El vendaval turístic de l’estiu havia escampat. La remor dels viatgers, l’anada i tornada incessant dels cotxes i l’època de les terrasses acaramullades havia deixat pas al soroll hipnòtic del riu Garona, a la calma de la tardor del Pirineu català. A la xicoteta població de Les, l’últim municipi del Principat abans d’endinsar-se a l’Estat francès, regnava el silenci i la quotidianitat muntanyosa. La plaça de l’Ajuntament comptava amb una taverna amb el rètol en aranès —una variant de l’occità— i les banderes de la Vall d’Aran decoraven la carpa exterior de l’establiment gastronòmic. La inscripció “Casa dera Vila” encapçalant el consistori esvaïen qualsevol dubte envers la identitat aranesa.
A l’altre costat de la frontera, a la turística Banhères de Luishon, l’occità brillava per la seua absència. El francès inundava l’espai públic i a les botigues de souvenirs era una missió utòpica trobar un objecte d’al·lusions a una idiosincràsia occitana. Al contrari que en qualsevol tenda enfocada als turistes de Bossòst i Vielha, ambdues poblacions enclavades a la màgica Vall d’Aran. De fet, aquesta petita zona de Catalunya s’erigia en el bastió de més vitalitat de la llengua occitana. La Vall d’Aran s’havia beneficiat de la seua pertinença a Catalunya i d’haver esquivat el jacobinisme clàssic que practica l’Estat francès.
“En comparació amb la resta d’Occitània, la Vall d’Aran és un dels llocs on més vida té la nostra llengua”, expressa Alidé Sans, activista aranesa, cantautora i des dels passats comicis municipals alcaldessa de la xicoteta localitat de Bausen. “Malgrat tot, l’occità a la Vall d’Aran és una llengua viva gràcies a una transmissió intergeneracional normal a la població i no sols impulsada per la gent militant com ocorre en bona part de la resta d’Occitània”, reforça Farriol Macip, director del periòdic de mirada occitana Jornalet.
L’aranès ostenta la condició de llengua oficial a Catalunya —una quimera al territori occità de l’Estat francès—, està present en qualsevol retolació o panell d’informació pública i compta amb una gran presència a l’escola. “La mainada aprèn des de ben petita la lectoescriptura de l’aranès i a partir dels cinc anys, l’educació és tota en aranès. La llengua està força present a les aules fins als setze anys”, explica Sans. A priori, la xicalla surt de l’educació obligatòria amb un domini de l’idioma, però la seua socialització està quasi monopolitzada pel castellà.
“Al patí i al carrer, parlen en castellà”, adverteix Rosa Maria Salgueiro, presidenta de l’entitat cívica Lengua Viva i membre de l’Institut d’Estudis Aranesos - Acadèmia Aranesa de la Llengua Occitana, l’autoritat lingüística a la Vall d’Aran. El seu diagnòstic, a pesar del suport institucional a la promoció de la llengua per part de la Generalitat de Catalunya, és d’alarma: “Estem en un moment crític perquè ha descendit el seu ús social”. “No està exempta del retrocés que estan experimentant les llengües minoritzades, com passa també amb el català”, contextualitza Sans.
L’amenaça social del castellà
L’última enquesta d’usos lingüístics elaborada per la Generalitat de Catalunya, corresponent al 2018, il·lustrava que “el 83,3% de la població adulta entén l’aranès, el 73,5% el sap llegir, el 60% el sap parlar i el 45,8% el sap escriure”. El treball mostrava que els coneixements d’aranès havien augmentat des del 2008, especialment pel que fa a l’habilitat de llegir i escriure. Fins i tot, s’assenyalava que hi havia un increment del percentatge de població que sap parlar l’aranès i d’aquella que entén l’idioma propi d’aquesta zona pirinenca.
“L’occità aranès és la llengua inicial del 21,4% de la població de la Vall d’Aran, el català ho és per al 16,3%, el castellà per al 37,7%, el 17% té altres llengües inicials i el 6,9% altres combinacions de llengües”, s’indicava. En cas de testar l’aranès com a llengua habitual, descendia al 19,7% i enfront del 44,9% que assoleix el castellà. L’estudi deixava, però, una dada ben curiosa: hi havia més població —el 24,7%—que tenia l’aranès com a llengua d’identificació que no pas la que la considera com a inicial. Tanmateix, les dades mostren que l’ús social és baix i que la vitalitat de la llengua es concentra més a l’àmbit familiar que no a la feina.
Un estudi que comparava la situació del període 1984-2000 revelava una tendència que s’ha mantingut al llarg dels anys, segons expliquen des de l’àrea de política lingüística del Conselh Generau d’Aran: hi ha un augment de la gent que l’entén, el llegeix i l’escriu arran de l’aprovació de les normes ortogràfiques i de la introducció de l’aranès com a matèria escolar; tanmateix, al seu torn, hi ha una disminució del nombre de gent que el parla.
