Decebuts amb Hemingway: Francesc Serés i Leonardo Padura
A El món interior (Proa), Francesc Serés explica —entre moltes altres coses— la seua decepció amb Ernest Hemingway, un rebuig a contracor que també havia expressat el cubà Leonardo Padura a Adiós, Hemingway (Tusquets, 2012).
A l’últim i inclassificable llibre de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972), El món interior (Proa, 2024), l’escriptor dedica un capítol a analitzar el progressiu desencantament amb un dels seus autors de referència durant l’adolescència, Ernest Hemingway (i altres temes com la Guerra Civil i el paisatge dels Monegres en la literatura): “Turons com elefants blancs (el títol original és Hills like white elephants), un dels contes més famosos de Hemingway, se situa en algun racó indeterminat dels Monegres. Vaig llegir-lo quan la fascinació que em provocava el personatge començava a mutar en la decepció que anticipa la companyia i la comprensió, que és el que queda quan et desenamores d’un escriptor i has passat la darrera etapa del dol. Si et desenamores és perquè abans te n’has enamorat”.
També l'escriptor cubà Leonardo Padura va exorcitzar les seues obsessions, i decepcions, amb Hemingway amb una preciosa novel·la negra de la sèrie protagonitzada pel seu detectiu Mario Conde, Adiós, Hemingway (Tusquets, 2012):
“El Conde no havia deixat d’estimar Hemingway de cop (...). La distància s’havia anat forjant mentre el romanticisme deixava espais a l’escepticisme i l’aleshores ídol literari se li va anar convertint en un ésser prepotent, violent i incapaç d’estimar els que l’estimaven; (...) quan va assimilar la dolorosa veritat que aquell escriptor genial era també un home menyspreable, capaç de trair un a un els que el van ajudar: (...) la copa va vessar quan va saber com de cruel i sàdic havia estat amb el seu antic camarada i amic John Dos Passos durant els dies de la Guerra Civil espanyola, quan Dos insistia a investigar la veritat sobre la mort del seu amic espanyol José Robles, i Hemingway li va retreure, enmig d’una reunió pública, que Robles havia estat afusellat per espia i traïdor a la causa de la República. Després, per traspassar tots els límits, amb malícia i traïdoria, va fer de Robles el model de traïdor de Per qui toquen les campanes?”
James Baldwin sobre Faulkner i el racisme
A Sense nom pels carrers (Tigre de Paper), James Baldwin —un dels principals activistes contra el racisme als Estats Units— explica la seva vida.
Tigre de Paper edita l’autobiografia (reveladora i honesta) d’un dels intel·lectuals que van liderar el moviment pels drets civils als seixanta als EUA: James Baldwin (1924.1987), del qual l’editorial ha publicat La pròxima vegada, el foc. En aquest fragment escriu sobre William Faulkner i Albert Camus: “Va ser en aquella època que Camus va traduir i va dirigir, per al Teatre Mathurins de París, Rèquiem per una monja, de William Faulkner, i una revista nord-americana em va demanar que la ressenyés. Si no hagués estat per això, és gairebé segur que no hauria anat a veure aquesta producció, ja que (...) la faula de Faulkner m’havia semblat d’un avorriment absurd. Però me’n vaig anar al Teatre Mathurins a veure-la, acompanyat d’una amiga molt amable. I vam patir aquell estrany i interminable relat d’una dama blanca del sud, el seu marit de sang d’orxata i la criada Nancy, una negra, puga i drogoaddicta. La Nancy, per aturar la fugida cap a l’autodestrucció de la seva mestressa —per fer-li recuperar el seny—, mata el nadó de la senyora blanca.
(...) Podia entendre per què havia necessitat creure en un perdó negre, és més, que , si es fa abstracció del que Faulkner desitja que en fem, amb prou feines es pot distingir de la venjança més sagnant i clàssica de l’Antic Testament.
(...) Entenc per què Faulkner necessitava la Nancy, però, per què Camus necessitava Faulkner?” (...) Cap dels dos no pot ser descrit, objectivament, o pràcticament, com a racista, malgrat la intenció declarada de Faulkner de disparar als negres als carrers si ho considerava necessari per salvar l’estat de Mississipí”.
El primer còmic en alguerès recorda la victòria de 1412 contra el vescomte de Narbona
L’Alguer, 1412. La victòria (Edizione del Sole, 2024) recupera les cobles anònimes que es van cantar després de la derrota dels homes liderats pel vescomte de Narbona: un còmic en alguerès i occità, amb dibuixos de TAF i Chiara La Fiút, i guió d’Antonio Budruni.
Un petit còmic alguerès recupera els textos anònims que s’han conservat del segle XV, coneguts com “Cobles de la conquista dels fransesos”, que comencen amb els versos “O visconte de Narbona / bé haveu mala rahó / de, vós, escalar la terra / del molt alt Rey de Aragó!” i repeteixen sovint la tornada “Múiran, múiran los francesos / que han fet la traició / al molt alt Rey d’Aragó”. Una història senzilla que recupera aquesta composició i la història de l’intent d’ocupar l’Alguer per part d’un grup d’homes comandats per Guillem III, vescomte de Narbona i jutge d’Arborea (Sardenya), la nit del 5 al 6 de maig de 1412. Ha fet els dibuixos en TAF (Francesco Venturi), els ha acolorit Chiara La Fiút i n’ha escrit el guió Antonio Budruni. Els textos en occità (que parlen els homes de Narbona) els ha revisat Marçal Girbau i els textos en catalàGavino Balata, Irene Coghene, Mauro Mulas i Carlo Sechi.