Lluny de la família, segons ‘Oikia’ i ‘Solito’
Oikia. Relats d’infantesa (Indòmita, 2024) té moltes històries de migració i distància de la família. També Solito (Periscopi, 2022) parlava d’un viatge, en aquell cas per reunir-se amb els pares.
El segell juvenil de l’editorial Raig Verd, Indòmita, ha fet realitat un somni del centre d’acollida Oikia, de Girona: que les històries dels joves ingressats, contades per ells mateixos, pogueren arribar a fer-se públiques. El projecte va emocionar tant l’editora Laura Huerga que va implicar artistes per traslladar les històries a format còmic amb l’ajuda d’Agustín Comotto, com a director d’art, i d’Òmnium Cultural. Grans històries i grans il·lustradors: el mateix Comotto, Raquel Ródenas, Marc Torices, Nadia Hafid, Cristina Bueno, Pep Brocal, Susanna Martín i Martín Tognola.
A la història d’Ousman Sillah, de Gàmbia, s’explica com va vindre d’aquell país als dotze anys i per què: «Llavors hi havia un dictador molt dolent —explica Ousman en una vinyeta— que es deia Yahya Jammeh i que matava persones que no pensaven com ell i es quedava la terra de la gent».
És la història de Solito (Periscopi, 2022) a la inversa. El salvadoreny Javier Zamora explicava en aquesta potent narració el viatge que ell mateix, tot sol, va fer als nou anys per reunir-se amb els seus pares, que ja estaven als Estats Units. «El papa no l’he vist mai, o potser sí, però no me’n recordo. Jo estava a punt de fer dos anys quan se’n va anar. Per telèfon sembla simpàtic. Té la veu greu i ronca, però també suau com una pedra llisa que rebota per sobre l’aigua. Amb ell sempre hi parlo el segon, després d’haver parlat primer amb la mama. D’ella me’n recordo de tot. La veu dura com el rompent d’una onada quan s’enfadava amb mi. L’alè fresc com cogombres acabats de tallar».
La resurrecció editorial de la George Eliot
La cada vegada més reivindicada prosa de George Eliot ha portat dues importants traduccions en dos anys: Middlemarch (Casa dels Clàssics, 2024) i Silas Marner (Edicions del 1984, 2023).
El 150è aniversari de la monumental novel·la Middlemarch de George Eliot ha generat una nova traducció del gran Xavier Pàmies («potser la més difícil que he fet mai», diu ell) per a La Casa dels Clàssics (col·lecció «Bernat Metge Universal»), un any després que Edicions del 1984 edités una altra novel·la de l’escriptora anglesa: Silas Marner. Una bona notícia per conèixer, recuperar o aprofundir en l’obra d’una escriptora que no s’amagava darrere d’un pseudònim masculí, sinó que el lluïa públicament, igual que la convivència sense matrimoni amb el filòsof George Henry Lewes —una decisió molt valenta en l’Anglaterra victoriana en què vivien. Potser ho van poder fer perquè precisament la primera novel·la d’Eliot, Adam Bede, era una de les preferides entre els membres de la família reial.
Middlemarch (publicada íntegra el 1874) és la història de Dorothea, casada amb un pastor anglicà, i protagonista d’un triangle amorós. Silas Marner (1861), les desventures d’un teixidor acusat injustament de robatori.
L’edició de Middlemarch comença amb un prefaci de la novel·lista Núria Perpinyà, en el qual parla de Middlemarch i també de Silas Marner: «El subtítol del llibre [Middlemarch], Un estudi de la vida a províncies, recorda el de la novel·la de Flaubert Madame Bovary, que és Maeurs de la province (1856). Eliot va fer una “història moral contemporània”, tal com aconsellaven els Goncourt. Amb Silas Marner, Eliot també va presentar una gran novel·la sociològica, que era especialment apreciada per, entre d’altres, Henry James. A parer meu, però, Silas Maner peca de maniqueisme, és com un conte exemplar; Middlemarch, en canvi, és més complexa, irònica i actualitzable».
Una cosa en comú, segons Perpinyà, és la denúncia del pagament de diners per compensar la deixadesa amb els fills: A Middlemarch «també sobta que la revelació d’una paternitat oculta no provoqui cap reacció emotiva. Ni per part del pare, ni del fill. Poden ser molt freds, els anglesos... L’escena està dominada per l’ètica contra una herència bruta. Els diners compensatoris de males paternitats ja havien estat rebutjats a Silas Marner (1861). Són molt rectes, els anglesos».
Silas Maner fa 284 pàgines i Middlemarch, 1.100.
El cap d’any holandès-novaiorquès d’‘El dia de Cap d’Any’
Viena Edicions ha editat, molt oportunament a finals d’any, El dia de Cap d’Any d’Edith Wharton (autora de L’edat de la innocència), un relat publicat originalment a The Old New York sobre els costums de la ciutat a finals del XIX.
Edith Wharton s’inventa també una breu història amb triangle amorós per dibuixar els costums de la Nova York que canviava cada lustre amb nous costums vinguts d’un lloc d’Europa o altre. Les famílies holandeses tenien els seus i els mantingueren tant com van poder: «En aquella època a Nova York els costums ja canviaven en un tancar i obrir d’ulls, i la meva memòria infantil amb prou feines recordava quan l’àvia, amb la còfia de randes i el vestit de moaré que cruixia, solia passar el dia de Cap d’Any acompanyada de les seves distingides filles ja casades. Pel que fa al vell Sillerton Jackson —el qual, tan bon punt un costum social queia en desús, sempre insistia que ell no l’havia seguit mai—, defensava amb convicció que la celebració de Cap d’Any n s’havia pres mai seriosament, llevat d’entre les famílies de descendència holandesa».
I continua: «Ens preníem el dia [de Cap d’Any] com un pretext legítim per menjar més del compte, fer el dropo i mirar per la finestra; aquest últim era un hàbit molt holandès, àmpliament practicat en els cercles novaiorquesos més prestigiosos».