La pandèmia va ser un temps de por i desesperació, de temors i ansietats. El pànic a contagiar-se i a escampar el virus va combinar-se amb l’abatiment del confinament, que va accentuar els mals d’aquelles persones que pateixen de soledat no desitjada. La reclusió domiciliària va despertar reaccions viscerals i les xarxes socials van assumir un gran protagonisme. Eren la via de contacte amb qui no podies abraçar, la finestra amb la qual fugir virtualment d’una quotidianitat entre quatre parets.
En aquella època dominada per les emocions, van agafar volada diversos influenciadors ultres, que van obrir la porta a la proliferació de tota mena de teories conspiradores per enderrocar l’executiu espanyol del PSOE i Unides Podem. Veus que abans havien estat restringides a àmbits minoritaris van aconseguir milers i milers de reproduccions, així com una exposició digital i mediàtica inèdita. Uns personatges que, en l’actualitat, ja formen part de l’aparador polític espanyol i que creen opinió sobre temes com ara la gestió econòmica. La seua irrupció en aquest camp ha contribuït a reforçar mites i promoure idees absolutament al·lèrgiques a les regulacions administratives.
El pare d’aquestes idees, de la virtut de la mà invisible del mercat, és l’economista escocès Adam Smith (1723-1790). Smith és, sense cap mena de dubte, el progenitor del liberalisme econòmic i l’encara referent intel·lectual d’aquells economistes menys partidaris de la intervenció pública. Tanmateix, el pensament d’aquest intel·lectual xoca, de vegades, amb la cosmovisió preestablerta sobre els seus posicionaments.
El prestigiós economista serboestatunidenc Branko Milanovic, un dels grans experts en desigualtat d’arreu del planeta, desmunta alguns tòpics sobre Smith a l’obra Miradas sobre la desigualdad: De la Revolución Francesa al final de la Guerra Fría (Taurus, 2024). «Se sol dir, simplificant en excés, que Smith s’oposa a qualsevol interferència del govern en assumptes econòmics, una cosa que no és certa: el mateix Smith cita molts casos en els quals la intervenció del govern és necessària», apunta aquesta veu econòmica al seu assaig més filosòfic.
Smith advoca per la intervenció de les administracions «en afers de seguretat nacional com ara la Llei de Navegació, la protecció de la indústria incipient, la prevenció dels monopolis, la limitació en l’explotació laboral, la introducció de regulacions financeres i la promulgació de polítiques anticompetitives, especialment pel que es refereix als empresaris que es posen d’acord en perjudici dels treballadors». «A banda d’aquests casos concrets», puntualitza Milanovic, «Smith estava a favor que el govern no destorbara als agents de la vida econòmica».
Les condicions laborals i la prosperitat
La complexitat de les idees d’aquest economista escocès del segle XVIII no sols estan vinculades a la defensa d’alguns espais d’intervenció estatal, sinó al lligam que va establir entre la prosperitat d’un país i el creixement dels salaris. «Smith va plantejar una idea radical, la importància de la qual no pot ser sobreestimada: la riquesa d’un país és indistingible de les condicions de vida de la seua classe més nombrosa, els seus treballadors. Aquesta afirmació representava una ruptura important amb la postura dels mercantilistes, que solament consideraven rellevant la riquesa de les classes dirigents i la riquesa de l’Estat», contextualitza.
«En Smith, per primera vegada en la història de l’economia política, trobem la idea que l’important és el benestar del grup més nombrós», ressalta aquest especialista en desigualtat, per il·lustrar-ho amb una cita del mateix intel·lectual escocès: «L’alt preu del treball ha de considerar-se no sols com a una prova de prosperitat general de la societat que pot permetre’s pagar bé a tots aquells que ocupa; [sinó que] s’ha de considerar com el que constitueix l’essència de la riquesa pública o com allò en què consisteix pròpiament la prosperitat pública».
Arran de l’observació que «els servents, els treballadors i els operaris de diferent classe constitueixen la part amb diferència més abundant de qualsevol gran societat política», remarca: «La millora de les condicions de la major part mai pot considerar-se un inconvenient per al conjunt. Cap societat pot ser florent i feliç si la part més gran dels seus membres és pobre i miserable». «Era una idea vertaderament revolucionària i ho continua sent, encara que avui en dia es considera com de pur sentit comú», exposa Milanovic.
El pensador nascut a la ciutat escocesa de Kirkcaldy il·lustra aquesta idea amb una comparativa entre «Espanya i Portugal, on les seues reduïdes classes dirigents exhibeixen una enorme riquesa mentre que la resta de la població és pobre» i «els Països Baixos, que molts consideraven el país més pròsper de l’època, gràcies als seus salaris alts i als tipus d’interès baixos». «Segons Smith, els salaris alts i els tipus d’interès baixos són les característiques més desitjables de qualsevol societat que ha d’avançar econòmicament i mantenir una justícia raonable», amplia l’especialista en desigualtat econòmica i autor de l’assaig.
