La bretxa que des de fa anys s’ha obert entre el sector primari i les institucions europees s’ha ampliat aquest desembre una miqueta més. En els anys recents han sigut els agricultors i els ramaders els qui han passejat els seus tractors per la capital europea (i en moltes altres capitals) per mostrar el seu enuig pels acords comercials i per la pèrdua de rendibilitat que acumulen en les últimes dècades. Ara són els pescadors del Mediterrani els qui s’han alçat en armes i volen plantar batalla a Brussel·les.
Ho fan a compte del Pla plurianual que la Comissió Europea vol aplicar a partir de l’any vinent i durant els pròxims cinc anys i que preveu importants retallades per a un sector que, des de l’any 2020, ja ha limitat significativament el nombre de dies que ixen a feinejar a la mar. Dimarts de matinada, els ministres de Pesca dels països membres van donar llum verda a un acord que preveu que a partir de l’1 de gener de 2025, els vaixells d’arrossegament de la Mediterrània només puguen salpar 27 dies l’any. Aquestes 27 jornades es poden estendre fins a les 130 en cas d’aplicar determinades mesures que mitiguen l’efecte perniciós que l’activitat té sobre els ecosistemes de consideració. «Mesures de compensació», en diuen en l’argot brussel·lenc.
La decisió ha somogut els mariners de tota la façana mediterrània, que es senten injustament tractats per les polítiques comunitàries. Més dies amarrats a terra és un llast massa pesat per a un sector que, per aquestes contrades, es mou en l’àmbit de l’economia familiar. La setmana passada, la majoria de les confraries van mostrar la seua disconformitat amb la posició acordada pels ministres de Pesca de la Unió Europea.
A Roses i Palamós fa temps que experimenten amb vedats i portes voladores. Els resultats són molt bons.
«Ens sentim estafats. Hi haurà una reducció de la flota del nord de la Mediterrània», vaticina Domingo Bonnin, que és president de la Federació de Confraries de les Balears. Tant en aquest territori com al País Valencià i Catalunya, l’arrossegament és la tècnica de captura més utilitzada. És el pal de paller de totes les confraries.
I és que, si bé el sector primari ha deixat de tindre el pes que tenia en el passat en l’economia regional, continua tenint un paper estratègic per disposar d’una certa sobirania alimentària. El debat no és nou a la Unió Europea, entestada a convertir-se en l’adalil de la lluita contra el canvi climàtic i la preservació del medi ambient. És un dilema força conegut a aquestes altures: la disjuntiva entre la sostenibilitat mediambiental i la sostenibilitat socioeconòmica de l’activitat humana.
Amarrar el sector
La decisió que acaba de prendre la Unió Europea no ha estat a la babalà. El club comunitari va aprovar l’any 2018 el seu primer Pla plurianual de pesca per al Mediterrani occidental, enquadrat dins de la Política de Pesca Comunitària. Del que es tractava era d’incorporar algunes pautes de funcionament per reduir les captures i, així, evitar la sobreexplotació que ja s’estava donant en algunes espècies. O el que és el mateix: disminuir les captures actuals per assegurar-ne les del futur. En l’argot europeu en deien «gestionar l’esforç de pesca».
L’objectiu que es va marcar la Unió Europea era que per a l’1 de gener de 2025 les captures s’haurien reduït el 40% respecte dels tres anys precedents a l’entrada en vigor del Pla. Per aconseguir-ho, es van disminuir de forma progressiva els dies que les naus podien feinejar, a més d’establir zones de vedat.
Del que es tractava era, al capdavall, d’establir un marc estratègic per a la Mediterrània, com abans ja s’havia fet amb l’Atlàntic. «El Pla plurianual per a la gestió dels recursos demersals del Mediterrani Occidental va suposar el primer intent seriós d’abordar la problemàtica dels recursos en la Mediterrània», explica José Luis Sánchez Lizado, que és catedràtic de la Universitat d’Alacant i president del Fòrum Científic de la Pesca Espanyola a la Mediterrània.
«El Pla introduïa plantejaments interessants com la gestió basada en l’esforç davant la gestió tradicional a Europa, que està basada en TACs (total admissibles de captures que s’estableixen per a la majoria dels peixos d’interès comercial) i quotes, i que no és adequada per a les pesqueries mixtes mediterrànies. L’objectiu d’aquest Pla era aconseguir que es recuperaren les poblacions sense continuar amb la reducció de flota per assegurar el futur de la pesca en la Mediterrània. No obstant això, tot i que la idea era positiva, la seua implementació té aspectes discutibles. En primer lloc, va arribar tard, ja que va entrar en vigor quan ja s’haurien d’haver assolit els objectius».
