Un dels himnes més celebrats i importants de la carrera de la mallorquina Maria del Mar Bonet, “Què volen aquesta gent?”, va ser un dels temes que va formar part de la banda sonora dels III Premis El Temps de les Arts. L'audiovisual dirigit per Lluís Danés, que agafava com a escenari simbòlic l'antiga Presó Model de Barcelona, era en bona part un exercici de memòria històrica en el qual encaixava perfectament aquest emblemàtic tema de la Nova Cançó, nascut d'una història real.
Què volen aquesta gent?
VOCALISTES:
Anna Ferrer, Bego Salazar.
MÚSICS:
Xavi Lloses (Piano)
Oriol Aymat (Violoncel)
Marc Clos (Bateria i percussions)
Edurne Arizu (Acordió)
Miquel Àngel Cordero (contrabaix)
DIRECCIÓ I REALITZACIÓ:
Lluís Danés
DIRECCIÓ FOTOGRAFIA:
Anna Molins
MUNTATGE:
Marc Mitjà (AMMAC)
El 30 de gener de l'any 1967, la policia franquista entrava en el domicili dels pares del jove madrileny Rafael Guijarro, a Madrid. Estudiant a l'Escola de Graduats Social, depenent del Ministeri de Treball, els agents volien escorcollar la casa per buscar documentació que relacionara Guijarro amb activitats subversives. Presa de la por o de la desesperació, el jove va saltar per la finestra, presumptament, i va trobar la mort. Malgrat els intents de disfressar la realitat, es tractava d'una víctima més d'un Estat repressor. La notícia, publicada a Tele/eXpres, va inspirar un text de Lluís Serrahima al qual Maria del Mar Bonet va posar música. Ambdós quedaren impressionats pels fets i per la incògnita de si havia estat realment un suïcidi.
En acabant i en qualsevol cas, es tractava d'una mort que no s'haguera produït sense el fet repressiu, la qual cosa queda reflectida en la lletra de Serrahima: "De matinada han trucat. / La llei una hora assenyala. / Ara l'estudiant és mort. / N'és mort d'un truc a trenc d'alba. // Què volen aquesta gent. / Que truquen de matinada?".
Des del mateix moment de l'estrena en directe, el 1968, el tema va electritzar l'ambient i les consciències, fins al punt que les autoritats franquistes la van prohibir. La força de la composició i la convicció i talent amb què era interpretada, tanmateix, va superar tots aquests entrebancs i va esdevenir un dels principals himnes de la Cançó i de la lluita contra el dictador. Un tema llegendari revisitat en nombroses versions per artistes com Joan Manuel Serrat, Gemma Humet, Cesk Freixas, La Gossa Sorda o Marc Parrot, per citar-ne alguns. Covers de molt diferent orientació, des del punt de vista musical, però que els artistes feien seu per la qualitat i pel seu valor simbòlic.
La versió original és deutora de la cançó d'autor sud-americana, sobretot pel que fa als arranjaments de cordes, amb uns acords sobre els quals una joveníssima Maria del Mar Bonet desplegava tot el seu immens poder vocal i interpretatiu. La versió de Xavi Lloses per al film dels III Premis d'El Temps de les Arts té un altre to, és una aposta pel lirisme i la bellesa, però expressats des de l'angoixa: mentre sonen les notes del piano i l'acordió, se'ns mostren unes imatges en les quals veiem el que sembla la silueta del dictador arrossegant un carret macabre, una mena de tomba. A continuació, més notes greus, les cordes distorsionades i una veu també femenina i enèrgica, la de la menorquina Anna Ferrer, entonant els primers versos que parlen d'una trucada de matinada i una mare que surt a obrir amb la bata posada. Aleshores, sí, se'ns mostra el rostre inequívoc de Francisco Franco.
A continuació, se suma una altra veu, la de Bego Salazar, de Salamanca, un registre ben diferent, igualment poderós, molt emotiu des del punt de vista de la interpretatiu. Salazar continua la cançó, mentre els músics fan créixer la tensió en un in crescendo al qual se suma Anna Ferrer mentre les imatges ens mostren la cara macabra de la mort. Fins a un clímax musicalment superb, emocionalment colpidor, amb les veus de les cantants unint-se i generant una energia difícil de descriure amb paraules. S'ha de veure. Perquè, visualment i musical, és un instant d'una altra dimensió.