«És pròsper l’Estat en el qual és fàcil adquirir tot el que és necessari i útil per a viure [...] i no hi ha res que meresca la denominació de prosperitat que aquesta accessibilitat», expressa Smith. «Pot ser que la identificació de la prosperitat de l’Estat amb el benestar de la seua classe més nombrosa resulte indiscutible avui en dia, però no ho era a l’època de Smith, quan la misèria de les classes treballadores es considerava un fet inevitable o, fins i tot, desitjable perquè només la doble amenaça de la fam i la indigència obligava els pobres a treballar», explica Milanovic.
Aquesta visió del pare del liberalisme econòmic es combina amb la seua acceptació i, fins i tot, exaltació «d’un ordre social configurat per l’existència de grans diferències de renda perquè els rics, en estar desitjosos de béns i serveis proporcionats pels pobres, gastaran necessàriament part dels seus ingressos», resumeix l’expert en desigualtat econòmica. Smith ho raona així: «Una mà invisible els condueix [en referència als rics] a realitzar quasi la mateixa distribució de les coses necessàries per a la vida que haurien tingut lloc si la terra s’haguera dividit en porcions iguals entre tots els seus habitants».
«Seria just dir que [Smith] creia que els pobres havien d’acceptar la seua posició perquè així ho havia ordenat la voluntat divina i així era com estaven estructurades totes les societats, però també considerava que els rics no eren necessàriament virtuosos», s’especifica a l’obra del professor a l’Stone Center on Socio-Economic Inequality del Graduate Center de la Universitat de la Ciutat de Nova York. «Tot i així, creia que no calia investigar massa l’origen de la riquesa dels rics», esclareix a partir de les consideracions que Smith formula a l’obra La teoria dels sentiments morals.
Quan la riquesa és injusta
Smith fa un lleuger revolt en els seus pensaments a La riquesa de les nacions, la seua obra mestra a la disciplina econòmica. «Critica obertament als rics, com han adquirit la seua riquesa i com l’empren per a enriquir-se encara més i empoderar-se més encara», subratlla Milanovic, que cita frases del mateix economista escocès, com ara: «Mai he vist moltes coses bones per les quals pretenen actuar en bé del poble; una pretensió, per cert, no molt comú entre els comerciants».
«A més de ser més realista i dur, La riquesa de les nacions és molt més ‘esquerrana’ en el que es refereix a la desigualtat que La teoria dels sentiments morals. No accepta la validesa ètica de la jerarquia entre les classes: els ingressos dels rics s’han adquirit sovint de manera injusta», desenvolupa. L’economista escocès considera envers els rics que «a pesar d’estar en la cúspide de la població, això no significa que s’ho meresquen o que els seus ingressos i la forma en la qual arribaren a la cúspide hagen d’estar exempts de crítica o d’anàlisi», indica Milanovic.
De fet, apunta que per a Smith els ingressos elevats solen ser producte «de la col·lusió, el monopoli, el saqueig o la influència política». «No sols priva als rics de la seua pretensió moral, sinó que, en sotmetre’s a l’escrutini de l’origen de la seua riquesa pot veure’s com al producte d’un ordre social injust o d’una societat comercial injusta», es remata a l’obra Miradas sobre la desigualdad: De la Revolución Francesa al final de la Guerra Fría.
Contra la influència dels empresaris
La versió més escèptica al voltant del paper dels capitalistes emergeix quan aborda la seua influència com a consellers de les polítiques públiques. «Qualsevol proposta d’una nova llei o regulació comercial que provinga d’aquesta categoria de persones [els patrons] ha de ser sempre considerada amb la màxima precaució i mai ha de ser adoptada si no és després d’una investigació prolongada i curosa, desenvolupada no només amb l’atenció més escrupolosa, sinó amb el màxim recel perquè proveirà d’una classe d’homes els interessos dels quals mai coincideixen exactament amb els de la societat, que tenen generalment un interès a enganyar i, fins i tot, oprimir a la comunitat. I que, de fet, ja l’han enganyada i oprimit en diferents oportunitats», reflexiona Smith.
«Encara que l’interès propi és la base de La riquesa de les nacions, també és cert que l’interès propi d’alguns pot anar-hi en contra dels objectius generals de la societat o de la millora social. D’aquest debat, es desprèn clarament que no tots els interessos propis són igual de respectables. L’interès propi dels grans monopolistes, dels funcionaris i dels sectors econòmics protegits és profundament perniciós per a la societat en conjunt i s’ha de manifestar sota control», condensa Milanovic les idees de l’escocès, així com retrau els escrits d’alguns historiadors econòmics que obvien aquestes postures de Smith.