Sánchez Lizado: «No estem en el nivell òptim d’explotació, més aviat en una situació de sobrepesca sostenible»
En aquests cinc anys, doncs, la flota pesquera de la Mediterrània ja ha reduït el temps i les zones (alguns vedats són permanents, altres són temporals) per les quals pot fer feina. La reducció progressiva de l’esforç pesquer ha estat significativa ja en aquests darrers anys: fins al 30% entre el segon any i el cinquè. Les barques d’arrossegament han feinejat enguany 140 dies. Aquesta tècnica és la que més crítiques genera des de la UE i les ONG conservacionistes, ja que suposa generar grans solcs i arrossegar una superfície àmplia del fons marí i, per tant, resulta poc selectiva.
Amb l’aigua al coll
La decisió de començar a aplicar aquest Pla es va fer en el marc d’un procés d’aprimament brutal del sector pesquer. En tots els territoris de parla catalana, com també passa a Andalusia i Múrcia, el sector és cada volta més escarransit. A Catalunya, a finals del segle passat s’extreien prop de 45.000 tones de peix. L’any 2023, la flota catalana va fer captures de 16.559 tones, la xifra més baixa des que es tenen registres. La reducció és del 64%. L’espècie amb més presència fou la sardina, que representa el 25% de les captures. Al darrere li van el seitó, el lluç i el mollet.
Al País Valencià, a la dècada dels noranta les captures es situaven pels volts de les 54.000 tones. L’any 2023 en foren 15.000, és a dir, el 83% menys. És significatiu que tant en el cas català com en el valencià, la reducció entre els anys 2022 i 2023 fou molt important. La diferència entre un any i l’altre fou, en el primer cas, del 22%; i del 13%, en el segon cas. A les Balears, amb una dimensió molt més petita, en només set anys s’han deixat d’extreure de la mar 1.200 tones de peix.
Aquestes xifres s’emmarquen en un procés d’abandonament constant de l’activitat i en una reducció molt significativa de les naus que surten a navegar. També, clar, de la mà d’obra. N’hi ha prou amb un exemple: l’any 1975, a les Balears, 3.300 persones eren mariners. Avui en són 460. El sector, avui, amb greus problemes per incorporar-hi mà d’obra, no s’assembla en res al de la dècada dels vuitanta.
A tot això caldria afegir, encara, la transformació dels hàbits de consum: la reducció en la ingesta de peix fresc ha estat del 39% en els darrers quinze anys.
Mala mar
En aquest context, la Unió Europea planteja ara el segon Pla plurianual, que havia de donar continuïtat al primer. El primer esborrany, que transcendí la primera setmana de desembre, va fer saltar totes les alarmes, en plantejar que les naus d’arrossegament (que al País Valencià representen el 40,7% de la flota, pel 28,6% de la catalana i el 12% de la balear) només pogueren fer-se a la mar 27 dies per any. La proposta naixia dels models de càlcul més conservacionistes.
La proposta sollevà el mateix ministeri i les comunitats autònomes. Finalment, i després de dos jornades d’intenses negociacions, s’aconseguiren alguns avanços: si bé el nombre de dies continuen sent els mateixos, s’estableixen unes mesures de compensació per poder arribar a 130 dies. És, al capdavall, una manera d’incentivar les bones pràctiques, és a dir, aconseguir que es pesque d’una forma més sostenible.
Es tracta de dotze mesures que es poden resumir de la manera següent: l’aplicació de vedes temporals i permanents; el canvi en les anomenades «portes» que s’utilitzen en l’arrossegament, i el canvi de la xarxa per permetre que els peixos més xicotets se’n puguen escapolir. Així doncs, els dies s’incrementen a mesura que s’apliquen aquestes millores en els sistemes de captura.
«La sostenibilitat és el camí que cal seguir. El que passa és que no es pot ser dràstic, cal anar a poquet a poquet perquè el sector s’hi pugui adaptar —estima Laura Recasens, que és biòloga a l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar ICATMAR (Institut de Ciències de la Mar-CSIC)-. La primera proposta de la Comissió era demolidora i no tenia en compte el vessant social i econòmic del sector. No era una opció plausible».
Laura Recasens: «La sostenibilitat és el camí que cal seguir, però cal avançar-hi a poquet a poquet»
Precisament, una de les coses que més neguiteja a mariners i armadors és la velocitat amb què es pretenen aplicar les mesures. «Canviar la malla costa relativament poc, perquè no cal canviar-la sencera, sinó només el cop (això és, la part que està a l’extrem de la xarxa i on queden atrapats els animals —explica Domingo Bonnin—. Una altra cosa ben diferent és canviar les portes perquè siguen voladores. Perquè no es tracta només de canviar l’estructura, sinó que cal canviar tots els sistemes de sensors. Perfectament, podríem estar parlant de 70.000 euros». Les portes són les planxes metàl·liques que es deixen caure al fons de la mar en l’arrossegament i que, d’alguna manera, fan de guia de la xarxa i el cop.
