El 22 de juny, Els Goril·les, la barraca més veterana d’Alacant, va designar “Goril·la de l’any 2024” l’actual president valencià, Carlos Mazón. “Per a un alacantí és un orgull, un reconeixement tan made in Alacant com el castell de Santa Bàrbara, l’Explanada o les nostres Fogueres”, va escriure aquell dia al seu perfil d’Instagram.
Un mes després, el 27 de juliol, el cap del Consell llegia el pregó de les festes de la urbanització Vistahermosa, on residí amb la família fins als 12 anys. “És el centre de la meua circumferència”, va afirmar aleshores, a més de qualificar el complex en qüestió de “bressol de l’alacantinisme”. Els pares van arribar-hi “fugint de l’asfalt” i ell, ara, hi viu ben a prop. Amb la dona i els fills, habita un de tants residencials de la turística platja de Sant Joan.
Però la ruta festívola no va quedar ací. En retornar de les vacances estivals, el 4 de setembre, Mazón va pronunciar un altre pregó. I no un de qualsevol. El del Raval Roig. Aquest barri popular, situat al davant mateix de la platja del Postiguet, pot presumir de tenir les festes més antigues d’Alacant. Ja atresoren 188 anys d’història.
Que Carlos Mazón Guixot és alacantí pels quatre costats resulta evident. Abans de l’esclat de la dana, tractava d’alliberar al màxim possible l’agenda del cap de setmana —incorporant, fins i tot, algun acte per la província divendres o dilluns— per a retornar a Alacant i abandonar el Palau de la Generalitat i el pis de lloguer que comparteix amb el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca. Un altre alacantí de soca-rel, com bona part del nucli dur de Presidència.
La pèssima gestió de la crisi iniciada el 29 d’octubre, però, ha impactat en la seua imatge pública. També a casa. El 9 de novembre, més de 10.000 persones es manifestaven pel centre d’Alacant exigint la seua dimissió. “El poble valencià no perdonarà”, “Menys toreros i més bombers” o “Mazón a presó” eren alguns dels missatges de la marxa. Una semàntica als antípodes dels pregons d’estiu. L’ambient està bastant enrarit.
“Em va cridar molt l’atenció una assistència tan massiva; qui coneix Alacant sap prou bé com costa mobilitzar la gent”, apunta Juan Ramón Gil, director general de Continguts, al País Valencià, del grup editorial Prensa Ibérica. Durant 12 anys, entre 2004 i 2016 dirigí el diari Información, líder indiscutible a les comarques alacantines. Les seues columnes d’opinió dominicals són les més lúcides de la premsa valenciana. Des del dia de la tragèdia, hi està reflectint una estupefacció per la gestió política de Mazón. Una estupefacció relativa, perquè mai va pensar que dimitiria. “Entre fer un pas enrere o fer-lo cap endavant, sempre el farà endavant”, expressa amb l’experiència acumulada.
No és l’únic que va quedar-se estranyat per la nombrosa afluència a la manifestació del dia 9. A Manuel Desantes li va passar igual. Valencià de naixement però alacantí d’adopció, és catedràtic de Dret Internacional Privat a la UA des de 1993. En el seu currículum figuren sis anys en els serveis jurídics de la Comissió Europea i set més a la vicepresidència de l’Oficina de Patents comunitària, radicada a Múnic.
“Alacant no tingué Il·lustració, primera revolució industrial ni segona, sinó que sempre fou una ciutat agrícola… El carrer de l’època romana més important és el dels Llauradors”, assenyala Desantes, segons el qual “ací no ha existit una societat civil forta, com sí que hi ha a València”. Separades per prop de 200 km, hi preval un cert recel, la idea que “la capital els odia”. La majoria dels alacantins, doncs, viuen desapassionadament els estira-i-arronses de la política valenciana.