El politòleg nord-americà Corey Robin, autor de l’obra La mente reaccionaria: El conservadurismo desde Edmund Burke hasta Donald Trump (Capitán Swing, 2019), aprofundeix en aquest posicionament de Smith. No debades, menciona un paràgraf de La riquesa de les nacions on censura que «cada vegada que els legisladors intenten regular les diferències entre els amos i els treballadors, els seus consellers són els amos». «Quan la regulació afavoreix als treballadors, sempre és justa i equitativa; però, de vegades, ocorre el contrari quan afavoreix als patrons», àmplia la cita al text magnànim del pensador.
L’economista escocès, d’acord amb lectura de l’expert serbi-estatunidenc, «posa en dubte la justícia d’alguns ingressos elevats i argumenta que els interessos dels capitalistes solen ser contraris a l’interès social, dues crítiques, en particular, que no dirigeix mai contra els treballadors i els camperols aLa riquesa de les nacions». «No considera que la riquesa siga necessàriament dolenta des del punt de vista moral», agrega, però sí que contraposa «el socialment desitjable» amb la utilització dels rics dels seus mitjans per defendre els seus interessos particulars. A més, destaca com Smith aprecia «els interessos dels treballadors com més coherents amb la societat».
«És important subratllar que la crítica de Smith al paper dels capitalistes en la formulació de polítiques no es basa en casos concrets de comportament monopolístic [...], sinó en l’opinió general del fet que els interessos dels capitalistes no coincideixen amb els interessos socials perquè la seua font d’ingressos (els beneficis) està destinada a disminuir amb el progrés general de la riquesa», matisa. Smith, però, esbossa dues versions de la societat capitalista: una de llibertat natural i una segona fonamentada en l’amiguisme. «A parer meu, no hi ha dubte que Smith considera aquesta darrera com la realment existent», interpreta Milanovic.
Les tres cares de l’intel·lectual
La figura de Smith desafia als tòpics. D’entrada, per la seua «actitud crítica amb rics», «la forma amb la qual han assolit la seua riquesa» i per la seua opinió sobre que «els interessos dels homes de negocis són contradictoris amb els de la societat». De fet, advocava perquè els adinerats no tingueren capacitat d’imposar els seus interessos particulars i corporatius a la resta de capes socials. «Encara que Smith era escèptic envers els rics, ho era igualment amb la intervenció estatal», recorda l’economista serbi-estatunidenc.
«La seua fe en el sistema de llibertat natural el feia desconfiar d’aquells que, emparant-se amb l’interès general, tracten de promoure els seus interessos. Així doncs, Smith era partidari d’un govern minimalista que limitava a tres funcions: protecció enfront d’agressions externes, administració de justícia i obres públiques, i educació pública per elevar el nivell general dels coneixements i, en última instància, millorar l’economia», desgrana. I completa: «Afegia altres casos individuals en els quals l’estat havia d’actuar, però quasi tots eren de naturalesa reguladora, destinats a limitar les col·lusions i el poder dels monopolis».
La idea de l’estat que dibuixa Smith comporta unes funcions governamentals, segons avisa Milanovic, «dràsticament inferiors a les de qualsevol estat capitalista actual». «Aquest és l’Smith que solen citar els economistes del lliure mercat i els mitjans de comunicació. És, en efecte, un Smith autèntic, però només és una part [del seu pensament]», censura sobre el fet que rarament aquestes veus econòmiques «mencionen l’Smith anticapitalista i d’esquerres».
«Encara que [Smith] creia que un sistema de llibertat natural i de lliure competència era el millor sistema per al progrés del benestar humà, tenia prou lucidesa per a creure molt difícil que un sistema similar es poguera aconseguir en la pràctica», arredoneix per cartografiar el pensament del pare del liberalisme econòmic. «Aquests són els tres Smith, igual d’importants i de complexos, la qual cosa dificulta la inclusió de la seua obra en el discurs polític i econòmic actual», recalca.
L’autor de l’assaig acaba la seua exposició amb una apel·lació a la complexitat ideològica de l’economista escocès: «En una societat dividida ideològicament i molt conscient d’aquestes bretxes, reconèixer les aportacions d’un pensador que, des de la perspectiva actual, pot interpretar-se com d’esquerres, de dretes o molt pragmàtic resulta difícil i, fins i tot, impossible. Aquest és el motiu pel qual Smith se cita i s’empra de forma selectiva». Tota una reivindicació a l’heterogeneïtat ideològica d’un dels grans intel·lectuals de l’economia moderna.