—L'històric règim sirià s'ha ensorrat en poc més d'una setmana. La caiguda tan precipitada i accelerada mostra una debilitat extrema de la capacitat de poder del dictador Baixar al-Assad.
—És cert que el règim havia reconquerit bona part del territori sirià des de l'inici de la guerra gràcies a l'actuació àrea russa i al suport de l'Iran i Hezbollah, però el control sobre el territori era prou fictici. El país, no debades, es troba en un moment extremadament delicat des del punt de vista socioeconòmic. Hi ha poques hores de llum al dia, enormes problemes per aconseguir matèries bàsiques i es pateix una crisi econòmica molt forta.
—I aquesta situació, per tant, havia derivat en un malestar d'una part de la ciutadania envers el dictador.
En efecte, el règim comptava amb el descontentament i la deslegitimitat d'una part de la població perquè després de tots aquests anys de guerra i d'haver-hi tornat a controlar el territori s'esperava una millora de les condicions de vida que no ha arribat mai. La reconstrucció ha estat nul·la, d'un tarannà molt securitari i vinculada amb els interessos del règim i no pas amb les necessitats col·lectives. El règim era molt fràgil, i militarment depenia del suport rus, l'Iran i Hezbollah. L'exemple paradigmàtic era Alep, una ciutat amb un munt de milícies cadascuna amb una lleialtat diferent i, en molts casos, amb problemes entre elles. L'estat de corrupció ha estat enorme.
—Com han actuat les minories, com ara els alauites, que han estat el sosteniment intern del règim d'Al-Assad enfront d'aquesta ofensiva rebel protagonitzada per islamistes?
—Enfront d'una insurgència liderada per islamistes, entre els quals hi ha de molt conservadors, les minories, que havien de ser les garants del règim, han considerat que igual estan millor amb la nova etapa. De fet, hi ha un volum molt considerable d'alauites a la costa, de cristians i de drusos celebrant el canvi. La gent duu tretze anys de guerra i estan cansats. S'han perdut les afectivitats amb el règim, encara que Al-Assad sempre ha instrumentalitzat les minories. Mai han estat copropietàries del país, ni han tingut cap relació de subjecte polític.
—Quin paper ha jugat el nou context internacional per als seus aliats, és a dir, Rússia, l'Iran i Hezbollah, en l'enfonsament de la dictadura?
—Ha estat molt important. Tots sabem l'últim any que han tingut tant Rússia com ara l'Iran i Hezbollah. Mentre Rússia continua involucrada en una dura i llarga guerra amb Ucraïna, l'Iran i Hezbollah es troben en una situació molt delicada arran de la campanya sobre Gaza. En paral·lel, però, Turquia ja feia més d'un any que li deia a Al-Assad: «És el moment de seure a taula». Li estava recordant que havia d'entendre que el futur de Síria implicava una negociació. Tanmateix, Al-Assad es negava a seure amb Turquia. Al remat, sembla que Turquia ha decidit donar llum verd al moviment dels rebels atès que la negociació bilateral era una via morta.
—Fins a quin punt el suport d'aquests aliats tradicionals era important en el manteniment del règim comandant per Al-Assad?
—Era decisiu. La pèrdua del control del territori en poc temps mostra fins a quin punt el règim estava apuntalat per aquesta intervenció internacional de Rússia, l'Iran i Hezbollah, fins a quin punt arribava la seva fragilitat militar, política i social. Quan els grups rebels surten cap a Alep, ho fan sense pràcticament oposició. Amb prou feines, es produeixen 200 morts, segons l'Observatori Sirià per als Drets Humans, establert al Regne Unit. No hi ha hagut quasi enfrontaments militars. L'avenç rebel cap a Damasc s'ha produït també com a Alep. Hi ha milícies que han marxat, efectius de l'exèrcit que se n'han anat i agents del règim que han desertat. Existia el temor a una reacció aèria russa, a l'activació d'una nova guerra, però aquest escenari no s'ha donat.
—Rússia ja havia salvat Al-Assad amb la seua intervenció al conflicte.
—Exacte. Si Rússia —i Hezbollah— no hi decideixen entrar directament, Al-Assad estava acabat. En aquell moment, tota la perifèria de Damasc estava controlada pels rebels, així com la meitat d'Alep. És a partir del 2016 quan Al-Assad recupera el control sobre Alep, sembla que la guerra canvia de direcció amb la conquesta a poc a poc dels territoris per part del règim i s'acaben impulsant els Acords d'Astana per l'Iran, Turquia i Rússia per decidir cap on anava la guerra. Hi ha, per tant, una recuperació progressiva del règim fins a les acaballes del 2019, quan el conflicte entra en una letargia i queda una bossa rebel amb Al-Jolani podent-hi desenvolupar un model polític amb capacitat d'articulació. Feia la sensació que hi havia una consolidació del règim, una contrarevolució afectiva i una adaptació autoritària, però era buida de contingut, de molt poca legitimitat i capacitat de control, corrupta i altament dependent dels seus aliats.
