria”.
Els ebenistes experts li expliquen sempre que cada cop és més difícil trobar un bon proveïdor. “Pel que fa a nombre i diversitat de serradores, m’expliquen que la diferència és abismal amb l’oferta que hi havia fa trenta o quaranta anys”. Aquesta carència és encara més evident si busques xapa. “Fa poc vaig ser a Madrid, en una distribuïdora de fusta i xapa, i m’explicaven que a Espanya, fa quaranta anys, hi havia tres o quatre vegades més serradores que ara i algunes feien xapa, cosa que ara és estrany. Ara la porten gairebé sempre de fora. Perquè en xapa sí que es tira més cap a coses exòtiques o tropicals”.
Tot i això, està contenta, perquè ha anat trobant serradores a les comarques gironines que, de tant en tant, li ofereixen fustes diferents: “Tinc contacte amb companys d’Andalusia i allà encara troben menys serradores i menys centres de distribució. Aquí jo ja he trobat tres o quatre, sobretot per la zona de Girona. També és veritat que, si tens una relació periòdica amb la serradora, de tant en tant et fan una trucada quan els arriba una cosa interessant, com aquest auró arrissat de Fustes Planas. Aquesta mena de taulons també és rar. Això ho van portar de França. Ells tenen roure, faig, freixe i castanyer, i de tant en tant en aquestes partides apareix un cirerer o un sicòmor molt interessant”.
A l’Estat espanyol, segons Zuazo, “la indústria de la fusta s’ha centrat molt en el moble industrial, en comparació amb altres països europeus”. La major part de l’oferta s’ha enfocat a aquesta indústria, i els artesans ho tenen més difícil: “El problema dels ebenistes és que trobem poca fusta de qualitat”. Més que fusta de qualitat, puntualitza Zuazo, el problema dels artesans és que necessiten una fusta especial tallada d’una manera concreta.
Si per a un cuiner de sushi és molt diferent tallar el peix perpendicularment que transversalment, és lògic que un ebenista tingui també les seues preferències: “La fusta ha d’estar tallada d’una manera concreta perquè tingui més estabilitat i aquí sempre es talla a l’inrevés: es talla el tronc en paral·lel. Algun d’aquests talls tenen el biaix que m’interessa, però la majoria no”.
Alguns d’aquests talls tangencials tenen el que els fusters anomenen catedrals (aquelles formes en la fusta que semblen dibuixar grans arcs, l’un sota l’altre). Aquestes formes poden tenir interès estètic que doni valor a aquest tall, però, en general, el material tallat d’aquesta manera pot acabar presentant imperfeccions: “Quan tu talles el tronc sencer en paral·lel, els taulons de fora tenen un tall tangencial on la veta sí que presenta catedrals, però el nivell d’estabilitat és pitjor. El que busquem és això altre i és difícil de trobar aquí. Hem de demanar que tallin els taulons com més gruixuts millor, i això tampoc és habitual”.
Beatriz Zuazo es va quedar de pedra quan va demanar a un altre ebenista on comprava la fusta. “Dins del món dels artesans, és com un secret on compra la fusta cada ebenista. Si els demanes on la compren, et responen ‘Si home, a tu t’ho diré’. La primera vegada em vaig quedar parada.
Qui més ven aquesta fusta que ens interessa a nosaltres són els que proveeixen als lutiers. El que passa és que ja la tenen processada per a instruments: amb unes mides que, de vegades, poden anar bé; per a guardar joiers, per exemple. Però com que la fusta ja ha estat tractada, el preu pot ser tres o quatre vegades més car”.
Zuazo dissenya les obres que vol —i que l’any vinent exposarà al Centre Català d’Artesania— i treballa per encàrrec. “Vaig començar peces meves per vendre en sèrie, però de seguida vaig veure que no era el que em venia de gust fer”. Petits armaris i grans guardajoies. Pels uns i pels altres pot treballar amb formes geomètriques, jocs de dissenys que aconsegueix retallant les vetes de la fusta amb l’amplada que li interessa i col·locant-les unes al costat de les altres amb diferents biaixos: una del dret, una del revés... Depenent de les aigües, formes o tornassols que faça la fusta, els dissenys geomètrics poden sortir aparentment senzills o inexplicablement complexos.
“Per a fer els patrons geomètrics, s’ha d’aconseguir sistematitzar el tall i fer-ne d’exactament iguals. Si vull fer un patró prou complex, prefereixo fer-ho a mà per garantir una junta tancada. El sistema és fer servir l’eina adient. Hi ha molta gent que fa aquesta marqueteria amb cúter, però al final, per aconseguir juntes perfectes necessito un angle exacte de 90º i el cúter té un doble bisell; no farà un tall de 90º. Per tant, necessito un ganivet que tingui almenys una cara plana. Primer feia servir ganivets de ribot i després vaig trobar aquests que són molt més econòmics. N’hi ha que són flexibles i aquests són rígids. Amb aquest ganivet i una guia és més fàcil”.
Els guardajoies de Zuazo es poden vendre a preus molt diferents, depenent de la qualitat de la fusta i la complexitat de l’encàrrec. De mil euros fins al que vulgueu.
Com a exemple, mostra un guardajoies que podria ser un petit armari. “Tot l’armari està al voltant d’aquesta peça central amb un dibuix que recorda el tronc d’un arbre. Després faig servir xapa comercial de 2 mm. Les peces de llautó que he col·locat (panys, frontisses, manetes...) són difícils de trobar. Només conec un fabricant a Europa que les faci així”. Aquest és un moble (amb suports i calaixets extraïbles per a collars i braçalets) al qual Zuazo té “una estima especial”: “Abans de dedicar-me a la fusta sempre n’havia volgut tenir un com aquest. Després, quan m’he dedicat a l’ebenisteria, ja no me l’havia fet perquè ja no m’agrada portar joies. Per això em va fer molta il·lusió poder-lo fer per a un altre”.
Fer realitat un somni. Aprofitant la mateixa forma i textura de la fusta per donar-li forma, personalitat i funció. Disseny artesanal. Seny i art.
Vegeu la galeria d’imatges completa ací.