-Com pot ser que la Bressola patisca una crisi econòmica tot just quan més demanda hi ha d’ensenyament en català?
-Hi ha vàries raons. La primera és que nosaltres sempre hem volgut mantenir un model que sigui accessible a tothom. La Bressola, en el seu origen, tenia la vocació de ser una escola pública. Malauradament no ho podem ser, perquè l’Estat francès no permet fer ensenyament en una llengua que no sigui el francès en immersió en una escola pública. I nosaltres pensem que l’ensenyament del català ha de passar per la immersió. Malgrat això, mai no hem volgut ser elitistes i sempre hem volgut ser accessibles a tothom. Per això tenim un model econòmic en el qual les famílies paguen segons llurs ingressos. Tenim nou franges d’ingressos i cada família paga en funció del que cobra. Això fa que tinguem un model econòmic que depèn de les subvencions. Si tenim la voluntat d’accedir a tothom necessitem que les quotes siguin el més baixes possibles, i per això necessitem suport institucional o bé generar ingressos amb donatius, que és bastant complicat. A més, des dels anys vuitanta teníem el suport de l’Ajuntament de Perpinyà, i després hem tingut el suport del Departament i el de la Regió. La dificultat és que fa quinze anys teníem menys alumnes i la subvenció era de 150.000 euros per part de la Regió. Quinze anys després tenim dues vegades més alumnes –més de 1.100 ara mateix– i aquesta subvenció no ha deixat de reduir-se. Pel que fa al Departament, ens dona 50.000 euros anuals des del 2014. 50.000 euros per 1.100 alumnes és ridícul, representa l’1% del nostre pressupost. Nosaltres hem fet la feina, hem anat creixent, hem anat obrint escoles, hem obert un segon centre de secundària i en canvi les institucions, que sempre ens han donat suport públicament, no ens han confirmat econòmicament aquest suport. No tenim cap resposta.
-A què es deu la manca de suport institucional?
-Aquí jo separaria la posició de la Regió i la del Departament. La Regió d’Occitània ens va assegurar que volia donar-nos una solució i ja tenim una cita amb ells prevista per al 27 de gener. Anem cap a una subvenció excepcional i encara s’ha de definir l’import, la forma de lliurament i els compromisos que implica, però existeix la voluntat d’ajudar-nos. En canvi, des del Departament hi ha silenci absolut i la presidenta ha dit públicament que ja han ajudat prou a la Bressola. Tot quan ja hem dit que estem a punt de tancar escoles i d’acomiadar gent. Per mi, aquest posicionament és indigne. El pressupost del Departament per la catalanitat és de 200.000 euros per una població de 500.000 habitants. El Departament, que ha fet campanya sobre el català, sobre el fet de catalanitzar el nom del Departament i sobre la defensa de la identitat, acorda 200.000 euros per any per defensar la identitat catalana en una població de 500.000 habitants. La decisió del Departament és fer folklore i poca cosa més. Necessitem mitjans de veritat per construir el futur de la identitat catalana aquí, i no tenim resposta per part d’ells.
-La presidenta del Departament dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, és del Partit Socialista. El partit no té compromís amb la llengua o és una qüestió personal?
-Això caldria demanar-li-ho a ells. Penso que el Partit Socialista, històricament, sempre ha estat un partit jacobí. No és un partit que ens hagi ajudat mai. Els partits que sempre ens han estat més favorables són els de centredreta. En canvi, fa anys que hi ha una aposta de la Regió i del Departament per defensar les llengües regionals –no només el català, a la Regió també hi ha l’occità–, però quan es demana suport concret i que es compleixin les promeses no hi ha res.
-Sense suport institucional, quina és la solució?
-No n’hi ha moltes. Estem encara fent tràmits amb el Ministeri d’Educació per tenir més llocs de feina a càrrec de l’Estat. En tindrem resposta al juny i s’aplicaria al setembre. Però clar, nosaltres tenim el nostre desequilibri econòmic, que ens porta al mes de maig i al mes d’agost a una ruptura de liquiditat. Fins i tot si tenim resposta favorable de l’Estat necessitem passar aquests moments difícils. Hi ha la possibilitat de reduir efectius, la d’augmentar les participacions de famílies –és una palanca perillosa, perquè no tenim cap control sobre les conseqüències d’augmentar o no les participacions– o la més dràstica, que seria tancar centres o tancar classes.
-La Bressola existeix des del 1976 i vostè mateix en va ser alumne. Es pot dir que actualment viu el pitjor moment?
-Hi ha hagut altres moments complicats. Jo diria que a petita estructura, petits problemes; i a gran estructura, grans problemes. Hi va haver moments en què els mestres es declaraven a l’atur i continuaven treballant. Això, amb l’estructura que tenim actualment, molt més professionalitzada, és impensable. No és la primera vegada que tenim dificultats econòmiques, però sí que és la primera vegada que la salut de l’estructura és en perill.
-Quants centres tenen a la Catalunya Nord?
-Set escoles i dos centres de secundària.
-Com ha evolucionat la demanda d’alumnat els últims anys?
-Molt positivament. Abans nosaltres anàvem als ajuntaments per demanar que poguéssim instal·lar escoles o centres de secundària i ara és a l’inrevés: els ajuntaments ens venen a trobar i ens demanen obrir una Bressola a llur territori.
-Què pensen que valoren les famílies que volen portar-hi els fills, més enllà de l’aprenentatge en català?
-Hi ha un aspecte que evidentment és d’identitat. Hi ha moltes famílies que no parlen català però que recorden que el seu avi o àvia sí que el parlava i ho troben a faltar. Hi ha un cordó umbilical que et connecta amb la memòria de la teva família i de la teva història, i hi ha moltes famílies que tenen aquest perfil. Més enllà d’aquest element hi ha també la pedagogia del projecte, que fa que per treballar en un mateix concepte es pugui fer a través de diverses matèries. I hi ha també un aspecte de verticalitat que fa que els grans sempre ajuden els petits i que el mainatge no estigui sempre amb gent de la seva edat sinó que al migdia, per exemple, hi pugui haver un nen petit de quatre anys amb un de sis i un altre de 10 i mengin junts cada dia de l’any. Això fa que molta gent triï La Bressola, encara que no tinguin cap vincle amb el català.
-Per últim, tenen esperança que la situació canvie?
-Sí.