En el cas dels joves, si prenem de partida una enquesta dels estudiants de batxillerat del curs 2021-2022, l’aranès era llengua familiar per a poc més del 30%, vora el 75% en tenia coneixement, més del 40% s’identificava amb ella, però l’ús social estava per sota del 20%. Les dades de transmissió de la llengua exhibeixen divergències entre els percentatges que asseguren els progenitors parlar amb els seus fills i aquells que afirmen els joves usar amb els seus pares. L’aranès se situa en el 20,4% com a llengua parlada amb el fill o la filla més gran pel 13,09% del català i el 35,91% del castellà. En canvi, les dades sobre la llengua usada amb la mare condueixen l’aranès cap al 19,16%, el català al 19,18% i el castellà al 40,38%.
Una interpretació possible d’aquest decalatge, segons l’investigador i expert en occità Jordi Suïls, “és que, atès que hi ha una mica més de percentatge d’ús d’aranès dels progenitors cap als fills que no pas del conjunt dels informants cap als seus pares, podria haver-hi un cert guany en la transmissió de l’aranès”. “Al mateix temps, hi hauria més situacions de bilingüisme familiar que en moments anteriors, i per aquest motiu hi ha percentatges més baixos de només català i només castellà en els usos de pares a fills que no pas de fills amb els progenitors”, percep.
“L’ús social és molt delicat i els percentatges que hi ha sobre el total de la població són relativament baixos. L’enquesta d’ús de la Generalitat de Catalunya marca un ús al voltant del 20%. Si la població és de 10.000 habitants, estaríem parlant d’unes 2.000 persones, i sempre cal comptar que aquestes enquestes són declaratives, que pot haver-hi respostes que no s’ajusten a la realitat”, desgrana Aitor Carrera, director de la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida. “El problema que hi ha és que la llengua hegemònica de socialització és el castellà. Les competències amb occità han augmentat des de 1980, però l’última generació on l’occità era majoritari és en les capes de població més grans. S’està produint una substitució lingüística”, alerta.
Un estat a la contra
A pesar de l’escenari delicat de l’occità a terres araneses, la seua salut és menys precària que als territoris occitans situats a l’Estat francès. “En termes relatius, la Vall d’Aran és el mascaró de proa de la llengua occitana. A la gran Occitània dintre de l’Estat francès hi ha al voltant d’un 3% o un 4% de persones que entenen, parlen i llegeixen l’occità. Ara bé, s’ha d’assenyalar que estem parlant d’una població d’uns 18 milions de persones”, radiografia Jèp de Montoya, president de l’Institut d’Estudis Aranesos - Acadèmia Aranesa de la Llengua Occitana.
L’occità no està esborrat a l’Estat francès. Hi ha exemples de presència pública de la llengua. “Al metro de Toulouse, els anuncis es fan en francès i occità, així com en alguns pobles de l’Alta Garona estan posant els noms dels pobles en bilingüe. Ara bé, es tracta d’accions molt tímides i que no tenen res a veure amb la nostra forma de fer. Responen a una concepció molt arrelada a França i que el seu president, Emmanuel Macron, va verbalitzar en afirmar que potenciar les llengües que no foren el francès era contrari a la República”, desenvolupa. “L’occità s’ha mantingut viu a la Vall d’Aran perquè no han patit lespolítiques lingüicides de l’Estat francès”, referma Macip.
“Hi ha una concepció política des d’aquelles directrius de l’abat Gregori que la construcció de la nació francesa ha de ser unilingüe. Van tipificar la resta de llengües com una cosa lletja i va impulsar-se una escola pública i gratuïta per a tothom, però únicament en francès. A l’Estat francès els mestres cobraven en funció del nombre d’alumnes que deixaven les seves altres llengües i traslladaven als docents perquè no s’expressaren en la seva llengua materna als alumnes de la seva zona”, recorda sobre les primeres “polítiques lingüicides” que dugueren a terme les autoritats franceses. Un tractament a les llengües minoritzades que persisteix: “Encara es practiquen aquestes polítiques. S’ha prohibit usar el català als plens dels ajuntaments de la Catalunya del Nord i el cors als debats de l’Assemblea de Còrsega”.
