Teresa té una filla, quatre nets i set besnets. El seu marit no es va ficar en política. Per cautela, evitaven parlar de qüestions perilloses en una època hostil. Sagnant. Una època en què companyes seues de militància, com la Margarita Abril, passejava per Barcelona disfressada de monja per no ser reconeguda per les autoritats. Teresa Cortina sí que la va reconèixer. “Sabíem a què ens exposàvem”.
Obrera del tèxtil, va passar la guerra treballant al Socors Roig. “Em van traure de l’escola i em van posar allà”. El seu pare va formar part del Partit Comunista de Catalunya, un dels que van integrar el PSUC, fill de la fusió de quatre partits el juliol de 1936. “Eren només sis o set persones!”, diu recordant el partit de son pare. “A casa meva feien reunions clandestines. Jo era petita i treia el cap per la finestra de la meva habitació. Els escoltava. Per això sempre vaig aprendre a callar”.
Un dia, recorda Teresa, un company del seu pare li va demanar que acudira també a les reunions d’aquell partit efímer, que va durar només quatre anys. “I des de llavors hi vaig militar tota la vida”. “A la guerra ja s’havien unificat els quatre partits” —l’esmentat PCC, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE—, “i m’hi vaig quedar. No m’he mogut mai”, diu amb orgull. Als 8 anys, recorda, ja repartia el periòdic propagandístic Mundo Obrero. I en les primeres eleccions republicanes, a Mataró —que comptava uns 30.000 habitants, una quarta part de la població actual—, el Partit Comunista va obtenir sis vots. El cap de llista era Enric Dalmau, pare de Rosendo, un gran amic i company seu de militància.
Durant la guerra, efectius del bàndol franquista van entrar a casa dels pares de Teresa Cortina. Buscaven un militant que havia fugit. “Van agafar els mobles i ens els van cremar al carrer. I ens van dir: ‘ara segur que no vindrà’”. El dia en què els nacionals van entrar a Mataró ella estava als Socors Roig. Dependents d’aquest servei hi havia xiquets refugiats de Madrid, que van pal·liar la fam gràcies a un camió que va arribar amb llet per repartir. “Cap a les 5 de la tarda vam saber que venien els nacionals, que baixaven pel torrent. Va venir un camió de soldats feixistes i ens van aixecar el braç. No els vam respondre i ens van fotre una pallissa. I se’n van anar”. Aquell mateix dia, els pares d’una militant d’Estat Català que s’havia exiliat van anar a buscar-la per la ciutat. “Quan van arribar a la ronda van sentir dos soldats parlar moro. Es van espantar i van arrencar a córrer”.
Comissions Obreres també va rebre l’impuls de Teresa Cortina, que es feu càrrec de les finances del sindicat. Abans, durant la dictadura, recorda la llarga trajectòria al si del PSUC, en plena clandestinitat. “Els primers anys després de la guerra vam quedar dissolts i ens va costar molt refer-nos. No podíem sortir al carrer, sempre teníem gent escoltant-nos!”.
Preguntada per la millor etapa del partit, recorda que el PSUC era “el partit”. “Molta gent que no sabia on posar-se es va posar allà. Però, quan va passar a ser legal, molts militants van marxar. Ara bé, fins llavors, va ser el partit que quan algú volia fer alguna cosa en política, havia de ser al PSUC”. Prova d’això és que pel PSUC van passar persones tan distintes com Paco Frutos, Andreu Mas-Colell, Josep Piqué, Clara Ponsatí i tants altres. Cortina es reia dels devots de l’estalinisme. Ella, com els seus companys més pròxims, apostaven “per la llibertat”. Pertanyien al corrent eurocomunista en què es va inserir el PSUC als vuitanta, no sense dificultats, gràcies a la tasca de Gregori López Raimundo i d’Antoni Gutiérrez Díaz, tots dos lloats per Teresa Cortina, recordats com a grans líders.
I ara?
Filla dels records més foscos, Teresa Cortina entén que abans es treballava al partit “per amor a l’art, i ara tothom ho fa pels diners. Tiràvem papers de propaganda des d’una camioneta. Això sí que era estar cohibit! I els d’ara parlen com si estiguessin reprimits... nosaltres sí que ho estàvem!”. La militant veterana va passar del PSUC a Iniciativa. Ara també està inscrita a Catalunya en Comú.
“El PSUC era molt més disciplinat i els seus militants també. No per força, sinó per gust. Sabíem el que havíem de fer”. Preguntada per com va viure la dissolució del PSUC al si d’Iniciativa, diu que li “va saber greu, però era una cosa que s’havia de fer”. I pel que fa a Catalunya en Comú, reconeix que “hi ha coses que no m’agraden. Coses que no veig clares! Quan en un partit hi ha diverses formacions, les coses s’han de negociar més”, protesta mentre deixa entreveure certa incomoditat quan parla de l’actualitat política de l’espai en què milita.
Quan parla del moment actual que viu Catalunya, la seua incomoditat dialogant és substituïda per angúnia. “Quan començo a veure que en comptes de preocupar-se de les coses que s’han de preocupar i que nosaltres vam aconseguir ara s’ho estan petant tot... Estan ofuscats en una cosa i no pensen en res més!”. Teresa reconeix que “ja ni mira TV3” i diferencia entre els empresonats antics i els actuals. “Quan anava a la Model a donar-li roba al pare, totes rebíem cops en la cua. Ara sembla que des de les presons es pot manar”.