—Per què Rússia té aquest interès amb Síria?
—Síria és un puntal per a Rússia. Amb la seva aliança amb el règim de Baixar al-Assad, garantia un accés a la mar Mediterrània i li permetia comptar amb bases navals. Per a Rússia, Síria era una qüestió estratègica, d'interessos en infraestructures claus de país. Ara bé, no és desgavellat que Vladímir Putin hagi vist que era més pràctic trobar una acomodació dels seus interessos a través d'una negociació amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, envers mantenir Al-Assad en el poder. De fet, només triomfar la insurgència i albirar-se un canvi, Rússia ha estat la primera a apuntar que estan a favor sempre que es produiria d'acord amb les resolucions de l'ONU i se'ls respecten les seves missions diplomàtiques.
—El naufragi de la dictadura d'Al-Assad implica un canvi geopolític a la regió i la desaparició de l'eix que conformava amb l'Iran i la milícia Hezbollah.
—L'Iran, que tenia les seves unitats d'elit més importants a territori sirià fins al desbordament de la campanya israeliana a Gaza, entenia Síria com a un país de trànsit i Hezbollah s'havia convertit en una milícia transnacional gràcies a la seva aliança amb el règim d'Al-Assad. L'eix Síria-l'Iran-Hezbollah s'ha vist truncat d'una manera ben forta i, per descomptat, la caiguda d'Al-Assad produeix un moviment sísmic a la regió. S'ha de recordar que Síria és el país menys important d'aquells rellevants al tauler mundial. Ara bé, està per veure els efectes d'aquest sotrac. De moment, sembla evident que Turquia podria ser la gran guanyadora i en el cas del Líban, podria haver-hi un desplaçament del paper protagonista que havia tingut fins al moment Hezbollah.
—Què guanya la Turquia de l'islamista i autoritari Erdogan amb l'adeu d'Al-Assad?
—Amb l'enfonsament del règim d'Al-Assad a Síria, Turquia resol, d'entrada, dues carpetes de la seva política exterior: l'administració kurda al nord de Síria i l'enorme volum de refugiats que rebia procedents de Síria. Baixar al-Assad era un problema per als turcs perquè jugava al pragmatisme amb els kurds, així com la seva permanència al poder impedia la tornada dels refugiats perquè Síria no era un país segur i, segons els estàndards internacionals, els refugiats no poden retornar a una zona en guerra. Turquia, a més, obté altres dues victòries: aconsegueix una relació de vis-a-vis amb Rússia, qui perd el paper cabdal que tenia fins al moment i segurament s'hi veurà obligada a seure a parlar amb Erdogan; i assoleix la capacitat d'influir sobre els futurs lideratges polítics de Síria.
—Un altre actor amb interessos al territori sirià és Israel. Quins moviments està efectuant arran de la caiguda del règim d'Al-Assad?
—El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, és un líder detestable, tot i que també molt hàbil políticament. Ha aprofitat l'avinentesa per aprofundir en la seva prioritat per desmantellar qualsevol inestabilitat en la frontera siriana i les possibles connexions amb elements iranians o de Hezbollah. I, en conseqüència, ha trencat la línia de l'armistici de 1974. Ho ha fet argumentant sui generis que amb la caiguda del règim d'Al-Assad, hi ha una Síria diferent i ha enviat els tancs, així com ha bombardejat posicions sirianes. En definitiva, ha marcat una línia vermella a través d'una campanya perillosa i fonamentada en envair un dels seus veïns. S'ha de veure com responen les futures forces armades sirianes i com acomodarà Turquia aquesta nova versió d'Israel. Ara bé, val a dir que Turquia té una relació ambivalent amb Síria: retòricament exhibeix molta confrontació, però estratègicament manté una postura més prudent.
—Han estat 50 anys de dictadura a Síria. Què suposa internament l'enderrocament del règim d'Al-Assad i la fugida del dictador a Moscou?
—És una ruptura històrica. Fins i tot, hi ha veus que ho cataloguen com a una segona independència. És molt significatiu que s'hagi recuperat la bandera de la independència de Síria enfront dels francesos com a emblema nacional. No és una qüestió fútil perquè sobtava que el règim d'Al-Assad, que el seu govern teòricament nacionalista, republicà i secular, no fes gala de la bandera de la independència. Aquest fet mostra la idea que, realment, tenia Al-Assad de Síria, que era un país segrestat pel règim.