La resistència lingüística de l’occità a l’Estat francès s’ha concentrat en les zones rurals i un exemple de perseverança a favor de l’idioma han estat les calandretes, unes escoles bilingües de caràcter privat i patrocinades per associacions de pares. La primera calandreta data del 1979. “Les calandretes han fet una tasca heroica. Són escoles associatives privades que han funcionat molt bé, tot i que tindrien prohibit per llei fer la immersió, encara que la practiquen”, subratlla Macip. “A l’Estat francès, la situació de l’occità és molt dramàtica, però sempre hi haurà més occitans parlants per una qüestió demogràfica i per l’organització del moviment occitanista”, sosté Carrera.
“Hi ha més gent que s’identifica amb la llengua que no la parla. Molta gent sap cantar cançons, dir proverbis i, fins i tot, crida en occità quan acudeix al futbol. De fet, sembla que s’estan acabant els temps de tenir vergonya per transmetre l’occità. Hi ha gent que sent que se’ls ha robat l’aprenentatge de la llengua”, trenca l’escepticisme Macip. Si al futbol i al rugbi l’occità és present, l’idioma se’n beneficia d’una certa moda a famílies francòfones de posar noms occitans als seus xiquets, la qual cosa provoca baralles amb l’Administració jacobina francesa. “La creació cultural occitana és enorme. Hi ha més instagramers i tiktokers a la part occitana francesa que a la Vall d’Aran. Com també s’han articulat una vintena de ràdios associatives i una televisió digital que emet íntegrament en occità”, aporta un bri d’esperança lingüístic.
L’avantatge català
Malgrat que hi ha raigs d’esperança a l’altra banda de la frontera, la Vall d’Aran emergeix al domini lingüístic occità com un model de protecció de la llengua. “Tenim la gran sort que Catalunya està darrere i té una concepció diferent de la llengua, la cultura, de les minories i del respecte per la nostra qüestió lingüística. L’oficialitat de l’occità va estar un pas enorme. De fet, ens ha permès que, com a acadèmia, puguem haver assistit a trobades al Congrés dels Diputats amb la resta d’autoritats lingüístiques de l’Estat espanyol. Difícilment, la nostra llengua tindria aquest tractament i reconeixement jurídic si no estiguérem a Catalunya”, destaca Montoya.
“Estem dintre de Catalunya, una comunitat amb una llengua minoritzada i que té una determinada sensibilitat lingüística. Aquesta circumstància fa que a la Vall d’Aran, malgrat tot, estiguem en una situació diferent als territoris occitans de l’Estat francès”, coincideix Sans. “Estem protegits a escala jurídica, podem emprar l’aranès al Parlament de Catalunya i som considerats als mitjans audiovisuals públics. Al seu torn, la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries per part de l’Estat espanyol ens dona un estatus i ens permet un marge de maniobra que no tenen als territoris occitans francesos, italians i monegascs. Nosaltres som qui marca la pauta i qui hem de tirar endavant a favor de la llengua occitana”, amplia Montoya.
El risc de la residualització
L’avantatge català de la Vall d’Aran no impedeix el sorgiment de reptes que s’han d’enfrontar per garantir la supervivència de la llengua. “Per moltes lleis de protecció de la llengua que tinguis, si no fas les polítiques lingüístiques adequades i no impulses els mecanismes de promoció correctes, la llengua recula igualment. S’han de prendre totes aquelles mesures que situen l’occità com a una llengua necessària a la Vall d’Aran, que sigui un element imprescindible per desenvolupar la vida quotidiana a la zona”, contraposa Carrera. “En cas que no canvien les coses, l’occità a la Vall d’Aran està condemnat a una residualització completa”, comenta encenent els llums rojos d’emergència.
“Un dels problemes a la Vall d’Aran és que s’actua d’una forma isolada, girant l’esquena a la resta d’Occitània, i aquesta actitud et condueix a la residualització. Des del punt de vista demogràfic, l’aranès és molt petit. Si et sumes al conjunt d’Occitània, ja no ho ets. Una llengua és un mercat i és contraproduent actuar com si fores una illa enmig dels Pirineus que considera que a l’altra banda són francesos”, retrau. “L’aranès és una llengua molt petita, però l’occità és una llengua molt gran. El problema és que, llevat de les generacions més grans —les quals sí que recorden parlar en occità amb els francesos—, la resta no té referents lingüístics a l’altra banda de la frontera”, reflexiona Macip.
La mancança de referents a l’altre costat de la frontera se suma a problemàtiques internes com ara “el dèficit de professors que sàpiguen la llengua” i al flux de persones per l’auge del turisme a la zona. En plena temporada alta de visitants, quan el calendari marca juliol, la Vall d’Aran celebra una cursa per la llengua que s’ha erigit en una autèntica festa de reivindicació de la seua identitat i del seu idioma. “Voldríem que aquell sentiment es mantingués al llarg de tot l’any”, demana Salgueiro. És la flama de la llengua encara viva al refugi aranès de l’occità.