Desantes fou professor de Mazón en la seua etapa universitària. El recorda com “un bon xic, molt simpàtic”, però considera que “va mamar la política com una cosa banal”. “El seu instructor, Eduardo Zaplana, tenia el desig de fer-se ric, i ell, de ser famós”, precisa a continuació. “El seu cercle de confiança és 100% alacantí i no ha concedit la legitimitat ni l’autoritat necessàries a la resta de membres del Consell, perquè Carlos aspirava a fagocitar-ho tot.”
Propietari de la cèntrica llibreria Pynchon & CO, que enguany compleix una dècada de vida, Manuel Asín és un altre bon observador de la realitat local. “La Generalitat ha gestionat malament aquesta crisi i s’ha comunicat encara més malament”, opina. “El dinar de treball del president amb una periodista, el 29 d’octubre, no ha fet sinó empitjorar les coses”.
A Asín també va sorprendre’l la multitud que va eixir als carrers el 9 de novembre. “L’enuig i la protesta estan del tot justificats, ningú no s’ha responsabilitzat d’una catàstrofe que ha costat més de 220 vides humanes”, diu. “Que ara hagen designat un militar per a capitanejar la reconstrucció em sembla igualment preocupant”. A parer seu, “la dimissió de Mazón va convertir-se en una qüestió ètica des que es va conèixer el seu parador durant la crisi; l’ètica i la política no van intrínsecament lligades, però són dues línies que en un moment determinant acaben creuant-se”. Ell el veu “políticament mort”.
No pensa així l’economista Eva Toledo, sòcia i cofundadora de Padima, una firma de patents especialitzada en l’estratègia i la protecció de la creativitat aplicada a la innovació. A més, dirigeix El Círculo, una associació de directius alacantins. Ella aplica el terme responsabilitat des d’una altra perspectiva.
“Carlos és un home responsable, dels que no abandonen una feina fins que està finalitzada”, sosté Toledo. “La seua dimissió immediata no sols no hauria resolt res, sinó que hauria deixat un buit contraproduent”. En el binomi cost-oportunitat, ella detecta més perills que beneficis a la possible renúncia del “capità del vaixell” que continua sent el president. No li estranyaria gens que en el futur, “quan es depuren les responsabilitats sobre la gestió política de la dana”, opte per fer un pas al costat. En qualsevol cas, “després que les poblacions afectades recuperen mínimament la normalitat”.
Més crític es mostra l’hoteler Toni Mayor, un benidormer que durant 14 anys va presidir Hosbec, la patronal del sector. La desgràcia natural i “la terrible gestió” han provocat “una caiguda en picat de les reserves a la ciutat de València i una reducció de l’afluència de cinc a sis punts en la Costa Blanca”.
L’hoteler Toni Mayor, que va presidir molts anys la patronal Hosbec, opina que “la situació no pot segrestar la presidència”
“La nit anterior, el meteoròleg de TV3 ja havia advertit que l’endemà cauria una de ben grossa, al País Valencià, els espais de l’oratge d’À Punt deien el mateix i la Universitat de València va cancel·lar les classes per precaució… Com va poder tenir aquest excés de confiança?”, es pregunta Mayor en referència a Mazón, que abans de presidir la Generalitat va passar per la Cambra de Comerç d’Alacant i la Diputació provincial, dues plataformes des de les quals va mantenir un contacte permanent amb aquest hoteler. “És una administració autonòmica que disposa de tota la informació i d’experts de tota mena, encara no m’explique com van poder tenir aquesta manca de previsió”, lamenta. “Ara la gent escolta el nom de València, i per extensió el de la Comunitat Valenciana, i és sinònim de catàstrofe”.
Ell tampoc no preveia una dimissió. En realitat, la renúncia de Mazón només l’esperava la premsa estrangera. Amb tot, Mayor alerta que “la situació no pot segrestar la presidència”, és a dir, que el president no pot actuar com si no ho fora. Els seus actes públics tendeixen a zero i, si n’hi ha, no s’anuncien amb antelació per tal d’esquivar protestes. Els ànims continuen estant molt calents. “Com és possible que el president no haja concedit encara una entrevista a À Punt?”, s’indigna Mayor.