—El Baaz, el partit que encapçalava Al-Assad, va irrompre a l'escena política siriana amb uns ideals socialistes i panarabistes. Quina ha estat la involució que ha protagonitzat a Síria?
—Baixar al-Assad és una història de decepció. És molt diferent del seu pare, Háfez al-Assad, qui va accedir al poder en un altre context internacional i amb el país marcat pels cops d'estats. El seu pare va aconseguir enfortir les institucions estatals i va configurar un estat fort políticament, tot i que a través de mètodes violents. L'entrada del seu fill, un oftalmòleg que venia de Londres, es va vendre com a una versió moderna, secular, oberta i liberal, però va conduir el país a una polarització extrema. Quan es liberalitza econòmicament un país sense fer-ho políticament, s'obri el pas a la corrupció massiva. Baixar al-Assad fou una decepció quan va respondre amb violència a les protestes del 2011 i el 2012, i ha estat una decepció en les seves últimes hores al poder. Ha marxat a Moscou sense donar cap missatge, ni que sigui als alauites, que han lluitat perquè seguís dirigint el país.
—Els rebels que han enderrocat Al-Assad estan fragmentats, però destaca com a líder l'islamista Abu Mohamed al-Jolani, al capdavant de la salafista Organització d'Alliberament de Llevant (HTP) i originàriament vinculada al jihadisme d'Al-Qaeda. L'ONU i els Estats Units d'Amèrica, de fet, consideren al-Jolani un terrorista.
—Sense dubte, es tracta de l'aresta més important d'aquest procés d'enderrocament del règim d'Al-Assad. Hi ha sensació de moment històric, però a ningú se li escapa que els reptes que venen són enormes. Perquè el lideratge d'aquesta insurgència prové històricament de la branca d'Al-Qaeda a Síria, al-Jolani era el seu líder, sabem quins discursos va pronunciar en 2014 i la tendència d'aquest grup. Ara bé, l'HTP és un actor més complex que l'associació històrica com a branca d'Al-Qaeda a Síria. Al llarg dels darrers anys, ha generat capacitat de governança, lideratge, així com d'atreure lleialtat a través del carisma del seu líder.
—No hi ha risc d'una involució islàmica extremista?
—Òbviament, hi ha la por a una involució, però, de moment, les seves intervencions han estat positives. Per ara, al-Jolani ha assegurat que respectarà les llibertats col·lectives i confessionals de les minories, ha promès que no hi haurà problemes per a les dones en qüestions de vestimenta i moralitat, i ha garantit el respecte a la propietat privada i a les institucions estatals, així com el manteniment dels funcionaris i dels diplomàtics. S'ha compromès, de fet, a no buidar l'estat atès els fantasmes de Líbia i l'Iraq, ha assegurat que seguirà les resolucions de Nacions Unides envers l'impuls d'una transició pacífica, col·lectiva i decidida pels sirians, i, fins i tot, ha allargat la mà al primer ministre, que és l'únic que s'hi ha quedat. No sabem si aquest pragmatisme està per quedar-se. Tanmateix, els primers símptomes són positius. I, a més, s'ha de recordar que secularisme sol identificar-se com a progrés i llibertat, i islamisme amb tot el contrari quan no sempre és així. Jordània podria ser un exemple.
—Quin és el rol que poden jugar les potències occidentals en el nou cicle polític de Síria?
—Defensen les vies perquè Síria sigui funcional i estable. En el cas de la Unió Europea, hi ha un cert cinisme perquè la conformació d'un país amb aquestes característiques, possibilitaria el retorn dels refugiats sirians. A més, s'ha d'apuntar que fins ara, hi havia una paradoxa en la reconstrucció, ja que aquells països amb diners per finançar-la no ho podien fer. A partir d'aquest moment, és presumible que es torni a articular la participació de Turquia, Qatar, Kuwait, l'Aràbia Saudita o els Estats Units d'Amèrica.
—Arran d'aquest canvi polític i del pes que guanya Turquia, com queda l'escenari per al poble kurd?
—Junt amb el punt d'extremisme islamista dels insurgents, la situació dels kurds és la més delicada d'aquest procés. Són la part més fràgil de la cadena perquè, per exemple, mai ha estat en sintonia amb els rebels. Com sempre han anat per lliure i mai han volgut saber res de qualsevol revolució islamista que tingués Turquia al darrere, els rebels consideren que han traït la revolució col·lectiva. Els kurds duen molts anys de guerra a la seva esquena, ja sigui contra l'Estat Islàmic o contra Turquia, i aspiren a mantenir l'autogovern quan Turquia no en vol ni parlar. Ara bé, el futur d'una Síria viable i sense guerra depèn de trobar un encaix als kurds, possiblement per un país descentralitzat.