Darrerament s’estan estudiant molts aspectes de l’evolució de l’art que no son purament estilístics, perquè hi ha tota una sèrie de figures, institucions, etc. que han tingut un pes molt fort en el pas de l’art per la història, que fins fa relativament poc eren pràcticament inexplorats. Els representants d’artistes, per exemple –que en art més aviat es coneixen amb el nom de marxants- sovint tenen una influència que pot ser decisiva en la carrera dels seus representats, i fins ara, a part d’alguns noms internacionals, resultaven desconeguts per la majoria.
Això ve a tomb de l’aparició d’un llibre sobre Pere Mañach (Barcelona 1869 – id. 1940), personatge amb una doble vida artística, que als primers anys del segle XX va ser a París representant d’un Pablo Picasso encara desconegut, i que més endavant, de nou a Barcelona, es va fer càrrec activament d’un important negoci familiar de serralleria i caixes fortes.
El llibre -publicat enguany en castellà per Sd·Edicions de Barcelona- s’intitula Pedro Mañach, primer marchante de Picasso, i és fruit de la recerca de Rafael Inglada -investigador malagueny que ha desvetllat des de fa anys en diversos llibres informació pràcticament exhaustiva sobre el Picasso més jove, en especial de la seva circumstància andalusa-, i de la conservadora d’arts decoratives del MNAC Mariàngels Fondevila, gran experta, entre altres coses en la figura de l’arquitecte i interiorista Josep Maria Jujol, que va treballar per al Mañach ja empresari, en la segona etapa de la carrera d’aquest.
A Mañach els versats en l’obra de Picasso el coneixien sobre tot per un magnífic retrat a l’oli, de més de mig cos (Washington, National Gallery), pintat el 1901 a París, d’una gran força expressiva i estil sintetista, i precisament gràcies a aquest llibre sabem ara que el retrat va ser àmpliament retocat pel mateix Picasso per a eliminar-ne el vestit de torero amb que havia representat el personatge en primera instància. I també sabem que, mort Mañach, la seva vidua el 1940 oferí el quadre al Museu de Barcelona, ja que el retratat havia volgut deixar-lo a la ciutat, però un regidor falangista de l’Ajuntament el va rebutjar. Aleshores Picasso era per a ells només l’autor de la gran icona antifranquista del Gernika.
El llibre ens informa de moltes circumstàncies substancials de Mañach, com que figurava en l’agenda del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia -el que fou executat com a boc expiatori de la Setmana Tràgica-, o que si s’instal·là a París fou com a desertor de l’exèrcit.
A París Mañach començà la seva trajectòria de marxant comprant precisament obres d’aquell Picasso principiant, i les va revendre a la marxant Berhe Weill, sobre la qual el català exercí una certa influència. Ella aleshores començava una petita galeria d’art en la que només donaria entrada a pintors emergents. Les primeres obres que aquell Picasso, que no tenia encara vint anys, vengué a París foren aquestes.
Picasso, que de gran en canvi tindria poca dependència dels marxants, en aquell moment inicial signà contracte de 150 francs mensuals amb Mañach, que a part enviava a l’andalús clients que volien que els fes un retrat, i l’introduïa en ambients de París que li podien interessar. A través de Mañach Picasso també conegué Ambroise Vollard, que ja havia comprat obres a Nonell, i molt aviat esdevindria un dels principals promotors de l’art més nou de París, i que hi organitzà el 1901 la primera exposició personal de l’andalús allà, compartida amb Francisco Iturrino. Les obres que Picasso hi exposà foren seixanta-cinc, comptant a més dels olis, aquarel·les, pastels i dibuixos, i en va vendre més de la meitat, una de les quals a la després famosa pintora expressionista Kathe Kollwitz. Aquell Picasso joveníssim ja era capaç de pintar com qui diu a preu fet quantitat d’obres mestres, algunes de les quals desestimaria i no han arribat a nosaltres: era ja la força de la natura i el geni vehement que esdevindria molt aviat la gran figura de la pintura mundial del segle XX, sense discussió possible. És una de les poques afirmacions artístiques del segle XX que no és gaire difícil demostrar-les objectivament.
Mañach i Berthe continuarien col·laborant: organitzaren diverses col·lectives d’art nou successives, amb forta presència d’artistes joves catalans, i passaren també per les seves mans obres de Renoir, Bonnard, Vuillard, Maillol, Matisse o Marquet.
El maig del 1902 Mañach –a qui la policia vigilava perquè estava fitxat com anarquista- organitzà a la galeria de Vollard una segona exposició personal de Picasso, i el més següent noves obres del malagueny s’exposaven a la galeria de la Weill, sense tanmateix l’èxit de vendes de la primera.
El llibre ens exhuma també diverses crítiques parisenques d’aquell Picasso incipient. El marxant conservà un stock notable d’obres de Picasso –i de Nonell- que continuava dosificant-ne la venda a París fins 1904, any en que la mort a Barcelona del pare de Mañach obligà al fill a tornar a casa seva.
Aquí començà la nova vida de Mañach. El bohemi anarcoide de París esdevingué un empresari que col·laborava amb Gaudí, amb qui faria amistat, i de retruc amb Josep M. Jujol. Ara, més que concomitàncies àcrates les va tenir amb el catalanisme. Fora de la feina el veiem implicat en la fundació d’un Ateneu Autonomista, i va perdre un dit d’un cop de sabre de la policia en una manifestació arran dels fets del Cu-Cut!. Però també esdevingué un catòlic fervent fins extrems inversemblants. Amplià el negoci familiar, la decoració del qual, d’una originalitat sorprenent, anà a càrrec de Jujol –un altre rar espècimen que unia l’audàcia plàstica extrema amb un catolicisme desfermat-, que va ser també l’autor del nou espai industrial de can Mañach, on l’antic marxant, rememorant la seva activitat parisenca, encara rebé la visita de Vollard cap al 1917, tot i que la seva vinculació amb el món del comerç de l’art que havia dut a terme a París ja era feble, i la seva relació amb Picasso havia quedat molt malmesa per raons, suposadament comercials, però que encara no queden del tot clares.
Tanmateix en el negre període de les lluites sindicals que es complicaren tant aleshores, el paper d’empresari de Mañach polaritzà la seva actitud d’enfrontament als obrers, alhora que es preocupava de l’emergent pintor Joan Miró –que era molt conscient del paper jugat pel marxant en els orígens de Picasso-, recolzant la seva primera exposició a can Dalmau. I també gestionà alguna venda d’altres pintors avançats com Barradas o Planells.
Mañach doncs va ser un personatge molt singular i inclassificable del primer terç del segle XX, de qui a partir d’ara, gràcies a aquest llibre en tindrem un perfil molt més clar, i la història del nostre art més viu del segle XX, tan transcendental, haurà quedat una mica més ben explicada per la tasca experta dels seus dos autors.