“Va sorprendre’m molt l’absència total de la Generalitat a la World Travel Market de Londres, la fira més important del sector, que va celebrar-se del 5 al 7 de novembre”, subratlla Juan Ramón Gil. “No calia fer-se fotos ni brindar, tenim la situació que tenim, però precisament per això calia transmetre un missatge de tranquil·litat i evitar la sensació de paràlisi; vivim a Europa, no en cap lloc perillós, i l’Estat té mitjans de sobra per a donar-hi resposta”, explica.
Gil troba que Mazón ha fiat el seu futur al del tinent general retirat Francisco José Gan Pampols, que ja ha avisat que no tolerarà “directrius polítiques” com a vicepresident segon i conseller per a la Recuperació Econòmica i Social. “No es tracta d’una missió de guerra, se li ha encomanat una missió civil de reconstrucció que exigirà un diàleg constant amb Madrid i Brussel·les… Si aquesta aposta falla, caldrà dissoldre les Corts i convocar eleccions, perquè en una conjuntura com aquesta no pots estar canviant de pla cada dos per tres”.
La primera conseqüència ha estat l’eliminació de la norma que impossibilitava a qualsevol integrant del Consell cobrar més que el president. Sense l’equiparació del seu salari al que rebia com a militar retirat, Gan Pampols i el seu secretari autonòmic, el general de brigada Venancio Aguado, no haurien acceptat l’oferiment de Mazón. Siga com siga, els respectius augments de sou han caigut com una llosa en les files populars. Quan la fase de la reconstrucció es troba a les beceroles, notícies com aquesta erosionen encara més la reputació del president.
“A mi les excepcionalitats no m’agraden gens; la seua experiència militar pot resultar útil, però jo hauria preferit un vicepresident que tinguera un coneixement exhaustiu de l’Administració autonòmica, perquè el seu funcionament i la seua burocràcia són molt particulars”, continua Gil. I és que fa l’efecte que Mazón s’ha llançat als braços del tinent general en un moviment desesperat per salvar el seu coll.
Sense telèfon roig
“Un president sempre ha de dur un telèfon roig o, si més no, tenir ben a prop algú que el porte damunt”, exposa gràficament el catedràtic Desantes. “Quan jo tenia 8.000 persones a càrrec i un pressupost anual de 3.000 milions d’euros, vaig fer centenars de trajectes de punta a punta del planeta i sempre que pujava a l’avió li explicava al comandant que hi havia la possibilitat que contactaren des de terra amb mi per qualsevol qüestió urgent”.
“Un president sempre ha de dur un telèfon roig o, si més no, tenir ben a prop algú que el porte damunt”, sosté el catedràtic Manuel Desantes
La desaparició de Mazón en les hores clau del fatídic 29 d’octubre és inexplicable per a la majoria. “Com ha pogut dir que la seua presència en l’òrgan de comandament de l’emergència no era necessària? Com pot ser que amb tanta informació com va anar eixint aquell matí no hi haguera un moment en què s’hi incorporara? Com pot haver escollit gent tan poc professional per a càrrecs tan rellevants en una crisi com aquesta?”. La cascada de preguntes és formulada per Toni Mayor, conscient que la magnitud de la tragèdia no hauria impedit “15 o 20 morts”, però sí els més de 220 que finalment n’hi ha hagut.
Malgrat que l’empresariat sempre és “prudent”, a Mayor li ha agradat el posicionament de Salvador Navarro, el president de la CEV, la patronal autonòmica. I no amaga la seua decepció per l’eixida de la consellera Nuria Montes, que va arribar al Consell amb l’aval del seu pas per la Secretaria General d’Hosbec.