Una reconciliació possible
A tot això cal sumar, clar, que si la malla és més ampla, els peixos tindran més possibilitats d’escapolir-s’hi, les captures seran menors i, consegüentment, també ho seran els ingressos dels vaixells. «A curt termini això suposarà una pèrdua econòmica, però a mitjà i llarg termini serà beneficiós, perquè permetra que els exemplars massa joves que ara es capturen es fagen adults i es puguen reproduir. A hores d’ara es capturen massa individus petits, i això és negatiu, tant per a la sostenibilitat de l’espècie com per als pescadors», opina Recasens, qui fa trenta anys que es dedica a la investigació del sector.
Com a biòloga de l’ICATMAR, precisament ha estat treballant en projectes pilot als ports gironins per avançar cap a pràctiques més sostenibles. Aquest organisme el va crear l’any 2017 el Govern català i hi participen l’Administració, les confraries de pescadors i l’Institut de Ciències del Mar, que depèn del Consell Superior d'Investigacions Científiques. La idea de la seua creació era tractar de reconciliar, per a benefici mutu, dos àmbits habitualment enfrontats: els científics i els pescadors.
Entre les mesures que han pres, en coordinació amb les confraries, hi ha l’establiment de vint àrees protegides permanents, és a dir, espais on no es pot pescar i que serveixen per regenerar l’hàbitat. Són, de fet, zones de vedat com les exigides per la UE. En total, sumen 462 quilòmetres quadrats, una superfície equivalent a Andorra.
Que aquestes zones de protecció tenen efectes benèfics sobre els ecosistemes està més que constatat a aquestes altures. Tant a Roses com a Palamós, amb la participació directa de les confraries, es van aplicar aquestes mesures. i els resultats han estat molt positius. A Palamós, de fet, la gamba va arribar a desaparèixer entre els anys 2004 i 2005. Calia renovar-se o morir. L’entesa entre biòlegs i treballadors de la mar és total a l’Alt Empordà.
SOS
Del que es tractaria ara és de seguir aquest camí. Hi ha pescadors que, de fet, ja han començat a avançar en aquesta direcció per iniciativa pròpia, conscients que, tard o d’hora, la prerrogativa de la sostenibilitat es faria present. «La pesca de la Mediterrània sempre ha sigut sostenible. Fa alguns anys hi havia un autor que sostenia que a la Mediterrània el que tenim és una sobrepesca sostenible. És a dir, tenim més intensitat de pesca del que seria desitjable, però no tenim cap població fora dels límits biològics segurs, que és el que marcaria un sistema de risc. Ara bé, tampoc no estem en el nivell òptim d’explotació i, per tant, cal fer una tasca d’optimització i millora per no arribar a un escenari de col·lapse —explica José Luis Sánchez Lizado—. El problema, a parer meu, no són les mesures, sinó la velocitat a la qual es volen implementar».
Per això tots els experts i el mateix sector exigeixen programes d’ajuda econòmica per fer efectiva l’aplicació de les mesures i que aquestes no caiguen sobre les espatlles d’uns armadors i pescadors que, en els darrers anys, han vist com descendien els seus ingressos. Tothom coincideix que els 27 dies que apareixen en la proposta com a base per poder eixir a feinejar són una broma de mal gust, una invitació al desballestament i a la retirada. «Cal que hi haja un acompanyament de l’Administració en aquest procés», assegura la biòloga Laura Recasens. De moment, però, el Ministeri no ha aclarit si aquests diners —si arriben— vindran de Brussel·les o de Madrid.
És indispensable disposar d’aquests recursos per aconseguir que, després d’aquest Pla plurianual, tots els vaixells puguen tornar a port sa i estalvis.
INCENTIVAR EL CONSUM
Un dels problemes als quals s’enfronta el sector primari marí és la caiguda en el consum de peix fresc. És un canvi que té a veure amb diversos factors: la cada volta més acusada manca de temps per cuinar; la substitució del comerç tradicional per grans superfícies on no sempre hi ha disponible peix fresc; la manca de costum i d’aptituds per cuinar aquesta matèria primera; la caiguda del poder adquisitiu de les famílies... són factors que han provocat una disminució molt acusada en les vendes. Entre 2008 i 2023, el consum va caure el 39%. L’Estat espanyol és el quart país on es consumeix més peix per capita del món: 45,6 quilos per persona i any.
Amb tot, hi ha llocs on fa temps que experimenten noves iniciatives en aquest sentit. «Caldrien campanyes de promoció, però és necessari, també, posar-hi imaginació per innovar i fer coses millor —opina José Luis Sánchez Lizado, president del Fòrum Científic de la Pesca Espanyola a la Mediterrània—. A Palamós, per exemple, preparen peix per a col·legis i per a hospitals, de tal manera que puguen menjar peix fresc de la Mediterrània amb preus assequibles».