-Al pròleg del llibre Fermí Rubiralta explica que Cardona és encara força desconegut pel fet que, com deia Enric Ucelay-Da Cal, es tracta d’un personatge “tabú per a la historiografia frontpopulista”.
-Des de finals del franquisme hi va haver una certa tendència a seguir una historiografia més aviat espanyola i seguidora del bàndol republicà. Tots els moviments o personatges que se sortien una mica de la dialèctica entre republicanisme i franquisme, entre el bé i el mal, com ara els independentistes catalans, en quedaven fora. Personatges com Daniel Cardona consideraven que la República espanyola era tan negativa, o fins i tot pitjor, que la dictadura de Miguel Primo de Rivera per a Catalunya, perquè suposava una mena de narcòtic o sedant per les aspiracions nacionals. Després de la guerra, ell i molts altres van quedar apartats del record. Tampoc la historiografia autonomista s’ha interessat gaire pels independentistes. La seva vida i obra no interessava, perquè posava en qüestió una manera determinada d’explicar la història i els equilibris polítics del present.
-Cardona va escriure molt, sobretot articles de premsa. La seua popularitat política la deu als articles o viceversa?
-La deu, sobretot, a la seva actuació en l’organització d’Estat Català i en la resistència a la dictadura de Primo de Rivera. Després de la seva mort, el 1943, va convertir-se en un mite entre els independentistes.
-Quina era la principal crítica que feia Cardona a la República?
-Que l’autonomia no significava la llibertat de Catalunya. I que les llibertats aconseguides eren senzillament concedides i que, per tant, es podien retirar en qualsevol moment, com de fet va passar després dels Fets d’Octubre de 1934 i, més tard, amb els Fets de Maig de 1937. A més, retreia a molts dels seus companys de lluita contra la dictadura que acceptessin participar del nou règim autonòmic. Ell havia passat a la clandestinitat per la independència, no per un canvi de règim a Espanya. En els seus articles dels anys trenta molta gent queda retratada.
-Atesa la situació del catalanisme durant les primeres dècades del segle XX, es pot dir que Cardona era un outsider?
-Sí. Cardona no pertanyia, en molts aspectes, al Noucentisme ni al sistema cultural o polític impulsat per la Lliga Regionalista. Ans al contrari, formava part d’una organització com la Unió Catalanista, oposada a la Lliga, i era independentista quan la major part del catalanisme era autonomista. A més, Cardona defensava uns posicionaments socialistes quan aquestes idees se situaven de manera discreta entre l’oposició a la Restauració. Combinava nacionalisme i qüestió social quan alguna gent que defensava la qüestió social o obrera es desmarcava del nacionalisme. I era molt crític amb tots els partits i els corrents del catalanisme, a esquerra i a dreta. Després serà un crític aferrissat d’Esquerra Republicana i de Francesc Macià per no haver mantingut la República Catalana. Per això transmet una visió de les coses que és única.
-Què transmetia Cardona als partits catalanistes tradicionals? Els incomodava?
-Als anys deu del segle XX no incomodava perquè era massa jove i l’espai independentista encara estava en procés de maduració. Però a partir del 1918, coincidint amb el final de la Gran Guerra i amb la campanya per l’autonomia, aquest espai no només incomoda sinó que comença a transformar el discurs del catalanisme, i fa una pressió molt forta cap a la Lliga perquè es mogui cap a posicions i reivindicacions molt més nacionalistes. És llavors, per exemple, quan es popularitza l’estelada. A partir del 1922, quan s’atenua una mica la repressió que impulsa l’Estat espanyol des de la Capitania de Barcelona, l’independentisme polític llança una gran campanya d’agitació que és de les més potents en aquell moment i que té una capacitat d’atracció molt gran, sobretot entre els joves, a través de les seves idees i dels seus conceptes. Fins i tot va arribar als espais republicans, no només els catalanistes, on comença a captivar la idea d’una República Catalana. El cop d’Estat de Primo de Rivera dos dies després de la Diada de 1923 s’explica, entre d’altres, per la creixent radicalització dels discursos nacionalistes i independentistes a Catalunya. Cardona era un dels principals mobilitzadors de tot això.
-Què el va fer erigir-se com a referent?
-Cardona tenia una capacitat de lideratge molt gran i una gran ascendència entre els joves nacionalistes radicals. Tenia un carisma natural. Els seus textos i les seues actuacions eren d’una puresa nacionalista total. Ell no creia en mitges tintes: era partidari de la intransigència, com anomenaven els independentistes d’aquella època a la seva manera de pensar i d’actuar. No transigien. Això creava un atractiu entre els joves de la seva generació. Rebutjaven qualsevol tipus de compromís amb Espanya i creien que l’única solució era la independència per la via insurreccional, a imitació dels irlandesos.
-Cardona va prestar molta atenció a la situació internacional.
-Sí, va estar pendent de Sèrbia i del desenvolupament de la Gran Guerra. Després va optar pel model politico-militar que oferia el Sinn Féin a Irlanda. Però diria que el que més destaca dels seus textos és la seva radicalitat. Quan parlava ho feia amb un llenguatge súper planer i súper directe, en un país en què tothom neda i guarda la roba. El més important per entendre el seu impacte és el seu estil, que en català és molt estrany de trobar i que no sé si l’he llegit en ningú més que no fos proper a ell. Es tracta d’un estil radical, de combat, nacionalista, que crida al sacrifici. Salvat-Papasseit deia que el l’estil de Vibrant, que era un dels pseudònims de Cardona, era “tallant com una espasa”. Tota la seva obra està imbuïda d’una mística militar que en català és molt rara i impactant de llegir. Això, la seva puresa i el seu gest de rebutjar tot compromís que no sigui amb la independència de Catalunya, és el més atractiu d’ell. Encara avui.
-Per últim, l’evolució del pensament de Cardona diria que és coherent o que té contradiccions?
-És totalment coherent. Des de pràcticament el primer text fins a l’últim llegim a un nacionalista català radical i separatista. I en això no canvia, tot i que poleixi, afini i maduri el discurs amb un estil que es va consolidant. L’evolució és molt recta. Tant, que cent anys després d’aquell moment el seu discurs encara conserva tota la seva radicalitat, força i vigència. Crec que la seva lectura no deixa a ningú indiferent, tingui els coneixements de política o d’història que tingui, i sigui de l’edat que sigui.