“Han pagat justos per pecadors”, deixa anar Mayor amb el seu somriure característic. “Com a màxima responsable de Fira València [on es custodiaven els cadàvers] va dedicar un comentari desafortunat als familiars de les víctimes, però ni de bon tros ha sigut una de les culpables principals de la gestió que se n’ha fet”, emfasitza.
Un desencís plenament compartit per Eva Toledo. “Nuria treballa com una màquina i s’havia implicat molt en aquest any i pocs mesos de consellera, però ha tingut la mala sort d’estar en el lloc on no tocava i en el moment equivocat”, rebla. “L’eixida de Salomé Pradas de la Conselleria de Justícia i Interior és més justificable, però la de Nuria no soluciona res, era una persona molt vàlida per a la tasca que tenia assignada”, continua. Segons ella, sacrificar Montes ha sigut com “llançar carn als lleons amb la voluntat de calmar-los”.
El llibreter Manuel Asín preveu que Mazón “desapareixerà del mapa quan li convinga a Feijóo”
Manuel Asín pensa que el final de Mazón ja està escrit: “Desapareixerà del mapa quan li convinga a Núñez Feijóo”. “És un polític hàbil, que sap moure’s al si del Partit Popular, però el seu marc mental està completament desfasat”, assevera tot seguit. “La rebaixa fiscal en matèria de successions i donacions o la subvenció de l’educació infantil eren mesures que permetien albirar una reelecció”, observa, “però ha estat ingenu atiant el fantasma pancatalanista i impulsant una llei de plurilingüisme que és un disbarat polític, intel·lectual i cultural”.
L’origen del problema, afirma, és el seu pacte amb Vox, que va saltar pels aires —no per decisió pròpia, sinó unilateralment, per la formació ultra— el juliol passat. “La gestió de la dana s’explica pel reforçament del negacionisme climàtic que va comportar aquell acord de govern”, considera Asín. “La recuperació de l’urbanisme agressiu, ostatge dels interessos immobiliaris, transita també en aquesta direcció”.
Juan Ramón Gil té la convicció que Feijóo “hauria preferit la dimissió de Mazón, però no disposa de l’aritmètica parlamentària per a forçar-la obertament”. L’absència d’una majoria absoluta a les Corts —com la de Francisco Camps— esdevé un entrebanc gens negligible. “Ara bé, se’m fa molt difícil pensar que la legislatura en curs es prolongarà molt més d’un any”, afegeix.
I en aquest supòsit, tenint en compte el “malestar social” per la gestió de la crisi derivada de la dana, alberga la sensació que Mazón no repetiria com a candidat. De nou, el dinar del 29 emergeix com l’accelerador de partícules d’aquest malestar: “El ciutadà pot perdonar les errades, però no les absències”.
Per tant, segons ell, el gir argumental imprès pel PPCV després d’una primera setmana en xoc tampoc no salvarà Mazón. “Si pensa que mutualitzar la culpa l’eximirà del final que li espera, va molt errat”, expressa Gil. Des d’aleshores apunten cap a Pedro Sánchez —a ell, a membres del seu Govern o a organismes que en depenen, com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer— per tal de rebaixar el seu grau de responsabilitat en la desfeta humana, però “no estar on havia d’estar” constitueix una rèmora enorme.
Juan Ramón Gil, director de Continguts del grup Prensa Ibérica: “Se’m fa molt difícil pensar que la legislatura en curs es prolongarà molt més d’un any”
El factor humà també és ressenyable. Gil té clar que Mazón “està patint molt, ha rebut un colp duríssim, del qual costa refer-se”, cosa que podria obrir la porta a una renúncia futura. “Sobretot perquè el seu relat de la gestió eficaç i el Govern dels millors ha caigut pel seu pes, i no sols per culpa seua, sinó de tota la cúpula de la Generalitat… Ningú no ha estat a l’altura de les circumstàncies”. Per contra, Gil destaca que “el periodisme més professional” ha desenvolupat “molt bé” la seua funció. “Hi ha 20.000 preguntes a fer sobre tot el que va passar aquell dia i els periodistes no les deixaran de fer per molt que el president continue evitant les conferències de premsa i les entrevistes en segons quins mitjans”.
Una mena de “bucle” que perjudica i perjudicarà el PP tant a escala valenciana com a escala estatal, ja que la dimensió de la notícia, òbviament, ultrapassa les fronteres pròpies. “El 29 i 30 d’octubre la Generalitat i el Govern central van cometre errades molt greus”, sentencia Gil. “El PP s’equivoca si creu que tindrà prou a exigir-li respostes a Sánchez sense aportar les seues”.
Les cinc lliçons del catedràtic
“Els protocols no han funcionat com calia, han quedat obsolets i caldrà revisar-los a fons”, diu Eva Toledo. Ella considera que, en absència del president —“sense ell no pot entrar en funcionament un pla d’emergència?”, es pregunta—, la consellera Pradas hauria d’haver pilotat les operacions. “Dit això, la societat, en conjunt, també ha de fer un pensament; l’endemà de la tragèdia els uns acusaven els altres i els altres als uns, com si allò fora un partit de futbol”, es plany.
Toni Mayor creu que Mazón resistirà “la pressió enorme que li espera”, però que ho tindrà “dificilíssim” per mantenir-se en el càrrec si la judicialització de la gestió dana “l’afecta de manera directa”. De fet, amb imputació o sense, no el veu liderant de nou la candidatura del PP en unes pròximes eleccions. “Diria que ha arribat a un acord amb Feijóo pel qual continuarà fins a les votacions i després ho deixarà estar”, pronostica aquest empresari hoteler. Mentrestant, però, té un interès especial a comprovar com es desenvolupa Gan Pampols a la Vicepresidència. “Haver recorregut a un militar per a una responsabilitat com aquesta no deixa gens bé els polítics, no?”, interroga retòricament.
Manuel Desantes, aprofundint en això, es mostra preocupat per la desconnexió amb els polítics que ha comportat la gestió de la dana. “Una part considerable de la ciutadania sembla haver arribat a la conclusió que tant fan els uns o els altres”, anota. “Després de l’espectacle que hem presenciat, quines raons tindran alguns per anar a votar? El descrèdit de Carlos Mazón és enorme i el Partit Socialista es troba desfet a la Comunitat Valenciana, no se’l veu capaç de bastir un discurs alternatiu… Els riscos per a la salut de la democràcia són molt grans, perquè a poc a poc germinen propostes que no ho són gens, de democràtiques”.
Tot seguit, aquest catedràtic planteja cinc raonaments per aprendre’n la lliçó. Perquè la catàstrofe de València comporte un aprenentatge col·lectiu amb vista al futur. Per a evitar un caos tan gran com el que s’ha viscut a la comarca de l’Horta Sud i a municipis tan distants entre si com Utiel, Xiva i Algemesí.
En primer lloc, la constatació del canvi climàtic i la necessitat de “plantar-li cara amb polítiques que puguen atenuar-ne les destrosses, com van fer al seu dia els holandesos”. En segon lloc, la necessitat de “revisar els protocols d’emergència no sols a escala local o autonòmica, sinó estatal i internacional”. En tercer lloc, la notícia positiva que ha significat la implicació de milers i milers de joves en les tasques de neteja, “un fenomen que convida a ser més optimista que no ho eren molts, respecte a la societat del demà”. En quart lloc, els perills que amaga el lema pretesament revolucionari “Només el poble salva el poble”, que qüestiona el paper de l’Estat com a garant de la tranquil·litat i la convivència. I, en últim lloc, els efectes nocius de la polarització en què viu immersa la societat actual, molt influenciada per l’auge dels populismes i les fake news.
Un alacantí abocat a València
El greuge comparatiu d’Alacant respecte de València és un altre element interessant. Després de vint anys amb el valencià Francisco Camps i els castellonencs Alberto Fabra i Ximo Puig, l’aterratge de Mazón al Palau feia intuir un tracte preferent a les comarques del sud. “Zaplana també va focalitzar les principals actuacions en València”, matisa Gil. “Diria que Puig és qui va tenir una mirada més alacantina, però no sempre va haver-hi una correlació entre el seu discurs i l’aposta real dels seus”.
La manera com el Botànic va gestionar la dana de 2019 al Baix Segura —van suspendre’s les classes dos dies abans i el president va estar, in situ, a la zona— contrasta amb la de Mazón un lustre més tard. Sens dubte, la virulència d’aquesta l’ha superada de llarg, però la sensació és que aleshores es va fer tant com es va poder per reduir-ne els danys humans, i ara, no.
La devastació ha estat tal que ara tots els esforços se centraran en les tasques de reconstrucció. Comptat i debatut, projectes emblemàtics que Alacant esperava amb entusiasme —el soterrament del Tram per connectar-lo amb l’estació de Renfe, taxat en 100 milions, o la Ciutat de la Justícia, en 70— tenen molts números de quedar ajornats. Dels tres a cinc anys d’obres que s’havien previst caldrà passar al doble. Els palaus de congressos que reclamaven Alacant i Elx dormiran, igualment, el somni dels justos.
“Algunes ajudes al teixit empresarial d’Alacant que ja estaven acordades han quedat en suspens, cosa que em sembla lògica”, afirma Eva Toledo. “Com podem comparar les ajudes a les nostres empreses a la recuperació de la vida normal de tantíssima gent que ho ha perdut tot?”, raona. Ella sosté que la “comprensió” serà total.
Eva Toledo, directiva de Padima i presidenta d’El Círculo, afirma que la “comprensió” d’Alacant per a redoblar les inversions a València serà total
Gil no imagina, de cap de les maneres, una rebel·lió interna dels populars. “No he vist un partit més jeràrquic que el PPCV, és una maquinària de poder molt ben greixada, el debat hi és absent”. Si de cas, els retrets arriben via Madrid. Determinades veus poden traslladar allà la seua preocupació i que la direcció estatal de la formació actue en conseqüència. “I si això passa, si Madrid diu que cal deixar caure algú, el procediment pot ser exprés, com ja va poder comprovar Pablo Casado, que abans havia decapitat Isabel Bonig per encimbellar Mazón a la baronia valenciana”.
Si Feijóo veu perillar de nou la presidència del Govern central —ara fa un any va assegurar que la celeritat del pacte valencià PP-Vox va afectar el seu resultat als comicis del 23 de juliol— podria desencadenar l’operació que derrocara Mazón. Una jugada que, de qualsevol de les maneres, requeriria l’aquiescència del cap del Consell o bé una estratègia consensuada amb Vox o el PSPV per a designar-ne un relleu temporal. O en el pitjor dels casos, fer girar la ruleta electoral.
L’hoteler Mayor ja està resignat: “Les inversions extraordinàries patiran una frenada en sec... Si l’Estat no aprofita l’avinentesa per a condonar els 30.000 milions d’euros de deute generats per l’infrafinançament al País Valencià, per ací baix ho tindrem molt magre”. Un desig en veu alta que, tanmateix, costarà de fer realitat.
Manuel Asín prefereix “assumir l’estat de les coses”. Amb tot, diu que “cal evitar enfrontar Alacant i València, o Alacant amb Elx”. Ell desitjaria que s’obrira “un debat de país, més enllà de la lògica provincial, per a posar negre sobre blanc les necessitats imperioses de l’Estat autonòmic... La descentralització no pot ser patrimoni de l’esquerra”.
Uns debats a llarg termini que Mazón ara com ara no sap si seguirà des de la llotja, en qualitat de president de la Generalitat, o al costat del poble, com a simple espectador. Com l’espectador que escolta atent les paraules del pregoner que un dia va ser.